Puntes de la Vinyola, Corredor nord-oest

Com diu aquella cançó de la Dharma: Catalònia is not Patagònia... però potser una mica Alaska... La paraula per definir aquest cap de setmana és , sens dubte: FRED.
I com a animals intel.ligents que som decidim anar a un corredor nord al punt més fred de la Cerdanya. Ens ha arribat alguna informació que deia que "hi ha un petit filet de gel a les Puntes de la Vinyola...".

Foto del mes de desembre passat cedida per l'Albert Salvadó

En fi, en Cesc m'enganya i a primera hora deixem el cotxe a -14º i comencem a caminar "una horeta"(potser dues també) enfonsant-nos l'últim tros fins als genolls amb raquetes incloses. Els últims metres fins a tocar el filet de gel (pedra nua) són d'autèntica natació per la neu. La via és molt estètica i suposo que amb gel encara deu ser més maca, perquè la cosa era més tirant a roca que a mixte. Sort que venia el lolu del Cesc per treure'm les castanyes del foc i es curra un parell de llargs bastant delicadillus i més exposadets del que voldríem... ara un pitó que surt amb la mà, ara un cargolet que casi no aguanta el pes de la cinta, ara un alien en una fisura gelada, ara una reunió d'un sol pitó... quin canguel.li! I tot això amanit amb unes temperatures siberianes, estones de boira i un "puntet d'aire".

I com a bon company que sóc, després que el nanu es currés tot el marronet, jo faig l'aresteta final i faig cim com un heroi. A més, els últims rajos de sol em dónen la benvinguda! Preciós però sofert.
Unes hores més tard arribem desfets al cotxe, amb alguna llagueta més i algun pesigolleig als dits dels peus...i poques ganes de res més que no fós sopar i desmaiar-se dins el sac. Crec que demà no servirem per res.

I efectivament, ens llevem apallissats i no servim per res (a 17º sota zero!!). De totes maneres decidim anar a fer un "tomb" pel Cadí a vore si avuí... Pugem per una canal secreta que es diu Sabat i baixem per un desconegut PR anomenat Cristall que ens deixa un bon regust de boca i unes cames com cavalls de tir. Però ja són figues d'un altre paner.

Quin bon entrenament per als nostres projectes montrebeians!!Jejeee
En fi la mediocritat ben explicada no ho sembla tant, però la vivència va ser intensa i creieu-me, encara la tinc fresqueta.

Grimpacòdols (Llullu i Cesc)

Nou decret de les regulacions d'escalada....o no.

La Grave. Le rêve de tous les skieurs.

Ja feia anys que hi anava al darrera, però aquests descensos poden ser francament compromesos si no s'hi va amb algú que s'ho conegui d'allò més bé. Com diria aquell, avui he tatxat una de les activitats que volia fer sí o sí abans de morir.

Per tots aquells que no ho conegueu, els fora pistes de La Grave no són sino una mena d'estació d'esquí amb un sol telecabina (dividit en trams), que puja des del poble, a més o menys 1500 mts. fins a la cota 3.200 mts..

Avui estava obert fins a dalt, o sigui que, si feu números, veureu que difícilment es poden fer més de 5 o 6 descensos en tot el dia.

Regularment, i sempre després d'una nevada, abans d'obrir-lo al públic, hi ha uns guies que fan un primer descens  d'alguns itineraris per decidir si el risc d'allaus és assumible o no, o si es pot obir fins a dalt de tot. Tanmateix, sempre s'esquia sota la resposabilitat de cadascú. 

Avui el risc era 3, i com sempre, és més que recomanable dur l'equip compert: ARVA, pala i sonda. I casc.

Els itineraris clàssics no són difícils, però com he dit abans, sí que poden ser compromesos, ja que si per algun motiu segueixes les traces que no toquen, es fàcil acabar abocat en algún corredor on sigui imprescindible acabar rapel·lant, o bé si aneu molt a la dreta, us trobeu esquiant sobre la glacera sense saber-ho. Nosaltres, tot i que en principi la gent amb la que he anat s'ho coneixien bé, a la motxilla, hi duiem el boudrier, un rapelador, un cargol de gel, quatre cintes i una corda de 30 mts. ... just in case ....

Cesc.

Gel a Cervières. Ara sí.

De fet, el títol del post no és del tot correcte, ja que avui, per primera vegada a la meva vida, he fet més dry-tooling que gel pur i dur. Cascades, tot i que esporàdicament, ja n'he fet unes quantes, i ja conec bastant la sensació que es té quan t'agradaria que el piolet entrés fins a la creu, i no hi ha manera. Però això del dry-tooling per a mí ha estat tota una novetat.

El cas és que avui anàvem amb un autòcton que les tres cascades principals del sector ja les va escalar la setmana passada, i avui tenia ganes de repetir un parell de totxos amb els piolets. I dic totxos perquè així d'entrada, quan m'he disposat a escalar-los, lo primer que he fet ha sigut treure'm els guants, ignorar el fred, i escalar tant depressa com he pogut. Però no, el dry-tooling s'escala amb piolets.

Primer hem muntat un M noséquant molt difícil, mig fent trampes i mig fent artifical, i allà hem anat fent tope-ropes i desgastant les eines sobre la roca, però d'això es tracta, no?

Després hem fet un altre M noséquant més fàcil que l'anterior, aquest ben fet, des de baix, i en lliure (????). La veritat és que a la que comences a agafar confiança en això d'anar ganxejant amb els piolos, la cosa es torna més fàcil.

Però si una cosa m'ha quedat clara, és que quan després d'anar de ganxos per la roca uns metres claves el piolet al gel, és com si xapéssis un parabolt després d'un tram de passar por. Ja pot ser tot lo "tiesso" que vulguis, que et dóna un bon rotllo que t'hi cagues.

Cesc

Joanna Newsom

Una cançó que s'està posant de moda darrerament, llarga com les tardes d'hivern.