dimarts, 27 de maig del 2014

Resposta a l'il·luminat del Tarragó


En els darrers temps s’han produït en l’àmbit de l’escalada a Montserrat uns fets que han sacsejat el col·lectiu dels seus practicants i que han alterat parcialment la convivència que hi havia entre els diferents estils i concepcions de la nostra activitat.

El cas remarcable és que l’escalada a Montserrat ha patit el protagonisme de qui ha volgut alterar unes fràgils regles de joc que s’havien mantingut i respectat durant dècades, i que ha desembocat en una moratòria per no obrir noves vies d’escalada a la Muntanya per un període de dos anys, i també s’ha restringit l’ús dels trepants per foradar la roca i col·locar-hi ancoratges expansius de seguretat (col·loquialment xapes). Només es permetrà utilitzar-los en la restauració de vies existents i sempre amb l’autorització per escrit del Patronat de la Muntanya. En aquest termini de dos anys es volen consensuar posicions per establir unes bases de cara al futur de les noves obertures.
I tot plegat a causa de l’ús abusiu del trepant per alterar vies antigues i clàssiques afegint-hi nous ancoratges a vies que no en tenien o en tenien pocs, de la proliferació indiscriminada de noves vies plenes de xapes pràcticament enganxades a d’altres d’anteriors, i de la massificació poc justificada i insostenible (amb l’impacte humà corresponent) en parets, agulles i nous sectors d’escalada esportiva.

La publicació d’un extens article (amb vídeo associat) sobre aquests fets i polèmiques, aparegut al suplement Més Esport d’El Periódico, el
propassat 3 de maig, ha fet que volguem donar una resposta clara a les informacions i declaracions esbiaixades i malintencionades que hi van aparèixer, amb la feina poc objectiva del seu autor, el periodista Jordi Tió, i les falsedats abocades pel seu protagonista, el senyor David Tarragó, i altres entrevistats com els senyors Antonio García Picazo i Jorge Pazos (àlies Jordi Brasil).

Creiem que l’article és una mostra de premsa sensacionalista que exagera els seus continguts, inflant una polèmica amb dades falses que haurien d’haver estat contrastades.
En primer lloc, volem fer constar l’actitud poc respectuosa del sr. Tarragó cap als organismes oficials del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat i els seus acords i normes, i la conservació del seu patrimoni natural. El sr. Tarragó havia sol·licitat a la Comissió Tècnica per a la Regulació de l’Escalada a Montserrat per reequipar la via amb el seu nom que s’havia desequipat a la paret de Diables. Després d’estudiar el cas, la Comissió va decidir concedir-li el permís sota dues condicions: que en els trams de la seva via coincidents amb altres vies no podia modificar el nombre d’ancoratges originals d’aquests itineraris més antics, i que el reequipament en cap cas es podia fer abans de l’1 de juliol del 2014, per respectar així el període de nidificació de rapinyaires protegits i altres ocells rupícoles.

Tot i aquestes condicions, el senyor Tarragó va decidir tirar pel dret i continuar el seu reequipament, posant en perill la reproducció de les aus molt properes a la seva via, i faltant al respecte a la resta d’escaladors que compleixen amb la normativa de les regulacions del Parc, per la qual cosa ens consta que l’autoritat competent ha obert un expedient per aclarir els fets i si s’escau, denunciar l’infractor. D’aquest reequipament se’n parla a l’article, el vídeo i a més, recentment s’han fet fotografies on s’aprecien totes les xapes reposades.

Dit a part, és curiós que amb la seva experiència i el seu afany de seguretat, el dia del reportatge no dugués casc, un dels elements bàsics en la nostra activitat vertical.

En el cas concret de la seva via, cal aclarir força coses.

Hi ha 41
vies anteriors a la paret de Diables, 10 d’elles a la zona del Plàtan on ell desenvolupa aquesta activitat, la qual cosa fa evident que no és el “primer boig que va decidir ficar-s’hi”, com ell declara a l’article. A més, part del seu itinerari coincideix amb trams de les vies Lluís Creus (1955), Còsmica (1978), Arco Iris (1979) i Àrea Reservada (1997), fet que no seria polèmic si no fos perquè en trepitjar-les, hi va afegir ancoratges i altres elements de seguretat on originalment no n’hi havia, i per tant, de facto, va desvirtuar-les parcialment Aquesta informació és corroborada per diversos repetidors d’aquestes vies.

També cal fer notar que la via Tarragó no és una referència mundial, tal com pretenia el seu autor, ni per la seva dificultat ni per la seva concepció, ja que el grau de dificultat que van proposar els seus primers ascensionistes, els germans Pou, va ser de 8b+ (i no 9a com va pronosticar a ull el seu creador), i aquest nivell ja estava assolit a Montserrat des del 1988, i actualment ja s’ha arribat al 9a, fregant el límit assolit a nivell mundial (9b ). El traçat de la via està concebut com d’escalada esportiva (amb xapes cada 2/3 metres) i per tant no es pot considerar una via extrema perquè, per ser-ho, hi hauria d’haver determinants com el factor psicològic per la llunyania entre ancoratges o la seva precarietat. A més, els Pou van fer saber la feinada que van tenir per condicionar la roca del traçat perquè no se la van trobar en condicions òptimes, amb forats plens de sorra i crostes arreu, circumstàncies que dificultaven molt la seva ascensió en lliure.
Si no hagués estat pel seu desequipament i el ressò que en va voler fer el seu autor, la via segurament hagués passat força desapercebuda entre les 4800 que hi ha aproximadament al massís
(i no 6000 com es diu a l’article). Circumstància que fa pensar a algú que l’autor del desequipament podria haver estat ell mateix per aconseguir un ressò mediàtic impensat en la nostra activitat. D’això no hi ha cap prova, però tampoc n’hi ha que hagi estat algú altre.
També cal recordar que el senyor David Tarragó pot tenir altres mèrits, però no els que li atribueix l’article en qüestió perquè no ha estat mai campió d’Espanya d’escalada esportiva, ni quart en la classificació mundial, i actualment no està considerat un escalador d’elit, tot i ser un escalador esportiu conegut durant els anys 80, amb una activitat en parets i vies llargues no massa rellevant, i per tant sorprèn que pretengui donar lliçons d’ètica i conducta a escaladors punters en aquesta modalitat. Els millors resultats que hem pogut trobar són 2n classificat a la competició de Riglos el 1987, 15ena posició al rànquing estatal el mateix any i diverses vegades 20è classificat en competicions europees els anys 87-88 (segons revistes Desnivel 28 a 41)
En segon lloc
, volem aclarir que a dia d’avui no hi ha cap informe, prova contrastada o indici seriós que vinculi cap mort ni accident pel desequipament de vies d’escalada a Montserrat. El desgraciat cas del malaguanyat Lluís Baciero, responsable de la Comissió de la Regulació de l’Escalada, va ser un accident laboral causat possiblement per un error humà o per negligència, mentre revisava les instal·lacions d’una zona d’iniciació a l’escalada que havia patit un robatori d’ancoratges en un acte totalment rebutjable.

També volem fer constar que no hi ha cap informe oficial ni prova objectiva que vinculi cap accident mortal amb la caiguda de pedres provocada per les cabres que colonitzen Montserrat,
i tampoc amb l’impacte (com l’erosió de canals o l’equilibri amb la vegetació rupícola) que aquests animals poden provocar a l’entorn.

Pel que fa a altres aparicions a l’article, no podem deixar de banda la cita del senyor Antonio García Picazo, demanant fermesa amb els desequipadors de vies, i suggerint que en estats com EUA o França, els autors ja serien a la presó. Ens sorprèn que aquesta declaració tan contundent surti d’un dels desequipadors de vies més actiu dels anys 70 i 80, activitat de la que se’n vanta a la pel·lícula “Piratas”, film que recorre la trajectòria d’aquest col·lectiu d’escaladors cabdal en la història de l’escalada montserratina moderna. Tampoc podem obviar les referències de Jorge Pazos (Brasil), conegut entre el col·lectiu tant per la seva violència verbal i les seves amenaces a les xarxes socials, com per perforar, sense mesura ni consens, itineraris històrics i de tota mena oberts originalment sense ancoratges fixos, o amb els mínims possibles, canviant completament el caràcter d’aquest patrimoni vertical.

Aquestes tipus d’actuacions serien inverossímils i impossibles en altres parcs i muntanyes del món, perquè hi ha un respecte molt extès pels itineraris històrics i clàssics (Dolomites o Alps francesos), una prohibició secular de l’ús del trepant (Yosemite), o un control estricte de l’obertura de nous itineraris.

A l’article es denuncia el desequipament de la via ferrada del Gorro Frigi, però no s’esmenta que aquest itinerari és un nyap, conseqüència d’una incorporació progressiva i al llarg dels anys de ferros, cadenes, cables i ancoratges diversos, sobre el mateix traçat de la via original que va ser ascendida sense cap ferro per Lluís Estasen l’any 1920. I tampoc és en cap cas una instal·lació realitzada pels bombers per fer-hi rescats. Per tant aquest desequipament anònim podria considerar-se una restauració històrica per retornar el caràcter original d’una via oberta per un dels escaladors pioners i cabdals de l’alpinisme català. Què en diríem de l’eixalabrat que se li acudís equipar una ferrada damunt la via original del Cavall Bernat? Creiem que la resposta és òbvia: vergonya nacional i riota internacional.

Seguint el mateix patró, en el vídeo associat i parlant de la Mòmia, no es diu la veritat. La via
normal d’aquest monòlit es va escalar l’any 1935 sense cap ancoratge fix, i no amb quatre xapes com es diu. El retorn a l’estat original forma part del respecte a la concepció i característiques de les vies d’escalada històriques i sempre ha estat una llei no escrita, i els possibles excessos de xapes propiciats per una minoria radical (que val a dir-ho ja ve de lluny) de sobreequipadors compulsius, han estat més o menys autoregulades pel col·lectiu d’escaladors en les darreres dècades. Actualment a Montserrat l’escalada està considerada patrimoni històric de la muntanya i per això, cal vetllar per la conservació d’aquest patrimoni.

En aquesta mateixa línia, s’hi fan comentaris negatius sobre les tècniques i estris de protecció tradicionals i respectuosos amb la roca. S’hi afirma que no són fiables, i que per tant l’afegitó d’ancoratges fixos nous en llocs i vies que no en tenen, estan totalment justificats per la seguretat dels escaladors que les grimpen. Cal recordar, però, que hi ha desenes de marques comercials, amb experts i enginyers especialitzats, que, des de fa dècades, treballen per dissenyar i millorar aquests materials i estris mòbils d’autoprotecció, i que són testats minuciosament i homologats oficialment, a part de ser emprats habitualment per milers d’escaladors de tot el món. Això sí, són estris i tècniques que necessiten d’un aprenentatge i una experiència progressiva.

Actualment a Montserrat s’estan obrint vies de totes dificultats només amb aquests materials o combinant-los amb l’ús mínim d’ancoratges fixos, i els seus oberturistes sovint pateixen caigudes i poden demostrar la fiabilitat d’aquests estris, la virtut dels quals és aprofitar petits foradets i fissures per assegurar-s’hi, minimitzant així l’impacte de la nostra activitat en l’entorn.

No foradar la roca o fer-ho el mínim, és una visió renovada, hereva dels pioners, i no pas una postura retrògada com afirma el senyor Tarragó. Resulta paradoxal que els que ell acusa de talibans i radicals siguin qui més respecten l’entorn, deixant de banda qui, de manera minoritària, pugui desequipar o malmetre vies com a un acte rebutjable d’incivisme.

També s’erra en l’episodi de la verge d’alumini del cim del Cavall Bernat, perquè la realitat és que va ser estimbada l’any 1987 per uns malvats (i no segrestada), però mesos més tard trobada i actualment custodiada pel Grup Cavall Bernat, i exposada puntualment a les trobades d’aquest grup.

De mala fe i amb flaire de revenja personal, també es pot considerar l’afirmació en la que s’acusa els habitants de la zona de sant Benet de ser els autors dels desequipaments de la muntanya, quan no hi ha cap prova que ho pugui fonamentar.

A Montserrat, el debat, i de tant en tant, la discòrdia entre els d
iferents estils d’escalada ha estat sempre un punt calent. El fet que s’hagi multiplicat exponencialment el nombre de practicants de la nostra activitat, i el fet que les parets i agulles del massís es trobin saturades d’itineraris, fa que la tensió augmenti fàcilment. A més, la Muntanya rep milers i milers de visitants cada any, i s’hi desenvolupen moltes activitats esportives i d’oci, fet que augmenta la pressió humana sobre l’entorn i que pot arribar a crear una situació insostenible. L’erosió i les deixalles són més visibles, però cal considerar també com a emprempta els quilos de metall que indiscriminadament escaladors sense escrúpols col·loquen sense miraments per les roques i parets de Montserrat.
Els firmants d’aquest escrit i un gran nombre d’escaladors, creiem que el risc i el compromís són components intrínsecs a l’activitat que realitzem. L’escalada és potencialment perillosa i no podem controlar tots els seus factors, però en podem considerar molts per minimitzar-ne el risc. Per això no estem d’acord amb la perforació il·limitada de la roca per posar-hi ancoratges fixos amb l’excusa d’anular el risc d’aquesta activitat vertical. Pensem que és responsabilitat de cadascú que vol escalar una via, d’informar-se de les seves característiques i condicions, i valorar les seves capacitats personals, físiques i mentals, per tal d’afrontar-la amb èxit.

D’altra banda, exigim respecte per les parets i agulles, i pels itineraris històrics i clàssics, per exposats que siguin. Cal no oblidar que la majoria d’accidents s’han produït en itineraris molt equipats (i per tant, molt freqüentats) o en vies ferrades. En part, la falsa sensació de seguretat que dóna l’excés de ferro d’aquestes vies, pot causar un dèficit en l’atenció que requereix l’activitat, i que s’hi aventurin a escalar persones sense els coneixements i la preparació adequada.

Considerem que l’article d’El Periódico i l’actitud dels seus protagonistes està carregada de prepotència i afany de protagonisme, fomenten la discòrdia, i no respon a la realitat viscuda per la immensa majoria d’escaladors de Montserrat, que tenen una bona convivència, en un entorn de debat sobre la coexistència de diferents estils d’entendre i practicar l’escalada. Una bona prova d’això, va ser la trobada oberta que es va organitzar a Santa Cecília per abordar temes i arguments que hem exposat en aquest escrit, amb l’assistència d’una setantena d’escaladors. La gran majoria dels convocats van recolzar unes pràctiques més respectuoses amb la roca a l’hora d’obrir nous itineraris, van acatar la moratòria de l’ús del trepant, i van ser favorables al
respecte per les vies històriques. Malauradament els protagonistes de l’article d’El Periódico no van presentar-s’hi, i es van limitar a insultar i desprestigiar-la a través de les xarxes socials.
Finalment, ens agradaria que El Periódico i els seus protagonistes rectifiquessin les falsedats publicades, i no continuessin fent sensacionalisme i polèmica, intentant, de facto, condicionar una opinió pública que no té els coneixements necessaris en la matèria com per formar-se una idea més objectiva.

Pel bé de l’escalada, esperem que el seny i el respecte s’imposin, i puguem continuar escalant parets i agulles molts anys, evolucionant cap a una pràctica cada cop més sostenible.

Montserrat, 19 de maig de 2014 

Firmants de l’article:

Adrià Chueca, Albert Egea, Àlex Manubens, Amadeu Pagès, Carles Brascó, Cristóbal Díaz, Daniel Burgarolas, Daniel Santacatalina, David Graells, David Hita, Eduard, G. Palma, Francesc Carreras, Francesc Claramunt, Gerber Cucurell, Jan Casas, Jaume Clotet, Jordi Esteve, Jordi Girbén, Jordi Rubio, Jose Manuel Garcia, Josep Batlle, Laura Garcia, Lisi Roig, Llorenç Barba, Mariona Orfila, Mariona Ribera, Martí Jubany, Pep Vila, Ricard Darder, Roger Cararach, Roger Montserrat, Salvador Figueras, Santi Llop, Xavier Codina. 

diumenge, 30 de març del 2014

Ressenyes actualitzades de Montrebei!!

Vinga, animeu-vos, que d'aquí quatre dies ja farà massa calor!!

Són la Fedra i la Jim Beam, a Aragó. Desenganyem-nos, no es repeteixen gaire i una resenya actualitzada pot ajudar...

Fedra a la Paret d'Aragó - Montrebei

Jim Beam a la Paret d'Aragó - Montrebei

Cesc


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...