Equipament de vies noves

Quedi clar d'entrada que aquest post no té ànim de crear polèmiques de cap tipus ni res de tot això. Simplement és un comentari que vull fer sobre l'equipament de determinades vies obertes recentment, posem 10 o 12 anys . No parlo de les Anglades, Cerdàs, Casanoves, etc,…


Massa vegades, sobretot a Montserrat, vaig a repetir alguna via on només em demanen que porti fisurers i friends, perquè els claus, en principi, ja estàn posats. El que passa és que, quan et trobes amb aquests claus, l'ànima et cau als peus, fan més por que gràcia. Són vells, molt vells, i sovint clavats fins a l'extrem que per passar-hi els mosquetó necessites fer-ho a través d'un cordino, que potser encara és més vell que el clau.


Com a contrapartida, són una bona motivació per intentar pujar en lliure, ja que no m'atreveixo ni a fer A0. En realitat, serveixen per poc més que per marcar l'itinerari, ja que a mi, no em dónen gaires garanties en cas de caiguda. No descobreixo res dient que en molts casos, aquests claus han sortit d'una altra via i han anat a parar en aquesta, perquè de la botiga segur, segur que no han sortit.

Per cert, tot això es pot aplicar igualment als ponts de roca. Passa l'aperturista i hi deixa el seu cordino, que amb el pas dels anys, es va fent vell i ja no està per aguantar caigudes, i dificulta molt la possibilitat de posar-ne un altre de nou. 
Repeteixo, estic parlant de vies obertes recentment, i per això, no ho trobo bé.

Alternatives ? Evidentment, la possibilitat de posar una expansió allà on podem posar un pitó no es contempla, de manera que, o deixin un clau en bones condicions (que almenys, dongui la sensació de que pararà una caiguda), o deixi el forat net perquè el clau el pugui posar jo. Penso que amb la mà d'enginys que tenim avui dia cada cop és més senzill protegir-se amb garanties, però això és un altre tema.

Els bombers de l'Horta de Sant Joan.

Bé, segueixo amb la vena política, un dia d'aquests m'hauré de posar a escalar de veritat. 
Faig un copiar-enganxar d'un escrit de F.Puigcarbó, extret del seu propi blog.


"Finalment han hagut de ser els bombers del Graf, els qui ha posat el dit a la nafra i les coses al seu lloc. Han parlat de circ mediàtic, i han dit més coses:
"No voldria que els meus fill escoltessin les meves últimes paraules en el Youtube si moris en un incendi" ha dit un d'ells.
"Aquest es l'incendi de les eleccions del 2010" ha manifestat un altre.
I han dit més coses i molts clares, i encara han estat prou mesurats davant aquesta xacra que hem de suportar que és inútil comissió, engegada per una miserable clase politica en període pre-electoral, ajudada per uns mitjans miserables també que n'han posat un bon tros a l'olla, la Vanguardia els primers, en Cuní també i la resta si fa no fum, en un penós exercici de desinformacio i manipulació obscena de la noticia.
Tot plegat ha estat un penós i lamentable exercici de miserable hipocresia, car ni a medis informatius ni als politics els importen un rave el bombers, el foc i els morts, tot és un pur paripé, un intent d'aprofitar-se'n per fotre a l'altre, som en temps d''eleccions i qualsevol causa per debilitar al contrari és bona, i aixó ho sabem tots, però només els bombers del GRAF ho han dit avui, alt i clar. Em trec el barret, aquests bombers són persones, persones honestes i compromeses, la resta purria, em fan fàstic."

Arturo Pérez Reverte. Cal llegir l'article.

  

Paso a menudo por la carrera de San Jerónimo, caminando por la acera opuesta a las Cortes y a veces coincido con la salida de los diputados del Congreso. Hay coches oficiales con sus conductores y escoltas, periodistas dando los últimos canutazos junto a la verja y un tropel de individuos de ambos sexos, encorbatados ellos y peripuestas ellas, saliendo del recinto con los aires que pueden ustedes imaginar. No identifico a casi ninguno y apenas veo los telediarios; pero al pájaro se le conoce por la cagada.

 

Van pavoneándose graves, importantes, seguros de su papel en los destinos de España, camino del coche o del restaurante donde seguirán trazando líneas maestras de la política nacional y periférica. No pocos salen arrogantes y sobrados como estrellas de la tele, con trajes a medida, zapatos caros y maneras afectadas de nuevos ricos. Oportunistas advenedizos que cada mañana se miran al espejo para comprobar que están despiertos y celebrar su buena suerte. Diputados, nada menos. Sin tener, algunos, el bachillerato. Ni haber trabajado en su vida.

 

Desconociendo lo que es madrugar para fichar a las nueve de la mañana, o buscar curro fuera de la protección del partido político al que se afiliaron sabiamente desde jovencitos. Sin miedo a la cola del paro. Sin escrúpulos y sin vergüenza. Y en cada ocasión, cuando me cruzo con ese desfile insultante, con ese espectáculo de prepotencia absurda, experimento un intenso desagrado; un malestar íntimo, hecho de indignación y desprecio. No es un acto reflexivo, como digo. Sólo visceral. Desprovisto de razón. Un estallido de cólera interior. Las ganas de acercarme a cualquiera de ellos y ciscarme en su puta madre.

 

Sé que esto es excesivo. Que siempre hay justos en Sodoma. Gente honrada. Políticos decentes cuya existencia es necesaria. No digo que no. Pero hablo hoy de sentimientos, no de razones. De impulsos. Yo no elijo cómo me siento. Cómo me salta el automático. Algo debe de ocurrir, sin embargo, cuando a un ciudadano de 57 años y en uso correcto de sus facultades mentales, con la vida resuelta, cultura adecuada, inteligencia media y conocimiento amplio y razonable del mundo, se le sube la pólvora al campanario mientras asiste al desfile de los diputados españoles saliendo de las Cortes. Cuando la náusea y la cólera son tan intensas. Eso me preocupa, por supuesto.

 

Sigo caminando carrera de San Jerónimo abajo, y me pregunto qué está pasando. Hasta qué punto los años, la vida que llevé en otro tiempo, los libros que he leído,

el panorama actual, me hacen ver las cosas de modo tan siniestro. Tan agresivo

y pesimista. Por qué creo ver sólo gentuza cuando los miro, pese a saber que entre ellos hay gente perfectamente honorable.

Por qué, de admirar y respetar a quienes ocuparon esos mismos escaños hace veinte o treinta años, he pasado a despreciar de este modo a sus mediocres reyezuelos sucesores. Por qué unas cuantas docenas de analfabetos irresponsables y pagados de sí mismos, sin distinción de partido ni ideología, pueden amargarme en un instante,

de este modo, la tarde, el día, el país y la vida.

 

Quizá porque los conozco, concluyo. No uno por uno, claro, sino a la tropa. La casta general. Los he visto durante años, aquí y afuera. Estuve en los bosques de cruces de madera, en los callejones sin salida a donde llevan sus irresponsabilidades, sus corruptelas, sus ambiciones. Su incultura atroz y su falta de escrúpulos. Conozco las consecuencias. Y sé cómo lo hacen ahora, adaptándose a su tiempo y su momento.

Lo sabe cualquiera que se fije. Que lea y mire.

 

Algún día, si tengo la cabeza lo bastante fría, les detallaré a ustedes cómo se lo montan. Cómo y dónde comen y a costa de quién. Cómo se reparten las dietas, los privilegios y los coches oficiales. Cómo organizan entre ellos, en comisiones y visitas institucionales que a nadie importan una mierda, descarados e inútiles viajes turísticos que pagan los contribuyentes. Cómo se han trajinado –ahí no hay discrepancias ideológicas– el privilegio de cobrar la máxima pensión pública de jubilación tras sólo 7 años en el escaño, frente a los 35 de trabajo honrado que necesita un ciudadano común. Cómo quienes llegan a ministros tendrán, al jubilarse, sólidas pensiones compatibles con cualquier trabajo público o privado, pensiones vitalicias cuando lleguen a la edad de jubilación forzosa, e indemnizaciones mensuales del 100% de su salario al cesar en el cargo, cobradas completas y sin hacer cola en ventanillas, desde el primer día.

 

De cualquier modo, por hoy es suficiente. Y se acaba la página. Tenía ganas de echar la pota, eso es todo. De desahogarme dándole a la tecla, y es lo que he hecho. Otro día seré más coherente. Más razonable y objetivo. Quizás. Ahora, por lo menos, mientras camino por la carrera de San Jerónimo, algunos sabrán lo que tengo en la cabeza cuando me cruzo con ellos. 

 

Les fotos i el text l'he tret d'un correu electrònic qu.e vaig rebre.

I si encara no esteu prou "mosquejats", feu click aquí

Gra de Fajol. Corredor Conrado-Altamira

Això sembla Patagònia, tu, s'ha d'aprofitar les finestres de bon temps i escalar depressa. Hem anat a fer la clàssica Conrado-Altamira, en prou bones condicions, que no vol dir que sigui tot piolet tracció, ni molt menys, sinó que està d'un mixte molt "disfrutón" en conjunt.
A més, amb les nevadetes que ha fet darrerament, l'ambient ha sigut molt alpí.

De bon matí, el temps estava encara molt emboirat, i el ventet que feia a les carenes provocava unes purgues que, quan les hem vist de ben aprop, ens han fet dubtar una miqueta.

Jon Lajoie. Una mica de... música?

Darrer dia al Queyras.

Primeres llums al Grand Pic de Rochebrune.

Avui el dia promet, però nosaltres ja estem cansats d'esmorzar cada dia pa amb mermelada. 

Aquest matí farem les maletes, i a la tarda una mica d'esquí de fons, i demà cap a casa.

Esquí de muntanya. Queyras. Pic de la Gardiole de l'Alp

Itinerari amb pràcticament mateixa orientació, desnivell i dificultat que la nostra Tossa Plana de Lles.
Sortim de Gaudissard, al poble de Molines en Queyras, a l'aparcament mateix de la Gîte "La Maison de Gaudissard". No hi ha pèrdua, ja que es tracta d'un súper clàssic, segurament recorregut diàriament quan les condicions ho permeten.
Aquest any nosaltres hem tingut sort, ja que aquesta nit passada, la méteo ens ha "regalat" 20 cm. de neu nova i fresca a baix al poble, i quasi mig metre al cim. Cal dir que, tret de circumstàncies molt excepcionals, no té cap risc a nivell d'allaus.

Hi ha llocs on dóna gust caure...mentre no es perdi cap esquí.

Esquí de muntanya. Briançon. Col Roche Bernard

Un altre dels descensos incontournables de la vall. Sortim de la Crêperie del poble de Le Casset, per remuntar el bosc que ens queda a l'altre cantó de la vall, cap a la dreta.

Les traces pugen suaument pel bosc, mai massa dret, ni massa ajagut. Són 700 mts. fins al final del bosc, i 250 més fins al coll.

Aquesta nit passada ha caigut una nevadeta, suficient per esborrar qualsevol traça anterior, però no tant com per a arriscar massa a la pala del coll. Com ja he dit, incontournable.

Esquí de muntanya. Briançon. Crête de Reychard

Un altre itinerari apte per quan hi ha un risc d’allaus elevat, o per quan les nostres forces ja no donguin per gaire.

Aquesta és una excursió que té la particularitat de fer 900 mts. de pujada, i 1300 de baixada, quasi sempre per dins del bosc. La part negativa, és que si només anem amb un cotxe, per tornar després a buscar-lo, haurem de fer autostop.

A la vall de Vallouise, anem cap a l’estació d’esquí de Puy St.Vicent, cap a la cota 1600. Abans d’arribar al pàrquing, hi ha rètol que anuncia “La Maison du Miel”, i tot just després, trobem un pàrquing a l’esquerra (1460 mts.). A l’altra banda de la carretera, surt un camí que indica Vallon de Narreyroux.

Hem de seguir la pista uns metres, però en una corba molt tancada cap a l'esquerra, trobarem les traces que, seguint la “Serre la Barre”, més o menys per la carena, ens duran fins al nostre objectiu, l’inici de la Crête de Reychard. 

Un cop més, no arribem enlloc, o més ben dit, ens quedem a mig camí d’algún cim.

El cas és que, un cop s’acaba el bosc, hem fet uns 200 mts. més, i hem començat a baixar. El descens l’hem fet per “Le grand bois”, baixant per l’esquerra de les traces de pujada.

Són una mica més de 1300 mts. de baixada, a estones bastant dreta, esquivant arbres i branques, i, en el nostre cas, seguint les traces que en semblaven que anàven a buscar les pendents menys “raides”. En qualsevol cas, el bosc és gran de debò i les possibilitats de complicar-se la vida són grans. La part de baix del bosc és més densa, i quan comences a tenir la sensació que més que esquiar, estàs podant les branques, trobem una pista salvadora (camí d’estiu), que en un parell de ziga-zagues, ens mena a les pistes d’esquí de fons de Vallouise. Les seguim fins a la caseta dels forfaits (ningú no ens demanarà que el paguem). 

Ara ja només toca fer autostop per anar a buscar la furgo, 400 mts. i uns quants quilòmetres carretera amunt.

Activitat realitzada el passat dia 8 de febrer.

Nevada i esquiada a Briançon

Ahir divendres la nevada va ser important, a baix a la ciutat, 40 cm., a la muntanya, una mica més, tot plegat durant poques hores. Diria que aquí tenen un altre proveidor de neu, diferent al que tenim al Pirineu, ja que després del "paquet", només una mica de vent, molt suau, i només als cims i a les carenes més altes. Per cert, els nens van anar a l'escola i els cotxes circulaven.

                    

                    

Avui dissabte el riscc d'allaus era 4, o sigui que hem anat a les pistes, o més ben dit, fora pistes, ja que aquí no està ni mal vist ni criminalitzat. No cal dir que ha sigut  E S P E C T A C U L A R.  Val a dir que anàvem amb un company que és "guide", i que ens ha dut per uns llocs que sols mai no hauriem trobat.

Atenció ---> Un mort a Ceillac a peu de cascada, colgat per una allau. Queda dit.