dimecres, 30 de gener del 2013

ESCALADA A OMAN - OMAN CLIMBING


AT-VERSARIS, No és vendre

Son tantes les diferències entre Tailàndia i Oman com curt és el temps que tinc per preparar l'escapada a aquest segon país després d'un viatge escalant a la bahia de Ton Sai... Alguna cosa (poques) havia sentit d'aquest lloc, la més recent va ser la visita de Joan Solé, l'Araceli, el Miquel i l'Edu Sanchez que van fer unes quantes escalades i una ascensió, en el dia (diuen que la tercera absoluta d'aquesta ruta de l'any 79...) al pilar dels francesos del Jebel Mish, així com l'obertura d'alguna nova via en aquest mateix massís.

El campament del primer dia prop del Sharaf Al-Alamany

Amb molt poques referències però amb molts metres a l'esquena en aquests darrers mesos, accepto la proposta i m'apunto amb el Martí Baraldés, el Ferran Vilella i el Gerard Talavera a fer aquest viatget pel sultanat Omanita i per descobrir noves escalades orientals, sempre especiades i amb un calcari picant, sòlig i sovint coral·lí...

Superat el primer entravanc aconseguim lllogar un 4x4 sense reserva prèvia (millor fer-la), un Land Cruiser 4000cc benzina... proveïts de queviures i els utensilis bàsics per sobreviure 16 dies posem rumb al massís central, unes muntanyes situades al Sud Oest de la capital Muscat. Comencem a enfilar per valls (Wadi) i pistes enfiladises i sinuoses que s'escolen per les debilitats del terreny, a cops molt escarpat fins a les proximitats del Sharaf Al-Alamany, un coll situat a casi 2000m on fem el primer vibac i un parell de vies sense massa interés i que ens obren les portes a una conca interior que alberga la ciutat d'Al - Hamra, dominada per tres grans centinel·les de calcari que de seguida acaparen les nostres mirades tan bon punt les tenim a l'abast.

la torre central (a la dreta) per on transcorre la via "Mamma" un bonic viatge per una roca alucinant.

La torre central i més concretament la seva cara N-NE té una verticalitat i un rocam impresionants. La clàssica (si és que hi ha cap ruta al país que pugui mereixer-se aquest calificatiu) és "La Mamma" una succesió de fisures, diedres, bavaresses i plaques sobre un rocam indescriptible sempre sòlid, que ens fa disfrutar d'allò més. Una via del tot recomanable si visiteu aquesta contrada i més concretament aquesta agulla que penso que podria ocupar-nos un parell o tres dies més per acabar de descobrir altres rutes... No és el cas, no tenim massa temps i volem veure i fer moltes coses!

Ferran (casc blanc) al crux de la via Mamma

Martí a la darrera reunió amb l'ombre de les Al-Hamra towers al fons

Després d'algunes valoracions arribem a la conclusió de no perdré més temps i anar a pel Jebel Mish, l'escalada amb més interrogants tan logístics com tècnics de les que volem escalar... les informacions que tenim no són precises. Mentre a unes ressenyes surt com una via de 6a+ màxim, altres la posen de 6b+ amb mooooooolts metres de 5é grau entre mig. El fet és que desxifrar la mateixa ruta en una paret d'uns 800m i amb tant poques ascensions es fa difícil i probablement, les diferents apreciacions responen a diferents recorreguts...

El primer cop q vàrem veure el Jebel Mish, va ser necessària una hiperextensió de les cervicals per veure el final del French Pillar... impresionant el primer dia!

A 2 de 5 sona el despertador i juntament amb el Martí, sortim  rumb a aquest bonic esperó. Amb les primeres llums del dia començo els primers metres i amb les darreres sortim al cim... Entre mig uns 1200m d'escalada!!! amb una darrera part que no acabem d'entendre massa però que finalment encertem. La baixada, sota els llums dels frontals, és interminable. Aquí el que queda  dels 2 litres d'aigua que hem dosificat com hem pogut durant l'escalada, son crucials per poder arribar amb un cert grau de dignitat als dos puntets luminosos que formen el 4x4 i que son la nostra estrella polar durant les 3h que invertim en el descens... a baix ens retrobem amb el Ferran i el Gerard, que ens preparen un soparet d'aquells que el teu cos agraeix com cap altre cosa!

Martí entrant la la R-1 del French Pillar
Passats  i desxifrats els interrogants que més ens amoinavem encarem rumb al sud, Propera parada: Jebel Tiwi. Aquest poder és el massís amb major concentració de rutes del país. la còmode aproximació, l'existència d'aigua a un torrentet, la proximitat de la costa i, sobretot, l'exel·lent calcari, tenen part de la culpa per que això sigui així! Dues rutes, dues sobredosi de 5é grau amb curts passatges de 6b i sempre amb molt ambient i amb una pedra alucinant: per una banda la Tafoman de 350m i per altre la Juliette de casi 500m i amb un ambient impropi per la seva dificultat!!!

Wadi Tiwi, al llarg del qual s'estén una llarga franja de parets que confronten orientacions N i S

Així queda explicat tot d'una manera molt ràpida. En qualsevol cas hi ha un potencial enorme per obrir sectors sencers de vies, preferiblement de varis llargs i d'autoprotecció, doncs la roca convida a fer-ho amb algunes exepcions, clar... no és fàcil trobar info d'escalada al país, si necessiteu res us podeu posar en contacte amb mi i us facilitaré el que tingui a les meves mans.

Un servidor durant un moment de la maratoniana ascensió al French Pillar

Oman no és un lloc on trobareu grans atractius turístics, que va! per no trobar no trobareu ni tan sols extrangers, més que en comptades ocasions, no hi ha cervesses a fer després de les vies ni noies en bikini correns per la platja. Però té un munt de llogarets recòndits, una roca de somni i un millió d'estrelles que ens faran companyia durant moltes nits a la vora del foc!





dissabte, 19 de gener del 2013

PARET D'ARAGO I QUELCOM MES...


Aprofito avui que plou per seure davant l'ordinador i explicar les escalades de la setmana passada...una setmana que va ser mes curta del que volíem, ja que la neu ens va fer fora el diumenge al mati!!



La intenció era passar sis dies escalant per Montrebei, el primer dia de pujada, vam para al la presa de Canelles i vam repetir un parell de vies molt interessants, la Barreiros i la No entaleguis, les dues en escalada basicament de fissures i semi equipades.

Unes fotos de la Barreiros.





A la tarda vam marxar cap a Montrebei, per dormir al pàrquing de la Pilastra, on l'en dama al mati el Josep ens ve a trobar a les vuit en punt.
La via escollida per avui es la Femme Fatale, i no podríem haver triat millor!!!!!! em falten adjectius per descriure aquest magnific itinerari, del tot recomanable, amb una roca exel.lent, em va dir el Josep, que era la segona vegada que la feia, que el llarg del desplom estava molt mes sanejat que quan ell havia passat fa cinc anys.
L'equipament es molt encertat, i ja nomes al primer llarg  veus que les formes de la roca permeten assegurat-te amb alguns ponts de roca, la majoria posats.
Escalem a bon ritme i en quatre horetes tenim la feina feta, i a mes amb sorpresa, encadeno tots els llargs!!!


                     A dalt i a baix, dues imatges del primer llarg.




    Inici del segon llarg.



                     Començant el tercer llarg.



    Dues fotos de l'exel.lent quart llarg!!!!!


   La placa desplomada del cinquè llarg.

Un cop acabada la feina el Josep i jo fem material i ell comença amb la baixada, el dissabte treballa i vol avançar feina, i jo mes feliç que un tornavís, em quedo estirat al cim prenen el sol i esperant que l'Oscar i el Sergi surtin de la Puñalada trapera.


                     L'Oscar sortint de la Puñalada trapera.

L'en dama canvio de company de cordada, escalaré amb el Raul, company de feina, es el primer cop que escala a Montrebei, així que triem una via que a priori es rapideta i a mes te alguns parabolts... la 7 venas.
A mi no em va agradar especialment, es clar que el record que tenia a la ment del dia anterior també ajudava, la via es rapida de fer, 4:30 hores, i te alguns llargs molt bons, a destacar el quart llarg, de continuïtat, i els dos últims contant el de sortida de la Cistus.

Això es tot el que la meteo ens va deixar fer, ara nomes esperar per tornar a la Pilastra i repetir les altres vies que hi queden!!!

Roger







divendres, 11 de gener del 2013

AGP al Plec Inferior

Avui tiraré de tòpic i diré que aquesta via cal fer-la i que no pot faltar a la llista de cap escalador que algún dia hagi dit: "m'agrada escalar a Montserrat".


Hi ha poca informació per la xarxa, i això, o bé vol dir que la via es fa poc (de fet, ens hem trobat una moneda de 25 pessetes al cim. Sí, heu llegit bé, 25 pessetes.) o bé els qui la fan no tenen blogs ni registre al Caranorte, ni res de res, que d'aquests també n'hi ha.


En fi, que la via és guapa, bastant equipada amb burins rovellats però encara amb bona pinta i rapideta d'escalar. A més a més al primer llarg hi ha dos spits afegits que li treuen un puntet picant que deuria tenir originalment. Ara s'hi pot anar tranquil·lament, que no fa por, la roca és bona o boníssima excepte uns pocs metres al segon llarg, i la fisura d'arribar al cim.


De material només s'ha de dur cintes i apanyar-se amb el que hi ha, ja que encara que porteu aliens o tricams (nosaltres els portàvem), ni calen, ni hi ha llocs gaire evidents per a posar-los. Va bé un estrep pel segon llarg, que malgrat que els burins estan molt junts, ajuda.



Per al descens creiem que és millor fraccionar el ràpel en dos, per tal de minimitzar el risc de que s'enganxin les cordes a l'hora de recuperar-les. Hi ha una instal·lació tot baixant a l'esquerra.

Cesc.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...