dijous, 29 de desembre del 2011

Sortida llampec a terres aragoneses

Ha anat molt bé per a fer baixar els torrons de Nadal i Sant Esteve, i per a comprovar in-situ que la manca de neu abraça tot el Pirineu.

L'objectiu del primer dia era fer el cim de la Punta Escarra, però vam sortir massa tard i només vam arribar fins al capdamunt del corredor.




L'endemà cap a Telera per a fer un corredor, el de la Y, no tan fàcil com diuen les ressenyes, ja que sobresurten totes les roques i tots els ressalts. La baixada pel de la Z la vam fer amb ràpels de cap a peus pel mateix motiu, la manca de neu i la impossibilitat de desgrimpar-ho tot.




diumenge, 18 de desembre del 2011

Stage de pretemporada a Rjukan.

Planificar i comprar els bitllets amb gaires setmanes d'antel·lació per fer un viatge té l'avantatge de que els vols i les reserves poden sortir més bé de preu, però també té el risc de que, tractant-se d'un viatge per escalar en gel, arribis al destí i no hi hagi quasi res format.
Malauradament, això ha sigut el que ens ha passat a nosaltres, que hem arribat a Rjukan amb temperatures positives tant de dia com de nit, plovent, i amb gairebé totes les cascades sense formar.



El primer dia, d'exploració, hem anat recorrent tots els sectors i comprovant sobre el terreny allò que més tard ens confirmarien al poble: ha estat la tardor més càlida i seca dels darrers 150 anys. Una a una, anàvem veient totes les cascades que teniem a la llista i que enguany NO les podriem escalar si no era en dry-tooling sota la dutxa.
Malgrat tot, les possibilitats de Rjukan són nombroses, i el fet d'anar amb repetidors ens ha facilitat la feina, i al final del dia obrim la traça fins gairebé el peu de les que sí que es podràn escalar si no fa vent: Gaustac.



Dia 2: Top-ropes a Krokan. Amb la caloreta que fa no ens atrevim a fer gran cosa des de baix, i per sort, trobem una canaleta senzilla per accedir a la part alta d'una de les cascades i fer quatre o cinc línies que ja van prou bé per obrir la temporada i "trencar el gel" (mai millor dit).




Dia 3: Obrim traça novament per veure de més a prop el sector de Rjukan Center, que des del supermercat, ens ha semblat que potser, amb sort, podrem trobar alguna línia que ens permeti enfilar-nos una mica. Total, l'aproximació és una mica més d'un quart d'hora i tampoc tenim gaires alternatives. Però no, quan arribem a peu de paret ens adonem que està molt pitjor del que semblava, girem cua, i de nou cap a Krokan, a exprimir una miqueta més el sector buscant vairants que ahir no haguéssim escalat. No perdem l'esperança, s'anuncia una baixada inminent de les temperatures.



Dia 4: El sector Krokan ja no dóna per més, i aprofitem el dia per anar a esquiar, cosa que també estava prevista. A més a més, avui és dissabte (més gent), i és el dia més fred, -11º al matí, al migdia -8º. Il·lusos i amb un excés d'eufòria, pensem que ja tot torna a la normalitat, però amb una certa estupefacció, al vespre  veiem com el termòmetre ha anat pujant i ja només està a -4º



Dia 5: Ens llevem rondant els 0º, i tothom menys el qui escriu, que esquiant es va fer un esquinç al turmell i necessita repòs, han llogat raquetes per fer l'aproximació fins al sector de Gaustac, que juntament amb el de Krokan, són lo milloret que hi ha a la vall.



Dia 6: +2º a les 9 del matí, però sense perdre l'esperança, obrim traça, novament, fins a una cascada situada a Rjukan Center, per comprovar, novament, que de lluny sembla molt més ben formada del que realment és quan la veiem d'aprop. Alternatives? El "nostre" mur particular a Krokan, a fer les mil-i-una variants de la mateixa cascada de cada dia.... "sort" que avui és el darrer dia...



Dia 7: L'Enric i l'Hugo encara s'han llevat d'hora per fer quatre remades al circuit de fons de l'estació, però la resta de l'expedició hem fet el mandra, hem recollit els trastos, i així que els dos fanàtics han tornat, tots cap a Oslo a passar la tarda.


Conclusió: Hem rigut molt més que escalat, les caixeres del Kiwi bé valen una vista diària, i segur que tot format Rjukan és brutal, però això del gel cada dia pinta més magre.

Cesc.

divendres, 9 de desembre del 2011

CABARET GALÀCTIC ACABADA DE REEQUIPAR!!!

Referent al post

http://grimpacodols.blogspot.com/2011/11/cabaret-galactic-en-obres-vilanova-de_16.html

dir que la via ja ha estat finalitzada pel Jortx i el Tati. els burils ja han estat retirats i substutuits per bolts! No us perdeu la sortideta del darrer llarg, comença entre dues fites per un desplom, un bonic pas de bloc per acompletar la jornada!

Merci Tati & Jortx!!!

Kalamontse

diumenge, 4 de desembre del 2011

V de Ventafocs, Vendetta i.... animistes? Roca de Ponent Montserrat


Els animistes, a part de ser persones que posen ànima a tot el que és belluga i al que no també, són gent amb una dieta peculiar de la que pràcticament no he trobat informació. Els autors de la Via dels Animistes a la Roca de Ponent, (Pere Sunyer i Xavier Teixidó),  situada al Torrent del Pont, eren alguns dels seus practicants i segurament d'aquí el seu nom. Recordo una conversa amb el Pere Sunyer ara fa un bon grapat d'anys, mentre corriem tot fent la volta a la muntanya (Montserrat) juntament amb el J.V.Ponce, en la que em va fer cinc centims... perdoneu la meva amnèsia però no us puc explicar absolutament res d'aquest estil o manera de concebre l'alimentació.

La bonica roca de ponent, tants anys allà i sempre havia passat de llarg...
El que si que m'imagino es que deuria ser força austera. Ho penso per dos motius: l'escanyolit que estava el Pere (un fibrilla) i pel minimalisme de l'equipament d'aquesta via. Tota una lliçó del que és obrir per baix en aquest massis on les possibilitats de protecció tampoc són abundoses. La via té un començament que ja et posa a lloc, un primer llarg plaquero molt guapo i que et pilla un xic fred. El segon i tercer llarg tenen un equipament poc apreciable (i visible) i gaudeixen d'una roca i un ambient digne de les millors plaques de la cara sud.

l'Edu apretant al primer llarg per entrar en calor

Hem aprofitat el descens per reequipar alguns ponts de roca que disposaven de cordinos rònecs. Ara n'hi ha de nous, més bons i més visibles, però en pocs mesos aquest segon aspecte (el de la visibilitat) desapareixerà i tornaran a formar part de la roca com sempre. Només hem canviat els ponts que hem trobat més claus i més resistents, uns 3 o 4 en total. Per començar aquest peculiar règim porteu els alliens i uns quants tasconets. Ah! i una brúixola per navegar en la direcció correcta!!!

Un dels ponts reequipats...

3r llarg, 5 estrelles de la Ventafocs!!!
Un parell de mesos abans que s'obrís la via anterior, l'Armand, el Koki Gassiot & cia, van fixar-se en la línia més pregona de la paret: un mur compacte rematat per un diedre suspès al darrer llarg. És la Ventafocs, una via on trobarem tots els ingredients d'una bonica escalada: Bona roca, fisures desequipades a la part superior i murs amb alguns passos de finura a la primera meitat de la via (aquests resten equipats amb spits, alguns una mica tocadets..) Menció especial als dos últims llargs!!! imprescindible!





En Marc arribant a la 1ª reunió
Foto típica del darrer llarg OW
Perque la carbassa torni a ser un espectacular carruatge i per poder trobar-se al príncep blau al cim, només caldrà portar 14 cintes, alguns tasconillus i friends fins el 4 o 4,5 (Camalot). Si trobeu un peu de gat desaparellat del nº 36 feu guàrdia dia i nit a peu de via, doncs segur que encaixa a la perfecció al peuet d'alguna aventurera despistada!!!










I per acabar la trilogia a la Roca de Ponent una mica de ferro i magnesi!!! La Vendetta és una via d'esportiva, res a veure amb les anteriors. Equipament exel·lent i de bona qualitat acompanyada d'un segon llarg de 7a i 40m que per si sol ja es mereixerà una bona birra al Granada!!! graus apretadets (per a mi) exepte el darrer llarg que crec que és bastant més fàcils que els anteriors per tenir només un + menys... porteu 16 cintes i un batut de creatina!!!

Darrer llarg de Vendetta, 6c+


La primera escalada amb l'Edu Gilabert i les dues restants en una mateixa i completa jornada amb el Marc Muntanya, el pastor de Taradell!!!

Kalamontse

diumenge, 27 de novembre del 2011

Via del Xavi . Serrat de les Garrigoses

Bé, la vertitat és que no l'hem acabat, només n'hem fet els dos primers terços. Ja a dalt de la segona feixa, el pupurri de vies, i les dues cordades escalant l'Aranya just a sobre nostre ens han fet desistir de la idea d'acabar els llargs que ens quedàven.

Ell que darrerament escala poc, i jo que a part dels centenars d'excuses que tinc al catàleg,  arrossego una galipàndria de cavall, voliem escalar alguna cosa fàcil, sense massa compromís, i sobretot, al sol, ja que almenys a Igualada, aquest matí, estavem a 2º.

M'ha proposat la via del Xavi al Serrat de les Garrigoses, i jo, que feia noséquantsanys que no escalava per aquella zona, m'he deixat convèncer amb un cafè. I ha anat d'un pèl que no la caguem amb l'elecció, ja que la via no és fàcil si no portes el material adequat, i crec que no el portàvem.

Segons la guia, amb els friends mitjans n'hi hauria d'haver prou, però jo crec que per fer-la només amb això s'ha d'anar molt sobrat. Nosaltres duiem els aliens fins al vermell, camalots del .75 al 2, algun fisurer i un parell de tricams petits. I jo he trobat a faltar el joc sencer de tricams i algun friend més gros.

D'entrada penso que els dos llargs de baix poca gent els fa, ja que les fisures estan totes tapades de sorra, i els forats i les plaques estan recoberts d'aquell líquen i aquell polsim típic de les zones poc transitades.
Per arrencar de terra, haurem de fer uns quants passos sobre una placa amb forats fins que podrem entaforar el tricam blanc (petiiiiit petiiiit), i una mica precàriment, el camalot verd, i entre els dos, ens protegiran el primer ressalt de la via fins que no arribem a la primera expansió. Escalem la placa ben assegurada i ja després la dificultat va disminuïnt fins a la reunió.
Per escalar el segon llarg, també hem hagut de fer una mica de jardineria per poder encavir un parell de friends en una fisura terrosa fins que no s'arriba a la primer pitó, que està bastant amunt i no es veu fins que hi ets a sobre.
Que ningú no s'espanti, que la dificultat és la que surt a la ressenya, és a dir, Vès i 6as, però s'ha de vigilar, i si es té una mica de traça posant seguros, millor que millor.

Els quatre següents llargs, fins a la segona feixa, ja són una mica més senzills, però porteu friends grans, que segur que els posareu.

La roca és quasi excel·lent en tota la via, llevat del cinquè llarg, on s'ha de vigilar, però està ben protegit.

I per acabar la parrafada, recordeu que els diumenges el camí que creua la paret per sota està molt transitat, i que hem d'anar moooooolt en compte a les feixes de no tirar pedres avall, ja que fàcilment podem provocar un disgust.

Cesc.


dilluns, 21 de novembre del 2011

Penya Montanyesa. Vies Mèche Courte i Futuro Incierto


Amb el LLullu i l'Aniol varem estar un parell de dies escalant per aquest massís tan guapo que mai et deixa indiferent. La idea era escapar de les boires i les pluges de les terres catalanes, i ho vam aconseguir. Bé, a mitges, de la pluja sí, però de la boira i el fred no tan...Aquí van unes fotos:
Primer llarg de la Mèche Courte a l'Espluga de les Golondrinas. Un 6c exigent, segell Ravier.
Segon i últim llarg per nosaltres (ens hi vam posar tard i se'ns va fer fosc, comprenent, també, el nom de la via). Es tracta d'un A2 entretingut. Només sortir de la renunió poses un camelot #4 (a la foto), tibant-li d'artifo va saltar. L'aniol va volar fent un factor 2, el pitó de la R va aguantar perfectament. Interessant inici. Més amunt uns tricams en uns foradets aguanten ben curiosament.    
 
Ressenya extreta de www.remi-thivel.com.

Pilar Sobrabe. Enfilant el camí per la Futuro Incierto

Esclant el primer llarg. La taca taronja que espatlla la foto es tracta del Llullot,je,je. Per cert, que ahir feia anys. Felicitats!!

Tercer  llarg, molt bo.



La boira i el fred més que rigorós ens van estar fent la guitza tota la jornada.
 
Vuitè llarg. Segurament el més dur, tan pel cansament acumulat que ja portes com per la tirada en si. Personalment el vaig fer de segon amb penes i treballs. Amb lliure la ressenya marca 7b, ha de ser brutal.
  
Extreta de pijuclimb.blogspot.com.

No vam poder fer els últims dos llargs, que com diu tothom: "semblen molt bons", una llàstima. Vam baixar el sistema de ràppels (4) ja de nit. Alguns són volats que amb la boira es van fer molt impressionants. Total, una jornada completa i una via exigent. Molt ben trobada i amb el grau força collat. Ens van quedar les ganes de repetir-la en millors condicions i poder-la acabar. S'hi haurà de tornar.

Kiku.

Important (que m'ho vaig deixar, perdoneu)
Llullu diu: ens vam endur un pitó de regal al llarg 6 segons la ressenya i ara ha quedat un passot obligat i amb un "beicon" que ni us explico!! Si voleu pugeu un universal i un martell. Estava just en el pas en que deixa el tram comú amb la Fredi-Picatxu. Creieu-me, la galeta és sèria i el pas delicat. Ho sentim, el vam treure amb la ma i no duiem martell.


The groove - Progression


No, no us heu equivocat, aquest no és el blog del Gerber, és el Grimpacòdols.



Quedeu-vos amb la cara que fa el tiu mirant-se l'assegurador després de que digui no sé què de les "broken legs". No té preu.

Cesc.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Cresta Urquiza-Olmo al Montsec d'Estall.

Aquest post només és una excusa per posar una mica de text a unes fotos bestials que va fer el Sergi, mànager del Grimpacòdols Team, durant la cresta Urquiza-Olmo que vam fer la setmana passada al Montsec.
El cas és que anàvem a escalar cap a la Paret d'Aragó, però, malgrat que el meteocat havia jurat i perjurat que faria sol i que les fisures estarien seques, quan vam baixar del cotxe, fotia una rasca de mil dimonis i la boira ni tan sols ens deixava endevianar per on anava la via que teniem pensat fer, i les fisures no tenien pinta d'estar seques.
Normalment, el plà B en aquests casos sempre és el bar, però aprofitant que la pista aviat serà una autopista, ens vam arribar fins a Montfalcó a veure si per casualitat tenien la ressenya de la cresta en qüestió, que tots sabíem que existia, però ningú no l'acabava de situar.

Al matí, esperant el sol del Meteocat






Bingo !!!, El cel no es va aclarir fins ben passat el migdia, i ens va deixar fer unes fotos que parlen per sí soles. Gràcies Sergi.

Cesc

dimecres, 16 de novembre del 2011

CABARET GALÀCTIC EN OBRES, VILANOVA DE MEIÀ



Al mundillo de l'escalada hi ha autèntics especialistes en fer "primeres", és a dir a ser els primers en repetir una via per la que encara no ha pujat ningú a banda dels seus autors. Aquest diumenge de tardor vaig tornar, per tercera vegada en 10 dies, a un dels santuaris de la verticalitat: Vilanova de Meià.

Jortx l'incombustible, al bonic tercer llarg

En aquest cas no era fer una "primera" el que em feia tornar a la Roca dels arcs, ans al contrari: anava a fer una última... això mateix. No és que la via o la paret estigués a punt de desapareixer per l'impacte d'un astre, res d'això. Volia fer la darrera ascensió amb burils (assegurances antigues) de la Cabaret Galàctic, una via oberta fa prop de 30 anys per un conglomerat d'escaladors manresans (principalment) que sobrepassa, en nombre, els que diu la guia d'escalades de Vilanova... i és que personalment, tenia ganes de provar aquesta via, que em va fer baixar ara fa uns anys, en les mateixes condicions en que la vaig intentar aleshores.


Quan parlo de la darrera ascensió amb les assegurances antigues ho dic perque un dels companys taladro en ma, va dedicar-se a reequipar un bonic itinerari al que li calia un rentat de cara. La peculiar forma d'obrir aquesta via recorda a la tuneladora de la línia 9... consistia en dividir l'equip en dos: uns obrien per baix i els altres es despenjaven des del cim intuint l'itinerari més lógic per trobar-se a mitja paret amb la resta de components. Dels escaladors que hi van participar n'hi ha d'inactius, d'actius i d'hiperactius, com és el cas del Tati que amb la seva paciència i acurada forma de treballar a la roca, era qui s'encarragava de treure els antics burils, tapar minuciosament els foradets i col·locar els parabolts de la millor manera per facilitar l'escalada en lliure.

El mestre Tati durant els treballs d'artesania


AL LLORO, DONCS EL REEQUIPAMENT ENCARA NO ESTÀ ACABAT!!!


Encara queden un o dos dies de feina per acabar de retirar tots el burils i col·locar algun altre parabolt... ah! el sisé llarg s'ha redreçat (conservant l'itinerari antic pels romàntics), de manera que ha quedat un preciós mur desplomat que no passa del V+ de 40m o be uns 70 si s'arriba a la feixa.


Sortint a la penúltima feixa


Així que res, pels que hi aneu que no us extranyi veure forats sense parabolts al costat d'un buril, doncs els vam acabar, o reunions amb 2 parabolts i 5 burils... tot es farà. La via quedarà i de fet encara està, com sempre: amb un equipament que no és comparable a les seves veïnes Musical Express, Sr. de los Bordillos... però tampoc a El placer del gesto... Caldran unes 12-14 cintes, algunes de llargues i els alliens (si som uns "lolos" son prescindibles i amb 10 cintes ja farem).


topo aprox, no exenta d'algun fallo...
"El cabaret galàctic ja és obert
Els paralítics hi aprendran claqué
La masovera enganya els inoncents
Cambrers romàntics cremen els diners"
                                       
                                       J. Sisa






Ascensió el 13-11-2011 per en Jortx, Tati i Riki

dimarts, 15 de novembre del 2011

TEMPS DE CASTANYES. Via Joan Garí. Puntal de l'Albarda.


La llegenda diu que el Fra Joan Garí era un anacoreta del temps del compte Guifré el Pilós, el qual se’l coneixia per la seva austeritat. Es va refugiar a la Muntanya de Montserrat duent una vida plenament contemplativa. Es va resistir a qualsevol temptació durant anys. Un dia, però, li aparagué el diable, i aquest decidit a trencar amb la seva bondat planejà un pla. Endimonià el cos de la donzella Riquilda, filla del compte Guifré. L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà Joan Garí va veure que la temptació envaïa els seus pensaments, i forçà la noia i la violà. Horrotitzat per la seva falta, Joan Garí l'estimbà daltabaix d'un penya segat. Un cop fet això, el fals ermità, veient que el Diable l'havia enganyat marxà cap a Roma per demanar perdó al Papa. Aquest com a càstig el va fer tornar de genolls altre cop a Barcelona. Tres anys més tard arribà, i brut, ple de pèls, mort de gana i de set es troba amb el compte Guifré. Aquest veient el seu aspecte més semblant a un animal que a un humà li aixecà el càstig. Això sí, li demanà, que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament. Anaren fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva. Miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges, el futur Monestir de Santa Cecíla de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.


Feia anys que em mirava la ressenya. Era una via curta i simple. Amb poques assegurances fixes, vertical i de placa montserratina. Semblava difícil d’autoprotegir. Un munt d'excuses que anaven fent de l’espera un neguit. Alhora tenia un respecte, i admiració a la vegada, pels aperturistes més que considerable. Per decidir d'anar-hi no hi ha res millor que et truqui un bon escalador, i millor coneixedor de les parets i llocs recòndits Montserratins. Aquest va ser l'Aniol García, un noi de Collbató.
Quedem a "Santa Ceci", on coincidim al pàrquing amb un reunió-excursió d'agents rurals. Aquests reconeixen el company. Resulta que feia pocs dies que havia volat amb parapent despagant del Montgròs i ja el tenien fitxat. En aquell moment no van saber què dir-li. Ens expliquen que se n'han informat i que al ser una activitat no contemplada per la llei, ha de demanar permís al Patronat per fer aquest tipus de vols. Tot i els arguments més que entenedors del company no sortíem de la "seva llei". Aquí va quedar la cosa. Al llarg del dia una avioneta i dos boings 737 ens van passar a pocs centenars de metres dels nostres caps sense que ningú els hi pogués dir res.

Boires matinals desde Santa Cecília.
Bé, no ens desviem del tema motiu d'aquest escrit.
Ens enfilem per la canal dels Avellaners on les boires i l'ocre dels arbres de fulla caduca ens fan notar l'arribada de la tardor. Un cop al collet entre les Parets de Diables i de Patriarques, surt, definitivament, el SOL. Baixem per la vessant sud tot creuant l'autopista que puja a Sant Jeroni. Des d’aquí veiem la curiosa agulla del Cap del Mort, i uns dos-cents metres més avall l’Aglulla i el Puntal de l’Albarda.

Cap del Mort i Serrat de les Onze.
Puntal de l’Albarda (entre sol i ombra s'intueix la línia de la Joan Garí) i la seva corresponent agulla a la dreta.
Un cop arribats en aquest punt, intentem imaginar-nos un camí pel dens sotabosc que ens porta al peu de l’esvelta agulla en qüestió; tot fent una mica el "senglar" hi arribem.
Puntal de l’Albarda.
Ens estem una bona estona intentant veure alguna assegurança que ens ajudi a intuir la línia. El resultat només és un pitó força rovellat a 4 metres del terra. Anem amunt i avall i res de res. Genial, quins ànims! Sortegem "el qui comença", i em toca a mi. Sense pensar-m'ho massa em preparo el material i amunt. Començo a navegar entre còdols, ni rastre de les assegurances que marca la ressenya tret del primer pitó. La cosa promet. El detector de metalls resulta inoperatiu. Per sort no és del tot vertical i es pot anar protegint força bé amb friends. A partir d'aquí molta concentració, controlant un i cada un dels moviments, rumiant i intentant preveure, quin és el camí més fàcil i més segur alhora. Interiorment vaig pesant "no t’embarquis, no t’embarquis, busca els passos més lògics". Així, seguint les sinuositats de la línia dibuixada a la ressenya van sortint les poques assegurances fixes que té la tirada intercalades amb bons friends (increïbles forats) que es van podent posar. Arribo a la reunió notòriament cansat (més mentalment que físicament) i alhora satisfet. Tinc quasi la sensació d’haver obert via, és curiós. La frontera entre repetir i obrir es difumina en aquest tipus de llargs. L'Aniol no s'encanta i arriba ràpidament a la reunió, li passo el material i continua amunt. Un espit sortint de la reunió indica la major dificultat tècnica del llarg. Ho prova a vista i falla, al segon intent visualitza perfectament la seqüència dels moviments en lliure i ja té entre mans un "senyor" còdol on podrà enllaçar el primer merlet. I així, entre merlets, un pont de roca i un pitó cilíndricament i sorprenentment clavat al mig d'un còdol, i amb aquest ordre, arriba a la segona reunió de la via. Fred d’estar a l’ombra i amb una lleugera brisa "punyatera" pujo aquest segon llarg ja més pensant amb la tercera tirada que amb res més. Arribo a la reunió des d’on ja es veuen els tres primers i únics espits que segueixen la via. Estan en uns sis metres. Aquí és on s'hi concentreran les majors dificultats. M'equipo i, ple d'ànims i moral, començo a escalar. Em va sortint amb lliure, és vertical, fins i tot una mica desplomat, però hi ha canto i els moviments es van intuint amb certa lògica. Entre el segon i el tercer espit, però, les forces em comencen a fallar, els braços s'inflen, el cap em diu que apreti, però les mans es comencen a obrir, ja no hi ha marxa enrere, caic. Caiguda controlada. Reposo, em refaic i arribo a xapar el tercer espit. Aquí ve, segurament, el pas clau de la via. M’incorporo a la paret tot agafant un canto força bo amb les dues mans, m'aixeco bloquejant tot el que puc fins agafar uns petits còdols no massa bons. Pujo els peus ben amunt, ja que no veig un possible canto bo a prop. Ja tinc el "seguro" per sota els peus, quan, zassss!, em patina el peu dret i perdo l'equilibri, suficientment per anar-me’n avall, un bon tros. Em vaig distanciant a poc a poc de la paret, i movent les cames i els braços com si estigués flotant dins l'aigua per mantenir el meu cos recte torno a recuperar el seu contacte; però ara, uns quants metres més avall, potser uns set, a l'alçada del company de la reunió. Silenci. Ens reconeixem i veiem que els dos estem bé. M’enfilo per la corda fins a arribar al tercer espit, on m’adono que treballa una mica amb desplom, què hi farem, ara ja està testat. Torno a provar el mateix pas un parell de cops més. El resultat és el mateix. Aquest cop amb caigudes premeditades, la qual cosa es fan una mica més tenses. Aquestes es caracteritzen pels típics intercanvis de paraules:
-Jo: Tanto aquí que m'estic petant!
- Aniol: Ok, tranqui et tinc.
-Jo: Em sembla que volo, ....,vaig.
(...silenci...)
- Els dos: Estàs bé?
- Els dos: Sí, sí.
En total tres bones castanyes. Si no havia gastat prou adrenalina al primer llarg, en aquest, ho vaig fer per uns quans dies. Cansat i abatut de forces de provar el mateix pas, miro a dreta i a esquerra per descartar altres possibilitats amb major fortuna, però res de res. Em rendeixo.
- Jo: Aniol, això ha de ser recta! I jo ja no sé què més provar. Vols intentar-ho?
- Aniol: Molt bé doncs. Ho provaré!
Canvi de caps de corda. Mig enfredolicat però motivat alhora, s'enfila. Li va sortint amb lliure, podent semi-reposar en una minibaumeta entre el segon i tercer "seguros". Ja per sobre del tercer espit, al pas clau, i "apretant" de dits i de "cocu" com mai, ho intenta però no ho veu clar, i mig desgrimpant mig caient es penja. Reposa una estoneta i ho torna a provar, aquest cop, amb decisió fa un canvi de peu, col·locant el dret on tenia l'esquerra i pujant l'esquerra fins que el genoll quasi li toca a l'orella, i en un punt mort de m'aguanto-no m'aguanto es va aixecant podent agafar un còdol viu tamany ràdio. On ben llaçant-lo s'hi pot autoprotegir. Uns quants moviments més ara amb forats i còdols més bons troba un bon repòs. A partir d’aquí la paret va perdent progressivament la verticalitat i ja en un mar de merlets i de roca de somni s'arriba al capdamunt de l'agulla. Dues tenses tibades a la corda m’avisen que ja puc pujar. Mentre em poso els peus de gat per pujar de segon vaig pensant, "avui m'han ben tret les castanyes del foc". Faig el llarg arribant a dalt amb el sol ponent-se. L’observem i ens el quedem mirant, semblem dues plaques solars emmegatzemant energia. En part la necessitarem per la baixada.
Sense encantar-nos massa iniciem el descens. El realitzem per la canal del Moro, entre les Parets de l’Aeri i la de Patriarques. Personalment desconeixia que s’hi pogués baixar, i no m’estranya. És una "canalota" autèntica de veritat. Amb les pluges d’aquests dies s’accentuava la tenebrositat del lloc. Des del final de la canal, es descobreix una gran paret ben camuflada, es tracta del Serrat del Duc. Al·lucinant. Ja de fosc arribem al Monestir de Santa "Ceci", on acaba la nostra excursió. Al mateix lloc on finalitza, també, la llegenda del Fra Joan Garí.


Per la via tenir en compte que les primeres assegurances les vam trobar més amunt del què ens semblava la ressenya. De material vam utilitzar els aliens groc, vermell, lila i blanc; i camalots #0,75 i #1) algun tascó i algun tricam. Pel què fa a horari, vam estar-hi una hora aprox. per tirada.

Kiku.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...