Silvretta, una gran clàssica

Silvretta, el nom d'unes mítiques fixacions d'esquí de muntanya, el nom d'un massís fronterer entre Austria i Suïssa, el nom d'una de les travesses més clàssiques dels alps. Concretament de la típica travessa que cada temporada estava a la llista però que sempre deixavem per més endavant,....

El mal temps de la segona jornada va fer impossible pujar a cap cim

Finalment, gràcies als companys de Muntania , que m'han donat la oportunitat d'anar-hi a treballar com a guia, enguany ha caigut. M'ha agradat moltíssim i l'única cosa que em sap greu és no haver-hi anat ja fa moltes temporades.

Navegació amb GPS obligada

l'Alta Ruta de la Silvretta és un recorregut gairebé circular que va creuant valls paral·leles a través de colls que sovint s'enfilen fins als 3000 mts, amb opció de pujar a cims la majoria dels quals són força senzills.

Els refugis estan equipadíssims, més semblants a hotelets que no pas a refugis tal i com els coneixem aquí, i una menció especial al Jamtalhütte, amb gelòdrom a l'exterior i rocòdrom a l'interior, per si fa mal temps i volem passar l'estona.

Lligat amb dos clients, no em vaig arriscar a pujar al cim

És una travessa amb un compromís relatiu, ja que exceptuant el darrer allotjament, el Silvretta hütte que té una sortida natural cap a Suïssa, tots els altres, en cas de força major, seguint la vall ens durien cap a la carretera principal ben a prop de Galtur, el nostre punt d'inici i de final.

El recorregut no sempre esta indicat i la veritat és que val molt la pena dur un GPS, ja que el terreny sempre és molt obert, i en cas de boira o mal temps pot ser fàcil desorientar-se i no trobar el destí correcte. En aquest cas, la tècnica de seguir les traces està contraindicada, ja que n'hi ha unes quantes i trobar la correcte sense veure-hi seria simplement una casualitat.

Mar de núvols cap a Suïssa

Més de la meitat del recorregut circula sobre geleres, però només en un petit tram es veuen seracs o esquerdes, tota la resta és bastant planera i sembla difícil caure a la trampa. Malgrat tot, cal dur el material adequat per si de cas,...

El tram més difícil obligat crec que és saltar el coll de la Rote Furka, al costat mateix del Silvretta Hüte, on nosaltres ens vam treure els esquís i va pujar amb els grampons. Tot i així, tampoc no és res de l'altre món; el Contraix, per exemple, és més complicat. Si sou amants de les fortes pendents, absteniu-vos.

Es fan desnivells importants, i per tant, acabem esquiant sobre neus de diversa qualitat, des de polssecalleugeraincreïblebrutalimpagable, fins a una crosta tan dura que sembla com si l'haguéssin fet de formigó. Per sort, aquesta darrera només ens la vam trobar durant pocs metres arribant a un refugi. Cal dir que en general, la qualitat de la neu va ser un notable alt.

Si sou aficionats a l'esquí de muntanya i se us presenta l'oportunitat d'anar-hi, no ho deixeu estar,... és una travessa d'allò més recomanable.

Pic Cordier 3.254 mts.

Aquesta setmana de temps incert típicament primaveral ha respectat bastant la zona de Benàs i s'ha pogut fer activitat aprofitant sobretot els matins.
Tant és així que tota una colla d'élèves que hem anat a petar a aquesta vall hem fet dues activitats amb esquís ben guapes que, com cada any per aquestes dates, tenen els dies comptats.

La cota de neu permet posar-se els esquís a només 15 minuts del pàrquing de la Besurta (per variar, a petar de cotxes), i el dimecres encara vam poder passar per tot el recorregut fins al refugi sense tocar pedra.

La neu, a la primera part del recorregut, molt regelada, però no fins al punt de fer imprescindibles ganivetes o grampons, i com que havia nevat durant la setmana anterior, cada cop la traça es feia més segura.

I precisament per això, perquè havia nevat els dies previs, vam poder disfrutar d'una neu en excel·lents condicions fins ben avall.

El Pic Cordier és una excel·lent alternativa si ja heu fet la visita obligada a l'Aneto, té un desnivell considerable i un descens llarg que si es troba en bones condicions, farà que poguem disfrutar d'una bona esquiada. Només cal tenir en compte que les primeres pendents tot just baixant del cim són una mica exposades i més dretes, però aquestes es poden fer a peu sense problemes.

Jo penso que si es manté encara uns dies aquest temps primaveral, li queden ben bé un parell de setmanetes per poder anar-hi i passar-ho bé.

Esquí a la Vall Fosca. Tossal Llarg

... o les escorrialles d'aquest trist hivern, que definitivament s'ha acabat.
Hem enfilat la pista (bé per una C-15, o un tot terreny, malament per turismes) de la vall del riu  Filià criticant com és normal l'estat d'abandó en el que van deixar la vall quan van abandonar el projecte de l'estació d'esquí, pilones fantasmes tallant el paissatge a banda i banda, i unes pistes amples fetes a cop d'excavadora desvirtuant un paissatge que d'altra manera podría ser molt més bonic. Quina barra i quina falta de respecte!!

El cas és que a data d'avui la neu comença just al fons de la vall, allà on comencen les pendents per enfilar el cim. De pujada, és una passejada sense cap dificultat, amb pendents suaus fins al cim, i de baixada, cal vigilar una mica els primers metres sota el cim, i tenir en compte que hi ha una canal que és  estreta i s'ha de ser una mica àgil girant, sempre però en pendents moderades. Per a nosaltres, sense dubte, la putada més gran ha estat l'estat de la neu, ja que anàvem una mica massa tard i al final, el principal objectiu (aconseguit) era salvar lligaments creuats, tíbies i peronés.

Hem pujat per la dreta (no es veu), i hem baixat pel dret

Malgrat que el risc del BPA és només 2, ha calgut anar molt amb compte, ja que a la nit amb prou feines hi ha hagut regel, i a la que ha sortit el sol, la temperatura s'ha disparat d'una manera exagerada. Pel que fa a l'estat de la neu, a les pistes en dirien pols-primavera, però jo crec que és més aviat primavera-estiu.

Esquiades a cavall entre l'Aran i el Pallars

El títol d'aquest post bé hauria pogut ser intent als Carros de Foc, variant dels Carros de Foc, etc,... però hauria sigut massa inexacte, tant per la idea inicial com per l'itinerari que al final hem seguit.
Vam sortir de Sant Maurici amb horari "friqui", amb el primer taxi, que surt a les nou d'Espot, que entre pitos i flautes és un quart de deu, i que un cop has pagat i carregat la motxilla al jeep ja són dos quarts de deu, i quan finalment comences a esquiar ja són les deu.

Pujant cap a Amitges, el Peguera al fons.

Amb poca neu a baix a Sant Maurici, enfilem la pista cap a Amitges, però passem de llarg del refugi per anar fins al Port de Ratera, on, entre picnics, fotos i molta tranquilitat arribem una mica tard, i ens tirem directament per la vall de Colomers. La primera nit la fem a la tenda, entre dos pins a l'illot que hi ha a l'Estanh Plan (no fos cas que durant la nit desgelés de cop i volta).

El segon dia tornem a començar tard, no pas per culpa dels horaris dels taxis, sinó pels 10 o 12 sota zero que no ens han deixat sortir del sac fins que no ens ha tocat el sol. En poc més de 20min. passem pel refugi de Colomers, i sense aturar-nos, enfilem cap al Port de Caldes, i baixem fins al Ventosa. Aquí passem la tarda davant de l'estufa, ja que, malgrat que és aviat i fa sol, la tarda és desagradable degut al vent que bufa constant.

La tercera etapa sí, ens llevem ben aviat, sortim els primers del refugi i remuntem cap al Contraix, amb la relativa sorpresa de veure que no hi ha traça, relativa perquè ja ens ho havia anunciat un altre client del refugi, però jo no m'ho acabava de creure. Deu n'hi do amb el Contraix. Potser el desnivell no és res de l'altre món, però les últimes pendents són dretes de veritat, i a més, és l'únic tram de tot el recorregut on la sensació de risc d'allaus era accentuada. La recompensa però la trobem a l'altra banda, amb una neu dura-primavera fantàstica que ens permet disfrutar de valent fins bastant avall, aproximadament fins a la cota 2200, on la neu comença a ser escassa fins que al final ens hem de treure els esquís i seguir a peu fins als Prats d'Aiguadassi.

Obrint traça al Contraix

Darrers metres per arribar al coll del Contraix

Quarta etapa: Refugi d'Estany Llong - Pic del Portarró - Sant Maurici.
Tranquilament, sense presses, sortim del refugi a quarts de nou, pugem al Portarró d'Espot, i com que veiem que la pala que baixa del Portarró promet una baixada disfrutona, fem un cop de gas (sense les motxilles) fins al cim i, efectivament, tornem al coll disfrutant d'una neu dura-primavera genial. Després, de cara cap al Llac de Sant Maurici, la neu es va degradant mentre el bosc es va fent cada cop més dens i cada cop es fa més difícil d'esquiar, fins al Llac, que encara es pot creuar pel mig amb els esquís (i dic encara, perquè fot una calor que sembla finals d'abril i no principis de març).

En definitiva, han estat quatre dies de travessa pel parc d'Aigüestortes sense massa planificacions prèvies, amb decisions preses sobre la marxa, molta tranquilitat i sense cap més aspiració que la de disfrutar d'aquest esport i d'aquest paissatge incomparable.

La Grave. Le rêve de tous les skieurs.

Ja feia anys que hi anava al darrera, però aquests descensos poden ser francament compromesos si no s'hi va amb algú que s'ho conegui d'allò més bé. Com diria aquell, avui he tatxat una de les activitats que volia fer sí o sí abans de morir.

Per tots aquells que no ho conegueu, els fora pistes de La Grave no són sino una mena d'estació d'esquí amb un sol telecabina (dividit en trams), que puja des del poble, a més o menys 1500 mts. fins a la cota 3.200 mts..

Avui estava obert fins a dalt, o sigui que, si feu números, veureu que difícilment es poden fer més de 5 o 6 descensos en tot el dia.

Regularment, i sempre després d'una nevada, abans d'obrir-lo al públic, hi ha uns guies que fan un primer descens  d'alguns itineraris per decidir si el risc d'allaus és assumible o no, o si es pot obir fins a dalt de tot. Tanmateix, sempre s'esquia sota la resposabilitat de cadascú. 

Avui el risc era 3, i com sempre, és més que recomanable dur l'equip compert: ARVA, pala i sonda. I casc.

Els itineraris clàssics no són difícils, però com he dit abans, sí que poden ser compromesos, ja que si per algun motiu segueixes les traces que no toquen, es fàcil acabar abocat en algún corredor on sigui imprescindible acabar rapel·lant, o bé si aneu molt a la dreta, us trobeu esquiant sobre la glacera sense saber-ho. Nosaltres, tot i que en principi la gent amb la que he anat s'ho coneixien bé, a la motxilla, hi duiem el boudrier, un rapelador, un cargol de gel, quatre cintes i una corda de 30 mts. ... just in case ....

Cesc.

Finlàndia. Äkäslompolo.

Äkäslompolo és un petit poble més enllà del Cercle Polar Àrtic, a la Lapònia Finlandesa.

Sincerament, només val la pena anar-hi si has de fer esquí de fons. Però, per fer esquí de fons, em costa imaginar un lloc millor en tot el món. Nosaltres hem fet en cinc dies entre 250 i 300 km. repetint-ne no més de 10 o 15, sortint sempre de l'habitació de l'hotel amb els esquís als peus.

Les Aurores Boreals són, per mi, un dels espectacles més bestials que la natura ens pot oferir. Cap foto, per molt professional que sigui el fotògraf, farà justícia a la realitat.

Diuen que surten només en nits molt fredes, el que passa és que allà, totes les nits són molt fredes, i nosaltres només l'hem vist un dia.

Es pot retratar el fred ? Durant tota la setmana, mínimes d'entre -25 i -35 ˚C, i màximes d'entre -5 i -10 ˚C
Els primers dies  el problema era escollir la roba per sortir a esquiar a -20˚C, ja que esquiar amb una motxilla gaire grossa no és massa còmode. A més, per hidratar-te l'opció CamelBack és inviable, per molt que intentis bufar i buidar el tub.

Què se li pot dir a un arbre que segurament porta així des del mes d'octubre ? Paciència, que fins i tot aquí arribarà la primavera, i ja falta poc.

Darrer dia al Queyras.

Primeres llums al Grand Pic de Rochebrune.

Avui el dia promet, però nosaltres ja estem cansats d'esmorzar cada dia pa amb mermelada. 

Aquest matí farem les maletes, i a la tarda una mica d'esquí de fons, i demà cap a casa.

Esquí de muntanya. Queyras. Pic de la Gardiole de l'Alp

Itinerari amb pràcticament mateixa orientació, desnivell i dificultat que la nostra Tossa Plana de Lles.
Sortim de Gaudissard, al poble de Molines en Queyras, a l'aparcament mateix de la Gîte "La Maison de Gaudissard". No hi ha pèrdua, ja que es tracta d'un súper clàssic, segurament recorregut diàriament quan les condicions ho permeten.
Aquest any nosaltres hem tingut sort, ja que aquesta nit passada, la méteo ens ha "regalat" 20 cm. de neu nova i fresca a baix al poble, i quasi mig metre al cim. Cal dir que, tret de circumstàncies molt excepcionals, no té cap risc a nivell d'allaus.

Hi ha llocs on dóna gust caure...mentre no es perdi cap esquí.