La primera té un primer llarg d'aquells que la frase pujainomirisavallperquèsicausarribesaterra es repeteix com un mantra continuament dins del teu cap fins que no ets a la reunió, i un segon llarg molt més suau on, a més a més, pots completar l'equipament fixe amb un alien vermell (que queda a caldo), un pont de roca i una savina.
I la segona, l'Atardeceres, més equipada i molt menys compromesa, tot i que cal anar concentrat si es va amb el grau just. Al quart llarg, la primera xapa està relativament amunt, i cal fer una petita apretada per arribar-hi, sempre però, amb bona presa i roca de qualitat. Després et ve un tram excessivament equipat, tant per fer-lo amb lliure com per fer-lo en artificial, i un cop s'acaben els parabolts, encara hi ha un tros vertical fins que la paret es torna fàcil. Bizarre, com dirien a França.
 |
| Impressionant vista sobre la Miranda |
 |
| Montserrat, una postal que mai no ens cansarem de contemplar |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada