HAT TRICK CERETÀ

La Cerdanya és envejada per la resta de comarques pirinenques. La seva configuració i la suavitat dels seus relleus, fan que sigui una de les poques que gaudeixen d'amplies perspectives sense haver de suportar el major hermetisme de les seves valls veïnes.

Per arribar a aquest indret de toponímia monosil·làbica (sovint procedent de l'esukera), cal travessar des del sud un forat inmens anomenat túnel del Cadí. Com sovint passa en aquest país utilitzar les instal·lacions comporta pagar un costós peatge. En aquesta ocasió, però,la generositat desbordant de la seva concesionària, em regala un bitllet d'anada i... tornada.

Al que anavem... després d'una nit de llamps i trons (en sentit estricte...) em planto al refu de Malniu amb la intenció de pujar el Puigpedrós en un estil lleugeret.  Això és en calça curta, samarreta i per no agafar no agafo ni aigua, mòbil, claus... mai havia tingut la sensació de pujar i baixar a un cim proper als 3000 en poc menys d'una hora i mitja. Entre esbufecs ja començo a pensar en una sortideta més relaxada per gaudir , ara sobre dues rodes, dels frondosos boscos de pi, serpentejants rierols i dels verds prats plens de floretes que dibuixen aquest paissatge.

Surto des del bonic poble d'Aransa i enfilo, tot pedalant, per pujades contínuades, però no molt pronunciades,  cap els estanys de la Pera i torno al punt d'origen per Cap de Rec i per l'àntic camí que encara uneix Aransa i Lles. Una sortida recomanable per gaudir de la freca del matí!

Durant el recorregut rebo una trucada de l'Enric, d'Estana...

- Enric, demà millor que quedem d'hora que al vespre vull baixar a Barna...
- a les 6,30 a casa meva (Estana)!
- ufff.... és el que passa per quedar amb un alpinista com els d'abans!

La dolomítica cara N del Cadí

Amb poques hores de son començo a enfilar cap a aquest poblet que no visitava des de feia més de 10 anys, quan l'asfalt encara no hi arribava. Sortim ja des de casa de l'Enric amb la motxilla i els trastos necessaris per escalar la Cerdà-Pokorski a la roca de l'Ordiguer. A través de bocins i dreceres de les que l'Enric és gran coneixedor, arribem molt dhora i a bon ritme al Prat de Cadí, excursió obligada pels que no coneixen massa aquesta comarca. Enfilem unes rampes molt dretes i en poc menys 1h 30' ja ens estem equipant per començar a trepar.

Aquesta fou la primera via oberta en aquesta roca ara fa 50anys!!! això és sorprenent si es té en compte l'atrevit recorregut que dibuixa per la pared i que, encara avui, presenta dificultats considerables. Llargs preciosos, una temperatura estupenda i una bona companyia, amb la que gaudir de l'exel·lent calcari i boniques vistes i que fan menys traumàtics els moments més exigents de l'itinerari situats als dos darrers llargs.

roca de l'Ordigues

Tornem... A Estana la companya de l'Enric ens ha preparat un dinar que fa les delícies del meu cos atrotinat i em torna a posar les energies allà on eren fa unes hores (o fa uns dies). Mentres dinem entre agradables converses i amb una cervessa ben freca, contemplo una imatge a través del finestral del menjador que m'ha perseguit aquests darrers dies i que sempre m'ha absorvit des de qualsevol punt de la Cerdanya: la cara N del Cadí!

Enric negociant amb les boniques fisures del penultim llarg

De l'hospitalitat dels companys ceretans passo a una velocitat de vertígen  i un xic difícil de digerir a deambular entre extrangers que continuament em demanen "cerveza amigo, beer???" pels carrers de Gràcia ...qui ho diria que fa poques hores destava barallant-me amb unes fisures molles al bell mig d'un escenari Dolomític

cim

 ...deambular per la gran ciutat, una nit amb un punt "d'extra-vagància" per assimilar els contrastos que han fet fluctuar les emocions d'aquests darrers dies...

Gràcies amics ceretans!!!

KALAMONTSE