TEMPS DE CASTANYES. Via Joan Garí. Puntal de l'Albarda.

La llegenda diu que el Fra Joan Garí era un anacoreta del temps del compte Guifré el Pilós, el qual se’l coneixia per la seva austeritat. Es va refugiar a la Muntanya de Montserrat duent una vida plenament contemplativa. Es va resistir a qualsevol temptació durant anys. Un dia, però, li aparagué el diable, i aquest decidit a trencar amb la seva bondat planejà un pla. Endimonià el cos de la donzella Riquilda, filla del compte Guifré. L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà Joan Garí va veure que la temptació envaïa els seus pensaments, i forçà la noia i la violà. Horrotitzat per la seva falta, Joan Garí l'estimbà daltabaix d'un penya segat. Un cop fet això, el fals ermità, veient que el Diable l'havia enganyat marxà cap a Roma per demanar perdó al Papa. Aquest com a càstig el va fer tornar de genolls altre cop a Barcelona. Tres anys més tard arribà, i brut, ple de pèls, mort de gana i de set es troba amb el compte Guifré. Aquest veient el seu aspecte més semblant a un animal que a un humà li aixecà el càstig. Això sí, li demanà, que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament. Anaren fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva. Miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges, el futur Monestir de Santa Cecíla de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

Feia anys que em mirava la ressenya. Era una via curta i simple. Amb poques assegurances fixes, vertical i de placa montserratina. Semblava difícil d’autoprotegir. Un munt d'excuses que anaven fent de l’espera un neguit. Alhora tenia un respecte, i admiració a la vegada, pels aperturistes més que considerable. Per decidir d'anar-hi no hi ha res millor que et truqui un bon escalador, i millor coneixedor de les parets i llocs recòndits Montserratins. Aquest va ser l'Aniol García, un noi de Collbató.

Quedem a "Santa Ceci", on coincidim al pàrquing amb un reunió-excursió d'agents rurals. Aquests reconeixen el company. Resulta que feia pocs dies que havia volat amb parapent despagant del Montgròs i ja el tenien fitxat. En aquell moment no van saber què dir-li. Ens expliquen que se n'han informat i que al ser una activitat no contemplada per la llei, ha de demanar permís al Patronat per fer aquest tipus de vols. Tot i els arguments més que entenedors del company no sortíem de la "seva llei". Aquí va quedar la cosa. Al llarg del dia una avioneta i dos boings 737 ens van passar a pocs centenars de metres dels nostres caps sense que ningú els hi pogués dir res.

Boires matinals desde Santa Cecília.

Bé, no ens desviem del tema motiu d'aquest escrit.

Ens enfilem per la canal dels Avellaners on les boires i l'ocre dels arbres de fulla caduca ens fan notar l'arribada de la tardor. Un cop al collet entre les Parets de Diables i de Patriarques, surt, definitivament, el SOL. Baixem per la vessant sud tot creuant l'autopista que puja a Sant Jeroni. Des d’aquí veiem la curiosa agulla del Cap del Mort, i uns dos-cents metres més avall l’Aglulla i el Puntal de l’Albarda.

Cap del Mort i Serrat de les Onze.

Puntal de l’Albarda (entre sol i ombra s'intueix la línia de la Joan Garí) i la seva corresponent agulla a la dreta.

Un cop arribats en aquest punt, intentem imaginar-nos un camí pel dens sotabosc que ens porta al peu de l’esvelta agulla en qüestió; tot fent una mica el "senglar" hi arribem.

Puntal de l’Albarda.

Ens estem una bona estona intentant veure alguna assegurança que ens ajudi a intuir la línia. El resultat només és un pitó força rovellat a 4 metres del terra. Anem amunt i avall i res de res. Genial, quins ànims! Sortegem "el qui comença", i em toca a mi. Sense pensar-m'ho massa em preparo el material i amunt. Començo a navegar entre còdols, ni rastre de les assegurances que marca la ressenya tret del primer pitó. La cosa promet. El detector de metalls resulta inoperatiu. Per sort no és del tot vertical i es pot anar protegint força bé amb friends. A partir d'aquí molta concentració, controlant un i cada un dels moviments, rumiant i intentant preveure, quin és el camí més fàcil i més segur alhora. Interiorment vaig pesant "no t’embarquis, no t’embarquis, busca els passos més lògics". Així, seguint les sinuositats de la línia dibuixada a la ressenya van sortint les poques assegurances fixes que té la tirada intercalades amb bons friends (increïbles forats) que es van podent posar. Arribo a la reunió notòriament cansat (més mentalment que físicament) i alhora satisfet. Tinc quasi la sensació d’haver obert via, és curiós. La frontera entre repetir i obrir es difumina en aquest tipus de llargs. L'Aniol no s'encanta i arriba ràpidament a la reunió, li passo el material i continua amunt. Un espit sortint de la reunió indica la major dificultat tècnica del llarg. Ho prova a vista i falla, al segon intent visualitza perfectament la seqüència dels moviments en lliure i ja té entre mans un "senyor" còdol on podrà enllaçar el primer merlet. I així, entre merlets, un pont de roca i un pitó cilíndricament i sorprenentment clavat al mig d'un còdol, i amb aquest ordre, arriba a la segona reunió de la via. Fred d’estar a l’ombra i amb una lleugera brisa "punyatera" pujo aquest segon llarg ja més pensant amb la tercera tirada que amb res més. Arribo a la reunió des d’on ja es veuen els tres primers i únics espits que segueixen la via. Estan en uns sis metres. Aquí és on s'hi concentreran les majors dificultats. M'equipo i, ple d'ànims i moral, començo a escalar. Em va sortint amb lliure, és vertical, fins i tot una mica desplomat, però hi ha canto i els moviments es van intuint amb certa lògica. Entre el segon i el tercer espit, però, les forces em comencen a fallar, els braços s'inflen, el cap em diu que apreti, però les mans es comencen a obrir, ja no hi ha marxa enrere, caic. Caiguda controlada. Reposo, em refaic i arribo a xapar el tercer espit. Aquí ve, segurament, el pas clau de la via. M’incorporo a la paret tot agafant un canto força bo amb les dues mans, m'aixeco bloquejant tot el que puc fins agafar uns petits còdols no massa bons. Pujo els peus ben amunt, ja que no veig un possible canto bo a prop. Ja tinc el "seguro" per sota els peus, quan, zassss!, em patina el peu dret i perdo l'equilibri, suficientment per anar-me’n avall, un bon tros. Em vaig distanciant a poc a poc de la paret, i movent les cames i els braços com si estigués flotant dins l'aigua per mantenir el meu cos recte torno a recuperar el seu contacte; però ara, uns quants metres més avall, potser uns set, a l'alçada del company de la reunió. Silenci. Ens reconeixem i veiem que els dos estem bé. M’enfilo per la corda fins a arribar al tercer espit, on m’adono que treballa una mica amb desplom, què hi farem, ara ja està testat. Torno a provar el mateix pas un parell de cops més. El resultat és el mateix. Aquest cop amb caigudes premeditades, la qual cosa es fan una mica més tenses. Aquestes es caracteritzen pels típics intercanvis de paraules:

-Jo: Tanto aquí que m'estic petant!

- Aniol: Ok, tranqui et tinc.

-Jo: Em sembla que volo, ....,vaig.

(...silenci...)

- Els dos: Estàs bé?

- Els dos: Sí, sí.

En total tres bones castanyes. Si no havia gastat prou adrenalina al primer llarg, en aquest, ho vaig fer per uns quans dies. Cansat i abatut de forces de provar el mateix pas, miro a dreta i a esquerra per descartar altres possibilitats amb major fortuna, però res de res. Em rendeixo.

- Jo: Aniol, això ha de ser recta! I jo ja no sé què més provar. Vols intentar-ho?

- Aniol: Molt bé doncs. Ho provaré!

Canvi de caps de corda. Mig enfredolicat però motivat alhora, s'enfila. Li va sortint amb lliure, podent semi-reposar en una minibaumeta entre el segon i tercer "seguros". Ja per sobre del tercer espit, al pas clau, i "apretant" de dits i de "cocu" com mai, ho intenta però no ho veu clar, i mig desgrimpant mig caient es penja. Reposa una estoneta i ho torna a provar, aquest cop, amb decisió fa un canvi de peu, col·locant el dret on tenia l'esquerra i pujant l'esquerra fins que el genoll quasi li toca a l'orella, i en un punt mort de m'aguanto-no m'aguanto es va aixecant podent agafar un còdol viu tamany ràdio. On ben llaçant-lo s'hi pot autoprotegir. Uns quants moviments més ara amb forats i còdols més bons troba un bon repòs. A partir d’aquí la paret va perdent progressivament la verticalitat i ja en un mar de merlets i de roca de somni s'arriba al capdamunt de l'agulla. Dues tenses tibades a la corda m’avisen que ja puc pujar. Mentre em poso els peus de gat per pujar de segon vaig pensant, "avui m'han ben tret les castanyes del foc". Faig el llarg arribant a dalt amb el sol ponent-se. L’observem i ens el quedem mirant, semblem dues plaques solars emmegatzemant energia. En part la necessitarem per la baixada.

Sense encantar-nos massa iniciem el descens. El realitzem per la canal del Moro, entre les Parets de l’Aeri i la de Patriarques. Personalment desconeixia que s’hi pogués baixar, i no m’estranya. És una "canalota" autèntica de veritat. Amb les pluges d’aquests dies s’accentuava la tenebrositat del lloc. Des del final de la canal, es descobreix una gran paret ben camuflada, es tracta del Serrat del Duc. Al·lucinant. Ja de fosc arribem al Monestir de Santa "Ceci", on acaba la nostra excursió. Al mateix lloc on finalitza, també, la llegenda del Fra Joan Garí.

Per la via tenir en compte que les primeres assegurances les vam trobar més amunt del què ens semblava la ressenya. De material vam utilitzar els aliens groc, vermell, lila i blanc; i camalots #0,75 i #1) algun tascó i algun tricam. Pel què fa a horari, vam estar-hi una hora aprox. per tirada.

Kiku.