Margalida Nord + Maladeta Sud

Aquesta batalleta de dos intensos dies de muntanya surt de l'aparcament de Palancas del Hospital (?), l'esplanada gran que hi ha poc abans de l'Hospital de Benas, amb l'autobus de les 5 del matí, i acaba l'endemà al mateix lloc amb l'autobús de les 9 del vespre.
Han estat dos dies complerts d'activitat en alçada, enllaçant dues parets de desnivell similar però  de caràcter totalment diferent: La Nord del Margalida i la Sud de la Maladeta, passant per Salenques, Aneto, Coll de Corones i Coll d'Aragüells. És a dir, una matada.

Directa Orió a la Nord del Margalida:

Aquesta potser no és una via excessivament difícil, tot i que ho és més (almenys ens ho va semblar) del que sembla mirant la ressenya,  però sí que té un alt compromís, ja que l'entorn, l'equipament i sobretot, la qualitat mediocre de la roca, fa que s'hagi d'anar concentrat en tot moment i "homologar" gairebé totes les preses abans de tibar-les.

Nosaltres vam dur aquesta ressenya i aquesta altra, i entre les dues, molta precaució i una mica d'intuició, ens en vam sortir prou bé. Cal dir que el pitó del cinquè llarg ja no hi és, ja que se'ns va quedar a les mans mentre comprovavem si era prou sòlid.

Material: Joc de friends i joc de fissurers, i tres pitons per si de cas, que no vam utilitzar. Grampons imprescindibles per arribar a peu de via, i un piolet que ens va ajudar a passar la rimaia.

Via recomanable només per aquells que sàpiguen on es fiquen, els agradi el rotllo aventurer i en aquest cas, caminar més que escalar.

El Tempestats i l'Aneto

La Nord del Margalida des de la Cresta de Salenques

Al cim de l'Aneto

Arribant a l'Aneto, per Salenques, ens trobem amb el Patrice de Bellefon en persona que es disposava a bivaquejar al cim amb uns amics. Intercanviem quatre paraules, li transmetem la nostra admiració pel seu llibre i el seu historial com a escalador, i seguim cap al Coll de Corones i després cap al llac.

Directa a la Sud de la Maladeta:

Ens despertem, molt cansats pel tute del dia anterior,  amb l'esperança de que arribi de sobte un front de núvols, vent, tempesta i tota la pesca per no haver d'anar cap a la Maladeta, però no. Fa bo i s'intueix un dia de calma i calor intensa.
L'aproximació des del llac de corones és relativament ràpida, unes dues hores fins a peu de via, i de la via, ja està tot dit i coïncidim amb tots els elogis que se li puguin fer: roca excel·lent, ambient, línia, etc,... sens dubte, sota el meu punt de vista, la millor de la paret dins del seu grau (de les que he fet, és clar).

Pico Maldito des de l'Abadias

Bones vistes des del cim, i al final, tot el dia dient-nos que teniem temps i que no calia córrer, una mica més i perdem el darrer autobús que ens havia de portar de nou a la furgo, al plat d'espaguettis i a la cervesa fresca.

Cesc.

Castells Barberà - Roca Verda al Cadí

Divertit entreteniment per escalar aquests dies de calor sufocant que estem patint darrerament. La Castells-Barberà són quatre llargs - literalment, no és una manera de dir que són pocs -  bàsicament en xemeneia orientada a l'oest, amb una roca més que acceptable per la zona on ens trobem, i on tansols amb un joc  de fissurers i quatre o cinc cintes ja farem.

Malgrat la dificultat assequible, té trams força verticals on no podem abaixar la guàrdia, i on en cap moment s'hi val a caure. Trobarem una expansió a cada reunió i algún pitó en bon estat que ens assegura algún pas més difícil.

Dels quatre, el més bonic és el quart, gairebé tot una xemeneia que escalem en diedre per fora, molt verticalot tot plegat però amb canto i bona roca, val a dir que difícil de protegir.

Res tu, al Cadí hi ha vies més boniques que potser valen més la pena, però si ja les teniu fetes i refetes, aquesta és de les que val la pena fer la passejada des d'Estana.

Cesc.

Morgan et les Marmottes - Pic d'Esquella

Haig de reconèixer que quan em van proposar d'anar a fer aquesta via, i abans de mirar la ressenya, lo primer que em va venir al cap va ser: líquen, granit trencadot o via discontínua, és a dir, Pirineu, però com que igualment estic a tocar d'Andorra, em vénen a buscar i em tornen a casa, doncs mira, .... si l'escalada no és bonica el que sí és segur és que passaré una bona estona amb la companyia.

Però un cop més, les idees pre-concebudes són equivocades, ja que la via, ni té massa líquen (una mica,  a la part superior), té molt pocs trams on s'hagi de vigilar amb els cantos, i de discontínua res de res, llevat de la travessa després del tercer llarg, i el llarg de sortida,  la via és molt homogènia entre V i 6a+.

Els tres primers llargs, per mi, són els més bons, el primer ja té un passet d'adherència de (teòricament) V- on ja veus a venir que la via no serà del tot fàcil. El segon segueix una fissura en diagonal amb una arrencada difícil de nassos, i el tercer, fissura de dits perfecta que talla una placa que per sort, no és vertical.

Després del canvi de reunió, la via segueix un esperonet bastant vertical, amb dos llargs una mica més tranquils al principi, un tercer amb un pas que diu que és 6a on s'ha d'apretar de valent, i el darrer, que segons la ressenya que miris és 6b+ o 7a, on ho haurem de donar-ho tot si volem passar en lliure per superar els 15 metres desplomats, primer de diedret, i després d'encastaments de mans.

La via està força equipada amb parabolts, espits rovellats i claus bastant nous, però cal dur el joc de friends i el de fissurers. Tot i així, la ressenya del Luichy recomana el camalot del 3,5, però nosaltres ni el portavem ni el vam trobar a faltar.

I au, que em sembla que aquest cop he donat massa informació, i lo bonic de l'escalada és anar descobrint i trobant-te amb petites sorpreses a cada llarg.

Cesc.

Cavaller Errant a la Bessona Superior

Una altra alternativa per un matí d'estiu, aquest cop a Agulles, a la Bessona Superior. He trobat molt poca (cap, de fet) informació de la via a la xarxa, o sigui que, encara que no hi ha fotos, deixaré quatre impressions de la "Cavaller Errant".

Són només dos llargs, el primer més difícil que el segon, on caldrà estar habituat a penjar-se de merlets més o menys bons típics de Montserrat, bàsicament durant les tres primeres xapes, que són els 10 o 12 primers metres. Després, quan la via s'ajunta amb la GEDE, es progressa per un diedre pitonat (on hi ha alguna peça de museu que segurament no aguantaria una caiguda) que es pot completar amb algun friend que queda prou bé. A més més, cap parar atenció amb alguna presa que no sembla massa sòlida.

El segon llarg ja no té massa història, un Ae on en algun pas llarg caldrà apretar les dents, fins a la sortida fàcil de IV. Dels ploms que dibuixa la ressenya, ni cas, ja que el primer té el cable més que precari, i el segon no cal ni mirar-se'l, ja que s'arriba bé al següent parabolt.

A part de cordinos primets (de 3 mm.) pels marlets del primer llarg, hem fet servir els ganxos, el camalot groc, l'alien verd i una acanalada (prescindible, però és que és tant còmode de posar i queda tant bé, que no val la pena intentar fer l'estirada per arribar a la següent xapa).

Cesc.