divendres, 30 de juliol del 2010

Paret de les Gralles: via Terra Lliure

Ja feia molt temps desde l'ultim dia que vaig fer via llarga, la caligula que ens abraça en te la culpa...i fa uns dies, escalant al prohibitiu, uns nois em comentaven que feia una semana havien fet la Terra Lliure a la part de les gralles, la combinacio de l'ombra, aproximacio curta i comoda... i una linea de fisures d'autoproteccio em van decidir a anar-hi.
Ara nomes em faltava algu per enganyar, i amb la calor no pintava gaire be el tema, fins que em va sonar el movil..."ei noi!!!! on dius que escalem dijous?" bingo ja tinc compi de cordada!!!, el llop esta encantat amb la proposta i concretem rapid.

Son les 11 quan arrivem a l'ermita de St. Jordi, desde l'ermita prenem la pista que surt a la dreta i la seguim fins al final on mor en uns camps, primer error...en la info que teniem ho explica aixi, pero no es del tot correcte, el pas del temps segurament a fet que l'entorn hagi canviat una mica.Quan prenem aquesta pista començem a baixar per una vall en direccio mes o menys nord i passat un quilometre la pista tomba a l'esquerra per uns camps i continua, es en aquet punt on hem d'aparcar el cotxe, hi em deixat una fita, despres nomes cal seguir les fites per la vall caminat durant 10 min.fins a topar-se amb el tallat de la paret , alla i a ma esquerra hi ha un rapel de 45m. amb dos espits i una cadena.Un cop al rapel pensavem que ja estava tot fet, 20 minuts caminant per el jardinet i a peu de via....ja ja!!!! van ser els pitjors 20 min en molt de temps, per un terreny cobert de vegetacio punxeguda que feia de cada pas una tortura. Tot i ser una via que es fa a l'estiu per la seva orientacio, no es mala idea anar amb calça llarga, a la tornada tambe ho agraireu.

L'inici de la via es localitza facilment observant la foto de la guia del Soldevila, des de peu de via es veuen dos claus aprop del terra. La via es bona en general, lloc tranquil i salvatge, terreny d'aventura i molt poc equipat pero la roca, sobretot els dos primers llargs, fa que mes que escalar intentis levitar per no posar el peu aqui o agafar aquell canto d'alla...el segon llarg tots els cantos fan soroll!!! A paritr de la tercera tirada la cosa canvia bastant i entres en terreny vertical i a vegades desplomat, amb una roca tirant a bona, tot i aixi s'ha de vigilar.
El material que vam dur es el que marca la ressenya del Soldevila, i encara que pugui semblar molt ferro per una via d'aquestes dificultats, el fet de trobar nomes un spit per reunio i la qualitat de la roca ja ho justifiquen.
En resum una activitat amb una dosis d'aventura, pero amb un horari no molt llarg, en un entorn sempre tranquil i una mica ferestec.

Per cert a la reunio del segon llarg hi ha un niu de voltors just sota de l'espit de la R. en una bona repisa, nosaltres no el vam utilitzar i la vam fer mes a l'esquerra en una figuera i una fisura. Ara ja no es epoca de nidificacio i el niu ni hi havia ous ni pollets, pero si que hi havia un voltor enorme que va aixacar el vol just quan entreva a la reunio!!!! seria bo respectar-ho i preguntar abans d'anar-hi sobretot si es a principis d'estiu.



L'ultim llarg amb la millor roca de la via!!!



L'Oscar arrivant a la cuarta reunio.


Roger i Oscar

dilluns, 19 de juliol del 2010

Ordesa. Gran Diedre 1973.

Després de renunciar a fer cua per la Zaratustra, amb el Llullu hem activat el pla B, la via del Gran Diedre del 73.
I hem fet bé, ja que la calor ha apretat de valent, i els de la Zaratustra havien escalat poc més de la meitat de la via quan nosaltres ja recolliem la motxilla per baixar cap a La Pradera a buscar el bus de tornada.



La via en qüestió és molt recomanable, més bonica per mi que la veïna Heroïna.
Com quasi sempre en aquestes parets, els dos primers llargs són herbosos i poc definits, i després la via guanya verticalitat (molta, encara que sense arribar a desplomar) i es torna molt més interessant.



No és gaire difícil, tenint en compte on estem, està bastant desequipada, tot i que hi ha algunes reunions i algun que altre pitó als llargs que ens van indicant que anem bé, a més, es deixa protegir bastant bé, i la roca en general és bona.



la línia es troba bé amb la ressenya del Soldevila del vèrtex núm.195 (Set. 2004). Nosaltres duiem els fissurers, àliens i camalots fins el blau, repetits fins el camalot vermell, i amb això hem anat sobrats.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Roca Punxeguda. Via Maus

Un altre cop activitat a la Serra del Cadí, però ara escalant (que és més divertit que caminar, però el paissatge no canvia tant).
De les clàssiques, una de les poques que em faltaven per escalar era la via Maus. Ja fa molts anys vaig fer un intent en solitari, però vaig acabar sortint per uns diedres i canals fàcils, que més o menys, deuen ser les que a l'hivern formen la Teixonera.



La via Maus no crec que sigui de les que més es repeteixi. Encara tingui un grau moderat, la via té molt de compromís, una roca sovint molt trencada, i equipament pràcticament nul. El que vagi de primer, s'ha de buscar la vida per trobar l'itinerari i protegir-se allà on pugui. Només dir que baixar de més amunt de la cova, encara que tinguem pitons, pot ser complicat.


Duiem la ressenya que adjunto, però serveix de ben poc, ja que no hi ha les reunions muntades, i les hem fet allà on ens ha semblat, buscant fissures compactes o arbres en alguns casos.


L'inici de la via és el mateix que el de la Teixonera, però ràpidament la nostra via se'n va per unes plaques ajagudes i fissurades una mica cap a l'esquerra, fins a trobar una cova característica. Teòricament també és la línia que segueix la Sànchez Sicart. De la cova seguim un diedre evident durant un llarg, i després, amb roca molt i molt cutre,  ens aproximem cap a l'esperó, fins a la vira que, en lleuger descens cap a la dreta (A0 sobre pitons), ens portarà a les fissures de sortida. Aquestes són el tram més difícil de la via, però la roca és millor.


Material típic per aquest tipus de vies: fissurers, friends, i algun pitonillo per si de cas (en principi no calen), i unes 4 o 5 hores.

dissabte, 10 de juliol del 2010

10 de juliol 2010

Faig un copiar-enganxar directament del post de CELIAVERN



Serem el que volguem ser... i tenim dret a decidir-ho...

La llibertat i el respecte és l'essència de la coexistència entre els éssers humans...És tant absurd no voler coexistir com que algú imposi la seva idea a la resta per damunt dels altres...
La convivència i l'harmonia són situacions molt més simples i fàcils de mantenir que el conflicte i la tensió constants...no hauria de costar tant d'entendre que les persones ens fem a la terra, a la llengua i la nostra evolució com a poble...i com a tal ( nació, nacionalitat, o com li vulguin dir) SEMPRE TINDREM EL DRET A DECIDIR...Aquest dret no s'atorga o es lleva, sinó que "ÉS"...i per molt que ens el vulguin manipular CAL EXPRESSAR-LO si el volem mantenir.
No és una qüestió política, no és una qúestió social o de classe...és que simplement vaig neixer aquí com podria haver nascut a qualsevol altre lloc...i tant com a Català i com a persona SÓC LLIURE, i NINGÚ, vingui d'on vingui EM DIRÀ COM HE DE SER NI QUÈ M'HE DE SENTIR...

dijous, 8 de juliol del 2010

Serra de les Lluernes. Innominata Cat

Buffff, quina calor, aquesta és una paret nord que rep sol tot el dia, deuen ser coses del mes de juliol,...


La Innominata Cat és de les vies més llargues de la Serra de les Lluernes, però tot i així, els llargs no són en cap cas tan llargs com marcava la ressenya, encara que si no volem dur una vintena de cintes, tampoc no els podrem empalmar.


Roca bona en general, exceptuant la sortida de la R1, i potser algun altre tram aïllat, però res de l'altre món. Equipada generosament, és una via sense cap tipus de compromís, ràpida i poc obligada. Només la fissura de l'inici del segon llarg és una mica més exigent, però sobretot perquè la qualitat de la roca és discreta. Allà hi hem col·locat un alien verd, ja que no els he contat, però no crec que hi hagi tants pitons com marca la ressenya de "la noche del loro". No hem posat res més en tota la via.



Hi ha la ressenya aquí i aquí.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Caminada pel Parc Natural del Cadí

 Aquesta és una excursió molt recomanable si no escaleu, per fugir de la calor que aquests dies apreta de valent.
Ens hem inspirat en el blog del Gaston, però amb la petita variant de canviar el punt d'inici, a fi efecte de fer quasi tot el desnivell positiu a primera hora, amb la fresqueta, i a l'ombra. Hem sortit del Santuari de Bastanist poc després de les 6 del matí, i seguint un caminet que a estones és fàcil de perdre (si no dueu GPS), que amb una pendent suau però continuada ens porta fins a la Collada de l'Home Mort, i poc després, fins al refugi de Prat d'Aguiló.





A partir d'aquí agafem el Camí dels Collets, poc definit al principi, es fa cada cop més fàcil de seguir a mida que ens apropem a Prat de Cadí. Va flanquejant amb lleugers i curts canvis de desnivell, primer per sota de la Serra dels Cortils, i després, per sota de la caòtica Serra Cabirolera, fins al Collet de la Trona, abans de la baixada cap a Prat de Cadí.



A partir de Prat de Cadí, la baixada de sempre fins a Estana, i d'Estana el camí, menys atractiu, fins al Santuari de Bastanist un altre cop.

Tal com diu el Gaston, 5 horetes sense estressar-se, i aigua al refugi, a Prat de Cadí i a Estana

         




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...