Tozal del Vero. "...no se lo digas a nadie..."

Ja feia uns mesos que en Joseba estava "pesadet" amb anar a fer un "vistassu" alliberador a aquesta via d'una de les millors parets de la serra de Guara. Veient que ja es començava a buscar altres nòvies per anar-hi, faig un cop de cap i em planto a Azlor apurant la benzina i la nit...
La via, obra del Husa, Cristóbal i companyia, va ser oberta l'any 89 i busca en tot moment la zona més gris d'aquesta "més que vertical" paret de vora 300 metres. Oberta en estil mixte, VIº A3, pitons, ganxos, burins i demés metralla i hores, moltes hores...
L'objectiu: canviar els A...,pitons, metralla i unes quantes hores per magnesi i tibades...
Objectiu no acomplert! alguns trams massa "regineros" (calcari molt llis i tou a l'estil d'alguns trams de Roca Regina) fan que la missió sigui quelcom més que futurista...
De totes maneres, calia veure-ho i l'experiència ha estat d'allò més gratificant ja que la via s'ho val i alguna cosa ha canviat...
Un primer llarg de tràmit (V+), un segon llarg per anar-hi amb ganes (7c+ made in Joseba), un tercer molt maco (6b), el quart espectacular placa de forats de 40m (7a+). El cinquè, la primera bufetada, 6c+ i un pas Ao (en lliure podria ser un 8? de tres moviments!!). El sisè ronda el 7a amb un pas d'espatlles per agafar el primer canto del llarg. El setè cap al 7a+ comptant que no es trenqui una regleta bastant clau. El vuitè, 6b i cinc passos d'Ae i en lliure impossible. Novè i desè llarg ni els vam mirar seriosament però potser algú podria...no sé. I l'últim un preciós i curt cinquè.
La baixada caminant per l'esquerra de la tàpia, buscant-se la vida...millor portar-se la disfressa de senglar, pantalons llargs i paciència...n'he fet poques així. Cal fer-la per entendre-ho.
Per fer aquesta versió semi-free hem utilitzat un joc de tascons mitjans-grans, aliens verd, groc, gris i vermell, un camalot del 0'75, un ganxo (un pas al llarg 9) i prop de vint cintes. Vam trigar unes 6 hores i mitja coneixent el 5 primers llargs.
Molts ploms que marcava la ressenya original no hi eren i els altres ni els vam tocar...quina por!!
Quina llàstima, altra via caurà...i per treure el regust dolç-amarg res millor que apropar-se de festa a Rodellar, concertillu, bon ambient i birres... massa birres...
"Joseba, anem a dormir que aviat es farà de dia i encara ens reconeixeran..."

sortint del primer interrogant...(Ll.5)

piiiiip... bateria caput i final del reportatge

 
Salut i metres!

Llullu

Perestroicrack, Slessova Tower.

Doncs bé, com que encara estaré una bona temporada de baixa i allunyat de qualsevol paret, penjaré quatre fotos i una breu explicació d'una "expe" que va fracassar com a activitat alpina, però com quasi totes les que fas a un país culturalment allunyat del nostre, va deixar records entranyables,...

Era el mes de setembre de 2007 quan juntament amb 4 francesos,  el capità Vilella i jo vam sortir cap al Kirguistan, a la vall de l'Ak-Su, per intentar escalar la Torre Rússia, Slessova Tower, per la via Perestroicrack.

La Torre Rússia. La nostra via pujava per l'esperó de la dreta.

La meitat de la vall de l'Ak-Su. L'altra meitat és igual d'escarpada

La veritat és que vam sortir una mica enganyats per una ressenya "recent" de feia 10 anys, on uns guies francesos l'havien graduat tota ella de 6b/A2, ràpida, bastant equipada,  i amb un descens còmode.

El primer llarg de la via, un slab de 6b per començar.

Els primers llargs són una fisura contínua per sort  no del tot vertical

En Denis ja busca el ràpel, en Pierre va plegant cordes, el Xavi encara s'ho rumia, i jo immortalitzo el moment.

I nosaltres, passarells, ens hi vam ficar com si anéssim a escalar qualsevol via de Montrebei,...

Les excuses pel fracàs són les següents:

• Anàvem tard, al mes de setembre. El dia és massa curt i, com ens va passar, ens va pillar la primera nevada. Després ja no hi tens res a fer.
• Pocs dies, una vintena en total, que entre que arribes a la vall, que està a prendre pel sac d'on et deixa el vehicle, que després voliem fer un petit tour pel país, etc,... només ens en van deixar 10 o 12 per intentar escalar la paret. A més a més, els dos o tres darrers dies va entrar ja el mal temps.
• Problemes intestinals des del primer dia, amb unes cagarrines que no ens van abandonar fins que no vam sortir del país. Uns imagineu un apretón a la meitat de qualsevol llarg ?
• Probablement una agència de viatges massa barata, ja que la previsió de menjar que van fer per estar al camp base els dies previstos no va ser encertada, i al final anàvem raccionant per no quedar-nos sense. Al trekking de tornada, vam haver de matar una cabra per fer sopa. Sí, sí, sopa de cabra, una cabra bullida sense cap altre condiment,... boníssima.
• Érem, i encara ho som, uns passarells,...

Al final però, lo poc que vam veure de la regió de les muntanyes del Pamir Alai, que és la serralada que separa Kirguistan i Tadjiquistan, és molt bonic i molt salvatge. A més a més, encara es poden trobar les restes d'un avió mig enterrat i d'unes trinxeres d'alguna que altra batalleta que van tenir per aquí no fa pas gaire amb els talibans.

Via Kantauri a la Paret Concava (Ordesa)

Seduits per la resenya que apareix a la nova guia d'Ordesa, i aprofitant una primera tarda a Ordesa, amb la tempesta aguantant pels pèls, ens acostem a aquesta "petita" paret ordesiana...
Quin engany companys/es... la via és bona i sobre bona roca bona, una mica bruta a trams. Massa xapes per ser Ordesa (més de les que apareixen a la ressenya de la guia, i per sort nostra!!) tot i que s'ha de reconèixer que el tipus de roca és gris i compacte i no deixa protegir massa...
El pitjor de tot: el grau!!! per flipar. La via va ser encadenada per la Josune i el Rikar i no li van donar més de 7a+ (al tercer llarg), però la realitat és que no quadra res. A veure si algú s'anima i contrasta o confirma la flipada.
Transcric els graus i llargs tal i com els vam fer, el grau que ens sembla que pot ser i entre parèntesi el que figura a la guia.
LL1+LL2⁼45 metres, 6b (6a)
LL3+LL4=30 m. amb sostre de deu metres inclòs, 6c+ (7a+)
LL5+LL6=60 m. traçant una diagonal directa a R6. 6a (6a)
LL7 primera flipada. 6c+ contundent (6a!!)
LL8 segona flipada. 7b+/c bastant a bloc (6b+!!)
LL9 tercera flipada. 7b+/c netejant cantos tot fent "la volteta"...de recte segur que un bon 8è(7a!!)
LL10 flipada final. doblebombo de 7a+/b (6c!!)
LL11 tràmit de sortida grau correcte, IV.

El dia següent repetim l'Heroina i les coses quadren a la perfecció... potser és que tant el Willow com jo teníem un mal dia... en fi, a veure si algú s'anima i em pot donar alguna explicació. Consultant amb en Ravier, ens confirma que ell no l'ha fet. De totes maneres el grau obligat no deu passar del 6c.

Salut i metres!!

Llullu

Ressenya "Indignats"

Aquí teniu la "ressenya" d'aquesta vieta de la paret de Catalunya.
Si algun bon ressenyaire la repeteix, estarem encantats que milloreu la present modificant tot el que cregueu convenient.
Conteu que el grau és marca de la casa i que els pitons...en fi, són pitons.

HAT TRICK CERETÀ

La Cerdanya és envejada per la resta de comarques pirinenques. La seva configuració i la suavitat dels seus relleus, fan que sigui una de les poques que gaudeixen d'amplies perspectives sense haver de suportar el major hermetisme de les seves valls veïnes.

Per arribar a aquest indret de toponímia monosil·làbica (sovint procedent de l'esukera), cal travessar des del sud un forat inmens anomenat túnel del Cadí. Com sovint passa en aquest país utilitzar les instal·lacions comporta pagar un costós peatge. En aquesta ocasió, però,la generositat desbordant de la seva concesionària, em regala un bitllet d'anada i... tornada.

Al que anavem... després d'una nit de llamps i trons (en sentit estricte...) em planto al refu de Malniu amb la intenció de pujar el Puigpedrós en un estil lleugeret.  Això és en calça curta, samarreta i per no agafar no agafo ni aigua, mòbil, claus... mai havia tingut la sensació de pujar i baixar a un cim proper als 3000 en poc menys d'una hora i mitja. Entre esbufecs ja començo a pensar en una sortideta més relaxada per gaudir , ara sobre dues rodes, dels frondosos boscos de pi, serpentejants rierols i dels verds prats plens de floretes que dibuixen aquest paissatge.

Surto des del bonic poble d'Aransa i enfilo, tot pedalant, per pujades contínuades, però no molt pronunciades,  cap els estanys de la Pera i torno al punt d'origen per Cap de Rec i per l'àntic camí que encara uneix Aransa i Lles. Una sortida recomanable per gaudir de la freca del matí!

Durant el recorregut rebo una trucada de l'Enric, d'Estana...

- Enric, demà millor que quedem d'hora que al vespre vull baixar a Barna...
- a les 6,30 a casa meva (Estana)!
- ufff.... és el que passa per quedar amb un alpinista com els d'abans!

La dolomítica cara N del Cadí

Amb poques hores de son començo a enfilar cap a aquest poblet que no visitava des de feia més de 10 anys, quan l'asfalt encara no hi arribava. Sortim ja des de casa de l'Enric amb la motxilla i els trastos necessaris per escalar la Cerdà-Pokorski a la roca de l'Ordiguer. A través de bocins i dreceres de les que l'Enric és gran coneixedor, arribem molt dhora i a bon ritme al Prat de Cadí, excursió obligada pels que no coneixen massa aquesta comarca. Enfilem unes rampes molt dretes i en poc menys 1h 30' ja ens estem equipant per començar a trepar.

Aquesta fou la primera via oberta en aquesta roca ara fa 50anys!!! això és sorprenent si es té en compte l'atrevit recorregut que dibuixa per la pared i que, encara avui, presenta dificultats considerables. Llargs preciosos, una temperatura estupenda i una bona companyia, amb la que gaudir de l'exel·lent calcari i boniques vistes i que fan menys traumàtics els moments més exigents de l'itinerari situats als dos darrers llargs.

roca de l'Ordigues

Tornem... A Estana la companya de l'Enric ens ha preparat un dinar que fa les delícies del meu cos atrotinat i em torna a posar les energies allà on eren fa unes hores (o fa uns dies). Mentres dinem entre agradables converses i amb una cervessa ben freca, contemplo una imatge a través del finestral del menjador que m'ha perseguit aquests darrers dies i que sempre m'ha absorvit des de qualsevol punt de la Cerdanya: la cara N del Cadí!

Enric negociant amb les boniques fisures del penultim llarg

De l'hospitalitat dels companys ceretans passo a una velocitat de vertígen  i un xic difícil de digerir a deambular entre extrangers que continuament em demanen "cerveza amigo, beer???" pels carrers de Gràcia ...qui ho diria que fa poques hores destava barallant-me amb unes fisures molles al bell mig d'un escenari Dolomític

cim

 ...deambular per la gran ciutat, una nit amb un punt "d'extra-vagància" per assimilar els contrastos que han fet fluctuar les emocions d'aquests darrers dies...

Gràcies amics ceretans!!!

KALAMONTSE

The Lemon Day, a Capellades.

Bé, com que la cosa no avança, penjo el video que m'ha fet arribar un company i que d'una manera simpàtica promociona el festival de música que s'organitza des de ja fa uns anys a Capellades:                The Lemon Day 2011.