dissabte, 29 de desembre del 2012

Plurabel i Lluna de dia a la Roca Alta

Hem fet aquestes dues vies a la Roca Alta de Vilanova de Meià amb una roca molt bona i una escalada bastant atlètica de bombos i bon canto; a mi m´han agradat les dues, a la resta de companys els ha agradat més la Plurabel, però ja se sap: per gustos colors.

Aquí  i aquí trobareu més informació i ressenyes d´aquestes vies.

Les dues vies van paral.leles amb el que permeten fer fotos diferents a les que es fan normalment,         d'esquena o anant de segon, així que aquí n'hi van unes quantes. Espero que us agradin.

L1 de Lluna de dia.
                                               
 L1 de Plurabel.
                                               
L1 de Plurabel.
                                         
L1 de Plurabel. 
Sergi.      

dimarts, 18 de desembre del 2012

ESCALAR A TAILÀNDIA


Vaig arribar a aquest país rebotat d'un altre viatge que m'havia d'haver dut a escalar a Getu, Xina. El cas és que no tenia massa ganes de tornar a viatjar sol, tal i com he fet en casi tots els viatges anteriors, de manera que la motivació per iniciar una aventura gaire complexe no estava passant pel seu punt més àlgid...

micos-lladres, manteniu-los a ralla!
Després d'una visita a casa del Pedro a Cornudella, tot fent unes birres post-escalda i havent-li comentat la situació, va dir amb la mirada perduda i amb un punt de nostàlgia:
- Ton Sai tio, ves a Ton Sai...
- Tailandia?
- Si
- però no fa massa calor, no està molt ple de penya no...
- És el paradís! - va sentenciar...

Al Pedro no li faltava raó...
No recordo com va seguir la conversa però el meu cap es va quedar a la seva darrera paraula... el paradís!
Tornat de la serra de Prades inmediatament vaig cercar informació tant del país com de l'escalada. No va passar una hora - després d'haver parlat també amb la Sílvia Vidal i haver escoltat una altre opinió- que ja era davant de l'ordinador mirant horaris, dates....
L'aeroport de Bangkok, enorme!
Una sèrie de vols amb unes escales de bogeria, m'acabarien per deixant a Krabi, la ciutat més propera a la petita platja de Ton Sai, una platja situada a la península de Rayli, al sud del país i envoltada per mar d'Adaman. De l'aeroport prenc el bus cap a Ao-Nang, tal i com m'havia dit la Sílvia, i d'allà un Longtail (petites embarcacions amb un motor de cotxe tunejat pels afers marítims, el so dels quals no ens abandonarà fins que no marxem cap a casa...) fins a Ton Sai. Arribo a una platja de sorra clareta, un paissatge propi d'un episodi de Bola de Drac,: grans parets farcides d'estalactites i una frondosa vegetació en totes aquelles superfícies que superen els 90º d'inclinació...

També hi ha fauna no "hostil..."
A Ton Sai, com a tota la península, només s'hi pot arribar per mar, fet que dona la sensació de ser a una illa. Només trobarem un carrer paral·lel a la platja on hi ha la majoria de bungalows i allotjaments de diferents materials. Com deia el Ninot, això és com el conte dels tres porquets: hi ha allotjaments de canya, de fusta i de ciment i obviament els darrers són els més cars. A diferència del conte, però, aquí no serà el llop qui ens faci correr dun garito a un altre més ben aïllat, sino els micos, les serps i els gripaus... a uns companys un bífid se'ls hi va instal·lar al seu llit, fins i tot és va tapar amb una samarreta per no ser descobert fins a l'últim moment!!! Jo vaig triar la canya com a refugi, només cal prendre la precaució de no deixar res de menjar a dins l'habitació, penjar les motxilles, roba... i fer una mica de xibarri al tornar al vespre.

Ambient al vespre, la climbing comunity es reuneix per deixar les darreres forces a la platja

L'escalada, tot i alguns dies de pluja torrencial, tot i la calor, tot i q la roca estigui molt sobada... és ESPECTACULAR! jo no tenia massa intenció de matar-me gaire i anava amb un xip més de vacances que no pas d'escalar... res d'això, hi ha sectors bonissims amb molta qualitat (the Keep, Cat Wall, Monkey, Taiwan...) i sobretot una recomanació: no deixeu de fer les diferents vies llargues i equipades més clàssiques, perque alguna d'elles son un 10!!! Jo recomanaria:
- The Head of Darkness o Peyote: 5 llargs entre 6c i 6c+ passejant per un mon tridimensional i desplomat d'estalactites i xorreres, de les millors que he escalat mai.
- Lord of de Tai's: 6a+, 6c+, 7a+ i 7b, el penultim llarg és... buaaah millor ni ho explico xq embrutaria la seva bellesa!
- Humanality: 6b+, la superclàssica.. a mi no em va impresionar tant, però be, a gustos...
- Big Wave: 4 llargs de 6b preciosos (es poden fer en 2 llargs de 55m..) bona per 1r contacte amb les multi-pich!
Totes les vies es baixen rapelant, així que tingueu ben clar com ho fareu pq tot és entre desplomat i superdesplomat!!!

Nancy a un dels llargs de Peyote 6c+, un passeig per inmenses estalactites, escalada en tres dimensions!

les filigranes dels rappels, amb un paissatge sempre tranquilitzador...

Simon al llarg clau de Humanality, 6b+
A Ton Sai podem veiure per entre 18-25eur al dia, tot esmorzant i sopant fora. El menjar és molt bo, tenin supers i colmados petitons així com coses de farmàcia, bàsiques. També llocs per prendre un massatge per uns 4-5eur, garitos per fer la birra de tots els colors i sempre amb un denominador comu (o varis): els malabars amb foc, l'slackline i el reggae... però Ton Sai és més, és low & hide tide, és suor, son boniques postes de sol, fang, micos, pluja, noies boniques (nois també...), gent molt sociable, Thai's  sovint sorients, brutícia, longtals....

Els pescadors de sípia il·luminen amb potents focus de color verd la superfície...
Si hi aneu mireu de ser curosos i no gasteu coses massa envasades a part de l'aigua. Sou a un lloc sense recollida d'escombreries, aquí la merda és un problema i la massificació en porta molta! Jo he viatjat sol i no he tingut problemes a l'hora de trobar companyes i companys de cordada. Hi ha gent d'arreu i a vegades sembla que escalis a un anunci de la benetton... Amb un nivell bàsic d'anglés no tindreu cap problema!!! Recomano corda de 80m si feu via llarga (per anar més tranquils) sino amb 70 es passa be, unes cintes i a disfrutar!!!

Gaudiu d'aquesta platja, una fortificació de la que només és pot fugir per mar, una presó a un petit paradís que t'atrapa i de la que no és fàcil marxar.

Un dibuix val més que mil imatges!



Riki (KALAMONTSE)

dijous, 13 de desembre del 2012

ROCA DELS COLLARS - VIA CANALLA


Ahir vam desafiar el fred i amb el Sergi i el Marc vam anar a tastar aquest regal de via.


Una linea molt ben trobada, sobre una roca exel.lent, menys en un curt tram del ll4, i amb les xapes molt ben posades, nomes vam posar algun alien en la majoria dels llargs, i algo mes al cinquè llarg, que es el menys equipat.
El primer pas de la via t'agafa fred....i a la resta no pots baixar la guàrdia, al segon llarg, que sembla de tramit, es ben maco i molt ben trobat!!!!
Tercer i quart llarg antològics, amb una mica de tot, placa tècnica, fisureta, desplomet, peus fins, bonissims!!!!!
Cinquè llarg de navegar una mica i anar protegint, també molt bo i amb algun pas cabró!!
I l'ultim...intens i explosiu, tot molt concentrat al principi, per acabar sortint per unes fisuretes protegides amb algun alien.
Vam fer la baixada que marca la ressenya i crec que es una mica cutrilla...potser una bona idea es fer el que diu el Piju la seu bloc.


                                            Primer llarg.


                               Flanqueig del segon llarg.


                               A la meitat del tercer llarg.


                                           Navegant al cinquè llarg.


                               A la part fàcil de l'ultim llarg.

En resum, una molt bona via, en una paret fantàstica, on totes les vies que he escalat sempre m'han deixat un bon record, i que potser repetiria per lo bona que es i per intentar encadenar el que ahir no va caure a vista!!!!!

Roger

dimecres, 12 de desembre del 2012

La màquina del temps - Rúbies

Aquesta setmana tant freda hem tingut la ocasió d'anar a escalar a Rúbies a fer un parell de vies, equipades amb un criteri ben diferent, però que en conjunt fan 7 llargs sobre bon un bon i càlid calcari, malgrat que la temperatura ambient no anés més enllà dels 3 o 4 graus positius.


La primera que hem fet és la Màquina del Temps. Els dos primers llargs són molt disfrutons i recomanables, i en canvi, el tercer, és prescindible, bàsicament perquè per anar a buscar-lo hi ha una excursioneta a peu per la feixa, i després el llarg no és cap cosa.


El primer llarg ja et posa a to i t'anticipa la tònica de la via: poques assegurances, bona roca, i algunes possibilitats de posar catxarros que no podem desaprofitar. En difinitiva, llarg senzillet però vertical on no s'hi val a caure ni abans de xapar el primer, ni arribant segon parabolt.


El segon llarg, un puto 10, molt ben trobat, cal navegar i si no anem molt sobrats de grau,  aprofitar les oportunitats de posar fisurers o friends, ja que malgrat no ser molt difícil, els parabolts marquen el camí, però estan distanciats.

El tercer, ... per arribar al cim escalant.


Nosaltres hem utilitzat dos o tres fisurers petits, algun alien i friends fins al num. 2


La segona, Bernatac, està bé per rematar el dia. Via sobradament equipada (potser algun alien, i encara) on només caldrà seguir les xapes per arribar al cim.


Per cert, es comenta que el topònim Montsec de Rúbies és franquista, que l'original és Montsec de Meià. Algú  ho sap del cert ?

Cesc.

dilluns, 3 de desembre del 2012

La' Intensity - Una xerrada amb la Sílvia Vidal

Per si algú encara no sap de qui estem parlant,


 
La' Intensity - A Talk with Silvia Vidal from Boreal Video on Vimeo.

dissabte, 17 de novembre del 2012

Fragua de Vulcano i Xics Antirobo

Doncs finalment, després de no sé quantes setmanes d'inactivitat, i veient que ningú piula, m'he decidit a treure la pols al blog i publicar aquestes dues batalletes que vam fer la setmana passada amb el Sergi per la comarca de l'Alt Urgell.

La Fragua de Vulcano a Perles és una via mixta que en artificial arriba fins a A2+ (suau, diria jo), i sempre sobre bona roca.


El primer llarg diuen que surt 6b+, però si ho fem en lliure, caldrà una mica de morro per anar de xapa a xapa sense posar cap peça. Jo ho vaig forçar en artificial, tot i que sense clavar cap clau, i vaig empalmar sense problemes el primer i el segon llarg.




El tercer llarg és un diedre fisurat on podrem posar a discreció tot tipus de pitons, des d'"V" i universals petits fins a algun "bong". Igualment, també entrarà algun friend i fisurer.



El darrer llarg és més espectacular que difícil, ja que algun parabolt de tant en tant aturarien una possible caiguda, que en el pitjor dels casos seria una mica llarga, però al buit.


Malauradament, vam haver d'abandonar una "P" negra que no va voler sortir. Si el següent repetidor té més paciència, habilitat o força i la pot recuperar, millor que millor.



De la Xics Antirobo a la Serra de Sant Joan hi ha moltíssima informació i comentaris pel ciberespai. Hi ha gent que els ha agradat molt i d'altres que no tant. Nosaltres érem dues cordades, i podríem ser ben bé la representació de la societat, ja que, en el nostre cas, també hi ha qui li va agradar i qui no.


El que no és opinable és que en general la roca és bona o molt bona, hi ha molts parabolts, però malgrat tot, val la pena pujar dos o tres friends mitjans.











Cesc.

dijous, 4 d’octubre del 2012

TOTXAIRES, PARET D'ARAGO-MONTREBEI

Feia sis anys que no visitava la paret d'Arago, l'ultima via que vaig fer va ser la CADE, i aleshores ni se'm passava pel cap escalar les plaques de la totxaires, que em mirava de reüll amb curiositat, per tot el que es deia d'aquesta via, i amb por molta por....però el temps passa i no se si es per que evolucionem com a escaladors,en el meu cas no ho tinc massa clar.... o potser per que el llinda de la por cada vegada es mes amunt i anem a buscar aquelles sensacions que potser ja no trobem en algunes vies, el cas es que ahir ens vam ficar en aquesta mítica i reputada via amb en Paco.

Matinem i a les set del mati comencem a caminar, no fa fred i això ens preocupa, però al arribar al pantà un aire fred ens dona la benvinguda, ja estem una mica mes tranquils.
A dos quarts de nou esta tot apunt i comencem un viatge llarg, difícil, a estones exposat i compromès, amb llargs que un cop començats no et permeten fer marxa enrrera, on has d'escalar serè i tranquil i on una patinada es pot pagar cara!!!!!!
El dia no pot començar pitjor per mi, al segon llarg de la CADE patino entrant a la reunió, volada considerable per acabar picant a la repisa i d'aqui d'esquenes avall, sense consequencies fisiques, per sort, però algunes seqüeles psicològiques i un pitó arrancat....merda ara em toca tornar a fer el passet i sense el pitó.....els dubtes apareixen i els nervis amb ells, per si no en estigues prou, em queda tota la Totxaires per davant i ja me rebolcat al segon llarg de la CADE!!!!!! un cop asserenat, continuem amb la feina que no podem perdre mes temps!!!!!
Arribem a la repisa i fa un fred de collons, amb un aire que surt del congost que gela les ideas, aquí ja comença el bacallà, l'ultim llarg comú amb la CADE, el 6c de placa, juer amb el 6c, ens fa passar el fred de cop...jeje.
El primer llarg de la Totxaires, crec que vaig flanquejar massa a l'esquerra desprès de l'entosta, per anar a buscar una placa de roca exel.lent de gotes d'aigua i recte amunt fins una sabina molt grossa, d'aqui nomes vaig haver de flanquejar a dretes per una vira amb molt canto fins a la reunió.
El llarg de 7c va ser un Ae per nosaltres, amb algunes apretades per arribar als espits....i el següent llarg, potser per que em va tocar de primer, va ser per mi el mes exposat, despres d'un diedre toca flanqueig a dretes per placa, uns cinc o sis metres de 6b, que a mi em va semblar mes....per anar a buscar un altre diedre, no pots protegir res fins que no t'aixeques un parell de metres al diedre, la ostia en cas de fallar es considerable, per mi el llarg mes expo de la via.
El següent llarg es una maravella, que posa a prova el sentit de l'orientacio i l'habilitat de posar asseguransses en placa, amb una roca espesctacular!!!!!
Arribats a aquest punt el meu cap ja funciona a tope, però comença a bullir una mica en alguns moments....les coses van be, no ens em perdut i ja em fet els dos llargs mes compromesos de la via, ara toca un llarg molt guapo de roca exel.lent i amb un passet fi entrant a la reunió, que es protegeix molt be, monto reunió i quan aixeco el cap veig una fissura al.lucinant, el llarg es molt guapo, però collons amb els 6c, s'ha d'escalar i apretar!!!!!
Ara ja nomes ens queda un llarg i ja empalmen amb la sortida de la CADE, es una travessia molt curiosa, et despenges de la reunió ajudat d'un tros de cordino i fas una mica de pèndul a l'esquerra per agafar canto, i d'aqui flanqueig finet que es deixa protegir, al final hi ha un clau que va acompanyat d'un pas cabró,i engaltes el diedre fins a la reunió, els dos parabolts em donen la benvinguda i m'anuncien el final de la Totxaires, ara nomes ens queden tres llargs per fer cim!!!!!!





                                            El Paco al flanqueig del setè llarg, 6b expo!!!


                                            Començant el vuitè llarg, 6b.


                                            Arribant a la novena reunió, 6b+.


                               Molt contents al cim del Montsec d'Estall!!!!!!

En resum podria dir que es una molt bona via, sobre roca espectacular quasi sempre, però on cal anar segur d'on et fiques i amb moltes ganes!!!!!! mentre escric el post les cames encara em fan mal de la caminada de tornada i recordant alguns llargs encara em suen les mans, però ja no em bull el cap jejejeje!!!!!
Vam passar una mica de calor a les hores centrals del dia, però cap drama, i vam trigar tretze hores de cotxe         
a cotxe.
Una bona ressenya la podeu trobar aqui.

Roger.

...el rastre que deixem en una paret indica la nostra inadaptació a aquest medi. ( Josep M. Alsina ).

dijous, 13 de setembre del 2012

Retrobolting - Montgros

Aprofitant la baixada de temperatures i que ja es pot escalar al sol sense patir, avui amb en Riki kalamontse  ens hem enfilat per aquesta paret, situada ben bé a cor de Montserrat.



La Retrobolting és una via de tall esportiu que ocupa l'espai entre la Griviola Bella i l'Estrella Polar, i que ens permetrà concentrar-nos i disfrutar al màxim d'aquesta excel·lent paret sense patiments ni estress. Això sí, no hi anéu amb el V+ justet, ja que així potser sí que passarieu por. Material, unes quantes cintes i un estrep si no feu com a mínim 9b.


El primer llarg és difícil de collons, però no obligat. De fet, és amb diferència el més difícil de la via. Després venen tres llargs que segurament són de lo milloret de la zona, homogenis entre V+ i 6a,  exceptuant petits trams més difícils i una roca súper bona.
Després superem el gran desplom de la bauma, i més amunt ja és tot una mica més fàcil fins al cim.


En el seu dia, l'aperturista de la via va ser "acusat" de posar massa ferralla a la paret, i avui en dia es veuen linies que gairebé són vies ferrades que es fan passar per escalades, i, no només ningú no alça la veu, sinó que a més, aquestes vies estan qualificades com a molt ben equipades. Bé, ara ja ho he dit.

PD--> He llegit en alguna banda per la xarxa que falta un espit al desplom. Doncs no, no en falta cap, estan tots posats i en malgrat que la via ja gairebé té 15 anys, en molt bon estat.

Cesc.





dijous, 6 de setembre del 2012

Ganivet de Diables - Grisu Vicenç

Avui amb en Llullu hem repetit la Grisu-Vicenç del ganivet de Diables, una via que té tots els ingredients de les vies del vessant nord de Montserrat: arítjols, roca a trams trencadota i equipament antiquat.
Malgrat tot, però té la seva gràcia, ja que també té trams espectaculars i bonics, com ara el tercer llarg, i també l'entrada i la sortida de la quarta reunió.

Però anem a pams:  hem entrat per la original, un llarg per a nosaltres ingraduable, al principi unes rampetes ajagudes i trencadotes, i després una jardinet vertical ple de punxes i troncs amb un arrelament dubtós. Però bé, es passa. Ho dic perquè si l'anéu a repetir, des de baix sembla que es pugui fer gairebé a pèl, i no.
El segon i tercer llargs s'empalmen, i surt un xemeneiot de 50 metres, com més amunt més difícil d'escalar i de protegir. Si dueu tricams, els posareu. I a la repisa, sorpresa, uns friends caiguts de la part final de la Reina Sánchez, que si algú en sap alguna cosa, que envii un mail a grimpacodols@gmail.com i els retornarem a l'amo.
Quart llarg, inici amb roca dubtosa on caldrà escarbar una miqueta la fissura amb el lleva-tascons per poder posar alguna peça decent, el pitó que dibuixa l'Hita no hi és, i poc abans d'arribar a la reunió hi ha una xinxeta recta amunt que despista una mica, cal anar a l'esquerra, on hi ha una xapa que costa de veure. Cal dir que aquest tram, fins a la reunió és molt guapo, roca molt bona, i surt en lliure, més o menys 6b difícil.
Cinquè llarg, sortida de la reunió, també espectacular i amb roca excel·lent, desplomet també de 6b (una mica més fàcil que el 6b d'abans), i seguir la fissura que poc a poc va perdent qualitat i verticalitat, fins a una alzina 40 metres més amunt.

Material, el típic, fissurers, tricams, semàfor d'àliens i camalots fins al 3.



Cesc.

dilluns, 20 d’agost del 2012

Margalida Nord + Maladeta Sud



Aquesta batalleta de dos intensos dies de muntanya surt de l'aparcament de Palancas del Hospital (?), l'esplanada gran que hi ha poc abans de l'Hospital de Benas, amb l'autobus de les 5 del matí, i acaba l'endemà al mateix lloc amb l'autobús de les 9 del vespre.
Han estat dos dies complerts d'activitat en alçada, enllaçant dues parets de desnivell similar però  de caràcter totalment diferent: La Nord del Margalida i la Sud de la Maladeta, passant per Salenques, Aneto, Coll de Corones i Coll d'Aragüells. És a dir, una matada.

Directa Orió a la Nord del Margalida:

Aquesta potser no és una via excessivament difícil, tot i que ho és més (almenys ens ho va semblar) del que sembla mirant la ressenya,  però sí que té un alt compromís, ja que l'entorn, l'equipament i sobretot, la qualitat mediocre de la roca, fa que s'hagi d'anar concentrat en tot moment i "homologar" gairebé totes les preses abans de tibar-les.


Nosaltres vam dur aquesta ressenya i aquesta altra, i entre les dues, molta precaució i una mica d'intuició, ens en vam sortir prou bé. Cal dir que el pitó del cinquè llarg ja no hi és, ja que se'ns va quedar a les mans mentre comprovavem si era prou sòlid.


Material: Joc de friends i joc de fissurers, i tres pitons per si de cas, que no vam utilitzar. Grampons imprescindibles per arribar a peu de via, i un piolet que ens va ajudar a passar la rimaia.

Via recomanable només per aquells que sàpiguen on es fiquen, els agradi el rotllo aventurer i en aquest cas, caminar més que escalar.

El Tempestats i l'Aneto

La Nord del Margalida des de la Cresta de Salenques

Al cim de l'Aneto

Arribant a l'Aneto, per Salenques, ens trobem amb el Patrice de Bellefon en persona que es disposava a bivaquejar al cim amb uns amics. Intercanviem quatre paraules, li transmetem la nostra admiració pel seu llibre i el seu historial com a escalador, i seguim cap al Coll de Corones i després cap al llac.




Directa a la Sud de la Maladeta:

Ens despertem, molt cansats pel tute del dia anterior,  amb l'esperança de que arribi de sobte un front de núvols, vent, tempesta i tota la pesca per no haver d'anar cap a la Maladeta, però no. Fa bo i s'intueix un dia de calma i calor intensa.
L'aproximació des del llac de corones és relativament ràpida, unes dues hores fins a peu de via, i de la via, ja està tot dit i coïncidim amb tots els elogis que se li puguin fer: roca excel·lent, ambient, línia, etc,... sens dubte, sota el meu punt de vista, la millor de la paret dins del seu grau (de les que he fet, és clar).






Pico Maldito des de l'Abadias

Bones vistes des del cim, i al final, tot el dia dient-nos que teniem temps i que no calia córrer, una mica més i perdem el darrer autobús que ens havia de portar de nou a la furgo, al plat d'espaguettis i a la cervesa fresca.

Cesc.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...