Evolucions Montserratines

Sovint, en "l'entranyable" món d'etiquetar la nostra activitat vertical segons l'estil en que afrontem les nostres epopeies i èxits esportius, fa que oblidem la història que hi ha darrera petites escalades que mai estaran entre els grans mites del massís. La senzilla escalada clàssica, o tradicional, o trad... en definitiva: grimpar sense més, enfilar-se pels còdols.

Què hagués fet en Santacana amb tot l'arsenal de ferros que tenim avui dia?

Moltes d'aquestes escalades les trobem en senzilles vies normals o tombades arestes Brucs, a voltes polides pel pas de grimpaires, a voltes feréstegues i oblidades. Totes elles, això si, amb una càrrega històrica que ha marcat les bases d'una evolució de tècniques i materials. És en aquesta última evolució (la dels materials) en la que vull fer una reflexió. Primer, cal fer un reconeixement a la destresa i bon fer dels primers grimpaires en recórrer aquestes vies, pujant per allí amb espardenyes i corda de cànem a la cintura. Que bonic (i perillós) devia ser poder escalar en aquells anys sense el pes de l'ètica sobre l'estil, sense l'etiqueta, sense el dilema/problema de les expansions. Simplement no existia un material que amb el pas dels anys, a part de permetre el progrés de l'escalada, ha propiciat la degradació de la roca, la massificació, l'aparició de polèmiques i etiquetes... es va passar de veure línies escalables a veure línies perforables... en fi, no vull entrar en el debat de xapes si, xapes no. Sóc conscient que TOTHOM, en un moment o altre hem gaudit d'uns bells passos d'escalada protegits d'un bon parabolt... com tampoc conec NINGÚ que desestimi una bona assegurança (del tipus que vulgueu) en una secció on preveu unes possibilitats altes de caiguda, en resum, que prefereixi fer-se mal abans de no fer-se'n, podent-se protegir la caiguda.
Per sort, l'evolució del material, sovint ens permet escalar amb tota la seguretat desitjada sense malmetre la roca ni l'esperit amb que es va obrir la via que repetim. Ens permet anar més enllà en el debat de les expansions.

"Espits" dels 80'es en un itinerari de fa 70 anys? (la foto està feta amb dues mans)

Un exemple clar podria ser el mític i temut primer llarg de l'Aresta Brucs del Dit, on amb les dècades han anat apareixent i desapareixent expansions inexistents en la primera escalada. Quin sentit té encallar-se en el debat sobre les tres o quatre xapes que hi van apareixent, si amb els materials que tenim actualment es poden col·locar set o vuit assegurances ben fiables prescindint d'aquestes expansions? Quants cops ens hem trobat ancoratges no originals al costat mateix d'un bon forat o una bona fissura, en un lloc on sovint ens podem deixar de mans?

no cal una tècnica molt avançada per posar un friend en un forat com aquest...

Un altre exemple ben clar on podeu anar tranquil·lament a comprovar-ho, és l'aresta Brucs de la Bitlla. A menys d'un metre de cada una de les expansions afegides a la via es pot posar una protecció "flotant" de total fiabilitat. A part de totes les que podem posar entremig! Veureu que és molt més divertit i autocomplaent pujar-hi "jugant" amb els "ninus"!
Quines ganes tinc que a certes vies els arribi la tardor i amb ella, els caiguin les fulles i quedin altre cop despullades per afrontar una nova primavera, tant diferent de les que l'han precedit les últimes dècades!

les bitlles apunt, que comenci el joc!