Un altre cop activitat a la Serra del Cadí, però ara escalant (que és més divertit que caminar, però el
paissatge no canvia tant).
De les clàssiques, una de les poques que em faltaven per escalar era la via
Maus. Ja fa molts anys vaig fer un intent en solitari, però vaig acabar sortint per uns diedres i canals fàcils, que més o menys, deuen ser les que a l'hivern formen la Teixonera.
La via
Maus no crec que sigui de les que més es repeteixi. Encara tingui un grau moderat, la via té molt de compromís, una roca sovint molt trencada, i equipament
pràcticament nul. El que vagi de primer, s'ha de buscar la vida per trobar l'itinerari i protegir-se allà on pugui. Només dir que baixar de més amunt de la cova, encara que tinguem pitons, pot ser complicat.
Duiem la ressenya que adjunto, però serveix de ben poc, ja que no hi ha les reunions muntades, i les hem fet allà on ens ha semblat, buscant fissures compactes o arbres en alguns casos.
L'inici de la via és el mateix que el de la Teixonera, però ràpidament la nostra via se'n va per unes plaques ajagudes i
fissurades una mica cap a l'esquerra, fins a trobar una cova
característica. Teòricament també és la línia que segueix la Sànchez
Sicart. De la cova seguim un diedre evident durant un llarg, i després, amb roca molt i molt
cutre, ens aproximem cap a l'esperó, fins a la vira que, en lleuger descens cap a la dreta (A0 sobre pitons), ens portarà a les fissures de sortida. Aquestes són el tram més difícil de la via, però la roca és millor.
Material típic per aquest tipus de vies: fissurers,
friends, i algun
pitonillo per si de cas (en principi no calen), i unes 4 o 5 hores.
2 comentaris:
http://joanjover.cat/ressenyes/?p=2232
Aquesta ressenya que enganxes aquí algú la va extreure d'aquesta que apareix en el blog d'un reconegut membre del CADE i que correspon a la repetició que vam efectuar amb el meu germà Carles l'any 1984, i que deuria correspondre a una de les primeres repeticions d'aquesta magnífica via oberta el 1978 per escaladors del CADE d'aquella generació -no en va hereva de la Maria Antònia Simó, el Ferran Abella, el Màrius García-marià, el Kildo Carreté, el Toni Niemann, l'Emili Civis- que estava integrada per escaladors tan brillants com l'Emilio Albir (i el seu germà Mingo), el Ramon Masats -aquests tres són els qui van signar aquesta via- el Joan Badia, l'Eduard Ruiz, el Josep E. Paül, el Joan German Cassola, el Josep Lalueza, el Josep Casanovas, el Pere Camins... Excepte el bo del Pere, que ens va deixar molt jove escalant tot sol al Jiso, els altres han deixat la seva obra en forma de vies per tots els massissos de la nostra geografia que han esdevingut clàssiques de renom. Aquesta en concret és un clar exponent d'aquest mestratge, puix que possiblement és la via amb més caràcter i més audaç d'entre les que em podríem dir clàssiques del Cadí, de dificultat comparable a la Cerdà-Pokorski de l'Ordiguer, però amb més compromís en raó del seu desequipament. Potser amb aquesta ressenya on es veu el recorregut una mica més clar la gent amb esperit aventurer es decidirà a anar-hi; de ben segur que no en sortiran defraudats. De fet, a totes les vies que inclouen algun dels aperturistes esmentats hi podeu anar sense dubtar-ho, puix que la qualitat n'està garantida. I aquesta sempre ha restat incomprensiblement oblidada, només per a gaudi dels incondicionals del Cadí o dels incondicionals de les vies que duen el segell del CADE. Les generacions que vam venir a continuació de tots ells vam fer el que vam poder, això sí amb semblant perseverància, i és que ens havien deixat el nivell molt alt...
Caram, un retall de la història de l'escalada a Catalunya en poques línies. S'agraeixen, i molt, comentaris com aquests.
A mi no em queda sinó felicitar als aperturistes - per descomptat - i als primers repetidors que sense tants mitjans (microfriends, tascons de totes mides i formes, etc,...) i sobretot, sense tanta informació s'atrevien a enfilar-se per aquests parets.
Publica un comentari a l'entrada