Escalar al Cadí és, per a mi, com escalar a Montserrat o a Montrebei. Són indrets molt particulars, on he passat moltes i moltes hores de la meva vida. He fet un munt de vies, a l'estiu, a l'hivern, sol, acompanyat, del dret i del revés.
Ara feia unes quantes temporades que no hi pujava, i a la que n'he tingut l'oportunitat, no l'he deixada escapar.
Segons la guia del Jaume Matas, la Sànchez Sicart va ser la primera via que es va obrir a la paret nord de la Roca Punxeguda, la tardor de 1972. Amb la Sílvia i l'Arnau voliem pujar-hi, entrant pels dos primers llargs de la Teixonera. El segon, des de la distància, es veu més o menys format, però al primer encara li queden unes quantes nevades i uns quants canvis de temperatura.De manera que hem hagut de fer un canvi de plans d'última hora, i ens hem decidit per la Geno, això sí, amb horari "friki", ja que eren quarts d'una quan encara no estàvem ni encordats.
La Sílvia sortint del primer ressalt, comú amb l'Àliga, que encara es pot pujar amb els piolets, però que com no se'l tracti amb molta delicadesa aquest cap de setmana, no arriba al dilluns.
Primer tram de la Geno, "disfrutón", però també al límit.
Tram central de la Geno, que ara ja té la traça feta
Entre pitos i flautes, una mica més i se'ns fa de nit baixant.
L'endemà, ja només amb la Sílvia, vam escollir la Variant Est de la Canal de l'Ordiguer.
Jo ja l'havia escalat fa molts anys, però sense res de gel, superant el bloc "guarrejant" amb friends i fisurers. Ara sabíem del cert que hi ha la planxa de gel per l'esquerra, i que es passa més o menys bé. Doncs endavant, que el gel al Cadí és molt efímer.
La Sílvia sortint del bloc empotrat, igual que el primer ressalt de l'Àliga, té molt poc gruix, i si volem que duri, s'ha d'escalar molt fi.
És el Cadí la serralada enorme
ciclòpic mur en forma de muntanya
que serva el terraplè de la Cerdanya
per on el Segre va enfrondint son llit.
Del poema Canigó de J.Verdaguer
Cesc.
