Sobre el redireccionament dels blogs.

Bon dia a tota la família blogger. Com podeu comprovar, a partir d'ahir, tothom qui tingui un blogspot, ara ja té un blogspot.com.ES.

Segons Vilaweb, això no és sinó una eina de l'estat (espanyol) per poder controlar el contingut del bloc i, si ho consideren necessar-hi, censurar-lo. Cal dir, però, que els de google això ho han fet a tots els països.
Jo ja tinc bastant clar que a internet tot està controlat, i que el que poguem fer per "maquillar" l'adreça només serà perquè no faci mal als ulls, almenys a mi.

En fi, si voleu amagar el .ES de la vostra adreça, només heu de seguir les instruccions indicades aquí . És molt fàcil, jo no tinc ni idea d'edicions HTML i me n'he sortit a la primera.

L'altre opció és migrar cap a wordpress. També és molt senzill i hi ha infinitats de webs i blogs que diuen com fer-ho, el que no tinc tant clar és que aquesta altra plataforma no acabi igual,...

PD.--> Riki, em sap greu haver aixafat la teva entrada d'aquesta magnífica activitat tant aviat, però no puc suportar tenir un .es a l'adreça del bloc.

Apa, bones escalades a tothom.!!

Cesc.

HIVERNAL??? SUD DE LA MADALETA

A qui de nosaltres no li cau la baba quan veu aquelles fotos d'escaladors progresant per magnifiques fisures, bavaresses i blocs de granit envoltats d'un ambient alpí,  ja sigui al Capuccin, Patagònia... feia un temps que buscava un raconet més a prop i benèvol q els mencionats, per deleitar-me amb les metamòrfiques sensacions q dona aquesta roca. Finalment  em va passar pel cap la S de la Madaleta.

sol de primera hora arribant a la base del collado de la Rimaya

El tema d'anar a l'estiu amb la conseqüent excursioneta, no m'atreia excesivament de manera que a finals de temporada d'hivern vaig estar buscant alguna víctima per anar-hi sense cap resultat (la gent aposta sobre segur...). Aquell any no va poder ser. Enguany, aquesta setmana, es presentaven unes condicions meteorològiques inmillorables per anar-hi. Allò q primer és una ilusió i q es va convertint en obsessió prenia aquests dies la forma d'escapada en plan autista per la falta d'il·lusos com jo, q m'hi volguesin acompanyar. A darrera hora i després de diferents trucades primer el David i després l'Edu es mostren sorprenentment predisposats a venir, iuhuuuuu!

Reunions precioses amb vistes-Part del 3r llarg-Sortida de la via

DADES PRÀCTIQUES


El tema va així: aprox amb esquís fins Collado de la Rimaya, cresta Madaleta-Abadias,deixem motxilles, botes... i només amb els gats i material d'escalada fem 6 rappels per via Directa (amb alguna enganxadeta de corda...els 2n i tercer rappels  no mola fer-los llargs ja q el tereny no és tan vertical com en els darrers rappels) i tornada esquiant per la glacera de la Madaleta. L'aproximació tb mola fer-la pel Collado maldito, de manera q deixes els esquís a 50m dels rappels, els descens, però, no és tan maco com l'anterior...

crec q és el 3r llarg

De la via ja podeu trobar multitut de posts a la xarxa, personalment penso que és una línia preciosa i elegant de grau mig. Les peculiaritats d'aquest hivern fan que només trobem alguna fisureta regalimant i alguna placa patinosa... la neu al 1r llarg arriba fins just sota del sostre.

Preparant els rappels, cada cop q recuperem la corda és un alleugement

Arribada al refu i l'Antonio (guarda) q el dia anterior no donava gaire crèdit a la logística de l'activitat, ens convida a un  reconfortant sopar, gràcies crak!!!! entre els 3 amb prou feines em begut 1l de líquid...

Activitat del tot recomanable!

Tal i com podeu veure aquesta hivernal va tenir condicions primaverals a 3000m...

ARRAMPICATA DIVERTINDOSI!!!!

Riki

A la gàrgola amb el Pic Maleït al fons

La Filigrana. Via Ot el Bruixot

Bona ruta d'escalada que s'enfila a la Filigrana, una agulla que malgrat el centenar de metres de la seva assolellada aresta Brucs,  queda empetitida al costat de la Bessona Superior i just davant de l'Arbret. Tot i així, bon ambient i bones vistes sobre la canal del Cirerer i la Miranda de les Bohigues.

La via és d'una dificultat baixa/moderada, però amb un nivell d'exposició a considerar si anem justos amb el Vé, sobretot al darrer llarg, on et pots fotre un castanyot considerable sobre un replanet si caus abans de xapar el parabolt.

Malgrat que hi  ha unes quantes expansions repartides per la via, nosaltres hem pogut afegir assegurances amb  tricamps i d'algun marlet.

Compte si aneu durant el cap de setmana, que això de Montserrat està cada cop més concorregut, i hi ha  bastanta gent circulant per a tot arreu. 

Apa, aneu-hi que és bonica!!

Cesc.

Terra

Us enllaço un vídeo que parla dels boscos a Montserrat a l'actualitat i desde varis punts de vista. M'ha semblat molt interessant.
http://www.tv3.cat/videos/3899750/

Kiku

Serra del Cadí. La Teixonera

Bé, com que enguany posaria la mà al foc afirmant que aquesta via no es podrà repetir en bones condicions, transcriuré paraula per paraula un relat que vaig escriure i que he recuperat d'una revista d'excursionisme que ja no existeix, del que crec que va ser a tercera absoluta i primera en solitari l'any 1996 si no recordo malament. Poseu-vos en context, un jovenet més fort i més valent, però també més incoscient que no pas ara, que ja no és ni jovenet, ni fort ni valent, va decidir anar-hi sol després d'un intent infroctuós de trobar un company per escalar entre setmana.

Història d'una solitària a la Roca Punxeguda del Cadí


Puc fer-ho puc fer-ho, oi que si anés acompanyat ho faria? Doncs sol també. Sóc el mateix, tant si m'assegura un company com si ho faig jo mateix. D'acord, la caiguda és més forta i més compromesa. Però algú ha parlat de caure ? Des de quan es pot caure quan fas alpinisme ? En definitiva, que puc fer-ho, he de fer-ho,  i no sé perquè, però si reculo sense haver-ho intentat, hem sentiré malament.


Pensaments com aquest em van passant pel cap mentre pujo d'Estana fins al peu de la Roca Punxeguda, que és on comença la via que vull intentar.


Per sort, fins als peu de la Canal d'Estana la neu és dura i, a més, vaig seguint unes traces que van a la Canal de l'Àliga. Però la sort se m'acaba quan haig de flanquejar fons al peu de paret. De fet, estic més estona per fer aquests 100 metres que per anar de Prat de Cadí fins a la Canal d'Estana.


M'enfonso fins més amunt dels genolls en una neu pols d'inmillorable qualitat....per baixar esquiant.


Ja veig el primer llarg i no sembla pas tant difícil, ànim Francesc, el gel serà bo i aniràs més depressa del que et penses. Avui tot anirà rodat i a mitja tarda seràs al cotxe un altre cop.


Com podeu comprovar, tots els recursos són bons per donar-se moral un mateix. I així de decidit arribo al peu del primer llarg; un cop preparat amb el material penjat del talavart començo a pujar, però un metre i mig és suficient per adonar-me que la cosa no és tan fàcil com sembla.


Millor que baixis ara que hi ets a temps i que muntis una reunió més sòlida, per si de cas. 


El sistema que faig servir per assegurar-me és el de bucles. Lligo un cap de corda a la reunió, calculo els metres que hi ha fins al primer punt d'assegurança, hi faig un nus que em lligo a la cintura, i així successivament fins que arribo a la reunió següent.


No és extremadament difícil, però si aquí hi col·loco un friend quedarà molt millor. Ai redéu! Com pot ser que estigui tan mal col·locat escalant en gel? En roca les preses les agafes com pots, però en el gel les tries tu! Vinga, posat-hi bé i acaba de pujar aquest primer ressalt. Buf! Si ha sigut maco i tot, això promet. R1. No, encara en queda molta corda i puc apurar més. Pujo per pendents fàcils per dins d'un diedre, que se m'acaba. Ara sí, R1, un xic més avall d'on la ressenya posa R2. Clavo dos pitons que queden bé i rapelo fins a baix.


Fantàstic, un llarg 60 metres, 2 seran 120; 3 seran 180; 4 seran 240,... i amb 5 horetes de res hauré acabat la via.


Remunto un altre cop amb un piolet i un jumar. És tot un invent, això del jumar, és com un piolet que sempre queda ben clavat. Però compte! No t'hi pengis del tot, que encara faràs saltar la reunió i riurem.


Arribo a la R1 i m'encaro per la dreta a la cascada del segon llarg: 80 graus? Si sembla desplomat! En fi, ànim, que és un trosset molt curt. Osti tu, que difícil. No puc pujar. Una assegurança, necessito una assegurança urgent. Poc a poc, ves-te penjant del piolet, o no, millor concentra't i levita, almenys fins que hagis clavat aquest pitó. Buf, que difícil, on són les fissures? A sí, a sota del gel. Aguanta, aguanta. Bong, bong, bang, bing, bing. Per fi, l'he clavat. Descansa, concentra't, aguanta, no baixis. Aquest clau serveix per assegurar-me, però també serveix per baixar. No, no, he de pujar, fer el cor fort. Són 2 metres i serà fàcil fins a la reunió.


No m'agrada gaire humanitzar el material, però avui, per manca de company a qui plorar, no paro de parlar amb el piolet, amb el glaç, les reunions,... més que res, per demanar-los a tots plegats que tinguin la paciència d'aguantar el meu pes una estoneta.


Només avui. Sobretot les reunions, important. Seria una llàstima pujar amb el jumar i que la reunió cedís. Perdria tota la gràcia. En fi, atacarem el tercer llarg de mixt.


Vinga Francesc, que de preses n'hi ha, el que has de fer és desenterrar-les i agafar-t'hi ben fort. Sí, ja ho sé, és freda la neu, però no ho és tant, només he fet servir la meitat de la corda, però no em queda més material. Cap problema. Descansa, beu aigua i ànim, segur que el llarg següent és més senzill.


Quart llarg, darrer tram de mixt. Si fas això, hauràs fet el més difícil. Quina hora deu ser? És igual, segur que sortiré de dia.


Ving, puja, clava,... sí senyor! Torna a pujar, torna a clavar. Què més vols? Els pitons queden prou bé. He de donar-me corda suficient per al flanqueig, no fos cas que se m'acabés a la meitat.


Començo el flanqueig i no vull ni pensar els metres que baixaria en cas de caiguda. Està ben clar, que quan vas sol, la corda només et serveix per aguantar-te, no gaudeixes de la proximitat de les assegurances, ja que quan hi ets, et tornes a donar corda tants metres com la distància fins al següent seguro. En fi, millor no pensar i continuar cantant la cançó del Lou Reed que no puc treure'm del cap. Començo a odiar-la. Vinga, una punta de clau per assegurar el pas i ja sortiré. Ostres, no queda gaire bé, és com si no hi fos, millor me'l reservo per si el necessito més amunt. Quina p*****, hauré de fer aquest tram sense cap assegurança? Ai la serenitat, escalfa't les mans, mirat-ho bé i amunt, és un pas de decisió. No cauràs. Un, dos, ja! Faig el pas i se m'escapa una paraulota de les grosses. Déu n'hi do. Neu fàcil fins a la R4.


No m'atreveixo a mirar el llarg següent. Va, si l'hauràs de fer igualment. Oh no! Una altra cascada mal formada. Estic una mica fart de passar por. Per sort, és el darrer llarg difícil i al meu "coco" cada cop li costa més funcionar. Ànim, serà un altre tram "peleón" i ja estarà. Baixo a recuperar el material i torno a pujar amb el jumar. Em fa gràcia perquè als primers llargs procurava no abusar de l'invent. El feia servir només per estar assegurat. Ara m'hi penjo amb tot el meu pes, confiant cegament que la reunió no cedirà.


Darrer llarg: dues cascades enllaçades per un tram més ajagut. És el de sempre, passes por uns quants metres i després ja està.


Osti tu, això del gel enganya molt, sempre és més difícil del que sembla des de baix. Vinga, ànim, posa el peu allà i equilibra't. No relliscarà. Va piolet, clava't!!! Uffff, va, un altre pas, apa, ja està.


I efectivament, així és fins que arribo al peu de la cascada següent, l'última: però si en falta la meitat!


El meu "coco" diu que prou, que plega, que vol sortir, de manera que he de cercar una variant de sortida, perquè la original és massa difícil. Per l'esquerra sembla que hi ha un pas, va, prova-ho. Ui, quina neu més inestable, encara se n'anirà tot avall. Poc a poc, no hi ha pressa. Trec el cap per la canal-diedre que puja per l'esquerra. És una sortida de roca, però no sembla excessivament complicada. Ho provo per aquest lloc, encara que el preu sigui muntar una reunió extra, amb totes les possibles conseqüències que això comporta. Efectivament, uns passos de quart grau sobre una roca no del tot compacta em porten fins a la sortida, fins al cim de la Roca Punxeguda.


En aquests moments, quan ja ets al cim i a peu pla, i després d'haver-te barallat tot sol durant deu hores amb una via, la sensació que et queda és confusa: alegria, cansament, por a la baixada, etc,... Però en qualsevol cas, el cervell es relaxa del tot, ja no estàs pendent de les mateixes coses. És un instant que no canviaries per res del món, una pau interior que segurament només pots aconseguir quan vas sol. Només em manca una cosa: el darrer raig de sol que no m'arriba a tocar.


Per a fer la via he utilitzat 3 "V", 2 "U" (una de les quals s'ha quedat a la darrera reunió, l'extra), 2 Universals, 2 Extraplans, friends fins al 2'5 i un cargol de gel curt. Jo recomano portar menys "V" i més Extraplans. A la via només hi ha un clau a la R3 (si aneu amb cordes de 60) i ara un altre a la última.


Sembla ser que els qui van obrir la via no la van batejar i uns companys, que van fer la segona repetició van proposar: "Via de l'Estel Fugaç", perquè potser trigarà unes quantes temporades a tornar a formar-se. Jo hi estic totalment d'acord.




Cesc

El Canigó. Directa Escarra-Muixart.

A qui t'estimes més, al pare o a la mare ? Què prefereixes, la roca calenta de Montrebei escalfada al sol d'hivern, o l'ombra d'una paret nord casualment en òptimes condicions ?

Doncs com que un dels que tenia veu i vot en la decisió té el Canigó a una hora i mitja de casa, i Montrebei a 4 hores, ens hem decantat per visitar aquesta paret que enguany gaudeix d'unes condicions excel·lents.

El dissabte fem l'aproximació cap al refugi des del poble de Valmanya, carregats amb una mica menys d'allò imprescindible per passar una nit al refugi lliure i l'endemà fer la via de la que teniem referències d'aquesta mateixa setmana.

Tot i ser cap de setmana i la gran quantitat d'informació que corre per la xarxa sobre aquesta via que enguany s'ha repetit ja moltes vegades, estem sols en tot el circ, i pràcticament en tot el massís, ja que en tot el diumenge només veiem una silueta que es desplaça per la carena del Barbet.

La via no decep gens, i val la pena pujar fins aquest racó per a repetir-la tal com està ara, tota a punta de grampó menys el llarg de xemeneia, de roca pura.

Vam fer alguns trams a l'ensemble, i també vam aprofitar alguna reunió ja muntada, o sigui que tot i ser tres, en aproximadament unes quatre hores ens vam plantar al cim, amb tot el Pirineu a una banda, i el Mediterrani a l'altra, tota una sensació que no es pot experimentar en cap altre indret.

Cesc.

7 Venas. Montrebei

Doncs bé, estava esperant que el company m'enviés les fotos, però aprofitant la petició de l'alma mater de Grimpacòdols que vol un vídeo de Morcheeba, posaré una mica de lletra a la música.

Primer de tot,  el company, que és forani, em va tornar a deixar clar que a Catalunya ens podem queixar de moltes coses, però no de l'entorn on vivim. M'explico, el pla A era anar a fer un corredor cap al Pic de la Tallada, però sembla ser que la nevadeta del dia anterior ho havia espatllat. El pla B hauria sigut anar a fer un cimet amb esquís, però la previsió de fort vent ens va fer tirar enrera, però és que el pla C va ser fer una via a Montrebei. Aquestes tres alternatives en un radi de menys de 100 km. , per un paio que ve de la meseta, que la primera paret "de veritat" la té a 400 km. de casa, i que és fanàtic com el que més, són ni més ni menys que el puto paradís. Tal qual.

Així doncs l'Hugo, que encara no coneixia Montrebei, vaig enganyar-lo per fer el seu bateig a la 7 Venas, ja que tenia referències per més d'una banda que quan la cosa es posa sèria, hi ha xapes. I efectivament, allà on no et pots protegir, sempre trobarem la xapa per treure el compromís.

Pel que fa a la roca i al recorregut, és una via típica de Montrebei, amb trams de roca bona o molt bona, i també trams on s'ha de vigilar per no endur-se els blocs. Material, com més en duem, més en posarem, sobretot al llarg 4, magnífic diedre amb sostret inclòs, i amb un horari relativament ràpid.

En definitiva, va ser un dia clar d'hivern, amb unes vistes espectaculars sobre la paret de Catalunya i que va acabar amb la promesa mútua de repetir qualsevol dels tres plans que teniem per aquell dia.




Apa, bon any a tothom, i no us lesioneu, que després costa un ou tornar-hi !!

Cesc.