dijous, 30 de desembre de 2010

Cascades (de glaç?) per Bielsa

Curiosos aquests fenòmens metereològics, mentre el Llullu es desperta un matí a 4 sota zero al menjador de casa seva, jo estic amb temperatures positives al peu de la "Sueños del Agua", a la boca sud del túnel de Bielsa. No hauria de ser al revés?.
Vam arribar el primer dia no gaire d'hora, i per mandra d'arribar-nos a les cascades de la Boca Nord i veure 4 cordades al peu de cada línia, ens quedem a la "Sueños de Agua" perquè des del cotxe veiem que la darrera cordada que hi ha  a la via està acabant l'últim ràpel.


La cascada la trobem absolutament xopa, fins al punt de que quan posàvem algun cargol de gel, enlloc de sortir una espècie de cilindre gelat de dins del cargol, el que apareixia era un brollador d'aigua, que semblava ben bé una font. Sort que és MOLT fàcil, si no,....En fi, per ser el primer dia i "trencar el gel", ja està bé, demà més.

L'endemà ens llevem ben aviat amb l'estress que comporta anar a fer gel els dies de festa, i l'esperança de que a Barrosa hi hagi condicions una mica millors.
Però resulta que aquesta nit tampoc no ha gelat, i malgrat que hi ha ganes, no ho tenim gens clar.  Sorprenentment,  som els únics que hem tingut la pensada de venir aquí, i per molt que costi de creure, estem sols. No hi ha ningú que hagi vingut a escalar i podem triar.


Decidim començar per la "Océano Pacífico",  que es veu, des de la distància, bastant practiable. El cas és que quan arribem a peu de via, a mi, em cau l'ànima als peus, ja que hi ha una película d'aigua lliscant uniformement  per sobre del gel. Si no fos per les ganes del company que m'anima, jo potser faria mitja volta. Igual com ahir, temperatura per sobre dels zero graus.


El primer llarg només es deixa escalar per la part dreta del mur, ja que, encara que a la foto no ho sembli, a la part esquerra hi ha més aigua líquida que sòlida. Al principi amb el gel dolentot, però que va millorant a mida que guanyem alçada. 


Al segon llarg, la cosa millora i es pot disfrutar més. 
Com que només són dos llargs (molt llargs) i es rapel·len, en acabar, decidim provar la Espluca, més difícil, però potser en millors condicions.


La veritat és que aquesta cascada és guapíssima, amb un primer llarg curt, però que ja et posa a tò, i després d'un petit tràmit de quinze metres quasi caminant, hi ha un segon llarg brutal, difícil  (almenys en les condicions en les que ara es troba), i que fa que arribis a la reunió 55 metres més amunt, satisfet. 


"Espluca", bonica cascada amb ressalts bastant verticals.

Malgrat la disfrutada, si no baixa bastant la temperatura, aquestes cascades no duraran gaire més. El tercer dia ens hem arribat a la vall de Trigoniero, per fer la dels Èlfics, però no està ni de bon tros en condicions de ser escalada, plena de forats i sense continuïtat.

Cesc.



dimarts, 28 de desembre de 2010

Montanissell. Rucs on the rocs

6.45. Sense cap escrúpol el meu company de de llit, el mòbil, em desperta. Em noto la cara freda però dins el plumes estic com un torró... Cinc minuts més tard, mentre em prenc el cafetó amb duvet, gorro i guants, miro el termòmetre del menjador... quatre graus dins de casa!! Ja ho deien, ja, que l'alpinisme no era un esport sinó una manera de viure. Però la veritat és que jo no sóc alpinista i se m'acaba de glaçar el poc fanatisme que tenia. En fi, el mal ja estava fet i no hi havia volta enrera ja que havia estat jo el "liante" de la journé. Passant el petit xoc tèrmic dels -5 al carrer, condueixo cap a Monistrol per recollir la resta del comando (Goiko i Cristobal) i de pet cap al bar de Coll de Nargó.
Quina mandra sortir del bar...
-Escolta tu, posa'm un altre cafè amb llet...
No sabem ben bé que fer amb aquest fred que fot.
-Perdó, que em posaries un altre crosanet?
Potser podríem fer-ne una de més fàcil...
-Quan et vagi bé em faràs un talladet?
Potser podríem anar a fer friqui...
-Que et queden madalenes?
Per molt cara sud que sigui...
Prou! Que ens gastarem el jornal per culpa del fred! Si havíem dit d'anar a la Rucs, doncs a la Rucs a fer el ruc! I quin encert mainada, escalant amb samarreta sobre roca tèbia! La via és una petita joia de set llarguets on només el segon no és bonic (llarg de trànsit), la resta un putu deu. Quin bon humor que portem els tres amb aquest solet, aquesta roca, aquest semiequipament tirant a generós... La vida es bella.
Felicitats als autors de la via per la seva bona visió i el seu bon fer. Els graus en general sense regalar res, s'ha d'escalar 6b sobradet per anar bé. El llarg que graduen de 7b no és gaire complicat (sobretot de segon i al flaix, jeje) i no crec que sigui més de 7a. Que bé m'ha sortit la jugada: El Goiko muntant el llarg i jugant-se la gardela, el Cristóbal dos metres per sobre meu cantant-me els cantos i jo encadenant com un lolo, hehehe! Sóc la béstia parda!
En fi un dia rodó com el zero del termòmetre o com els zero minuts de llum que ens han sobrat. I per celebrar-ho CAP A LA TABERNA!
Unes quantes birrhores més tard arribava al Bruc i caram tu, ja no fotia fred a casa. Quina cosa més estranya.

Llullu


dijous, 23 de desembre de 2010

A veure si ens posem al dia amb aquest tema!!!

Bé, com que jo ni escalo ni tinc dots literàries, penjo un vídeo del youtube:





Bon Nadal a tothom, i que els reis us portin el joc sencer de Totemcams. Perdó, Bon Nadal a tothom no, que els polítics no se'l mereixen.


Cesc.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Via del llons (120mt. V+/A2)




   Avui hem anat al Montroig amb el Jordi a practicar una mica d' artificial, que feia dies que ho deiem i no ho feiem. Hem fet aquesta via que segueix tot un sistema de fisures sobre una roca discreta i estranyament pulida; creiem que no es deu repetir gaire. L´artificial són petits trams desplomats i sostres on les peces quedaven bé encara que alguna ens ha donat alguna sorpresa... Ha estat un dia molt bo i amb bona companyia. 

Sergi.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Montserrat

Altiva talaia de rodones venes
de pedra em tornes la sang,
esqueixant l'acer de les penes
i llarg a llarg sortir del fang.
A la llum visc de la teva ombra,
per morir pel teu encant
i pel vent que sempre escombra
el saber de l'ignorant.

I si truco a la porta de la misèria
dels records en fas escut,
i així lluitar per l'essència
de tot allò desconegut.
I si algun jorn m'allunyen de tu,
l'esguard et cercarà incansable
per beure un glop d'aixopluc
d'aquesta set insaciable.

La meva ànima als teus rocs,
els teus còdols al meu cor.



p.d. perdó a tothom. Ja miraré de canviar de camell ara que vénen els reis (jeje).

divendres, 17 de desembre de 2010

Pilastra dels voltors, Montrebei

Després del dia místic a sant Benet, amb tant bon rotllo i tanta gent i tota la pesca, potser calia aprofitar l'onada de "bones vibracions"... i tensar una mica més la corda.
A Montrebei peti qui peti. I no ens va defraudar gens ni mica. La via, la Pilastra dels voltors, una clàssica que val força la pena i sobretot per un segon dia d'escalada ja que es fa prou ràpid. Roca bona, bastant equipadeta, un xic de calor i solitud total. Té tres o quatre llargs força bons i de dificultat moderada. El llarg que li dónen 6c és tirant a tècnic i molt equipat i els companys el fan que ni s'enteren. Que fàcil és ser feliç.
Per repetir-la en tindreu prou amb un joc de friends i un de tascons i una mica de bona voluntat.
En aquesta ocasió apostem per la cordada a tres; que és la millor opció per fer-la petar i riure's del que escala, fer fotos, comentar la jugada...
El trio catapulta el composen el Salva (un BMA amb qui no havia tingut el plaer fent via. I quin plaer), la Núria (que s'estrena a Montrebei i crec que algun dia repetirà. Està imparable.) i el sapastre que subscriu aquestes ratlles (apostant pel tot o re amb la lesió de l'espatlla. Sembla que l'he acollonit).
En fi, per donar alguna informació útil, diré que la pista des de Biacamp esta bastant transitable i només vam per una mica de patinatge l'últim trosset; cosa que resolem fent una petita sessió de "capoeira" (el Salva sobre el capó aguantant la glaçada).
Per lluny que estigui aquesta paret i per prohibicions que im'posin, crec que no em cansaré mai d'anar-hi. Sensillament: escalar en aquest tipus de llocs em dóna alegria.

Apali, a riure que fa salut!


dissabte, 11 de desembre de 2010

Sant Benet.

Hi havia gent per a tot arreu, a la Boy Roca, a la Gómez Xalmet, a la Yeti, a la GEDE, a la Brown Sugar, al McCana, etc,..., i és que ha fet un dia espectacular i l'ambient era fascinant. GRÀCIES A TOTHOM.

Hem tingut la sort de poder fer algunes fotos a una cordada que estaven escalant la Brown Sugar, si dóna la casualitat de que ensopeguen amb aquest bloc i s'hi reconèixen, que enviin un correu electrònic i els les faré arribar.







Cesc.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Ressenyes Contrafluix de Patriarques

Encara que ara no sigui el millor moment per anar-hi, penjo les ressenyes del Contrafluix de Patriarques més o menys actualitzades, que complementen les del llibre del Luichy.
La feina l'han feta el Llullu, el Willow, la Marta i el Nando aquest estiu passat, i com sempre, els graus només són una proposta.



Aprofito per dir també a tots aquells que us va el rotllo del taladro, que encara hi caben algunes vies sense fer nosa a les que ja hi ha.

dijous, 2 de desembre de 2010

Sense comentaris






















divendres, 26 de novembre de 2010

El video de Jordània.

Bé, faig cas al Senyor del Bruc, i penjo el video del viatge que vam fer fa un parell d'anys a Jordània. No confondre amb l'excel·lent post que va fer Roger, ja que ell i tota una colla i van anar més tard.
Aviso: aquest video està inacabat, em falteven les fotos de la meitat de l'equip, i hi ha  seqüències que s'haurien d'haver canviat poc després de fer aquest "esborrany", però ja se sap, si la feina no es fa quan toca, al cap de dos anys ja és tard.

Pel que fa al Wadi Rum, no sé que va passar l'any passat amb Jordània, que es  va posar molt de moda, i hores d'ara pràcticament tothom ja ho coneix, però per si algú encara ho té pendent, que s'animi, ja que és un destí, com diuen a França, incontournable. Jo hi estic d'acord, i  modestament,  penso que més d'una via d'aquestes tan famoses que tenen els yankees al desert de Utah, aquí no passarien de ser "una més".

Per cert, la música és de Robert Randolph.


video



Cesc.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Plecs del Llibre. Via Francesc Casanovas

.... i ja m'ha costat....


Cesc.

divendres, 12 de novembre de 2010

El Roget, via Prima

Fa un parell de setmanes, amb el Santi, un company de Barna city vam aprofitar el bon sol que feia per pujar al Pedra. Cara sud, of corse. Un cop allà estavem entre pujar a dalt a fer una vieta full equip o quedar-nos al roget a fer alguna fissures. Ens vam decidir per aquesta segona opció. I quina senyora via, renoi! Ens va agradar d'allò més, comença amb uns llargs bons, els del mig molt bons i els últims exel·lents. Es tracte de dos últims llargs que ronden el 6b de diedre perfecte i fissurat amb algun que altre desplomet amb molt canto i reposos. Els friends hi entren a "caldo" i, a més, alguna ànima caritativa ha tret els parabolts de l'últim llarg necessitant el mateix material. Així que ara la via és més atractiva, interessant i homogènia. Només una cosa a retreure, tant de bo tingués uns metrillus més!!!!!jijiji

                                                     Ressenya extreta de"lanochedelloro.com"

Kiku 


p.d.: Us poso un link d'un altre "solo", aquest de casa nostre.

dimecres, 10 de novembre de 2010

MARE TENEBROSUM

Mirant la paret, un es pregunta com es possible que per aquet mar de sostres i desploms i surti una via que en lliure, no supera el 6b+, salvant aixo si, dues tirades d'Ae amb molt d'ambient!!!!!!

mar de sostres

Es la Mare Tenebrosum, una joia que s'amaga a la paret dels sostres de la Cinglera dels Esplovins. Ja feia uns quants anys, des que vaig repetir la Pirata Solitari, que em picava per anar a repetir aquesta via, pero el temps va anar passant i no va ser fins ahir que amb el Vigata i vam posar fil a l'agulla.

Despres de parlar amb el Pastes, primer repetidor de la via sense pitons juntament amb en Miquel Blanco, veiem les coses una mica mes clares ja que la primera ressenya et tira una mica enrere.El cert es que es una linea agosarada, oberta l'any 1988 per en Picazo, K Gassiot i X. Cullell , bastant equipada en els primers llargs, on nomes caldra anar col.locant alguna peça de reforç, fins arrivar a dues tirades obertes a cop de burilador, que travessen un mar de sostres per deixarn-nos a l'inici d'una placa brutal de fisures horitzontals, on l'encert en la col.locacio de les assegurançes posara a prova les nostres habilitats per navegar en aquet terreny.

L'aproximacio la fem caminant per el cami de baixada de la ferrata, i en 1 hora a bon ritme arrivem a peu de via, aixo si xops per la pluja que la nit anterior ho ha deixat tot ben moll!!!!!
Els tres primers llargs son comuns amb la Pirata Solitari, i estan equipats amb parablots, a la tercera reunio comença el bacalla, amb un flaqueig a l'esquerra curt pero una mica cutre, sobre roca dolenta, que empalmem  amb el seguent llarg, un diedre de roca bona amb tres claus i un taco de fusta de l'epoca una mica malmes, per flanquejar despres per placa fins a la reunio.Ara si que comença a tenir ambient la cosa, ja que amb els flanquejos vas entrant de ple al mig dels desploms vermells de la paret.
 El seguent llarg es un curt flanqueig a l'esquerra de 10m i 6b+, que no convida gens a fer en lliure, ja que la reunio molt penjada i les tres primeres assegurançes estan una mica tocades per el pas del temps, el Jordi empalma aquet llarg amb el seguent, tambe de 6b+ i totalment equipat, molt bo pero amb roca a estudiar en algun tram. Arrivats aqui ens toca travessar els dos sostres de la paret amb Ae, molt de temps sense fer anar els pedals, uns burins una mica tocats, i un pati tremendo sota els peus, ens fan passar una estona entretinguda dançant al buit!!!!!!!


dançant al buit!!!!


sortint del segon sostre

Sortin de l'ultim sostre la sorpresa es total, una placa de
almenys deu metres, ratllada per fisures horitzontals i neta!!!!! sobre una roca bonissima, amb un pas d'entrada obligat de 6a i amb tot el pati sota els peus, pero que es protegeix be amb aliens, per a mi la tirada estrella de la via, menys mal que em va tocar de segon jejejeje!!!!!
Ara ja nomes ens queden dos llargs, una placa diedre que s'ha de protegir, i amb un passet.....i el diedre de sortida, curt pero molt maco. Tot ha anat perfecte i ja estem saborejant aquesta via que ens emportem al sarro quan...merda esta plovent!!!!!!! menys mal que aixo ens passa ara, per que si la pluja ens atrapa avans de fer la placa de despres dels sostres....potser sens agues complicat una mica la historia!!!!!!!
Com sempre un cop arrivats al cim la pluja para i tot queda en un ruixat que ens deixa una foto curiosa....bartuls a l'esquena i a buscar el cami de la ferrada per tornar al cotxe en una horeta.

la imatge curiosa del dia.

El tema del material, com sempre al gust, pero nosaltres em passat amb un joc d'alines, els tascons, amics fins el n.2, 18 cintes i dos estreps per persona. No em portat claus ni ganxo, i em estat 4.30h per repetir aquesta peculiar i bonica escalada, potser injustament oblidada o poc repetida al meu entendre.




Roger

dimarts, 9 de novembre de 2010

Caiguda Lliure i per molts anys...

Un cop més, enfilem el camí del Torrent del Pont. Un cop més, ja anem tard. Un cop més, ens hem deixat la ressenya. Un cop més, massa espessos (ressacosos). Un cop més, el cel amenaça pluja. Un cop més, les lesions no ens deixen tibar gaire... Però un cop més, immillorable companyia. Un cop més bones vies i , un cop més, final feliç amb una bona cervesota a la taberna.
Ahir la via "escollida" va ser la Caiguda Lliure i la dels companys una combinació de Little big horn-mickey mouse- esparraguera i no sé quines més.
Contant contant ja fa 14 anys que vaig fer la Caiguda Lliure i ja podeu contar. Si no recordo què vaig fer abans d'ahir... ni tan sols sabia per on començava la vieta. Però mica en mica vam redreçar la situació i "com unes fletxes" ens plantem al cim. Val a destacar la bellesa de l'itinerari i el seu bon equipament, així com la gran "actuació" de la companya de corda. Primers catxarrillos, primeres excursions entre xapes i un "vuelu" dels que ja puntuen... aparteu les criatures que la Núria (la de sempre) va fanàtica.
I un bonic final de via fent de bracet (literalment) l'últim llarg amb la resta de la tribu: la Nurieta (la rastes) i l'Edu, que venien de fer una "integral" de , com a mínim, 10 o 12 vies...jeje.
En fi, que tot aquest rollet només era l'excusa per demanar perdó a tothom. Perdó per aquest PRIMER ANY DE GRIMPACÒDOLS!!! Si si, un anyet té la criatura. Caldrà fer un soparet en breu i un bon pastissot d'aquests que fa la Gemma! A qui vulgui que s'apunti que quants més serem més repartides quedaran les culpes, jeje.
Gràcies a la resta de la manada i a tots els que han compartit unes hores de pedra amb nosaltres i en especial al Cesc per embolicar la troca...
QUE PER MOLTS ANYS POGUEM CONTINUAR FENT EL RIDÍCUL I PENJAR-HO A INTERNET SENSE VERGONYA!!!

Apali, a tibar i, sobretot, a passar-ho bé que això encara no té regulació.

Llullu.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Montbau Lliure. La Salamandra.

Hem pujat de nou a La Salamandra, aquest cop tota una colla, per escalar i fer quatre fotos d'aquesta via i també de la Freekòpata.
Pel que fa a la Freekòpata, un apunt: ja està decotada, i sembla ser que no va més enllà del sisè grau. I pel que fa a la Montbau, dir que és un punt més difícil que l'altre, i també més obligada. Es troba totalment equipada i només ens caldrà dur cintes i el magnesi. La roca és bona excepte els dos primers llargs, o cal vigilar perquè és fàcil que petin llastres. 
I aprofitant que aquest cop ens hem fet fotos també des del camí dels Francesos, aquí les teniu:

En Pau començant la Freekòpata

Primer llarg de la Freekòpata



Segon llarg de la Freekòpata















dijous, 21 d’octubre de 2010

Alexander Huber - Free Solo (Hasse BrandlerVIII+)

Com que el Llullu sempre m'apreta que pengi alguna cosa al blog, aquí us poso un vídeo que he trobat per la xarxa. Suposo que empès encara per una ressaca dolomítica. És el Huber fent de les seves a les Tre Cime di Lavaredo. Posa els pèls de punta!



 
Kiku

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Serrat del Patriarca. Via Xavi Teixidó.

D'aquesta via en teníem tot tipus de referències, hi ha gent que deia que era un "trunyo", fins als que deien que era prou guapa i recomanable. Jo, com que sóc un indecis, no em decideixo per cap de les dues opcions.
El tema està en que li falta continuitat per fer-la recomanable. Jo la repetiria després d'haver escalat les clàssiques de la paret.
Està bastant equipada, i només té un llarg que pot suposar un cert compromís, el 7è, on, entre que els bolts estan més distanciats que en altres trams difícils de la via, i que la roca és dubtosa, ens obligarà a esforçar-nos de valent. La resta es deixa fer prou bé.
Per cert, només hem posat el camalot groc, i és prescindible.

Com que no hi ha fotos, penjo un video que m'ha arribat sobre la promociò d'una guia. Chapeau!!



Untitled from Envertical com on Vimeo.

Dolomitti a tutti colori

Heus aquí les fotos de l'stage a Dolomites:
















Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...