divendres, 26 de febrer del 2010

Equipament de vies noves

Quedi clar d'entrada que aquest post no té ànim de crear polèmiques de cap tipus ni res de tot això. Simplement és un comentari que vull fer sobre l'equipament de determinades vies obertes recentment, posem 10 o 12 anys . No parlo de les Anglades, Cerdàs, Casanoves, etc,…


Massa vegades, sobretot a Montserrat, vaig a repetir alguna via on només em demanen que porti fisurers i friends, perquè els claus, en principi, ja estàn posats. El que passa és que, quan et trobes amb aquests claus, l'ànima et cau als peus, fan més por que gràcia. Són vells, molt vells, i sovint clavats fins a l'extrem que per passar-hi els mosquetó necessites fer-ho a través d'un cordino, que potser encara és més vell que el clau.


Com a contrapartida, són una bona motivació per intentar pujar en lliure, ja que no m'atreveixo ni a fer A0. En realitat, serveixen per poc més que per marcar l'itinerari, ja que a mi, no em dónen gaires garanties en cas de caiguda. No descobreixo res dient que en molts casos, aquests claus han sortit d'una altra via i han anat a parar en aquesta, perquè de la botiga segur, segur que no han sortit.

Per cert, tot això es pot aplicar igualment als ponts de roca. Passa l'aperturista i hi deixa el seu cordino, que amb el pas dels anys, es va fent vell i ja no està per aguantar caigudes, i dificulta molt la possibilitat de posar-ne un altre de nou. 
Repeteixo, estic parlant de vies obertes recentment, i per això, no ho trobo bé.

Alternatives ? Evidentment, la possibilitat de posar una expansió allà on podem posar un pitó no es contempla, de manera que, o deixin un clau en bones condicions (que almenys, dongui la sensació de que pararà una caiguda), o deixi el forat net perquè el clau el pugui posar jo. Penso que amb la mà d'enginys que tenim avui dia cada cop és més senzill protegir-se amb garanties, però això és un altre tema.

8 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Hola company! i jo també sense ànim de polemitzar. Fa anys que ja no em refio del que s'informa d'una via fins que la faig o m'en dónen referències gent de confiança. Per això sempre porto alguns Àlines i friends en víes desconegudes i si hi ha pitons i la via és d'envergadura no està de més dur el martell, a vegades aquest clau vell, repicant-lo queda bò i sinó tòca canviar-lo. Amb els ponts de roca passa el mateix, s'han de canviar de tan en tan...llavors navalla, que tots sempre hauríem de dur, i a tallar el vell i intentar posar el nou. Que això no és fàcil? oi tan que no, però és el que cal si no em refio del que hi ha.
Malgrat tot, sempre hi haurà vies ben i mal equipades, però sort en tenim que hi haigi col.legues que les obrin, bé o mal.lament.

Grimpacòdols ha dit...

Tens raó, però jo aquí no vull entrar tant en si està ben o mal equipada (en el sentit d'abundància o no de seguros), només dic que una via oberta fa 4 o 5 anys, no hauria de tenir un pitó de fa 40 tapant l'únic forat de la fisura.

pere ha dit...

Es cert, no hi hauria de ser, però si te’l trobes no t’hi facis mala sang. No pots pretendre que qui l’ha obert es faci càrrec del manteniment, oi?.
Un martell i dos clauets si intueixes que poden caldre i una navalleta penjada on no destorbi poden semblar molestos però...
A ningú ens agrada arrossegar "pertretxos" per que si, ara, el pes dels “catxarrets” es directament proporcional a la prudencia quan ets a terra, i inversament a la por quan estàs apurat. Martell, clauets, navalleta, recuperables, cordinets, algun mosquetó primet, filferro, quatre tascons variats, etc.
Tots hem vist alguna vegada algú carregat amb tot això i més i, que tiri la primera pedra qui no ha fet conyeta... Aquest deu anar al "mirall impenetrable" i s’ha perdut!!! jeje, i que tiri la segona qui, en un moment d’estrés, no hagués donat un camalot del quatre per un sol d’aquells cordinets que ens feien tanta gracia.
Mira, tens tota la raó, i ho se per que de tant en tant apareix un clau mòbil, reclavadíssim o rovellat que em fa passar una mala estona. Segurament faig com tu: renego, protesto, li explico al company la por que tinc, suco magnesi i quan ja no em queden excuses pujo. El clau es queda com estava. Va així o no va així?
Una altra coseta, la majoria dels claus que he deixat posats ha sigut per que no els he pogut treure, per massa clavats o per risc de trencar l’ull. Els pocs que he deixat per comoditat del que vindrà després, he mirat de que fossin els més vells i atrotinats que he trobat. Diguem garrepa!! Soc l’únic?
Bé doncs, que cada via es com es i les sorpreses en són la sal.
He dit.

nenivan ha dit...

L'etern debat sobre el tema dels claus i és que la linia que separa el correcte de l'incorrecte en aquest assumpte és un limit completament difuminat i difús. El que en una via serà el correcte en una altra serà una aberració. Cadascuna té una morfologia, una ètica ... que la fa unica i mereix que la tractem amb individualitat i que no ho passem tot pel mateix raser.
El que almenys tinc clar és que els claus de les vies, siguin nous o vells, sempre mereixen una actitud de desconfiança. Unes vegades aquella V Grivel que val quatre mil peles a la botiga no val ni per penjar-hi les sabates perque el forat és dolent o el que l'ha posat no en té ni idea i d'altres, aquell melilla de 30 anys recargolat com està entre codols, a aguantat caigudes de molts escaladors en aquell pas de 6b obligat. És impossible saber quina fiabilitat té un clau i fer-ho per l'antiguitat del material és un error.
L'argument de posar i treure'ls cada cop tampoc és massa valid. La roca mereix un respecte i el pitonatge continu no augura unes perspecties de futur massa optimistes a la roca.
I treure'ls pensant que amb assegurances mobils ja passarem és una utopia. Aixó no és Indian Creek i entre els codols de Montserrat o les fisures i forats recargolats del calcari no sempre es pot posar aquell Link Cam que a la botiga sembla tan polivalent. A vegades es pot posar un ferro falcat amb un tros de fusta i gracies... I si no mirem el cas de la Puigmal...
Jo personalment intento escalar amb els claus que hi ha posats, pujant en lliure fins on puc o fent algunt Ao d'aquells sense respirar, sempre amb el maxim de prudencia, complemtentant l'assegurament amb el que porto a sobre si passo molta por, ja siguin claus o tascons.
Amb aixó no vull polemitzar, ni tirar els teus arguments per terra, ni imposar els meus. Simplement exposar la meva opinió i com a mínim fer veure que sobre aquest tema no es pot crear un criteri unic ni inamobible sino que cada via és unica i li cal un tractament individualitzat.
Sobre les assegurances fixes no cal dir-ho: vell per nou i a correr...

Vinga fins aviat i escaleu vosaltres que podeu

Llullu grimpacodols ha dit...

ostia nanus! el millor serien pitons inox sicats i amb una cinta fixe i escalar amb la tarja de l'assegurança a la boca per si de cas...
El pitons son uns segurillus dubtosos i crec que és bo que no hi renunciem d'una manera dràstica tot i qu hem de camiar cap a evitar-ne el seu ús. Per a mi son un bon seguro psicològic ( quan els veig... ). Pel que fa als nous aberturistes... tots liquidats!!! jejeeeeee!

Cesc grimpacodols ha dit...

Llullu cavalga de nuevo,....prepareu-vos !!!

Raul ha dit...

Muchas veces, la explicacion de que te encuentres con clavos caseros cutres y puentes de roca carcomidos,no es debido al paso del tiempo,ya que como bien dices son vias con poca vida.La causa la puedes mirar en el aperturista/s.
Hay quien recicla los pitones que mangonea en otras vias y reutiliza los cordinos descoloridos que pueblan en numerosos rapeles para abrir sus obras de arte.Esto no es ni bueno ni malo,pero si te fijas en quien abrio la via,ya tendras un criterio mas para seguir repiendo mas vias del mismo autor o buscar a alguien menos chapucero.
buenas escaladas

albertganxets ha dit...

Això de portar martell i claus a vies que ja tenen pitons, estaria molt bé si la gent es limités a CANVIAR EL PITÓ VELL PER UN DE NOU.

Desgraciadament el martell sovint s'associa a la "desaparició" de pitons o, si la via es converteix en clàssica, a l'afegiment de peces fixes.


Els ponts de roca tenen la mateixa solució, si cada cordada que repeteix canviés UN sol cordino amb kevlar o aramida, en faríem el manteniment entre tots i a poc preu.


No em faig ilusions: Estem en temps de crisi, els pitons costan una fortuna, i el kevlar també... així que millor no esperem que els altres ens arreglin allò que no arreglem nosaltres mateixos.


A la foguera amb aquest coi d'aperturistes !!!


salut companys

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...