Cascades (de glaç?) per Bielsa

Curiosos aquests fenòmens metereològics, mentre el Llullu es desperta un matí a 4 sota zero al menjador de casa seva, jo estic amb temperatures positives al peu de la "Sueños del Agua", a la boca sud del túnel de Bielsa. No hauria de ser al revés?.
Vam arribar el primer dia no gaire d'hora, i per mandra d'arribar-nos a les cascades de la Boca Nord i veure 4 cordades al peu de cada línia, ens quedem a la "Sueños de Agua" perquè des del cotxe veiem que la darrera cordada que hi ha  a la via està acabant l'últim ràpel.

La cascada la trobem absolutament xopa, fins al punt de que quan posàvem algun cargol de gel, enlloc de sortir una espècie de cilindre gelat de dins del cargol, el que apareixia era un brollador d'aigua, que semblava ben bé una font. Sort que és MOLT fàcil, si no,....En fi, per ser el primer dia i "trencar el gel", ja està bé, demà més.

L'endemà ens llevem ben aviat amb l'estress que comporta anar a fer gel els dies de festa, i l'esperança de que a Barrosa hi hagi condicions una mica millors.
Però resulta que aquesta nit tampoc no ha gelat, i malgrat que hi ha ganes, no ho tenim gens clar.  Sorprenentment,  som els únics que hem tingut la pensada de venir aquí, i per molt que costi de creure, estem sols. No hi ha ningú que hagi vingut a escalar i podem triar.

Decidim començar per la "Océano Pacífico",  que es veu, des de la distància, bastant practiable. El cas és que quan arribem a peu de via, a mi, em cau l'ànima als peus, ja que hi ha una película d'aigua lliscant uniformement  per sobre del gel. Si no fos per les ganes del company que m'anima, jo potser faria mitja volta. Igual com ahir, temperatura per sobre dels zero graus.

El primer llarg només es deixa escalar per la part dreta del mur, ja que, encara que a la foto no ho sembli, a la part esquerra hi ha més aigua líquida que sòlida. Al principi amb el gel dolentot, però que va millorant a mida que guanyem alçada. 

Al segon llarg, la cosa millora i es pot disfrutar més. 

Com que només són dos llargs (molt llargs) i es rapel·len, en acabar, decidim provar la Espluca, més difícil, però potser en millors condicions.

La veritat és que aquesta cascada és guapíssima, amb un primer llarg curt, però que ja et posa a tò, i després d'un petit tràmit de quinze metres quasi caminant, hi ha un segon llarg brutal, difícil  (almenys en les condicions en les que ara es troba), i que fa que arribis a la reunió 55 metres més amunt, satisfet. 

"Espluca", bonica cascada amb ressalts bastant verticals.

Malgrat la disfrutada, si no baixa bastant la temperatura, aquestes cascades no duraran gaire més. El tercer dia ens hem arribat a la vall de Trigoniero, per fer la dels Èlfics, però no està ni de bon tros en condicions de ser escalada, plena de forats i sense continuïtat.

Cesc.

Montanissell. Rucs on the rocs

6.45. Sense cap escrúpol el meu company de de llit, el mòbil, em desperta. Em noto la cara freda però dins el plumes estic com un torró... Cinc minuts més tard, mentre em prenc el cafetó amb duvet, gorro i guants, miro el termòmetre del menjador... quatre graus dins de casa!! Ja ho deien, ja, que l'alpinisme no era un esport sinó una manera de viure. Però la veritat és que jo no sóc alpinista i se m'acaba de glaçar el poc fanatisme que tenia. En fi, el mal ja estava fet i no hi havia volta enrera ja que havia estat jo el "liante" de la journé. Passant el petit xoc tèrmic dels -5 al carrer, condueixo cap a Monistrol per recollir la resta del comando (Goiko i Cristobal) i de pet cap al bar de Coll de Nargó.
Quina mandra sortir del bar...
-Escolta tu, posa'm un altre cafè amb llet...
No sabem ben bé que fer amb aquest fred que fot.
-Perdó, que em posaries un altre crosanet?
Potser podríem fer-ne una de més fàcil...
-Quan et vagi bé em faràs un talladet?
Potser podríem anar a fer friqui...
-Que et queden madalenes?
Per molt cara sud que sigui...
Prou! Que ens gastarem el jornal per culpa del fred! Si havíem dit d'anar a la Rucs, doncs a la Rucs a fer el ruc! I quin encert mainada, escalant amb samarreta sobre roca tèbia! La via és una petita joia de set llarguets on només el segon no és bonic (llarg de trànsit), la resta un putu deu. Quin bon humor que portem els tres amb aquest solet, aquesta roca, aquest semiequipament tirant a generós... La vida es bella.
Felicitats als autors de la via per la seva bona visió i el seu bon fer. Els graus en general sense regalar res, s'ha d'escalar 6b sobradet per anar bé. El llarg que graduen de 7b no és gaire complicat (sobretot de segon i al flaix, jeje) i no crec que sigui més de 7a. Que bé m'ha sortit la jugada: El Goiko muntant el llarg i jugant-se la gardela, el Cristóbal dos metres per sobre meu cantant-me els cantos i jo encadenant com un lolo, hehehe! Sóc la béstia parda!
En fi un dia rodó com el zero del termòmetre o com els zero minuts de llum que ens han sobrat. I per celebrar-ho CAP A LA TABERNA!
Unes quantes birrhores més tard arribava al Bruc i caram tu, ja no fotia fred a casa. Quina cosa més estranya.

Llullu

A veure si ens posem al dia amb aquest tema!!!

Bé, com que jo ni escalo ni tinc dots literàries, penjo un vídeo del youtube:





Bon Nadal a tothom, i que els reis us portin el joc sencer de Totemcams. Perdó, Bon Nadal a tothom no, que els polítics no se'l mereixen.


Cesc.

Via del llons (120mt. V+/A2)

   Avui hem anat al Montroig amb el Jordi a practicar una mica d' artificial, que feia dies que ho deiem i no ho feiem. Hem fet aquesta via que segueix tot un sistema de fisures sobre una roca discreta i estranyament pulida; creiem que no es deu repetir gaire. L´artificial són petits trams desplomats i sostres on les peces quedaven bé encara que alguna ens ha donat alguna sorpresa... Ha estat un dia molt bo i amb bona companyia. 

Sergi.

Montserrat

Altiva talaia de rodones venes
de pedra em tornes la sang,
esqueixant l'acer de les penes
i llarg a llarg sortir del fang.
A la llum visc de la teva ombra,
per morir pel teu encant
i pel vent que sempre escombra
el saber de l'ignorant.

I si truco a la porta de la misèria
dels records en fas escut,
i així lluitar per l'essència
de tot allò desconegut.
I si algun jorn m'allunyen de tu,
l'esguard et cercarà incansable
per beure un glop d'aixopluc
d'aquesta set insaciable.

La meva ànima als teus rocs,
els teus còdols al meu cor.



p.d. perdó a tothom. Ja miraré de canviar de camell ara que vénen els reis (jeje).

Pilastra dels voltors, Montrebei

Després del dia místic a sant Benet, amb tant bon rotllo i tanta gent i tota la pesca, potser calia aprofitar l'onada de "bones vibracions"... i tensar una mica més la corda.
A Montrebei peti qui peti. I no ens va defraudar gens ni mica. La via, la Pilastra dels voltors, una clàssica que val força la pena i sobretot per un segon dia d'escalada ja que es fa prou ràpid. Roca bona, bastant equipadeta, un xic de calor i solitud total. Té tres o quatre llargs força bons i de dificultat moderada. El llarg que li dónen 6c és tirant a tècnic i molt equipat i els companys el fan que ni s'enteren. Que fàcil és ser feliç.
Per repetir-la en tindreu prou amb un joc de friends i un de tascons i una mica de bona voluntat.
En aquesta ocasió apostem per la cordada a tres; que és la millor opció per fer-la petar i riure's del que escala, fer fotos, comentar la jugada...
El trio catapulta el composen el Salva (un BMA amb qui no havia tingut el plaer fent via. I quin plaer), la Núria (que s'estrena a Montrebei i crec que algun dia repetirà. Està imparable.) i el sapastre que subscriu aquestes ratlles (apostant pel tot o re amb la lesió de l'espatlla. Sembla que l'he acollonit).
En fi, per donar alguna informació útil, diré que la pista des de Biacamp esta bastant transitable i només vam per una mica de patinatge l'últim trosset; cosa que resolem fent una petita sessió de "capoeira" (el Salva sobre el capó aguantant la glaçada).
Per lluny que estigui aquesta paret i per prohibicions que im'posin, crec que no em cansaré mai d'anar-hi. Sensillament: escalar en aquest tipus de llocs em dóna alegria.

Apali, a riure que fa salut!

Sant Benet.

Hi havia gent per a tot arreu, a la Boy Roca, a la Gómez Xalmet, a la Yeti, a la GEDE, a la Brown Sugar, al McCana, etc,..., i és que ha fet un dia espectacular i l'ambient era fascinant. GRÀCIES A TOTHOM.

Hem tingut la sort de poder fer algunes fotos a una cordada que estaven escalant la Brown Sugar, si dóna la casualitat de que ensopeguen amb aquest bloc i s'hi reconèixen, que enviin un correu electrònic i els les faré arribar.

Cesc.

Ressenyes Contrafluix de Patriarques

Encara que ara no sigui el millor moment per anar-hi, penjo les ressenyes del Contrafluix de Patriarques més o menys actualitzades, que complementen les del llibre del Luichy.
La feina l'han feta el Llullu, el Willow, la Marta i el Nando aquest estiu passat, i com sempre, els graus només són una proposta.

Aprofito per dir també a tots aquells que us va el rotllo del taladro, que encara hi caben algunes vies sense fer nosa a les que ja hi ha.

Sense comentaris