Evolucions Montserratines

Sovint, en "l'entranyable" món d'etiquetar la nostra activitat vertical segons l'estil en que afrontem les nostres epopeies i èxits esportius, fa que oblidem la història que hi ha darrera petites escalades que mai estaran entre els grans mites del massís. La senzilla escalada clàssica, o tradicional, o trad... en definitiva: grimpar sense més, enfilar-se pels còdols.

Què hagués fet en Santacana amb tot l'arsenal de ferros que tenim avui dia?

Moltes d'aquestes escalades les trobem en senzilles vies normals o tombades arestes Brucs, a voltes polides pel pas de grimpaires, a voltes feréstegues i oblidades. Totes elles, això si, amb una càrrega històrica que ha marcat les bases d'una evolució de tècniques i materials. És en aquesta última evolució (la dels materials) en la que vull fer una reflexió. Primer, cal fer un reconeixement a la destresa i bon fer dels primers grimpaires en recórrer aquestes vies, pujant per allí amb espardenyes i corda de cànem a la cintura. Que bonic (i perillós) devia ser poder escalar en aquells anys sense el pes de l'ètica sobre l'estil, sense l'etiqueta, sense el dilema/problema de les expansions. Simplement no existia un material que amb el pas dels anys, a part de permetre el progrés de l'escalada, ha propiciat la degradació de la roca, la massificació, l'aparició de polèmiques i etiquetes... es va passar de veure línies escalables a veure línies perforables... en fi, no vull entrar en el debat de xapes si, xapes no. Sóc conscient que TOTHOM, en un moment o altre hem gaudit d'uns bells passos d'escalada protegits d'un bon parabolt... com tampoc conec NINGÚ que desestimi una bona assegurança (del tipus que vulgueu) en una secció on preveu unes possibilitats altes de caiguda, en resum, que prefereixi fer-se mal abans de no fer-se'n, podent-se protegir la caiguda.
Per sort, l'evolució del material, sovint ens permet escalar amb tota la seguretat desitjada sense malmetre la roca ni l'esperit amb que es va obrir la via que repetim. Ens permet anar més enllà en el debat de les expansions.

"Espits" dels 80'es en un itinerari de fa 70 anys? (la foto està feta amb dues mans)

Un exemple clar podria ser el mític i temut primer llarg de l'Aresta Brucs del Dit, on amb les dècades han anat apareixent i desapareixent expansions inexistents en la primera escalada. Quin sentit té encallar-se en el debat sobre les tres o quatre xapes que hi van apareixent, si amb els materials que tenim actualment es poden col·locar set o vuit assegurances ben fiables prescindint d'aquestes expansions? Quants cops ens hem trobat ancoratges no originals al costat mateix d'un bon forat o una bona fissura, en un lloc on sovint ens podem deixar de mans?

no cal una tècnica molt avançada per posar un friend en un forat com aquest...

Un altre exemple ben clar on podeu anar tranquil·lament a comprovar-ho, és l'aresta Brucs de la Bitlla. A menys d'un metre de cada una de les expansions afegides a la via es pot posar una protecció "flotant" de total fiabilitat. A part de totes les que podem posar entremig! Veureu que és molt més divertit i autocomplaent pujar-hi "jugant" amb els "ninus"!
Quines ganes tinc que a certes vies els arribi la tardor i amb ella, els caiguin les fulles i quedin altre cop despullades per afrontar una nova primavera, tant diferent de les que l'han precedit les últimes dècades!

les bitlles apunt, que comenci el joc!

AGP al Plec Inferior

Avui tiraré de tòpic i diré que aquesta via cal fer-la i que no pot faltar a la llista de cap escalador que algún dia hagi dit: "m'agrada escalar a Montserrat".

Hi ha poca informació per la xarxa, i això, o bé vol dir que la via es fa poc (de fet, ens hem trobat una moneda de 25 pessetes al cim. Sí, heu llegit bé, 25 pessetes.) o bé els qui la fan no tenen blogs ni registre al Caranorte, ni res de res, que d'aquests també n'hi ha.

En fi, que la via és guapa, bastant equipada amb burins rovellats però encara amb bona pinta i rapideta d'escalar. A més a més al primer llarg hi ha dos spits afegits que li treuen un puntet picant que deuria tenir originalment. Ara s'hi pot anar tranquil·lament, que no fa por, la roca és bona o boníssima excepte uns pocs metres al segon llarg, i la fisura d'arribar al cim.

De material només s'ha de dur cintes i apanyar-se amb el que hi ha, ja que encara que porteu aliens o tricams (nosaltres els portàvem), ni calen, ni hi ha llocs gaire evidents per a posar-los. Va bé un estrep pel segon llarg, que malgrat que els burins estan molt junts, ajuda.

Per al descens creiem que és millor fraccionar el ràpel en dos, per tal de minimitzar el risc de que s'enganxin les cordes a l'hora de recuperar-les. Hi ha una instal·lació tot baixant a l'esquerra.

Cesc.

Retrobolting - Montgros

Aprofitant la baixada de temperatures i que ja es pot escalar al sol sense patir, avui amb en Riki kalamontse  ens hem enfilat per aquesta paret, situada ben bé a cor de Montserrat.

La Retrobolting és una via de tall esportiu que ocupa l'espai entre la Griviola Bella i l'Estrella Polar, i que ens permetrà concentrar-nos i disfrutar al màxim d'aquesta excel·lent paret sense patiments ni estress. Això sí, no hi anéu amb el V+ justet, ja que així potser sí que passarieu por. Material, unes quantes cintes i un estrep si no feu com a mínim 9b.

El primer llarg és difícil de collons, però no obligat. De fet, és amb diferència el més difícil de la via. Després venen tres llargs que segurament són de lo milloret de la zona, homogenis entre V+ i 6a,  exceptuant petits trams més difícils i una roca súper bona.
Després superem el gran desplom de la bauma, i més amunt ja és tot una mica més fàcil fins al cim.

En el seu dia, l'aperturista de la via va ser "acusat" de posar massa ferralla a la paret, i avui en dia es veuen linies que gairebé són vies ferrades que es fan passar per escalades, i, no només ningú no alça la veu, sinó que a més, aquestes vies estan qualificades com a molt ben equipades. Bé, ara ja ho he dit.

PD--> He llegit en alguna banda per la xarxa que falta un espit al desplom. Doncs no, no en falta cap, estan tots posats i en malgrat que la via ja gairebé té 15 anys, en molt bon estat.

Cesc.

Ganivet de Diables - Grisu Vicenç

Avui amb en Llullu hem repetit la Grisu-Vicenç del ganivet de Diables, una via que té tots els ingredients de les vies del vessant nord de Montserrat: arítjols, roca a trams trencadota i equipament antiquat.
Malgrat tot, però té la seva gràcia, ja que també té trams espectaculars i bonics, com ara el tercer llarg, i també l'entrada i la sortida de la quarta reunió.

Però anem a pams:  hem entrat per la original, un llarg per a nosaltres ingraduable, al principi unes rampetes ajagudes i trencadotes, i després una jardinet vertical ple de punxes i troncs amb un arrelament dubtós. Però bé, es passa. Ho dic perquè si l'anéu a repetir, des de baix sembla que es pugui fer gairebé a pèl, i no.
El segon i tercer llargs s'empalmen, i surt un xemeneiot de 50 metres, com més amunt més difícil d'escalar i de protegir. Si dueu tricams, els posareu. I a la repisa, sorpresa, uns friends caiguts de la part final de la Reina Sánchez, que si algú en sap alguna cosa, que envii un mail a grimpacodols@gmail.com i els retornarem a l'amo.
Quart llarg, inici amb roca dubtosa on caldrà escarbar una miqueta la fissura amb el lleva-tascons per poder posar alguna peça decent, el pitó que dibuixa l'Hita no hi és, i poc abans d'arribar a la reunió hi ha una xinxeta recta amunt que despista una mica, cal anar a l'esquerra, on hi ha una xapa que costa de veure. Cal dir que aquest tram, fins a la reunió és molt guapo, roca molt bona, i surt en lliure, més o menys 6b difícil.
Cinquè llarg, sortida de la reunió, també espectacular i amb roca excel·lent, desplomet també de 6b (una mica més fàcil que el 6b d'abans), i seguir la fissura que poc a poc va perdent qualitat i verticalitat, fins a una alzina 40 metres més amunt.

Material, el típic, fissurers, tricams, semàfor d'àliens i camalots fins al 3.

Cesc.

Cavaller Errant a la Bessona Superior

Una altra alternativa per un matí d'estiu, aquest cop a Agulles, a la Bessona Superior. He trobat molt poca (cap, de fet) informació de la via a la xarxa, o sigui que, encara que no hi ha fotos, deixaré quatre impressions de la "Cavaller Errant".

Són només dos llargs, el primer més difícil que el segon, on caldrà estar habituat a penjar-se de merlets més o menys bons típics de Montserrat, bàsicament durant les tres primeres xapes, que són els 10 o 12 primers metres. Després, quan la via s'ajunta amb la GEDE, es progressa per un diedre pitonat (on hi ha alguna peça de museu que segurament no aguantaria una caiguda) que es pot completar amb algun friend que queda prou bé. A més més, cap parar atenció amb alguna presa que no sembla massa sòlida.

El segon llarg ja no té massa història, un Ae on en algun pas llarg caldrà apretar les dents, fins a la sortida fàcil de IV. Dels ploms que dibuixa la ressenya, ni cas, ja que el primer té el cable més que precari, i el segon no cal ni mirar-se'l, ja que s'arriba bé al següent parabolt.

A part de cordinos primets (de 3 mm.) pels marlets del primer llarg, hem fet servir els ganxos, el camalot groc, l'alien verd i una acanalada (prescindible, però és que és tant còmode de posar i queda tant bé, que no val la pena intentar fer l'estirada per arribar a la següent xapa).

Cesc.

Cosmos Factory - Pollegó Est

Magnífica matinal per un dia d'estiu,  bona roca i baixada senzilla per l'altra banda de la cinglera. Tots els llargs són bons.
Nosaltres hem empalmat el segon i tercer llargs (cap problema), i ressenyar que els 6a's de la part de dalt de la via són bastant més difícils que els de la part de baix, així com l'equipament, més generós als primers llargs i més rancis a dalt. Pel que fa al material, tot i que portàvem per duplicat els aliens, crec que el segon joc no l'hem utilitzat.

Cesc.

Pax Vobiscum a la Paret de Sta. Cecília.

Avui dissabte, potser no hem fet la primera repetició a la via, però no crec que de moment hi hagi passat gaire gent, encara. És una via difícil, obligadeta dins del seu grau, i molt i molt ben trobada i netajada per part del David, que en el seu dia devia haver fet un treball de jardineria i d'escarpa i martell considerable.
La via està pràcticament equipada amb barreja de parabolts, claus casolans nous i brillants i claus que sembla ben bé que portin 50 anys allà clavats. Malgrat tot, jo portaria alguna cosa més que no pas el joc d'aliens que proposa a la ressenya, sobretot coses petites.
Val a dir que nosaltres només hem fet fins a la meitat del sisè llarg, ja que la placa-xemeneia de 6a+ ens ha semblat una mica desfassada de grau, ja sigui per la placa o en xemeneia, i tenint l'STAE com a alternativa,....
En general la qualitat de la roca és acceptable o bona, tot i que, sobretot en el primer llarg, i ha algun tram que és bastant trencada i cal estar alerta, i al sisè, fins on hem arribat (2on parabolt), se'ns han trencat algunes llastretes que aparentment no s'havien de trencar.

Apa, aneu-hi aviat o la vegetació tornarà a ocupar els forats dels fisurers,...

Cesc

BELLADONA + IGLESIAS -TORRES-CASANOVAS A FRARES


Bona combinacio de dos itineraris als Frares Encantats, per escapar-se una mica d'aquesta calor infernal!!!!!
a la Belladona vam fer cordada amb en Tersa i el Pastes, i la Iglesies la vam fer amb el Josep, el Tersa ens va abandonar a contracor...jejejeje.

Belladona, via bonissima de mentalitat esportiva, amb tres llargs de placa equipada amb parabolts, be la segona meitat del tercer llarg recorre la part final del cuart llarg del diedre CADE, i tambe una part del cinque fins que es desvia a l'esquerra per un terreny una mica trencat, nosaltres seguint els ciberconsells vam sortir per la CADE.


Mencio especial al segon llarg, de continuitat sobre una placa de forats generosos amb algun passet mes fi, es increiblement bo!!!!!!!


La via es molt rapida de fer, ja que esta practicament equipada, nosaltres portavem friends del 0.75 al 3, que son necessaris per l'inici de la via i per sortir per la CADE.
La ressenya la podeu trobar a la guia de la nord del Luichi o aqui.


Iglesies-Torres-Casanovas, segona via del dia, aqui haig de dir que em vaig endur una sorpresa amb aquesta via, si mires la topo de la guia de l'Hita veus una linea dAe de dalt a baix, i quan et diuen que surt en lliure penses en graus marcians....donsc res mes equivocat, es una via cinc estrelles, que s'escala tota en llieure i no supera el 7a+,be tota menys un pas de l'ultim llarg, a la bola per fer cim, diuen que es 6b?? pero naltros no el vam ensumar, es molt  a bloc......
El reequipament es encertadissim i et deixa escalar en lliure amb molta tranquilitat.
Els graus proposats que he trobat a internet coincideixen bastant amb el que ens va semblar a nosaltres L1 6c / L2 7a+ / L3 6c / L4 6b+/c i L5 6b??.

De material passes amb un bon grapat de cintes, la via es molt recomenable i gens obligada ja que entre els parabolts hi ha els burins vells, la roca es molt bona en general.

El tema de les fotos no acava de rutllar, aixi que si en voleu veure quan el Pastes faci la piada suposo que en penjara alguna mes que jo!!!!!

Roger

Barrufets a La Palangana

La via es fa tranquil·lament sense claus i amb uns quants friends més dels que diu la guia de l'Hita, sobretot talles mitjanes i grans. També és d'allò més recomanable una guindola i una antena ben llarga pel llarg d'Ae, que passa a ser seguríssim el punt on és més fàcil que et fotis una castanya sobre unes xinxetes rovellades que fan més por que gràcia (si no portes l'antena).
Les tres primeres reunions estan reequipades amb parablots, i també n'hi ha algun intercal·lat a l'Ae.  A partir d'aquí, ja només queden els tacs i els burils antics.
Nosaltres hem empalmat els llargs 4art i cinquè, ja que el quart és molt curt i la reunió és bastant cutre i incòmode.
En definitiva, una bona via per l'estiu on si ens hi posem ben d'hora ben d'hora ben d'hora, potser no ens arribarà a tocar el sol.

Cesc.

COR AGRE A FRARES ENCANTATS

Desconeixia l'existencia d'aquesta via fins que el Pau em va passar la ressenya, era un altre opcio per escalar divendres, i a mi ja em va sembla be....pobre innocent!!!!

Es una linea amb tots els alicients de la cara nord, roca a controlar, grau collat i obligat i ambient, molt d'ambient.
La via comparteix uns metres a l'inici amb l'inocente Antoni Garcia Picazo i tambe al cuart llarg s'enfila per el seu off:with, que per nosaltres va ser mes un diedre amb fisura molt ample, on les peces grans van anar molt be, i on la roca es bastant dolenta a la banda dreta del diedre.
El primer llarg pot ser un bon filtre, terros a l'inici, i amb uns blocs bastant precaris despres, no es facil!!!!!!
Amb els metres la roca millora,  el segon i tercer llargs son bonissims, pero obligats i amb una dificultat que al nostre entendre es com a minim un plus per sobre del de la ressenya del Piju, el tema dels graus es una cosa complicada, i mes a la nord......
La part final de la via esta molt ben trobada, ja que tota l'estona escales a la boleta foradada, i als dos ultims llargs et pases a l'agulla del centenar per fer-hi cim.

Una molt bona via, si saps on et fiques, i vas amb els graus assolits.

De material vam portar un joc d'aliens, un de friends fins el C5, repetint C4 i C5, i els tascons, els friends grans son per el cuart llarg, i si potser amb un de cada pases, pero amb dos pases molt millor, recomenable!!!!!

Vam gastar-hi cuatre horetes, mes info als bolgs del piju i del pastes.

                                                   Arrivant a la primera reunio.

                                                   Inici del segon llarg.

                                                   Desplomet del segon llarg.

                                         Placa del tercer llarg.

                                          Ambient entrant a R5, canvi de la Boleta Forarda a l'Agulla del Centenar.

Roger

MONTSERRAT HOMO MONTSERRATINUS

El dijous passat vam repetir aquesta via amb el Sergi, un altre petita joia per a les tardes d'estiu, de visita obligada si busques fisures d'autoproteccio.

Destacar que el segon i l'ultim llarg son de lo milloret de fisures de montserrat que he escalat fins ara!!!!!! la via esta bastant neta i nomes trobes algun pito i tacs de fusta, pero s'assegura molt be, i les reunions estan totes correctes amb bolts i o espits.

Vam portar fins el C4, per el tercer llarg va molt be, i vam repetir C1 i C3 i els aliens per l'ultim llarg.

La baixada la fas rapelan per una linea de rapels nous de R6 a R5 i de R5 a una R en mig d'una placa sota un bombet 40m. aprox i d'aqui al terra.
Baixant vam veure una via nova, la Crishtiania, que te molt bona pinta, es una opcio interessant per acavar de fer la tarda i aprofitar que ja ets a lloc, les ressenyes les trobareu aqui.

                                                  Segon llarg de la via, travessa amb fisura invertida 6b.

                                         Arrivan a R2.

                                         Tercer llarg, curt pero molt bo!!!!

                                                   Cuart llarg, aqui la roca es una mica....crunxi....

                                                   Ultim llarg, apoteosic!!!!!!!!

Via molt recomenable!!!!!!

Roger

Actualització de les regulacions d'escalada al vessant sud

A través d'un correu electrònic m'ha arribat això:

COMUNICAT SOBRE LES MODIFICACIONS TEMPORALS EN LA REGULACIÓ DE L'ESCALADA AL PARC NATURAL DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT – ÀREA COVA DE L’ARCADA / PAS DEL PRÍNCEP.

Després de constatar l’inici en la reproducció, es fa un seguiment constant per tal de conèixer i avaluar el comportament d’aquesta nova espècie que aquest any, per primera vegada, s’ha localitzat a la zona de la Cova de l’Arcada.

Es mantenen els límits de tot el sector regulat que inclou: 

l’àrea de la Cova de l’Arcada- Pas del Príncep, des de La Proa ( via Torras-Nubiola i la via Trip Mental de la Tonsura, ambdues incloses), i en general totes les vies situades des de la Balma del Cabrit fins a l’enllaç del Torrent de les Grutes tot passant per la Cova de l’Arcada i l’àrea del Serrat del Cabrit ( veure mapa adjunt). 

En tota aquesta àrea no es permet l’escalada ni qualsevol tipus d’activitat fins el 31 d’agost.

Agraïm a tot el col·lectiu el respecte d’aquesta regulació.

O sigui que ja ho sabeu,....

LUSILLA A LA MIRANDA DELS OSSOS

Petita joia amaga a la pared nord d'agulles, amb nomes cinc llargs i 180 metres en tens prou per gaudir de l'essencia montserratina de la cara nord.

Entrem per la Gironella 6b i de seguida et poses en materia, amb una roca mes que discreta per dir.ho d'alguna manera, pero amb bastant equipament, aixo si una mica cutre.....

El segon llarg 6b, es bonissim...si el que t'agrada son els diedres per equipar amb roca a estudiar, sobretot els ultims metres abans de la reunio....aquet llarg te dos parabolts i algun buri, a mes de bastants tacs de fusta que mes val no xapar, pero els friends i tascons entran molt be!!!!!!

El tercer llarg es el suposat 7a.....em va tocar de segon i vaig apurar el que vaig poder, pero crec que van caure dos o tres Ao, es molt fi i amb la roca de la nord....en fi per maquines!!!!!!!

Al quart llarg 7a+, surto en lliure de la reunio, tres o quatre parabolts i final del lliure, tres xapes d'Ao on no vaig veure on agafarme.....deu ser la seccio a bloc,  continues en lliure a buscar un pito, que fa molt mala pinta clavat i doblegat en una vira, i amb bon canto a buscar l'estetica babaresa que et porta a la reunio, aquesta part del llarg es molt guapa i impresiona mes del que realment es!!!!!

El cinque llarg 6b, te una apretada en fisura desplomada de posar-se be, i despres flanqueig a l'esquerra per anar a buscar la rampa de sortida al cim.

La via esta reequipada amb bolts a les reunions i els Ae de les plaques.

I aquet cop si unes fotos.......ole ole

                                                      El diedre del segon llarg.

                                         Reliquia de la via.....reunio intermitja del primer llarg de la Gironella

                                     
                                                   Entrada a la segona reunio.

                                         Entran a la bavaresa del cuart llarg.

Roger

La Filigrana. Via Ot el Bruixot

Bona ruta d'escalada que s'enfila a la Filigrana, una agulla que malgrat el centenar de metres de la seva assolellada aresta Brucs,  queda empetitida al costat de la Bessona Superior i just davant de l'Arbret. Tot i així, bon ambient i bones vistes sobre la canal del Cirerer i la Miranda de les Bohigues.

La via és d'una dificultat baixa/moderada, però amb un nivell d'exposició a considerar si anem justos amb el Vé, sobretot al darrer llarg, on et pots fotre un castanyot considerable sobre un replanet si caus abans de xapar el parabolt.

Malgrat que hi  ha unes quantes expansions repartides per la via, nosaltres hem pogut afegir assegurances amb  tricamps i d'algun marlet.

Compte si aneu durant el cap de setmana, que això de Montserrat està cada cop més concorregut, i hi ha  bastanta gent circulant per a tot arreu. 

Apa, aneu-hi que és bonica!!

Cesc.

V de Ventafocs, Vendetta i.... animistes? Roca de Ponent Montserrat

Els animistes, a part de ser persones que posen ànima a tot el que és belluga i al que no també, són gent amb una dieta peculiar de la que pràcticament no he trobat informació. Els autors de la Via dels Animistes a la Roca de Ponent, (Pere Sunyer i Xavier Teixidó),  situada al Torrent del Pont, eren alguns dels seus practicants i segurament d'aquí el seu nom. Recordo una conversa amb el Pere Sunyer ara fa un bon grapat d'anys, mentre corriem tot fent la volta a la muntanya (Montserrat) juntament amb el J.V.Ponce, en la que em va fer cinc centims... perdoneu la meva amnèsia però no us puc explicar absolutament res d'aquest estil o manera de concebre l'alimentació.

La bonica roca de ponent, tants anys allà i sempre havia passat de llarg...

El que si que m'imagino es que deuria ser força austera. Ho penso per dos motius: l'escanyolit que estava el Pere (un fibrilla) i pel minimalisme de l'equipament d'aquesta via. Tota una lliçó del que és obrir per baix en aquest massis on les possibilitats de protecció tampoc són abundoses. La via té un començament que ja et posa a lloc, un primer llarg plaquero molt guapo i que et pilla un xic fred. El segon i tercer llarg tenen un equipament poc apreciable (i visible) i gaudeixen d'una roca i un ambient digne de les millors plaques de la cara sud.

l'Edu apretant al primer llarg per entrar en calor

Hem aprofitat el descens per reequipar alguns ponts de roca que disposaven de cordinos rònecs. Ara n'hi ha de nous, més bons i més visibles, però en pocs mesos aquest segon aspecte (el de la visibilitat) desapareixerà i tornaran a formar part de la roca com sempre. Només hem canviat els ponts que hem trobat més claus i més resistents, uns 3 o 4 en total. Per començar aquest peculiar règim porteu els alliens i uns quants tasconets. Ah! i una brúixola per navegar en la direcció correcta!!!

Un dels ponts reequipats...

3r llarg, 5 estrelles de la Ventafocs!!!

Un parell de mesos abans que s'obrís la via anterior, l'Armand, el Koki Gassiot & cia, van fixar-se en la línia més pregona de la paret: un mur compacte rematat per un diedre suspès al darrer llarg. És la Ventafocs, una via on trobarem tots els ingredients d'una bonica escalada: Bona roca, fisures desequipades a la part superior i murs amb alguns passos de finura a la primera meitat de la via (aquests resten equipats amb spits, alguns una mica tocadets..) Menció especial als dos últims llargs!!! imprescindible!

En Marc arribant a la 1ª reunió

Foto típica del darrer llarg OW

Perque la carbassa torni a ser un espectacular carruatge i per poder trobar-se al príncep blau al cim, només caldrà portar 14 cintes, alguns tasconillus i friends fins el 4 o 4,5 (Camalot). Si trobeu un peu de gat desaparellat del nº 36 feu guàrdia dia i nit a peu de via, doncs segur que encaixa a la perfecció al peuet d'alguna aventurera despistada!!!










I per acabar la trilogia a la Roca de Ponent una mica de ferro i magnesi!!! La Vendetta és una via d'esportiva, res a veure amb les anteriors. Equipament exel·lent i de bona qualitat acompanyada d'un segon llarg de 7a i 40m que per si sol ja es mereixerà una bona birra al Granada!!! graus apretadets (per a mi) exepte el darrer llarg que crec que és bastant més fàcils que els anteriors per tenir només un + menys... porteu 16 cintes i un batut de creatina!!!

Darrer llarg de Vendetta, 6c+

La primera escalada amb l'Edu Gilabert i les dues restants en una mateixa i completa jornada amb el Marc Muntanya, el pastor de Taradell!!!

Kalamontse

Via del Xavi . Serrat de les Garrigoses

Bé, la vertitat és que no l'hem acabat, només n'hem fet els dos primers terços. Ja a dalt de la segona feixa, el pupurri de vies, i les dues cordades escalant l'Aranya just a sobre nostre ens han fet desistir de la idea d'acabar els llargs que ens quedàven.

Ell que darrerament escala poc, i jo que a part dels centenars d'excuses que tinc al catàleg,  arrossego una galipàndria de cavall, voliem escalar alguna cosa fàcil, sense massa compromís, i sobretot, al sol, ja que almenys a Igualada, aquest matí, estavem a 2º.

M'ha proposat la via del Xavi al Serrat de les Garrigoses, i jo, que feia noséquantsanys que no escalava per aquella zona, m'he deixat convèncer amb un cafè. I ha anat d'un pèl que no la caguem amb l'elecció, ja que la via no és fàcil si no portes el material adequat, i crec que no el portàvem.

Segons la guia, amb els friends mitjans n'hi hauria d'haver prou, però jo crec que per fer-la només amb això s'ha d'anar molt sobrat. Nosaltres duiem els aliens fins al vermell, camalots del .75 al 2, algun fisurer i un parell de tricams petits. I jo he trobat a faltar el joc sencer de tricams i algun friend més gros.

D'entrada penso que els dos llargs de baix poca gent els fa, ja que les fisures estan totes tapades de sorra, i els forats i les plaques estan recoberts d'aquell líquen i aquell polsim típic de les zones poc transitades.
Per arrencar de terra, haurem de fer uns quants passos sobre una placa amb forats fins que podrem entaforar el tricam blanc (petiiiiit petiiiit), i una mica precàriment, el camalot verd, i entre els dos, ens protegiran el primer ressalt de la via fins que no arribem a la primera expansió. Escalem la placa ben assegurada i ja després la dificultat va disminuïnt fins a la reunió.
Per escalar el segon llarg, també hem hagut de fer una mica de jardineria per poder encavir un parell de friends en una fisura terrosa fins que no s'arriba a la primer pitó, que està bastant amunt i no es veu fins que hi ets a sobre.
Que ningú no s'espanti, que la dificultat és la que surt a la ressenya, és a dir, Vès i 6as, però s'ha de vigilar, i si es té una mica de traça posant seguros, millor que millor.

Els quatre següents llargs, fins a la segona feixa, ja són una mica més senzills, però porteu friends grans, que segur que els posareu.

La roca és quasi excel·lent en tota la via, llevat del cinquè llarg, on s'ha de vigilar, però està ben protegit.

I per acabar la parrafada, recordeu que els diumenges el camí que creua la paret per sota està molt transitat, i que hem d'anar moooooolt en compte a les feixes de no tirar pedres avall, ja que fàcilment podem provocar un disgust.

Cesc.

TEMPS DE CASTANYES. Via Joan Garí. Puntal de l'Albarda.

La llegenda diu que el Fra Joan Garí era un anacoreta del temps del compte Guifré el Pilós, el qual se’l coneixia per la seva austeritat. Es va refugiar a la Muntanya de Montserrat duent una vida plenament contemplativa. Es va resistir a qualsevol temptació durant anys. Un dia, però, li aparagué el diable, i aquest decidit a trencar amb la seva bondat planejà un pla. Endimonià el cos de la donzella Riquilda, filla del compte Guifré. L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà Joan Garí va veure que la temptació envaïa els seus pensaments, i forçà la noia i la violà. Horrotitzat per la seva falta, Joan Garí l'estimbà daltabaix d'un penya segat. Un cop fet això, el fals ermità, veient que el Diable l'havia enganyat marxà cap a Roma per demanar perdó al Papa. Aquest com a càstig el va fer tornar de genolls altre cop a Barcelona. Tres anys més tard arribà, i brut, ple de pèls, mort de gana i de set es troba amb el compte Guifré. Aquest veient el seu aspecte més semblant a un animal que a un humà li aixecà el càstig. Això sí, li demanà, que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament. Anaren fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva. Miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges, el futur Monestir de Santa Cecíla de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

Feia anys que em mirava la ressenya. Era una via curta i simple. Amb poques assegurances fixes, vertical i de placa montserratina. Semblava difícil d’autoprotegir. Un munt d'excuses que anaven fent de l’espera un neguit. Alhora tenia un respecte, i admiració a la vegada, pels aperturistes més que considerable. Per decidir d'anar-hi no hi ha res millor que et truqui un bon escalador, i millor coneixedor de les parets i llocs recòndits Montserratins. Aquest va ser l'Aniol García, un noi de Collbató.

Quedem a "Santa Ceci", on coincidim al pàrquing amb un reunió-excursió d'agents rurals. Aquests reconeixen el company. Resulta que feia pocs dies que havia volat amb parapent despagant del Montgròs i ja el tenien fitxat. En aquell moment no van saber què dir-li. Ens expliquen que se n'han informat i que al ser una activitat no contemplada per la llei, ha de demanar permís al Patronat per fer aquest tipus de vols. Tot i els arguments més que entenedors del company no sortíem de la "seva llei". Aquí va quedar la cosa. Al llarg del dia una avioneta i dos boings 737 ens van passar a pocs centenars de metres dels nostres caps sense que ningú els hi pogués dir res.

Boires matinals desde Santa Cecília.

Bé, no ens desviem del tema motiu d'aquest escrit.

Ens enfilem per la canal dels Avellaners on les boires i l'ocre dels arbres de fulla caduca ens fan notar l'arribada de la tardor. Un cop al collet entre les Parets de Diables i de Patriarques, surt, definitivament, el SOL. Baixem per la vessant sud tot creuant l'autopista que puja a Sant Jeroni. Des d’aquí veiem la curiosa agulla del Cap del Mort, i uns dos-cents metres més avall l’Aglulla i el Puntal de l’Albarda.

Cap del Mort i Serrat de les Onze.

Puntal de l’Albarda (entre sol i ombra s'intueix la línia de la Joan Garí) i la seva corresponent agulla a la dreta.

Un cop arribats en aquest punt, intentem imaginar-nos un camí pel dens sotabosc que ens porta al peu de l’esvelta agulla en qüestió; tot fent una mica el "senglar" hi arribem.

Puntal de l’Albarda.

Ens estem una bona estona intentant veure alguna assegurança que ens ajudi a intuir la línia. El resultat només és un pitó força rovellat a 4 metres del terra. Anem amunt i avall i res de res. Genial, quins ànims! Sortegem "el qui comença", i em toca a mi. Sense pensar-m'ho massa em preparo el material i amunt. Començo a navegar entre còdols, ni rastre de les assegurances que marca la ressenya tret del primer pitó. La cosa promet. El detector de metalls resulta inoperatiu. Per sort no és del tot vertical i es pot anar protegint força bé amb friends. A partir d'aquí molta concentració, controlant un i cada un dels moviments, rumiant i intentant preveure, quin és el camí més fàcil i més segur alhora. Interiorment vaig pesant "no t’embarquis, no t’embarquis, busca els passos més lògics". Així, seguint les sinuositats de la línia dibuixada a la ressenya van sortint les poques assegurances fixes que té la tirada intercalades amb bons friends (increïbles forats) que es van podent posar. Arribo a la reunió notòriament cansat (més mentalment que físicament) i alhora satisfet. Tinc quasi la sensació d’haver obert via, és curiós. La frontera entre repetir i obrir es difumina en aquest tipus de llargs. L'Aniol no s'encanta i arriba ràpidament a la reunió, li passo el material i continua amunt. Un espit sortint de la reunió indica la major dificultat tècnica del llarg. Ho prova a vista i falla, al segon intent visualitza perfectament la seqüència dels moviments en lliure i ja té entre mans un "senyor" còdol on podrà enllaçar el primer merlet. I així, entre merlets, un pont de roca i un pitó cilíndricament i sorprenentment clavat al mig d'un còdol, i amb aquest ordre, arriba a la segona reunió de la via. Fred d’estar a l’ombra i amb una lleugera brisa "punyatera" pujo aquest segon llarg ja més pensant amb la tercera tirada que amb res més. Arribo a la reunió des d’on ja es veuen els tres primers i únics espits que segueixen la via. Estan en uns sis metres. Aquí és on s'hi concentreran les majors dificultats. M'equipo i, ple d'ànims i moral, començo a escalar. Em va sortint amb lliure, és vertical, fins i tot una mica desplomat, però hi ha canto i els moviments es van intuint amb certa lògica. Entre el segon i el tercer espit, però, les forces em comencen a fallar, els braços s'inflen, el cap em diu que apreti, però les mans es comencen a obrir, ja no hi ha marxa enrere, caic. Caiguda controlada. Reposo, em refaic i arribo a xapar el tercer espit. Aquí ve, segurament, el pas clau de la via. M’incorporo a la paret tot agafant un canto força bo amb les dues mans, m'aixeco bloquejant tot el que puc fins agafar uns petits còdols no massa bons. Pujo els peus ben amunt, ja que no veig un possible canto bo a prop. Ja tinc el "seguro" per sota els peus, quan, zassss!, em patina el peu dret i perdo l'equilibri, suficientment per anar-me’n avall, un bon tros. Em vaig distanciant a poc a poc de la paret, i movent les cames i els braços com si estigués flotant dins l'aigua per mantenir el meu cos recte torno a recuperar el seu contacte; però ara, uns quants metres més avall, potser uns set, a l'alçada del company de la reunió. Silenci. Ens reconeixem i veiem que els dos estem bé. M’enfilo per la corda fins a arribar al tercer espit, on m’adono que treballa una mica amb desplom, què hi farem, ara ja està testat. Torno a provar el mateix pas un parell de cops més. El resultat és el mateix. Aquest cop amb caigudes premeditades, la qual cosa es fan una mica més tenses. Aquestes es caracteritzen pels típics intercanvis de paraules:

-Jo: Tanto aquí que m'estic petant!

- Aniol: Ok, tranqui et tinc.

-Jo: Em sembla que volo, ....,vaig.

(...silenci...)

- Els dos: Estàs bé?

- Els dos: Sí, sí.

En total tres bones castanyes. Si no havia gastat prou adrenalina al primer llarg, en aquest, ho vaig fer per uns quans dies. Cansat i abatut de forces de provar el mateix pas, miro a dreta i a esquerra per descartar altres possibilitats amb major fortuna, però res de res. Em rendeixo.

- Jo: Aniol, això ha de ser recta! I jo ja no sé què més provar. Vols intentar-ho?

- Aniol: Molt bé doncs. Ho provaré!

Canvi de caps de corda. Mig enfredolicat però motivat alhora, s'enfila. Li va sortint amb lliure, podent semi-reposar en una minibaumeta entre el segon i tercer "seguros". Ja per sobre del tercer espit, al pas clau, i "apretant" de dits i de "cocu" com mai, ho intenta però no ho veu clar, i mig desgrimpant mig caient es penja. Reposa una estoneta i ho torna a provar, aquest cop, amb decisió fa un canvi de peu, col·locant el dret on tenia l'esquerra i pujant l'esquerra fins que el genoll quasi li toca a l'orella, i en un punt mort de m'aguanto-no m'aguanto es va aixecant podent agafar un còdol viu tamany ràdio. On ben llaçant-lo s'hi pot autoprotegir. Uns quants moviments més ara amb forats i còdols més bons troba un bon repòs. A partir d’aquí la paret va perdent progressivament la verticalitat i ja en un mar de merlets i de roca de somni s'arriba al capdamunt de l'agulla. Dues tenses tibades a la corda m’avisen que ja puc pujar. Mentre em poso els peus de gat per pujar de segon vaig pensant, "avui m'han ben tret les castanyes del foc". Faig el llarg arribant a dalt amb el sol ponent-se. L’observem i ens el quedem mirant, semblem dues plaques solars emmegatzemant energia. En part la necessitarem per la baixada.

Sense encantar-nos massa iniciem el descens. El realitzem per la canal del Moro, entre les Parets de l’Aeri i la de Patriarques. Personalment desconeixia que s’hi pogués baixar, i no m’estranya. És una "canalota" autèntica de veritat. Amb les pluges d’aquests dies s’accentuava la tenebrositat del lloc. Des del final de la canal, es descobreix una gran paret ben camuflada, es tracta del Serrat del Duc. Al·lucinant. Ja de fosc arribem al Monestir de Santa "Ceci", on acaba la nostra excursió. Al mateix lloc on finalitza, també, la llegenda del Fra Joan Garí.

Per la via tenir en compte que les primeres assegurances les vam trobar més amunt del què ens semblava la ressenya. De material vam utilitzar els aliens groc, vermell, lila i blanc; i camalots #0,75 i #1) algun tascó i algun tricam. Pel què fa a horari, vam estar-hi una hora aprox. per tirada.

Kiku.