Evolucions Montserratines

Sovint, en "l'entranyable" món d'etiquetar la nostra activitat vertical segons l'estil en que afrontem les nostres epopeies i èxits esportius, fa que oblidem la història que hi ha darrera petites escalades que mai estaran entre els grans mites del massís. La senzilla escalada clàssica, o tradicional, o trad... en definitiva: grimpar sense més, enfilar-se pels còdols.

Què hagués fet en Santacana amb tot l'arsenal de ferros que tenim avui dia?

Moltes d'aquestes escalades les trobem en senzilles vies normals o tombades arestes Brucs, a voltes polides pel pas de grimpaires, a voltes feréstegues i oblidades. Totes elles, això si, amb una càrrega històrica que ha marcat les bases d'una evolució de tècniques i materials. És en aquesta última evolució (la dels materials) en la que vull fer una reflexió. Primer, cal fer un reconeixement a la destresa i bon fer dels primers grimpaires en recórrer aquestes vies, pujant per allí amb espardenyes i corda de cànem a la cintura. Que bonic (i perillós) devia ser poder escalar en aquells anys sense el pes de l'ètica sobre l'estil, sense l'etiqueta, sense el dilema/problema de les expansions. Simplement no existia un material que amb el pas dels anys, a part de permetre el progrés de l'escalada, ha propiciat la degradació de la roca, la massificació, l'aparició de polèmiques i etiquetes... es va passar de veure línies escalables a veure línies perforables... en fi, no vull entrar en el debat de xapes si, xapes no. Sóc conscient que TOTHOM, en un moment o altre hem gaudit d'uns bells passos d'escalada protegits d'un bon parabolt... com tampoc conec NINGÚ que desestimi una bona assegurança (del tipus que vulgueu) en una secció on preveu unes possibilitats altes de caiguda, en resum, que prefereixi fer-se mal abans de no fer-se'n, podent-se protegir la caiguda.
Per sort, l'evolució del material, sovint ens permet escalar amb tota la seguretat desitjada sense malmetre la roca ni l'esperit amb que es va obrir la via que repetim. Ens permet anar més enllà en el debat de les expansions.

"Espits" dels 80'es en un itinerari de fa 70 anys? (la foto està feta amb dues mans)

Un exemple clar podria ser el mític i temut primer llarg de l'Aresta Brucs del Dit, on amb les dècades han anat apareixent i desapareixent expansions inexistents en la primera escalada. Quin sentit té encallar-se en el debat sobre les tres o quatre xapes que hi van apareixent, si amb els materials que tenim actualment es poden col·locar set o vuit assegurances ben fiables prescindint d'aquestes expansions? Quants cops ens hem trobat ancoratges no originals al costat mateix d'un bon forat o una bona fissura, en un lloc on sovint ens podem deixar de mans?

no cal una tècnica molt avançada per posar un friend en un forat com aquest...

Un altre exemple ben clar on podeu anar tranquil·lament a comprovar-ho, és l'aresta Brucs de la Bitlla. A menys d'un metre de cada una de les expansions afegides a la via es pot posar una protecció "flotant" de total fiabilitat. A part de totes les que podem posar entremig! Veureu que és molt més divertit i autocomplaent pujar-hi "jugant" amb els "ninus"!
Quines ganes tinc que a certes vies els arribi la tardor i amb ella, els caiguin les fulles i quedin altre cop despullades per afrontar una nova primavera, tant diferent de les que l'han precedit les últimes dècades!

les bitlles apunt, que comenci el joc!

Resposta a l'il·luminat del Tarragó

En els darrers temps s’han produït en l’àmbit de l’escalada a Montserrat uns fets que han sacsejat el col·lectiu dels seus practicants i que han alterat parcialment la convivència que hi havia entre els diferents estils i concepcions de la nostra activitat.

El cas remarcable és que l’escalada a Montserrat ha patit el protagonisme de qui ha volgut alterar unes fràgils regles de joc que s’havien mantingut i respectat durant dècades, i que ha desembocat en una moratòria per no obrir noves vies d’escalada a la Muntanya per un període de dos anys, i també s’ha restringit l’ús dels trepants per foradar la roca i col·locar-hi ancoratges expansius de seguretat (col·loquialment xapes). Només es permetrà utilitzar-los en la restauració de vies existents i sempre amb l’autorització per escrit del Patronat de la Muntanya. En aquest termini de dos anys es volen consensuar posicions per establir unes bases de cara al futur de les noves obertures.
I tot plegat a causa de l’ús abusiu del trepant per alterar vies antigues i clàssiques afegint-hi nous ancoratges a vies que no en tenien o en tenien pocs, de la proliferació indiscriminada de noves vies plenes de xapes pràcticament enganxades a d’altres d’anteriors, i de la massificació poc justificada i insostenible (amb l’impacte humà corresponent) en parets, agulles i nous sectors d’escalada esportiva.

La publicació d’un extens article (amb vídeo associat) sobre aquests fets i polèmiques, aparegut al suplement Més Esport d’El Periódico, el propassat 3 de maig, ha fet que volguem donar una resposta clara a les informacions i declaracions esbiaixades i malintencionades que hi van aparèixer, amb la feina poc objectiva del seu autor, el periodista Jordi Tió, i les falsedats abocades pel seu protagonista, el senyor David Tarragó, i altres entrevistats com els senyors Antonio García Picazo i Jorge Pazos (àlies Jordi Brasil).

Creiem que l’article és una mostra de premsa sensacionalista que exagera els seus continguts, inflant una polèmica amb dades falses que haurien d’haver estat contrastades.
En primer lloc, volem fer constar l’actitud poc respectuosa del sr. Tarragó cap als organismes oficials del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat i els seus acords i normes, i la conservació del seu patrimoni natural. El sr. Tarragó havia sol·licitat a la Comissió Tècnica per a la Regulació de l’Escalada a Montserrat per reequipar la via amb el seu nom que s’havia desequipat a la paret de Diables. Després d’estudiar el cas, la Comissió va decidir concedir-li el permís sota dues condicions: que en els trams de la seva via coincidents amb altres vies no podia modificar el nombre d’ancoratges originals d’aquests itineraris més antics, i que el reequipament en cap cas es podia fer abans de l’1 de juliol del 2014, per respectar així el període de nidificació de rapinyaires protegits i altres ocells rupícoles.

Tot i aquestes condicions, el senyor Tarragó va decidir tirar pel dret i continuar el seu reequipament, posant en perill la reproducció de les aus molt properes a la seva via, i faltant al respecte a la resta d’escaladors que compleixen amb la normativa de les regulacions del Parc, per la qual cosa ens consta que l’autoritat competent ha obert un expedient per aclarir els fets i si s’escau, denunciar l’infractor. D’aquest reequipament se’n parla a l’article, el vídeo i a més, recentment s’han fet fotografies on s’aprecien totes les xapes reposades.

Dit a part, és curiós que amb la seva experiència i el seu afany de seguretat, el dia del reportatge no dugués casc, un dels elements bàsics en la nostra activitat vertical.

En el cas concret de la seva via, cal aclarir força coses. Hi ha 41 vies anteriors a la paret de Diables, 10 d’elles a la zona del Plàtan on ell desenvolupa aquesta activitat, la qual cosa fa evident que no és el “primer boig que va decidir ficar-s’hi”, com ell declara a l’article. A més, part del seu itinerari coincideix amb trams de les vies Lluís Creus (1955), Còsmica (1978), Arco Iris (1979) i Àrea Reservada (1997), fet que no seria polèmic si no fos perquè en trepitjar-les, hi va afegir ancoratges i altres elements de seguretat on originalment no n’hi havia, i per tant, de facto, va desvirtuar-les parcialment Aquesta informació és corroborada per diversos repetidors d’aquestes vies. També cal fer notar que la via Tarragó no és una referència mundial, tal com pretenia el seu autor, ni per la seva dificultat ni per la seva concepció, ja que el grau de dificultat que van proposar els seus primers ascensionistes, els germans Pou, va ser de 8b+ (i no 9a com va pronosticar a ull el seu creador), i aquest nivell ja estava assolit a Montserrat des del 1988, i actualment ja s’ha arribat al 9a, fregant el límit assolit a nivell mundial (9b ). El traçat de la via està concebut com d’escalada esportiva (amb xapes cada 2/3 metres) i per tant no es pot considerar una via extrema perquè, per ser-ho, hi hauria d’haver determinants com el factor psicològic per la llunyania entre ancoratges o la seva precarietat. A més, els Pou van fer saber la feinada que van tenir per condicionar la roca del traçat perquè no se la van trobar en condicions òptimes, amb forats plens de sorra i crostes arreu, circumstàncies que dificultaven molt la seva ascensió en lliure. Si no hagués estat pel seu desequipament i el ressò que en va voler fer el seu autor, la via segurament hagués passat força desapercebuda entre les 4800 que hi ha aproximadament al massís (i no 6000 com es diu a l’article). Circumstància que fa pensar a algú que l’autor del desequipament podria haver estat ell mateix per aconseguir un ressò mediàtic impensat en la nostra activitat. D’això no hi ha cap prova, però tampoc n’hi ha que hagi estat algú altre. També cal recordar que el senyor David Tarragó pot tenir altres mèrits, però no els que li atribueix l’article en qüestió perquè no ha estat mai campió d’Espanya d’escalada esportiva, ni quart en la classificació mundial, i actualment no està considerat un escalador d’elit, tot i ser un escalador esportiu conegut durant els anys 80, amb una activitat en parets i vies llargues no massa rellevant, i per tant sorprèn que pretengui donar lliçons d’ètica i conducta a escaladors punters en aquesta modalitat. Els millors resultats que hem pogut trobar són 2n classificat a la competició de Riglos el 1987, 15ena posició al rànquing estatal el mateix any i diverses vegades 20è classificat en competicions europees els anys 87-88 (segons revistes Desnivel 28 a 41) En segon lloc, volem aclarir que a dia d’avui no hi ha cap informe, prova contrastada o indici seriós que vinculi cap mort ni accident pel desequipament de vies d’escalada a Montserrat. El desgraciat cas del malaguanyat Lluís Baciero, responsable de la Comissió de la Regulació de l’Escalada, va ser un accident laboral causat possiblement per un error humà o per negligència, mentre revisava les instal·lacions d’una zona d’iniciació a l’escalada que havia patit un robatori d’ancoratges en un acte totalment rebutjable. També volem fer constar que no hi ha cap informe oficial ni prova objectiva que vinculi cap accident mortal amb la caiguda de pedres provocada per les cabres que colonitzen Montserrat, i tampoc amb l’impacte (com l’erosió de canals o l’equilibri amb la vegetació rupícola) que aquests animals poden provocar a l’entorn.

Pel que fa a altres aparicions a l’article, no podem deixar de banda la cita del senyor Antonio García Picazo, demanant fermesa amb els desequipadors de vies, i suggerint que en estats com EUA o França, els autors ja serien a la presó. Ens sorprèn que aquesta declaració tan contundent surti d’un dels desequipadors de vies més actiu dels anys 70 i 80, activitat de la que se’n vanta a la pel·lícula “Piratas”, film que recorre la trajectòria d’aquest col·lectiu d’escaladors cabdal en la història de l’escalada montserratina moderna. Tampoc podem obviar les referències de Jorge Pazos (Brasil), conegut entre el col·lectiu tant per la seva violència verbal i les seves amenaces a les xarxes socials, com per perforar, sense mesura ni consens, itineraris històrics i de tota mena oberts originalment sense ancoratges fixos, o amb els mínims possibles, canviant completament el caràcter d’aquest patrimoni vertical. Aquestes tipus d’actuacions serien inverossímils i impossibles en altres parcs i muntanyes del món, perquè hi ha un respecte molt extès pels itineraris històrics i clàssics (Dolomites o Alps francesos), una prohibició secular de l’ús del trepant (Yosemite), o un control estricte de l’obertura de nous itineraris. A l’article es denuncia el desequipament de la via ferrada del Gorro Frigi, però no s’esmenta que aquest itinerari és un nyap, conseqüència d’una incorporació progressiva i al llarg dels anys de ferros, cadenes, cables i ancoratges diversos, sobre el mateix traçat de la via original que va ser ascendida sense cap ferro per Lluís Estasen l’any 1920. I tampoc és en cap cas una instal·lació realitzada pels bombers per fer-hi rescats. Per tant aquest desequipament anònim podria considerar-se una restauració històrica per retornar el caràcter original d’una via oberta per un dels escaladors pioners i cabdals de l’alpinisme català. Què en diríem de l’eixalabrat que se li acudís equipar una ferrada damunt la via original del Cavall Bernat? Creiem que la resposta és òbvia: vergonya nacional i riota internacional. Seguint el mateix patró, en el vídeo associat i parlant de la Mòmia, no es diu la veritat. La via normal d’aquest monòlit es va escalar l’any 1935 sense cap ancoratge fix, i no amb quatre xapes com es diu. El retorn a l’estat original forma part del respecte a la concepció i característiques de les vies d’escalada històriques i sempre ha estat una llei no escrita, i els possibles excessos de xapes propiciats per una minoria radical (que val a dir-ho ja ve de lluny) de sobreequipadors compulsius, han estat més o menys autoregulades pel col·lectiu d’escaladors en les darreres dècades. Actualment a Montserrat l’escalada està considerada patrimoni històric de la muntanya i per això, cal vetllar per la conservació d’aquest patrimoni. En aquesta mateixa línia, s’hi fan comentaris negatius sobre les tècniques i estris de protecció tradicionals i respectuosos amb la roca. S’hi afirma que no són fiables, i que per tant l’afegitó d’ancoratges fixos nous en llocs i vies que no en tenen, estan totalment justificats per la seguretat dels escaladors que les grimpen. Cal recordar, però, que hi ha desenes de marques comercials, amb experts i enginyers especialitzats, que, des de fa dècades, treballen per dissenyar i millorar aquests materials i estris mòbils d’autoprotecció, i que són testats minuciosament i homologats oficialment, a part de ser emprats habitualment per milers d’escaladors de tot el món. Això sí, són estris i tècniques que necessiten d’un aprenentatge i una experiència progressiva. Actualment a Montserrat s’estan obrint vies de totes dificultats només amb aquests materials o combinant-los amb l’ús mínim d’ancoratges fixos, i els seus oberturistes sovint pateixen caigudes i poden demostrar la fiabilitat d’aquests estris, la virtut dels quals és aprofitar petits foradets i fissures per assegurar-s’hi, minimitzant així l’impacte de la nostra activitat en l’entorn.

No foradar la roca o fer-ho el mínim, és una visió renovada, hereva dels pioners, i no pas una postura retrògada com afirma el senyor Tarragó. Resulta paradoxal que els que ell acusa de talibans i radicals siguin qui més respecten l’entorn, deixant de banda qui, de manera minoritària, pugui desequipar o malmetre vies com a un acte rebutjable d’incivisme. També s’erra en l’episodi de la verge d’alumini del cim del Cavall Bernat, perquè la realitat és que va ser estimbada l’any 1987 per uns malvats (i no segrestada), però mesos més tard trobada i actualment custodiada pel Grup Cavall Bernat, i exposada puntualment a les trobades d’aquest grup. De mala fe i amb flaire de revenja personal, també es pot considerar l’afirmació en la que s’acusa els habitants de la zona de sant Benet de ser els autors dels desequipaments de la muntanya, quan no hi ha cap prova que ho pugui fonamentar. A Montserrat, el debat, i de tant en tant, la discòrdia entre els diferents estils d’escalada ha estat sempre un punt calent. El fet que s’hagi multiplicat exponencialment el nombre de practicants de la nostra activitat, i el fet que les parets i agulles del massís es trobin saturades d’itineraris, fa que la tensió augmenti fàcilment. A més, la Muntanya rep milers i milers de visitants cada any, i s’hi desenvolupen moltes activitats esportives i d’oci, fet que augmenta la pressió humana sobre l’entorn i que pot arribar a crear una situació insostenible. L’erosió i les deixalles són més visibles, però cal considerar també com a emprempta els quilos de metall que indiscriminadament escaladors sense escrúpols col·loquen sense miraments per les roques i parets de Montserrat. Els firmants d’aquest escrit i un gran nombre d’escaladors, creiem que el risc i el compromís són components intrínsecs a l’activitat que realitzem. L’escalada és potencialment perillosa i no podem controlar tots els seus factors, però en podem considerar molts per minimitzar-ne el risc. Per això no estem d’acord amb la perforació il·limitada de la roca per posar-hi ancoratges fixos amb l’excusa d’anular el risc d’aquesta activitat vertical. Pensem que és responsabilitat de cadascú que vol escalar una via, d’informar-se de les seves característiques i condicions, i valorar les seves capacitats personals, físiques i mentals, per tal d’afrontar-la amb èxit. D’altra banda, exigim respecte per les parets i agulles, i pels itineraris històrics i clàssics, per exposats que siguin. Cal no oblidar que la majoria d’accidents s’han produït en itineraris molt equipats (i per tant, molt freqüentats) o en vies ferrades. En part, la falsa sensació de seguretat que dóna l’excés de ferro d’aquestes vies, pot causar un dèficit en l’atenció que requereix l’activitat, i que s’hi aventurin a escalar persones sense els coneixements i la preparació adequada. Considerem que l’article d’El Periódico i l’actitud dels seus protagonistes està carregada de prepotència i afany de protagonisme, fomenten la discòrdia, i no respon a la realitat viscuda per la immensa majoria d’escaladors de Montserrat, que tenen una bona convivència, en un entorn de debat sobre la coexistència de diferents estils d’entendre i practicar l’escalada. Una bona prova d’això, va ser la trobada oberta que es va organitzar a Santa Cecília per abordar temes i arguments que hem exposat en aquest escrit, amb l’assistència d’una setantena d’escaladors. La gran majoria dels convocats van recolzar unes pràctiques més respectuoses amb la roca a l’hora d’obrir nous itineraris, van acatar la moratòria de l’ús del trepant, i van ser favorables al

respecte per les vies històriques. Malauradament els protagonistes de l’article d’El Periódico no van presentar-s’hi, i es van limitar a insultar i desprestigiar-la a través de les xarxes socials.
Finalment, ens agradaria que El Periódico i els seus protagonistes rectifiquessin les falsedats publicades, i no continuessin fent sensacionalisme i polèmica, intentant, de facto, condicionar una opinió pública que no té els coneixements necessaris en la matèria com per formar-se una idea més objectiva.

Pel bé de l’escalada, esperem que el seny i el respecte s’imposin, i puguem continuar escalant parets i agulles molts anys, evolucionant cap a una pràctica cada cop més sostenible.

Montserrat, 19 de maig de 2014 

Firmants de l’article:

Adrià Chueca, Albert Egea, Àlex Manubens, Amadeu Pagès, Carles Brascó, Cristóbal Díaz, Daniel Burgarolas, Daniel Santacatalina, David Graells, David Hita, Eduard, G. Palma, Francesc Carreras, Francesc Claramunt, Gerber Cucurell, Jan Casas, Jaume Clotet, Jordi Esteve, Jordi Girbén, Jordi Rubio, Jose Manuel Garcia, Josep Batlle, Laura Garcia, Lisi Roig, Llorenç Barba, Mariona Orfila, Mariona Ribera, Martí Jubany, Pep Vila, Ricard Darder, Roger Cararach, Roger Montserrat, Salvador Figueras, Santi Llop, Xavier Codina. 

Ressenyes actualitzades de Montrebei!!

Vinga, animeu-vos, que d'aquí quatre dies ja farà massa calor!!

Són la Fedra i la Jim Beam, a Aragó. Desenganyem-nos, no es repeteixen gaire i una resenya actualitzada pot ajudar...

Fedra a la Paret d'Aragó - Montrebei

Jim Beam a la Paret d'Aragó - Montrebei

Cesc

Va, que ja fa dies que ningú hi diu res!

Després d'una escapadeta que m'ha portat mes i mig a escalar lluny de casa, avui hem fet amb el Marc Muntaner, una bona reentré  per tornar a acaronar la pell de  Montserrat i ho hem fet  per la porta gran amb una via que porta el segell Juanjo Medina, una denominació d'origen que garanteix emocionants excursions entre asegurances al punt just per no passar pànic però tampoc per anar xiulant....

El primer llarg té uns passos exposadets fins arribar al primer bong. Mola arribar-hi una mica per la dreta d'aquest. Després del primer espit a mi m'ha entrat un allien verd i un tricam vermell. Llarg molt mantingut que m'ha costat una bona estona encadenar, la sorreta que es va acumulant als foradets i el fet que no està gens marcada, no conviden a correr. Si feu aquest llarg en lliure qualsevol altre de la roca gris us semblarà més fàcil (sobretot els de les darreres vies...)

El 2n i 3r llarg els hem empalmat. Aquí la cosa ja cambia. Roca estil Roca Gris, és a dir de pel·lícula, que fa menys traumàtica la distància entre xapes.

4t llarg un bombet amb un pas a bloc que no he probat massa...

En tot cas la Caida Libre una bona via que entra al grup de la dels Animistes, Ventagocs, Tormenta de verano... guapa i bonica a condició de tenir el nivell si no volem fer honor al seu nom...

14 cintes, semàfor i trícams petits!

aprofiteu ara que està marcadeta i que encara queden 10 dies abans comenci la regulació fins a la primavera!!!!
 

com mola tornar a Montserrat!


riki

<iframe scrolling="no" frameborder="0" allowTransparency="true" src="http://www.deezer.com/plugins/player?autoplay=false&playlist=true&width=700&height=240&cover=true&type=tracks&id=1195659&title=&app_id=undefined" width="700" height="240"></iframe>

Via "Wolf Pirate". Pedraforca (Cara Sud)

La setmana passada vam anar a repetir la via del Llop Pirata amb el Willow i l'Adrià Chueca. Cap de nosaltres en teníem massa informació tot i que sobre el paper semblava una via prou atractiva; només sabíem que l'havia oberta un "yanki" anomenat Phil Waters en una estada per les nostres muntanyes, i posteriorment repetida pel Kim Santacatalina feia un munt d'anys. Així que per repetir-la ens invadia una barreja de sensacions estranyes, per una banda una incertesa i respecte semblant a la de quan vas obrir una línia nova, i per l’altra una certa ràbia ja que feia pocs mesos n’havíem fet un intent amb l'Adrià i alguns graus no els vam acabar d'entendre (quins quintus!!), el fet d’anar-hi sense la ressenya original va fer que acabéssim sortint per la veïna via Ska sense gairebé ni adonar-nos-en. Però sobretot, el que ens motivava més eren les ganes de descobrir-la (i a prop de casa!), aquella mena d’invasió d’emocions que es podria resumir tal com deia el bon escalador i alpinista Pau Escalé, “si hi és, s’hi ha d’anar”.

Doncs aquest cop sí, amb la ressenya ORIGINAL vàrem descobrir el tresor amagat.  Va resultar ser una via molt maca, exigent i una mica exposada. Roca molt bona, escalada tècnica i d'equilibri. Assegurances justes i on en més d'un lloc caldrà paciència si es vol anar amb lliure (i si no es vol també). Per nosaltres va ser força entretinguda, vam tardar unes 6 o 7 hores (no som molt lents, però tampoc som ràpids).

Adjunto dues ressenyes, l’original, i la versió autòctona, més que res per actualitzar els graus. Espero que quan la repetiu us sigui útil.

          L'original ressenya original, cortesia del Lluís Parcerissa (merci Parce), també la trobareu al Refugi Lluís Estasen.

Ressenya actualitzada.

I unes fotos,

Primer llarg pròpiament de la "wolf", un bons cinquens a protegir per anar escalfant...i el que ens espera!

Arribant a la R5, quines apretades!, i roca de somni.

Últimes llums al complex sisè llarg, i el Willow que no falla i l'encadena, com si flotés. No sé què li dónen en aquest vailet...

Bones escalades,

Kiku

Assamblea d'escaladors Montserratins

Poc a poc la notícia ja es va coneixent, però alguns detalls:
Aquesta iniciativa, en línies generals, surt dels guardes dels tres refugis de montserrat: Santa Cecília, Agulles i Sant Benet. Compta, però, amb la complicitat i el suport de Patronat.
Com veieu al cartell, es debatran els temes a tractar i també s'informarà de les noves regulacions que se'n deriven.
El preu (5 Euros) és només pel sopar, la reunió està oberta a tothom

MARAGDA AL PELADET

Amb aquesta via si que puc dir que ha caigut un mite, no se per que, però era una via que em feia molt de respecte, i ahir per fi, la vam repetir amb el Marc.

La via ens va agradar moltíssim, com totes les de la paret, escalada sobre unes plaques de roca molt bona, menys el primer llarg en fissura i el cinquè amb una roca a estudiar.

El primer llarg, igual que quan vaig repetir SATÈL·LITS DE DESIG, em va semblar molt dur per a mi, bones tibades en diedre fissura desplomada, que et deixen els braços ben encesos quan arribes al pas "dur"....i això escalfant....

El tercer llarg es d'escàndol!!!!!! flanqueig molt llarg a esquerres fins a un primer burí que costa de veure i dallà diagonal a esquerres i navegada per placa amb roca boníssima i nomes quatre burins en quaranta metres!!!!!

El cinquè llarg la roca esta una mica crostosa, sobretot a l'inici del llarg, però les assegurances no estan lluny, ens va semblar fàcil en comparació als altres dos 7a.

El sisè llarg es molt bo, la dificultat la dona un pas bastant morfològic en flanqueig i ben protegit.

L'estat dels burins es molt bo en general, i totes les reunions menys la segona tenen tres peces. Vam anar-hi amb un joc d'aliens i camalots 0.75, 1 i 2, nosaltres no vam posar el 2 enlloc, i un joc de tascons.

Vam passar-hi unes 5:30 h.amb els ràpels, per la Destellos es baixa en tres llargs ràpels, i vam fer anar aquesta ressenya, que es molt acurada en el traçat.

                      Primer llarg, diedre desplomat de 7a.

                     A dalt i a baix dues imatges del mar de pedra del tercer llarg, 6a/b.

    Cinquè llarg, placa de roca una mica crostosa, 7a...

                      Començant el magnific sisè llarg, 7a.

En resum una via magnifica que no heu de deixar de fer!!!!!

Roger.