Margalida Nord + Maladeta Sud

Aquesta batalleta de dos intensos dies de muntanya surt de l'aparcament de Palancas del Hospital (?), l'esplanada gran que hi ha poc abans de l'Hospital de Benas, amb l'autobus de les 5 del matí, i acaba l'endemà al mateix lloc amb l'autobús de les 9 del vespre.
Han estat dos dies complerts d'activitat en alçada, enllaçant dues parets de desnivell similar però  de caràcter totalment diferent: La Nord del Margalida i la Sud de la Maladeta, passant per Salenques, Aneto, Coll de Corones i Coll d'Aragüells. És a dir, una matada.

Directa Orió a la Nord del Margalida:

Aquesta potser no és una via excessivament difícil, tot i que ho és més (almenys ens ho va semblar) del que sembla mirant la ressenya,  però sí que té un alt compromís, ja que l'entorn, l'equipament i sobretot, la qualitat mediocre de la roca, fa que s'hagi d'anar concentrat en tot moment i "homologar" gairebé totes les preses abans de tibar-les.

Nosaltres vam dur aquesta ressenya i aquesta altra, i entre les dues, molta precaució i una mica d'intuició, ens en vam sortir prou bé. Cal dir que el pitó del cinquè llarg ja no hi és, ja que se'ns va quedar a les mans mentre comprovavem si era prou sòlid.

Material: Joc de friends i joc de fissurers, i tres pitons per si de cas, que no vam utilitzar. Grampons imprescindibles per arribar a peu de via, i un piolet que ens va ajudar a passar la rimaia.

Via recomanable només per aquells que sàpiguen on es fiquen, els agradi el rotllo aventurer i en aquest cas, caminar més que escalar.

El Tempestats i l'Aneto

La Nord del Margalida des de la Cresta de Salenques

Al cim de l'Aneto

Arribant a l'Aneto, per Salenques, ens trobem amb el Patrice de Bellefon en persona que es disposava a bivaquejar al cim amb uns amics. Intercanviem quatre paraules, li transmetem la nostra admiració pel seu llibre i el seu historial com a escalador, i seguim cap al Coll de Corones i després cap al llac.

Directa a la Sud de la Maladeta:

Ens despertem, molt cansats pel tute del dia anterior,  amb l'esperança de que arribi de sobte un front de núvols, vent, tempesta i tota la pesca per no haver d'anar cap a la Maladeta, però no. Fa bo i s'intueix un dia de calma i calor intensa.
L'aproximació des del llac de corones és relativament ràpida, unes dues hores fins a peu de via, i de la via, ja està tot dit i coïncidim amb tots els elogis que se li puguin fer: roca excel·lent, ambient, línia, etc,... sens dubte, sota el meu punt de vista, la millor de la paret dins del seu grau (de les que he fet, és clar).

Pico Maldito des de l'Abadias

Bones vistes des del cim, i al final, tot el dia dient-nos que teniem temps i que no calia córrer, una mica més i perdem el darrer autobús que ens havia de portar de nou a la furgo, al plat d'espaguettis i a la cervesa fresca.

Cesc.

Castells Barberà - Roca Verda al Cadí

Divertit entreteniment per escalar aquests dies de calor sufocant que estem patint darrerament. La Castells-Barberà són quatre llargs - literalment, no és una manera de dir que són pocs -  bàsicament en xemeneia orientada a l'oest, amb una roca més que acceptable per la zona on ens trobem, i on tansols amb un joc  de fissurers i quatre o cinc cintes ja farem.

Malgrat la dificultat assequible, té trams força verticals on no podem abaixar la guàrdia, i on en cap moment s'hi val a caure. Trobarem una expansió a cada reunió i algún pitó en bon estat que ens assegura algún pas més difícil.

Dels quatre, el més bonic és el quart, gairebé tot una xemeneia que escalem en diedre per fora, molt verticalot tot plegat però amb canto i bona roca, val a dir que difícil de protegir.

Res tu, al Cadí hi ha vies més boniques que potser valen més la pena, però si ja les teniu fetes i refetes, aquesta és de les que val la pena fer la passejada des d'Estana.

Cesc.

Morgan et les Marmottes - Pic d'Esquella

Haig de reconèixer que quan em van proposar d'anar a fer aquesta via, i abans de mirar la ressenya, lo primer que em va venir al cap va ser: líquen, granit trencadot o via discontínua, és a dir, Pirineu, però com que igualment estic a tocar d'Andorra, em vénen a buscar i em tornen a casa, doncs mira, .... si l'escalada no és bonica el que sí és segur és que passaré una bona estona amb la companyia.

Però un cop més, les idees pre-concebudes són equivocades, ja que la via, ni té massa líquen (una mica,  a la part superior), té molt pocs trams on s'hagi de vigilar amb els cantos, i de discontínua res de res, llevat de la travessa després del tercer llarg, i el llarg de sortida,  la via és molt homogènia entre V i 6a+.

Els tres primers llargs, per mi, són els més bons, el primer ja té un passet d'adherència de (teòricament) V- on ja veus a venir que la via no serà del tot fàcil. El segon segueix una fissura en diagonal amb una arrencada difícil de nassos, i el tercer, fissura de dits perfecta que talla una placa que per sort, no és vertical.

Després del canvi de reunió, la via segueix un esperonet bastant vertical, amb dos llargs una mica més tranquils al principi, un tercer amb un pas que diu que és 6a on s'ha d'apretar de valent, i el darrer, que segons la ressenya que miris és 6b+ o 7a, on ho haurem de donar-ho tot si volem passar en lliure per superar els 15 metres desplomats, primer de diedret, i després d'encastaments de mans.

La via està força equipada amb parabolts, espits rovellats i claus bastant nous, però cal dur el joc de friends i el de fissurers. Tot i així, la ressenya del Luichy recomana el camalot del 3,5, però nosaltres ni el portavem ni el vam trobar a faltar.

I au, que em sembla que aquest cop he donat massa informació, i lo bonic de l'escalada és anar descobrint i trobant-te amb petites sorpreses a cada llarg.

Cesc.

CADE 2ª Agulla Travessany

La veritat és que em sap una mica de greu trepitjar la piulada d'Ordesa, però encara que la via no sigui cap "lolada", la proposta és escaient per l'època de l'any si la meteo és més bona del que nosaltres la vam trobar.
Amb els companys teniem previst una sortida llampec a pirineus per divendres i dissabte, ja que teòricament, el temps havia de millorar, i els dies havien de ser radiants, fresquets, però assollellats.
Però no.
La previsió de la meteo, un cop més, no va ser encertada.
Ens vam llevar el divendres al parquing de Cavallers amb la intenció de fer alguna via de per allà la presa, però amb totes les fisures mullades, i les nuvolades encara enganxades als cims, vam decidir, sense encert, pujar cap al refugi, amb l'esperança de que finalment s'imposés el sol, i poder escalar alguna cosa per allà dalt, com ara l'Esperó de Mordor.
Però no va ser així, les nuvolades van seguir enganxades, la temperatura no remuntava, i ara, a més a més, feia vent.
Tot va ser arribar al refugi a saludar al company guarda, i sortir a provar sort la CADE i si s'esqueia, acabar fent la cresta, encara que dos dels tres que anàvem ja l'haviem fet, -bé, en el seu dia, el Sergi es va quedar a mitjes també per una tempesta d'estiu, però jo li dono per bona-.

Total, que sortim esperonats cap a la 2º agulla directes cap a la CADE, amb un fred cada cop més intens, les mans cada cop més insensibles (anàvem una mica frikies d'equipament), i la incertesa per si ens acabariem mullant cada cop menys incerta.

Al fina vam fer la via, vam baixar cap al refu a fer un beure ràpid, i corrents i depressa sota una pluja fina cap a la furgo de nou.

Per als qui encara no heu visitat aquest racó del Pirineu, ja trigueu. Accés còmode, bona roca, bones vistes, i també la possibilitat de fer tot tipus de vies, crestes i caminades per la zona.

Cesc.

HIVERNAL??? SUD DE LA MADALETA

A qui de nosaltres no li cau la baba quan veu aquelles fotos d'escaladors progresant per magnifiques fisures, bavaresses i blocs de granit envoltats d'un ambient alpí,  ja sigui al Capuccin, Patagònia... feia un temps que buscava un raconet més a prop i benèvol q els mencionats, per deleitar-me amb les metamòrfiques sensacions q dona aquesta roca. Finalment  em va passar pel cap la S de la Madaleta.

sol de primera hora arribant a la base del collado de la Rimaya

El tema d'anar a l'estiu amb la conseqüent excursioneta, no m'atreia excesivament de manera que a finals de temporada d'hivern vaig estar buscant alguna víctima per anar-hi sense cap resultat (la gent aposta sobre segur...). Aquell any no va poder ser. Enguany, aquesta setmana, es presentaven unes condicions meteorològiques inmillorables per anar-hi. Allò q primer és una ilusió i q es va convertint en obsessió prenia aquests dies la forma d'escapada en plan autista per la falta d'il·lusos com jo, q m'hi volguesin acompanyar. A darrera hora i després de diferents trucades primer el David i després l'Edu es mostren sorprenentment predisposats a venir, iuhuuuuu!

Reunions precioses amb vistes-Part del 3r llarg-Sortida de la via

DADES PRÀCTIQUES


El tema va així: aprox amb esquís fins Collado de la Rimaya, cresta Madaleta-Abadias,deixem motxilles, botes... i només amb els gats i material d'escalada fem 6 rappels per via Directa (amb alguna enganxadeta de corda...els 2n i tercer rappels  no mola fer-los llargs ja q el tereny no és tan vertical com en els darrers rappels) i tornada esquiant per la glacera de la Madaleta. L'aproximació tb mola fer-la pel Collado maldito, de manera q deixes els esquís a 50m dels rappels, els descens, però, no és tan maco com l'anterior...

crec q és el 3r llarg

De la via ja podeu trobar multitut de posts a la xarxa, personalment penso que és una línia preciosa i elegant de grau mig. Les peculiaritats d'aquest hivern fan que només trobem alguna fisureta regalimant i alguna placa patinosa... la neu al 1r llarg arriba fins just sota del sostre.

Preparant els rappels, cada cop q recuperem la corda és un alleugement

Arribada al refu i l'Antonio (guarda) q el dia anterior no donava gaire crèdit a la logística de l'activitat, ens convida a un  reconfortant sopar, gràcies crak!!!! entre els 3 amb prou feines em begut 1l de líquid...

Activitat del tot recomanable!

Tal i com podeu veure aquesta hivernal va tenir condicions primaverals a 3000m...

ARRAMPICATA DIVERTINDOSI!!!!

Riki

A la gàrgola amb el Pic Maleït al fons

Serra del Cadí. La Teixonera

Bé, com que enguany posaria la mà al foc afirmant que aquesta via no es podrà repetir en bones condicions, transcriuré paraula per paraula un relat que vaig escriure i que he recuperat d'una revista d'excursionisme que ja no existeix, del que crec que va ser a tercera absoluta i primera en solitari l'any 1996 si no recordo malament. Poseu-vos en context, un jovenet més fort i més valent, però també més incoscient que no pas ara, que ja no és ni jovenet, ni fort ni valent, va decidir anar-hi sol després d'un intent infroctuós de trobar un company per escalar entre setmana.

Història d'una solitària a la Roca Punxeguda del Cadí


Puc fer-ho puc fer-ho, oi que si anés acompanyat ho faria? Doncs sol també. Sóc el mateix, tant si m'assegura un company com si ho faig jo mateix. D'acord, la caiguda és més forta i més compromesa. Però algú ha parlat de caure ? Des de quan es pot caure quan fas alpinisme ? En definitiva, que puc fer-ho, he de fer-ho,  i no sé perquè, però si reculo sense haver-ho intentat, hem sentiré malament.


Pensaments com aquest em van passant pel cap mentre pujo d'Estana fins al peu de la Roca Punxeguda, que és on comença la via que vull intentar.


Per sort, fins als peu de la Canal d'Estana la neu és dura i, a més, vaig seguint unes traces que van a la Canal de l'Àliga. Però la sort se m'acaba quan haig de flanquejar fons al peu de paret. De fet, estic més estona per fer aquests 100 metres que per anar de Prat de Cadí fins a la Canal d'Estana.


M'enfonso fins més amunt dels genolls en una neu pols d'inmillorable qualitat....per baixar esquiant.


Ja veig el primer llarg i no sembla pas tant difícil, ànim Francesc, el gel serà bo i aniràs més depressa del que et penses. Avui tot anirà rodat i a mitja tarda seràs al cotxe un altre cop.


Com podeu comprovar, tots els recursos són bons per donar-se moral un mateix. I així de decidit arribo al peu del primer llarg; un cop preparat amb el material penjat del talavart començo a pujar, però un metre i mig és suficient per adonar-me que la cosa no és tan fàcil com sembla.


Millor que baixis ara que hi ets a temps i que muntis una reunió més sòlida, per si de cas. 


El sistema que faig servir per assegurar-me és el de bucles. Lligo un cap de corda a la reunió, calculo els metres que hi ha fins al primer punt d'assegurança, hi faig un nus que em lligo a la cintura, i així successivament fins que arribo a la reunió següent.


No és extremadament difícil, però si aquí hi col·loco un friend quedarà molt millor. Ai redéu! Com pot ser que estigui tan mal col·locat escalant en gel? En roca les preses les agafes com pots, però en el gel les tries tu! Vinga, posat-hi bé i acaba de pujar aquest primer ressalt. Buf! Si ha sigut maco i tot, això promet. R1. No, encara en queda molta corda i puc apurar més. Pujo per pendents fàcils per dins d'un diedre, que se m'acaba. Ara sí, R1, un xic més avall d'on la ressenya posa R2. Clavo dos pitons que queden bé i rapelo fins a baix.


Fantàstic, un llarg 60 metres, 2 seran 120; 3 seran 180; 4 seran 240,... i amb 5 horetes de res hauré acabat la via.


Remunto un altre cop amb un piolet i un jumar. És tot un invent, això del jumar, és com un piolet que sempre queda ben clavat. Però compte! No t'hi pengis del tot, que encara faràs saltar la reunió i riurem.


Arribo a la R1 i m'encaro per la dreta a la cascada del segon llarg: 80 graus? Si sembla desplomat! En fi, ànim, que és un trosset molt curt. Osti tu, que difícil. No puc pujar. Una assegurança, necessito una assegurança urgent. Poc a poc, ves-te penjant del piolet, o no, millor concentra't i levita, almenys fins que hagis clavat aquest pitó. Buf, que difícil, on són les fissures? A sí, a sota del gel. Aguanta, aguanta. Bong, bong, bang, bing, bing. Per fi, l'he clavat. Descansa, concentra't, aguanta, no baixis. Aquest clau serveix per assegurar-me, però també serveix per baixar. No, no, he de pujar, fer el cor fort. Són 2 metres i serà fàcil fins a la reunió.


No m'agrada gaire humanitzar el material, però avui, per manca de company a qui plorar, no paro de parlar amb el piolet, amb el glaç, les reunions,... més que res, per demanar-los a tots plegats que tinguin la paciència d'aguantar el meu pes una estoneta.


Només avui. Sobretot les reunions, important. Seria una llàstima pujar amb el jumar i que la reunió cedís. Perdria tota la gràcia. En fi, atacarem el tercer llarg de mixt.


Vinga Francesc, que de preses n'hi ha, el que has de fer és desenterrar-les i agafar-t'hi ben fort. Sí, ja ho sé, és freda la neu, però no ho és tant, només he fet servir la meitat de la corda, però no em queda més material. Cap problema. Descansa, beu aigua i ànim, segur que el llarg següent és més senzill.


Quart llarg, darrer tram de mixt. Si fas això, hauràs fet el més difícil. Quina hora deu ser? És igual, segur que sortiré de dia.


Ving, puja, clava,... sí senyor! Torna a pujar, torna a clavar. Què més vols? Els pitons queden prou bé. He de donar-me corda suficient per al flanqueig, no fos cas que se m'acabés a la meitat.


Començo el flanqueig i no vull ni pensar els metres que baixaria en cas de caiguda. Està ben clar, que quan vas sol, la corda només et serveix per aguantar-te, no gaudeixes de la proximitat de les assegurances, ja que quan hi ets, et tornes a donar corda tants metres com la distància fins al següent seguro. En fi, millor no pensar i continuar cantant la cançó del Lou Reed que no puc treure'm del cap. Començo a odiar-la. Vinga, una punta de clau per assegurar el pas i ja sortiré. Ostres, no queda gaire bé, és com si no hi fos, millor me'l reservo per si el necessito més amunt. Quina p*****, hauré de fer aquest tram sense cap assegurança? Ai la serenitat, escalfa't les mans, mirat-ho bé i amunt, és un pas de decisió. No cauràs. Un, dos, ja! Faig el pas i se m'escapa una paraulota de les grosses. Déu n'hi do. Neu fàcil fins a la R4.


No m'atreveixo a mirar el llarg següent. Va, si l'hauràs de fer igualment. Oh no! Una altra cascada mal formada. Estic una mica fart de passar por. Per sort, és el darrer llarg difícil i al meu "coco" cada cop li costa més funcionar. Ànim, serà un altre tram "peleón" i ja estarà. Baixo a recuperar el material i torno a pujar amb el jumar. Em fa gràcia perquè als primers llargs procurava no abusar de l'invent. El feia servir només per estar assegurat. Ara m'hi penjo amb tot el meu pes, confiant cegament que la reunió no cedirà.


Darrer llarg: dues cascades enllaçades per un tram més ajagut. És el de sempre, passes por uns quants metres i després ja està.


Osti tu, això del gel enganya molt, sempre és més difícil del que sembla des de baix. Vinga, ànim, posa el peu allà i equilibra't. No relliscarà. Va piolet, clava't!!! Uffff, va, un altre pas, apa, ja està.


I efectivament, així és fins que arribo al peu de la cascada següent, l'última: però si en falta la meitat!


El meu "coco" diu que prou, que plega, que vol sortir, de manera que he de cercar una variant de sortida, perquè la original és massa difícil. Per l'esquerra sembla que hi ha un pas, va, prova-ho. Ui, quina neu més inestable, encara se n'anirà tot avall. Poc a poc, no hi ha pressa. Trec el cap per la canal-diedre que puja per l'esquerra. És una sortida de roca, però no sembla excessivament complicada. Ho provo per aquest lloc, encara que el preu sigui muntar una reunió extra, amb totes les possibles conseqüències que això comporta. Efectivament, uns passos de quart grau sobre una roca no del tot compacta em porten fins a la sortida, fins al cim de la Roca Punxeguda.


En aquests moments, quan ja ets al cim i a peu pla, i després d'haver-te barallat tot sol durant deu hores amb una via, la sensació que et queda és confusa: alegria, cansament, por a la baixada, etc,... Però en qualsevol cas, el cervell es relaxa del tot, ja no estàs pendent de les mateixes coses. És un instant que no canviaries per res del món, una pau interior que segurament només pots aconseguir quan vas sol. Només em manca una cosa: el darrer raig de sol que no m'arriba a tocar.


Per a fer la via he utilitzat 3 "V", 2 "U" (una de les quals s'ha quedat a la darrera reunió, l'extra), 2 Universals, 2 Extraplans, friends fins al 2'5 i un cargol de gel curt. Jo recomano portar menys "V" i més Extraplans. A la via només hi ha un clau a la R3 (si aneu amb cordes de 60) i ara un altre a la última.


Sembla ser que els qui van obrir la via no la van batejar i uns companys, que van fer la segona repetició van proposar: "Via de l'Estel Fugaç", perquè potser trigarà unes quantes temporades a tornar a formar-se. Jo hi estic totalment d'acord.




Cesc

El Canigó. Directa Escarra-Muixart.

A qui t'estimes més, al pare o a la mare ? Què prefereixes, la roca calenta de Montrebei escalfada al sol d'hivern, o l'ombra d'una paret nord casualment en òptimes condicions ?

Doncs com que un dels que tenia veu i vot en la decisió té el Canigó a una hora i mitja de casa, i Montrebei a 4 hores, ens hem decantat per visitar aquesta paret que enguany gaudeix d'unes condicions excel·lents.

El dissabte fem l'aproximació cap al refugi des del poble de Valmanya, carregats amb una mica menys d'allò imprescindible per passar una nit al refugi lliure i l'endemà fer la via de la que teniem referències d'aquesta mateixa setmana.

Tot i ser cap de setmana i la gran quantitat d'informació que corre per la xarxa sobre aquesta via que enguany s'ha repetit ja moltes vegades, estem sols en tot el circ, i pràcticament en tot el massís, ja que en tot el diumenge només veiem una silueta que es desplaça per la carena del Barbet.

La via no decep gens, i val la pena pujar fins aquest racó per a repetir-la tal com està ara, tota a punta de grampó menys el llarg de xemeneia, de roca pura.

Vam fer alguns trams a l'ensemble, i també vam aprofitar alguna reunió ja muntada, o sigui que tot i ser tres, en aproximadament unes quatre hores ens vam plantar al cim, amb tot el Pirineu a una banda, i el Mediterrani a l'altra, tota una sensació que no es pot experimentar en cap altre indret.

Cesc.

Sortida llampec a terres aragoneses

Ha anat molt bé per a fer baixar els torrons de Nadal i Sant Esteve, i per a comprovar in-situ que la manca de neu abraça tot el Pirineu.

L'objectiu del primer dia era fer el cim de la Punta Escarra, però vam sortir massa tard i només vam arribar fins al capdamunt del corredor.

L'endemà cap a Telera per a fer un corredor, el de la Y, no tan fàcil com diuen les ressenyes, ja que sobresurten totes les roques i tots els ressalts. La baixada pel de la Z la vam fer amb ràpels de cap a peus pel mateix motiu, la manca de neu i la impossibilitat de desgrimpar-ho tot.

Via Kantauri a la Paret Concava (Ordesa)

Seduits per la resenya que apareix a la nova guia d'Ordesa, i aprofitant una primera tarda a Ordesa, amb la tempesta aguantant pels pèls, ens acostem a aquesta "petita" paret ordesiana...
Quin engany companys/es... la via és bona i sobre bona roca bona, una mica bruta a trams. Massa xapes per ser Ordesa (més de les que apareixen a la ressenya de la guia, i per sort nostra!!) tot i que s'ha de reconèixer que el tipus de roca és gris i compacte i no deixa protegir massa...
El pitjor de tot: el grau!!! per flipar. La via va ser encadenada per la Josune i el Rikar i no li van donar més de 7a+ (al tercer llarg), però la realitat és que no quadra res. A veure si algú s'anima i contrasta o confirma la flipada.
Transcric els graus i llargs tal i com els vam fer, el grau que ens sembla que pot ser i entre parèntesi el que figura a la guia.
LL1+LL2⁼45 metres, 6b (6a)
LL3+LL4=30 m. amb sostre de deu metres inclòs, 6c+ (7a+)
LL5+LL6=60 m. traçant una diagonal directa a R6. 6a (6a)
LL7 primera flipada. 6c+ contundent (6a!!)
LL8 segona flipada. 7b+/c bastant a bloc (6b+!!)
LL9 tercera flipada. 7b+/c netejant cantos tot fent "la volteta"...de recte segur que un bon 8è(7a!!)
LL10 flipada final. doblebombo de 7a+/b (6c!!)
LL11 tràmit de sortida grau correcte, IV.

El dia següent repetim l'Heroina i les coses quadren a la perfecció... potser és que tant el Willow com jo teníem un mal dia... en fi, a veure si algú s'anima i em pot donar alguna explicació. Consultant amb en Ravier, ens confirma que ell no l'ha fet. De totes maneres el grau obligat no deu passar del 6c.

Salut i metres!!

Llullu

HAT TRICK CERETÀ

La Cerdanya és envejada per la resta de comarques pirinenques. La seva configuració i la suavitat dels seus relleus, fan que sigui una de les poques que gaudeixen d'amplies perspectives sense haver de suportar el major hermetisme de les seves valls veïnes.

Per arribar a aquest indret de toponímia monosil·làbica (sovint procedent de l'esukera), cal travessar des del sud un forat inmens anomenat túnel del Cadí. Com sovint passa en aquest país utilitzar les instal·lacions comporta pagar un costós peatge. En aquesta ocasió, però,la generositat desbordant de la seva concesionària, em regala un bitllet d'anada i... tornada.

Al que anavem... després d'una nit de llamps i trons (en sentit estricte...) em planto al refu de Malniu amb la intenció de pujar el Puigpedrós en un estil lleugeret.  Això és en calça curta, samarreta i per no agafar no agafo ni aigua, mòbil, claus... mai havia tingut la sensació de pujar i baixar a un cim proper als 3000 en poc menys d'una hora i mitja. Entre esbufecs ja començo a pensar en una sortideta més relaxada per gaudir , ara sobre dues rodes, dels frondosos boscos de pi, serpentejants rierols i dels verds prats plens de floretes que dibuixen aquest paissatge.

Surto des del bonic poble d'Aransa i enfilo, tot pedalant, per pujades contínuades, però no molt pronunciades,  cap els estanys de la Pera i torno al punt d'origen per Cap de Rec i per l'àntic camí que encara uneix Aransa i Lles. Una sortida recomanable per gaudir de la freca del matí!

Durant el recorregut rebo una trucada de l'Enric, d'Estana...

- Enric, demà millor que quedem d'hora que al vespre vull baixar a Barna...
- a les 6,30 a casa meva (Estana)!
- ufff.... és el que passa per quedar amb un alpinista com els d'abans!

La dolomítica cara N del Cadí

Amb poques hores de son començo a enfilar cap a aquest poblet que no visitava des de feia més de 10 anys, quan l'asfalt encara no hi arribava. Sortim ja des de casa de l'Enric amb la motxilla i els trastos necessaris per escalar la Cerdà-Pokorski a la roca de l'Ordiguer. A través de bocins i dreceres de les que l'Enric és gran coneixedor, arribem molt dhora i a bon ritme al Prat de Cadí, excursió obligada pels que no coneixen massa aquesta comarca. Enfilem unes rampes molt dretes i en poc menys 1h 30' ja ens estem equipant per començar a trepar.

Aquesta fou la primera via oberta en aquesta roca ara fa 50anys!!! això és sorprenent si es té en compte l'atrevit recorregut que dibuixa per la pared i que, encara avui, presenta dificultats considerables. Llargs preciosos, una temperatura estupenda i una bona companyia, amb la que gaudir de l'exel·lent calcari i boniques vistes i que fan menys traumàtics els moments més exigents de l'itinerari situats als dos darrers llargs.

roca de l'Ordigues

Tornem... A Estana la companya de l'Enric ens ha preparat un dinar que fa les delícies del meu cos atrotinat i em torna a posar les energies allà on eren fa unes hores (o fa uns dies). Mentres dinem entre agradables converses i amb una cervessa ben freca, contemplo una imatge a través del finestral del menjador que m'ha perseguit aquests darrers dies i que sempre m'ha absorvit des de qualsevol punt de la Cerdanya: la cara N del Cadí!

Enric negociant amb les boniques fisures del penultim llarg

De l'hospitalitat dels companys ceretans passo a una velocitat de vertígen  i un xic difícil de digerir a deambular entre extrangers que continuament em demanen "cerveza amigo, beer???" pels carrers de Gràcia ...qui ho diria que fa poques hores destava barallant-me amb unes fisures molles al bell mig d'un escenari Dolomític

cim

 ...deambular per la gran ciutat, una nit amb un punt "d'extra-vagància" per assimilar els contrastos que han fet fluctuar les emocions d'aquests darrers dies...

Gràcies amics ceretans!!!

KALAMONTSE

Nova via al Tuc de Corticelles, o de la Montanyeta

Corticelles és com n'hi diuen els locals, i de la Montanyeta, el cartogràfic. Sigui com sigui, aquesta setmana passada hem estat fent activitat pel Pirineu, entre les quals es troba aquesta nova primera a la paret nord d'aquesta muntanya.

L'aproximació és la mateixa que per anar a les agulles de Delluí, però cal seguir una mica vall endins fins a topar de morros amb aquesta paret de poc més de 200 mts. de desnivell, una mica ajaguda, i encara amb algunes campes de neu enganxada a les plaques que tenen prou consistència com per enfilar-s'hi. Calculeu 1h 30min. o 2 h. màxim.

La pente del tercer llarg.

És una via guapa, no és extrema, però té alguns llargs sobretot sobre roca on cal donar la talla, ja que encara que potser no passen del V+, són obligats i amb el seguro una mica avall. I a part, també té un tram d'artifo on calia anar netejant la fisura i posar algun fisurer a cops de martell. Com que segueix una fisura molt evident, segur que amb peus de gat no deu ser més de 6a o 6a+

Iniciant el llarg d'artifo

La via té cert compromís, ja que l'hem deixat totalment neta d'assegurances, i només aprofita al llarg d'artifo tres parabolts d'una via d'estiu, dos per progressar i un tercer per muntar la quarta reunió.

La placa fisurada de cinquè grau

Darrera reunió abans del cim

En funció de les condicions, l'horari pot arribar a ser molt variable. Nosaltres vam trigar 4 o 5 hores, amb les fisures netes de neu i gel, i els trams de neu en molt bones condicions, neu dura.

L'"Equipo A" al cim

La baixada és evident per la via normal. Des del cim, baixem uns metres fins a trobar la neu , i tirem avall per una pala orientada a l'est fins a un coll, i d'allà tornem cap als Estanys de Corticelles i retrobem el camí de pujada. Un parell d'hores per arribar de nou al refugi.

La paret Nord del Tuc de Corticelles, amb una allau de placa a la dreta de dimensions molt considerables