diumenge, 1 de juliol de 2012

CALIDÒNIA - PERET N. D'AGULLES

Ja fa uns quants dies que hi vam anar i encara molts més dies que no treia els dits  per el blogg...
No se si per avorriment, un crisi d'autoestima, o el fet de veure els posts dels companys grimpacòdols de les vies més nords dels sectors més nords del vessant nord, us penjo la piulada.

Hi ha dies on la calor és tant intensa, que a les set del matí ja veus ben clar que no ets una persona massa fanàtica, et mires la corda... mires els tricams... mires la muntanya des de casa... mires el litre i mig d'aigua que t'enduràs i et sembla tant poca cosa...
 Si no fos que has quedat tindries molt clar que faries avui: Marxar corrents i plorant com un nen petit cap a banyar-te al riu canviant sense pensar-t'ho la corda per la tovallola, els triamps per unes xips i el litre i mig d'aigua, com no, per cervesa.
 Però no, he quedat. I en aquests casos és quan inevitablement la visió mental de Montserrat no més projecta un pla, el que sigui, però al lloc on l'aire condicionat el tenen més potent: La nord d'agulles.
 Entre  les vies que he fet  i les que ha fet la que hi ha a l'altre extrem de la corda en trobem una que no havíem fet ni ella ni jo!! La Calidònia. Una via de l'Hita i el Marti Jubany bastant nova (2010) paral.lela a la coneguda Verdaguer-Sassot.
  La via es tota en lliure, no molt difícil (max 6b/c) i pràcticament equipada amb espits, paraboltets  i un bon grapat de pitons casolans casolans (si, he repetit la paraula) col·locats tot sovint en llocs terrosos terrosos (si, he tornat a repetir la paraula). Sort que n'hi ha molts. No és una via especialment exposada però si que té passos obligadets, sovint sobre una roca de qualitat, diguem-ne...digne de la nord d'Agulles!
 Cal reconèixer la feina de neteja dels "averturers" (aventurers que obren vies) i per què no dir-ho, la feina d'equipament sobre un terreny dificultós d'auto-protegir, ja que la podem repetir amb cintes i algun friend mitjà per a l'arribada al cim (prescindible).
 Al final, novament sorpresos per la fresca d'aquesta raconada (amb jerseiet inclòs), arribem al cim a migdia, just a temps per acomiadar l'altre mitja cordada i marxar corrents cap al riu amb les birres, les xips i... merda! m'hauré d'assecar amb la corda!

Llullu.

Pd. Vinga avui amb foto i tot! (amb dit i tot, quin tros de foto!! hehehe!)


Pd2. Vinga una més maca...


2 comentaris:

kalamontse ha dit...

ostres tu, que es posarà de content el Martí quan li digui que l'heu repetit!!!

ens veiem poeta!

Mingo ha dit...

I sort que tens la platjeta lluny que en dies com el que descrius sembla que hi ha una crida misteriosa de l'aigua. De totes maneres després de fer una via "fàcil" (segons tu), tot es disfruta molt més. Una abraçada.
PD A veure si fas més fotos

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...