TOTXAIRES, PARET D'ARAGO-MONTREBEI

Feia sis anys que no visitava la paret d'Arago, l'ultima via que vaig fer va ser la CADE, i aleshores ni se'm passava pel cap escalar les plaques de la totxaires, que em mirava de reüll amb curiositat, per tot el que es deia d'aquesta via, i amb por molta por....però el temps passa i no se si es per que evolucionem com a escaladors,en el meu cas no ho tinc massa clar.... o potser per que el llinda de la por cada vegada es mes amunt i anem a buscar aquelles sensacions que potser ja no trobem en algunes vies, el cas es que ahir ens vam ficar en aquesta mítica i reputada via amb en Paco.

Matinem i a les set del mati comencem a caminar, no fa fred i això ens preocupa, però al arribar al pantà un aire fred ens dona la benvinguda, ja estem una mica mes tranquils.

A dos quarts de nou esta tot apunt i comencem un viatge llarg, difícil, a estones exposat i compromès, amb llargs que un cop començats no et permeten fer marxa enrrera, on has d'escalar serè i tranquil i on una patinada es pot pagar cara!!!!!!

El dia no pot començar pitjor per mi, al segon llarg de la CADE patino entrant a la reunió, volada considerable per acabar picant a la repisa i d'aqui d'esquenes avall, sense consequencies fisiques, per sort, però algunes seqüeles psicològiques i un pitó arrancat....merda ara em toca tornar a fer el passet i sense el pitó.....els dubtes apareixen i els nervis amb ells, per si no en estigues prou, em queda tota la Totxaires per davant i ja me rebolcat al segon llarg de la CADE!!!!!! un cop asserenat, continuem amb la feina que no podem perdre mes temps!!!!!

Arribem a la repisa i fa un fred de collons, amb un aire que surt del congost que gela les ideas, aquí ja comença el bacallà, l'ultim llarg comú amb la CADE, el 6c de placa, juer amb el 6c, ens fa passar el fred de cop...jeje.

El primer llarg de la Totxaires, crec que vaig flanquejar massa a l'esquerra desprès de l'entosta, per anar a buscar una placa de roca exel.lent de gotes d'aigua i recte amunt fins una sabina molt grossa, d'aqui nomes vaig haver de flanquejar a dretes per una vira amb molt canto fins a la reunió.

El llarg de 7c va ser un Ae per nosaltres, amb algunes apretades per arribar als espits....i el següent llarg, potser per que em va tocar de primer, va ser per mi el mes exposat, despres d'un diedre toca flanqueig a dretes per placa, uns cinc o sis metres de 6b, que a mi em va semblar mes....per anar a buscar un altre diedre, no pots protegir res fins que no t'aixeques un parell de metres al diedre, la ostia en cas de fallar es considerable, per mi el llarg mes expo de la via.

El següent llarg es una maravella, que posa a prova el sentit de l'orientacio i l'habilitat de posar asseguransses en placa, amb una roca espesctacular!!!!!

Arribats a aquest punt el meu cap ja funciona a tope, però comença a bullir una mica en alguns moments....les coses van be, no ens em perdut i ja em fet els dos llargs mes compromesos de la via, ara toca un llarg molt guapo de roca exel.lent i amb un passet fi entrant a la reunió, que es protegeix molt be, monto reunió i quan aixeco el cap veig una fissura al.lucinant, el llarg es molt guapo, però collons amb els 6c, s'ha d'escalar i apretar!!!!!

Ara ja nomes ens queda un llarg i ja empalmen amb la sortida de la CADE, es una travessia molt curiosa, et despenges de la reunió ajudat d'un tros de cordino i fas una mica de pèndul a l'esquerra per agafar canto, i d'aqui flanqueig finet que es deixa protegir, al final hi ha un clau que va acompanyat d'un pas cabró,i engaltes el diedre fins a la reunió, els dos parabolts em donen la benvinguda i m'anuncien el final de la Totxaires, ara nomes ens queden tres llargs per fer cim!!!!!!

                                            El Paco al flanqueig del setè llarg, 6b expo!!!

                                            Començant el vuitè llarg, 6b.

                                            Arribant a la novena reunió, 6b+.

                               Molt contents al cim del Montsec d'Estall!!!!!!

En resum podria dir que es una molt bona via, sobre roca espectacular quasi sempre, però on cal anar segur d'on et fiques i amb moltes ganes!!!!!! mentre escric el post les cames encara em fan mal de la caminada de tornada i recordant alguns llargs encara em suen les mans, però ja no em bull el cap jejejeje!!!!!

Vam passar una mica de calor a les hores centrals del dia, però cap drama, i vam trigar tretze hores de cotxe         

a cotxe.

Una bona ressenya la podeu trobar aqui.

Roger.

...el rastre que deixem en una paret indica la nostra inadaptació a aquest medi. ( Josep M. Alsina ).

Retrobolting - Montgros

Aprofitant la baixada de temperatures i que ja es pot escalar al sol sense patir, avui amb en Riki kalamontse  ens hem enfilat per aquesta paret, situada ben bé a cor de Montserrat.

La Retrobolting és una via de tall esportiu que ocupa l'espai entre la Griviola Bella i l'Estrella Polar, i que ens permetrà concentrar-nos i disfrutar al màxim d'aquesta excel·lent paret sense patiments ni estress. Això sí, no hi anéu amb el V+ justet, ja que així potser sí que passarieu por. Material, unes quantes cintes i un estrep si no feu com a mínim 9b.

El primer llarg és difícil de collons, però no obligat. De fet, és amb diferència el més difícil de la via. Després venen tres llargs que segurament són de lo milloret de la zona, homogenis entre V+ i 6a,  exceptuant petits trams més difícils i una roca súper bona.
Després superem el gran desplom de la bauma, i més amunt ja és tot una mica més fàcil fins al cim.

En el seu dia, l'aperturista de la via va ser "acusat" de posar massa ferralla a la paret, i avui en dia es veuen linies que gairebé són vies ferrades que es fan passar per escalades, i, no només ningú no alça la veu, sinó que a més, aquestes vies estan qualificades com a molt ben equipades. Bé, ara ja ho he dit.

PD--> He llegit en alguna banda per la xarxa que falta un espit al desplom. Doncs no, no en falta cap, estan tots posats i en malgrat que la via ja gairebé té 15 anys, en molt bon estat.

Cesc.

Ganivet de Diables - Grisu Vicenç

Avui amb en Llullu hem repetit la Grisu-Vicenç del ganivet de Diables, una via que té tots els ingredients de les vies del vessant nord de Montserrat: arítjols, roca a trams trencadota i equipament antiquat.
Malgrat tot, però té la seva gràcia, ja que també té trams espectaculars i bonics, com ara el tercer llarg, i també l'entrada i la sortida de la quarta reunió.

Però anem a pams:  hem entrat per la original, un llarg per a nosaltres ingraduable, al principi unes rampetes ajagudes i trencadotes, i després una jardinet vertical ple de punxes i troncs amb un arrelament dubtós. Però bé, es passa. Ho dic perquè si l'anéu a repetir, des de baix sembla que es pugui fer gairebé a pèl, i no.
El segon i tercer llargs s'empalmen, i surt un xemeneiot de 50 metres, com més amunt més difícil d'escalar i de protegir. Si dueu tricams, els posareu. I a la repisa, sorpresa, uns friends caiguts de la part final de la Reina Sánchez, que si algú en sap alguna cosa, que envii un mail a grimpacodols@gmail.com i els retornarem a l'amo.
Quart llarg, inici amb roca dubtosa on caldrà escarbar una miqueta la fissura amb el lleva-tascons per poder posar alguna peça decent, el pitó que dibuixa l'Hita no hi és, i poc abans d'arribar a la reunió hi ha una xinxeta recta amunt que despista una mica, cal anar a l'esquerra, on hi ha una xapa que costa de veure. Cal dir que aquest tram, fins a la reunió és molt guapo, roca molt bona, i surt en lliure, més o menys 6b difícil.
Cinquè llarg, sortida de la reunió, també espectacular i amb roca excel·lent, desplomet també de 6b (una mica més fàcil que el 6b d'abans), i seguir la fissura que poc a poc va perdent qualitat i verticalitat, fins a una alzina 40 metres més amunt.

Material, el típic, fissurers, tricams, semàfor d'àliens i camalots fins al 3.

Cesc.

Margalida Nord + Maladeta Sud

Aquesta batalleta de dos intensos dies de muntanya surt de l'aparcament de Palancas del Hospital (?), l'esplanada gran que hi ha poc abans de l'Hospital de Benas, amb l'autobus de les 5 del matí, i acaba l'endemà al mateix lloc amb l'autobús de les 9 del vespre.
Han estat dos dies complerts d'activitat en alçada, enllaçant dues parets de desnivell similar però  de caràcter totalment diferent: La Nord del Margalida i la Sud de la Maladeta, passant per Salenques, Aneto, Coll de Corones i Coll d'Aragüells. És a dir, una matada.

Directa Orió a la Nord del Margalida:

Aquesta potser no és una via excessivament difícil, tot i que ho és més (almenys ens ho va semblar) del que sembla mirant la ressenya,  però sí que té un alt compromís, ja que l'entorn, l'equipament i sobretot, la qualitat mediocre de la roca, fa que s'hagi d'anar concentrat en tot moment i "homologar" gairebé totes les preses abans de tibar-les.

Nosaltres vam dur aquesta ressenya i aquesta altra, i entre les dues, molta precaució i una mica d'intuició, ens en vam sortir prou bé. Cal dir que el pitó del cinquè llarg ja no hi és, ja que se'ns va quedar a les mans mentre comprovavem si era prou sòlid.

Material: Joc de friends i joc de fissurers, i tres pitons per si de cas, que no vam utilitzar. Grampons imprescindibles per arribar a peu de via, i un piolet que ens va ajudar a passar la rimaia.

Via recomanable només per aquells que sàpiguen on es fiquen, els agradi el rotllo aventurer i en aquest cas, caminar més que escalar.

El Tempestats i l'Aneto

La Nord del Margalida des de la Cresta de Salenques

Al cim de l'Aneto

Arribant a l'Aneto, per Salenques, ens trobem amb el Patrice de Bellefon en persona que es disposava a bivaquejar al cim amb uns amics. Intercanviem quatre paraules, li transmetem la nostra admiració pel seu llibre i el seu historial com a escalador, i seguim cap al Coll de Corones i després cap al llac.

Directa a la Sud de la Maladeta:

Ens despertem, molt cansats pel tute del dia anterior,  amb l'esperança de que arribi de sobte un front de núvols, vent, tempesta i tota la pesca per no haver d'anar cap a la Maladeta, però no. Fa bo i s'intueix un dia de calma i calor intensa.
L'aproximació des del llac de corones és relativament ràpida, unes dues hores fins a peu de via, i de la via, ja està tot dit i coïncidim amb tots els elogis que se li puguin fer: roca excel·lent, ambient, línia, etc,... sens dubte, sota el meu punt de vista, la millor de la paret dins del seu grau (de les que he fet, és clar).

Pico Maldito des de l'Abadias

Bones vistes des del cim, i al final, tot el dia dient-nos que teniem temps i que no calia córrer, una mica més i perdem el darrer autobús que ens havia de portar de nou a la furgo, al plat d'espaguettis i a la cervesa fresca.

Cesc.

Castells Barberà - Roca Verda al Cadí

Divertit entreteniment per escalar aquests dies de calor sufocant que estem patint darrerament. La Castells-Barberà són quatre llargs - literalment, no és una manera de dir que són pocs -  bàsicament en xemeneia orientada a l'oest, amb una roca més que acceptable per la zona on ens trobem, i on tansols amb un joc  de fissurers i quatre o cinc cintes ja farem.

Malgrat la dificultat assequible, té trams força verticals on no podem abaixar la guàrdia, i on en cap moment s'hi val a caure. Trobarem una expansió a cada reunió i algún pitó en bon estat que ens assegura algún pas més difícil.

Dels quatre, el més bonic és el quart, gairebé tot una xemeneia que escalem en diedre per fora, molt verticalot tot plegat però amb canto i bona roca, val a dir que difícil de protegir.

Res tu, al Cadí hi ha vies més boniques que potser valen més la pena, però si ja les teniu fetes i refetes, aquesta és de les que val la pena fer la passejada des d'Estana.

Cesc.

Morgan et les Marmottes - Pic d'Esquella

Haig de reconèixer que quan em van proposar d'anar a fer aquesta via, i abans de mirar la ressenya, lo primer que em va venir al cap va ser: líquen, granit trencadot o via discontínua, és a dir, Pirineu, però com que igualment estic a tocar d'Andorra, em vénen a buscar i em tornen a casa, doncs mira, .... si l'escalada no és bonica el que sí és segur és que passaré una bona estona amb la companyia.

Però un cop més, les idees pre-concebudes són equivocades, ja que la via, ni té massa líquen (una mica,  a la part superior), té molt pocs trams on s'hagi de vigilar amb els cantos, i de discontínua res de res, llevat de la travessa després del tercer llarg, i el llarg de sortida,  la via és molt homogènia entre V i 6a+.

Els tres primers llargs, per mi, són els més bons, el primer ja té un passet d'adherència de (teòricament) V- on ja veus a venir que la via no serà del tot fàcil. El segon segueix una fissura en diagonal amb una arrencada difícil de nassos, i el tercer, fissura de dits perfecta que talla una placa que per sort, no és vertical.

Després del canvi de reunió, la via segueix un esperonet bastant vertical, amb dos llargs una mica més tranquils al principi, un tercer amb un pas que diu que és 6a on s'ha d'apretar de valent, i el darrer, que segons la ressenya que miris és 6b+ o 7a, on ho haurem de donar-ho tot si volem passar en lliure per superar els 15 metres desplomats, primer de diedret, i després d'encastaments de mans.

La via està força equipada amb parabolts, espits rovellats i claus bastant nous, però cal dur el joc de friends i el de fissurers. Tot i així, la ressenya del Luichy recomana el camalot del 3,5, però nosaltres ni el portavem ni el vam trobar a faltar.

I au, que em sembla que aquest cop he donat massa informació, i lo bonic de l'escalada és anar descobrint i trobant-te amb petites sorpreses a cada llarg.

Cesc.

Cavaller Errant a la Bessona Superior

Una altra alternativa per un matí d'estiu, aquest cop a Agulles, a la Bessona Superior. He trobat molt poca (cap, de fet) informació de la via a la xarxa, o sigui que, encara que no hi ha fotos, deixaré quatre impressions de la "Cavaller Errant".

Són només dos llargs, el primer més difícil que el segon, on caldrà estar habituat a penjar-se de merlets més o menys bons típics de Montserrat, bàsicament durant les tres primeres xapes, que són els 10 o 12 primers metres. Després, quan la via s'ajunta amb la GEDE, es progressa per un diedre pitonat (on hi ha alguna peça de museu que segurament no aguantaria una caiguda) que es pot completar amb algun friend que queda prou bé. A més més, cap parar atenció amb alguna presa que no sembla massa sòlida.

El segon llarg ja no té massa història, un Ae on en algun pas llarg caldrà apretar les dents, fins a la sortida fàcil de IV. Dels ploms que dibuixa la ressenya, ni cas, ja que el primer té el cable més que precari, i el segon no cal ni mirar-se'l, ja que s'arriba bé al següent parabolt.

A part de cordinos primets (de 3 mm.) pels marlets del primer llarg, hem fet servir els ganxos, el camalot groc, l'alien verd i una acanalada (prescindible, però és que és tant còmode de posar i queda tant bé, que no val la pena intentar fer l'estirada per arribar a la següent xapa).

Cesc.