dimarts, 27 de maig de 2014

Resposta a l'il·luminat del Tarragó


En els darrers temps s’han produït en l’àmbit de l’escalada a Montserrat uns fets que han sacsejat el col·lectiu dels seus practicants i que han alterat parcialment la convivència que hi havia entre els diferents estils i concepcions de la nostra activitat.

El cas remarcable és que l’escalada a Montserrat ha patit el protagonisme de qui ha volgut alterar unes fràgils regles de joc que s’havien mantingut i respectat durant dècades, i que ha desembocat en una moratòria per no obrir noves vies d’escalada a la Muntanya per un període de dos anys, i també s’ha restringit l’ús dels trepants per foradar la roca i col·locar-hi ancoratges expansius de seguretat (col·loquialment xapes). Només es permetrà utilitzar-los en la restauració de vies existents i sempre amb l’autorització per escrit del Patronat de la Muntanya. En aquest termini de dos anys es volen consensuar posicions per establir unes bases de cara al futur de les noves obertures.
I tot plegat a causa de l’ús abusiu del trepant per alterar vies antigues i clàssiques afegint-hi nous ancoratges a vies que no en tenien o en tenien pocs, de la proliferació indiscriminada de noves vies plenes de xapes pràcticament enganxades a d’altres d’anteriors, i de la massificació poc justificada i insostenible (amb l’impacte humà corresponent) en parets, agulles i nous sectors d’escalada esportiva.

La publicació d’un extens article (amb vídeo associat) sobre aquests fets i polèmiques, aparegut al suplement Més Esport d’El Periódico, el
propassat 3 de maig, ha fet que volguem donar una resposta clara a les informacions i declaracions esbiaixades i malintencionades que hi van aparèixer, amb la feina poc objectiva del seu autor, el periodista Jordi Tió, i les falsedats abocades pel seu protagonista, el senyor David Tarragó, i altres entrevistats com els senyors Antonio García Picazo i Jorge Pazos (àlies Jordi Brasil).

Creiem que l’article és una mostra de premsa sensacionalista que exagera els seus continguts, inflant una polèmica amb dades falses que haurien d’haver estat contrastades.
En primer lloc, volem fer constar l’actitud poc respectuosa del sr. Tarragó cap als organismes oficials del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat i els seus acords i normes, i la conservació del seu patrimoni natural. El sr. Tarragó havia sol·licitat a la Comissió Tècnica per a la Regulació de l’Escalada a Montserrat per reequipar la via amb el seu nom que s’havia desequipat a la paret de Diables. Després d’estudiar el cas, la Comissió va decidir concedir-li el permís sota dues condicions: que en els trams de la seva via coincidents amb altres vies no podia modificar el nombre d’ancoratges originals d’aquests itineraris més antics, i que el reequipament en cap cas es podia fer abans de l’1 de juliol del 2014, per respectar així el període de nidificació de rapinyaires protegits i altres ocells rupícoles.

Tot i aquestes condicions, el senyor Tarragó va decidir tirar pel dret i continuar el seu reequipament, posant en perill la reproducció de les aus molt properes a la seva via, i faltant al respecte a la resta d’escaladors que compleixen amb la normativa de les regulacions del Parc, per la qual cosa ens consta que l’autoritat competent ha obert un expedient per aclarir els fets i si s’escau, denunciar l’infractor. D’aquest reequipament se’n parla a l’article, el vídeo i a més, recentment s’han fet fotografies on s’aprecien totes les xapes reposades.

Dit a part, és curiós que amb la seva experiència i el seu afany de seguretat, el dia del reportatge no dugués casc, un dels elements bàsics en la nostra activitat vertical.

En el cas concret de la seva via, cal aclarir força coses.

Hi ha 41
vies anteriors a la paret de Diables, 10 d’elles a la zona del Plàtan on ell desenvolupa aquesta activitat, la qual cosa fa evident que no és el “primer boig que va decidir ficar-s’hi”, com ell declara a l’article. A més, part del seu itinerari coincideix amb trams de les vies Lluís Creus (1955), Còsmica (1978), Arco Iris (1979) i Àrea Reservada (1997), fet que no seria polèmic si no fos perquè en trepitjar-les, hi va afegir ancoratges i altres elements de seguretat on originalment no n’hi havia, i per tant, de facto, va desvirtuar-les parcialment Aquesta informació és corroborada per diversos repetidors d’aquestes vies.

També cal fer notar que la via Tarragó no és una referència mundial, tal com pretenia el seu autor, ni per la seva dificultat ni per la seva concepció, ja que el grau de dificultat que van proposar els seus primers ascensionistes, els germans Pou, va ser de 8b+ (i no 9a com va pronosticar a ull el seu creador), i aquest nivell ja estava assolit a Montserrat des del 1988, i actualment ja s’ha arribat al 9a, fregant el límit assolit a nivell mundial (9b ). El traçat de la via està concebut com d’escalada esportiva (amb xapes cada 2/3 metres) i per tant no es pot considerar una via extrema perquè, per ser-ho, hi hauria d’haver determinants com el factor psicològic per la llunyania entre ancoratges o la seva precarietat. A més, els Pou van fer saber la feinada que van tenir per condicionar la roca del traçat perquè no se la van trobar en condicions òptimes, amb forats plens de sorra i crostes arreu, circumstàncies que dificultaven molt la seva ascensió en lliure.
Si no hagués estat pel seu desequipament i el ressò que en va voler fer el seu autor, la via segurament hagués passat força desapercebuda entre les 4800 que hi ha aproximadament al massís
(i no 6000 com es diu a l’article). Circumstància que fa pensar a algú que l’autor del desequipament podria haver estat ell mateix per aconseguir un ressò mediàtic impensat en la nostra activitat. D’això no hi ha cap prova, però tampoc n’hi ha que hagi estat algú altre.
També cal recordar que el senyor David Tarragó pot tenir altres mèrits, però no els que li atribueix l’article en qüestió perquè no ha estat mai campió d’Espanya d’escalada esportiva, ni quart en la classificació mundial, i actualment no està considerat un escalador d’elit, tot i ser un escalador esportiu conegut durant els anys 80, amb una activitat en parets i vies llargues no massa rellevant, i per tant sorprèn que pretengui donar lliçons d’ètica i conducta a escaladors punters en aquesta modalitat. Els millors resultats que hem pogut trobar són 2n classificat a la competició de Riglos el 1987, 15ena posició al rànquing estatal el mateix any i diverses vegades 20è classificat en competicions europees els anys 87-88 (segons revistes Desnivel 28 a 41)
En segon lloc
, volem aclarir que a dia d’avui no hi ha cap informe, prova contrastada o indici seriós que vinculi cap mort ni accident pel desequipament de vies d’escalada a Montserrat. El desgraciat cas del malaguanyat Lluís Baciero, responsable de la Comissió de la Regulació de l’Escalada, va ser un accident laboral causat possiblement per un error humà o per negligència, mentre revisava les instal·lacions d’una zona d’iniciació a l’escalada que havia patit un robatori d’ancoratges en un acte totalment rebutjable.

També volem fer constar que no hi ha cap informe oficial ni prova objectiva que vinculi cap accident mortal amb la caiguda de pedres provocada per les cabres que colonitzen Montserrat,
i tampoc amb l’impacte (com l’erosió de canals o l’equilibri amb la vegetació rupícola) que aquests animals poden provocar a l’entorn.

Pel que fa a altres aparicions a l’article, no podem deixar de banda la cita del senyor Antonio García Picazo, demanant fermesa amb els desequipadors de vies, i suggerint que en estats com EUA o França, els autors ja serien a la presó. Ens sorprèn que aquesta declaració tan contundent surti d’un dels desequipadors de vies més actiu dels anys 70 i 80, activitat de la que se’n vanta a la pel·lícula “Piratas”, film que recorre la trajectòria d’aquest col·lectiu d’escaladors cabdal en la història de l’escalada montserratina moderna. Tampoc podem obviar les referències de Jorge Pazos (Brasil), conegut entre el col·lectiu tant per la seva violència verbal i les seves amenaces a les xarxes socials, com per perforar, sense mesura ni consens, itineraris històrics i de tota mena oberts originalment sense ancoratges fixos, o amb els mínims possibles, canviant completament el caràcter d’aquest patrimoni vertical.

Aquestes tipus d’actuacions serien inverossímils i impossibles en altres parcs i muntanyes del món, perquè hi ha un respecte molt extès pels itineraris històrics i clàssics (Dolomites o Alps francesos), una prohibició secular de l’ús del trepant (Yosemite), o un control estricte de l’obertura de nous itineraris.

A l’article es denuncia el desequipament de la via ferrada del Gorro Frigi, però no s’esmenta que aquest itinerari és un nyap, conseqüència d’una incorporació progressiva i al llarg dels anys de ferros, cadenes, cables i ancoratges diversos, sobre el mateix traçat de la via original que va ser ascendida sense cap ferro per Lluís Estasen l’any 1920. I tampoc és en cap cas una instal·lació realitzada pels bombers per fer-hi rescats. Per tant aquest desequipament anònim podria considerar-se una restauració històrica per retornar el caràcter original d’una via oberta per un dels escaladors pioners i cabdals de l’alpinisme català. Què en diríem de l’eixalabrat que se li acudís equipar una ferrada damunt la via original del Cavall Bernat? Creiem que la resposta és òbvia: vergonya nacional i riota internacional.

Seguint el mateix patró, en el vídeo associat i parlant de la Mòmia, no es diu la veritat. La via
normal d’aquest monòlit es va escalar l’any 1935 sense cap ancoratge fix, i no amb quatre xapes com es diu. El retorn a l’estat original forma part del respecte a la concepció i característiques de les vies d’escalada històriques i sempre ha estat una llei no escrita, i els possibles excessos de xapes propiciats per una minoria radical (que val a dir-ho ja ve de lluny) de sobreequipadors compulsius, han estat més o menys autoregulades pel col·lectiu d’escaladors en les darreres dècades. Actualment a Montserrat l’escalada està considerada patrimoni històric de la muntanya i per això, cal vetllar per la conservació d’aquest patrimoni.

En aquesta mateixa línia, s’hi fan comentaris negatius sobre les tècniques i estris de protecció tradicionals i respectuosos amb la roca. S’hi afirma que no són fiables, i que per tant l’afegitó d’ancoratges fixos nous en llocs i vies que no en tenen, estan totalment justificats per la seguretat dels escaladors que les grimpen. Cal recordar, però, que hi ha desenes de marques comercials, amb experts i enginyers especialitzats, que, des de fa dècades, treballen per dissenyar i millorar aquests materials i estris mòbils d’autoprotecció, i que són testats minuciosament i homologats oficialment, a part de ser emprats habitualment per milers d’escaladors de tot el món. Això sí, són estris i tècniques que necessiten d’un aprenentatge i una experiència progressiva.

Actualment a Montserrat s’estan obrint vies de totes dificultats només amb aquests materials o combinant-los amb l’ús mínim d’ancoratges fixos, i els seus oberturistes sovint pateixen caigudes i poden demostrar la fiabilitat d’aquests estris, la virtut dels quals és aprofitar petits foradets i fissures per assegurar-s’hi, minimitzant així l’impacte de la nostra activitat en l’entorn.

No foradar la roca o fer-ho el mínim, és una visió renovada, hereva dels pioners, i no pas una postura retrògada com afirma el senyor Tarragó. Resulta paradoxal que els que ell acusa de talibans i radicals siguin qui més respecten l’entorn, deixant de banda qui, de manera minoritària, pugui desequipar o malmetre vies com a un acte rebutjable d’incivisme.

També s’erra en l’episodi de la verge d’alumini del cim del Cavall Bernat, perquè la realitat és que va ser estimbada l’any 1987 per uns malvats (i no segrestada), però mesos més tard trobada i actualment custodiada pel Grup Cavall Bernat, i exposada puntualment a les trobades d’aquest grup.

De mala fe i amb flaire de revenja personal, també es pot considerar l’afirmació en la que s’acusa els habitants de la zona de sant Benet de ser els autors dels desequipaments de la muntanya, quan no hi ha cap prova que ho pugui fonamentar.

A Montserrat, el debat, i de tant en tant, la discòrdia entre els d
iferents estils d’escalada ha estat sempre un punt calent. El fet que s’hagi multiplicat exponencialment el nombre de practicants de la nostra activitat, i el fet que les parets i agulles del massís es trobin saturades d’itineraris, fa que la tensió augmenti fàcilment. A més, la Muntanya rep milers i milers de visitants cada any, i s’hi desenvolupen moltes activitats esportives i d’oci, fet que augmenta la pressió humana sobre l’entorn i que pot arribar a crear una situació insostenible. L’erosió i les deixalles són més visibles, però cal considerar també com a emprempta els quilos de metall que indiscriminadament escaladors sense escrúpols col·loquen sense miraments per les roques i parets de Montserrat.
Els firmants d’aquest escrit i un gran nombre d’escaladors, creiem que el risc i el compromís són components intrínsecs a l’activitat que realitzem. L’escalada és potencialment perillosa i no podem controlar tots els seus factors, però en podem considerar molts per minimitzar-ne el risc. Per això no estem d’acord amb la perforació il·limitada de la roca per posar-hi ancoratges fixos amb l’excusa d’anular el risc d’aquesta activitat vertical. Pensem que és responsabilitat de cadascú que vol escalar una via, d’informar-se de les seves característiques i condicions, i valorar les seves capacitats personals, físiques i mentals, per tal d’afrontar-la amb èxit.

D’altra banda, exigim respecte per les parets i agulles, i pels itineraris històrics i clàssics, per exposats que siguin. Cal no oblidar que la majoria d’accidents s’han produït en itineraris molt equipats (i per tant, molt freqüentats) o en vies ferrades. En part, la falsa sensació de seguretat que dóna l’excés de ferro d’aquestes vies, pot causar un dèficit en l’atenció que requereix l’activitat, i que s’hi aventurin a escalar persones sense els coneixements i la preparació adequada.

Considerem que l’article d’El Periódico i l’actitud dels seus protagonistes està carregada de prepotència i afany de protagonisme, fomenten la discòrdia, i no respon a la realitat viscuda per la immensa majoria d’escaladors de Montserrat, que tenen una bona convivència, en un entorn de debat sobre la coexistència de diferents estils d’entendre i practicar l’escalada. Una bona prova d’això, va ser la trobada oberta que es va organitzar a Santa Cecília per abordar temes i arguments que hem exposat en aquest escrit, amb l’assistència d’una setantena d’escaladors. La gran majoria dels convocats van recolzar unes pràctiques més respectuoses amb la roca a l’hora d’obrir nous itineraris, van acatar la moratòria de l’ús del trepant, i van ser favorables al
respecte per les vies històriques. Malauradament els protagonistes de l’article d’El Periódico no van presentar-s’hi, i es van limitar a insultar i desprestigiar-la a través de les xarxes socials.
Finalment, ens agradaria que El Periódico i els seus protagonistes rectifiquessin les falsedats publicades, i no continuessin fent sensacionalisme i polèmica, intentant, de facto, condicionar una opinió pública que no té els coneixements necessaris en la matèria com per formar-se una idea més objectiva.

Pel bé de l’escalada, esperem que el seny i el respecte s’imposin, i puguem continuar escalant parets i agulles molts anys, evolucionant cap a una pràctica cada cop més sostenible.

Montserrat, 19 de maig de 2014 

Firmants de l’article:

Adrià Chueca, Albert Egea, Àlex Manubens, Amadeu Pagès, Carles Brascó, Cristóbal Díaz, Daniel Burgarolas, Daniel Santacatalina, David Graells, David Hita, Eduard, G. Palma, Francesc Carreras, Francesc Claramunt, Gerber Cucurell, Jan Casas, Jaume Clotet, Jordi Esteve, Jordi Girbén, Jordi Rubio, Jose Manuel Garcia, Josep Batlle, Laura Garcia, Lisi Roig, Llorenç Barba, Mariona Orfila, Mariona Ribera, Martí Jubany, Pep Vila, Ricard Darder, Roger Cararach, Roger Montserrat, Salvador Figueras, Santi Llop, Xavier Codina. 

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies a tots!! Per dir el què molts pensem d'una manera clara i tranquil·la.

Manel&Ita ha dit...

Totalment d'acord amb el contingut d'aquest article. Ha post ordre i criteri en aquesta polèmica.

Anònim ha dit...

Seguro que muchos, muchisímos nos adherimos a ese escrito.
Hace no mucho hubo un caso en otra zona que no voy a citar que está muy bien enterrado donde una persona armó un buen escándalo y lo hizo autoerigiendose en persona de referencia en el mundo de la escalada y con supuesto apoyo de un colectivo ilustre.
Quienes tenían en la mano la capacidad de regular en un primer momento supusieron que esta persona era representativa del colectivo de escalada y fue necesario enviar al lugar adecuado una o varias cartas informando de posturas contrarias a esa que estuvieran avaladas por el colectivo más amplio y representativo posible y a partir de ahí poder abrir un diálogo. La realidad del caso que cito rápidamente los que tenían capacidad de regular tras una reunión entre las partes se dieron cuenta que la persona que inició el lío no era representativa y tenía cierto afán de notoriedad y ganó credibilidad y peso el segundo grupo. En este caso fue un buen final y parece que el tema está parado pero está claro que hubo que organizarse y trabajar para parar lo que se había puesto en marcha.
Tenéis mi apoyo y mi agradecimiento por vuestra labor.
Por último y a modo de reflexión el colectivo escalador somos percibidos por la sociedad como un grupo poco relevante, usando los tópicos unos vagos, algo hipies que gastan poco y pierden el tiempo subiendo paredes y exponiendose a riesgos innecesarios. Digamos que a priori empezamos con imagen negativa como colectivo.
Tal vez se llevarían una sorpresa si además de como escaladores nos identificaramos como: bomberos, policías, profesores, electricistas, abogados, empresarios, estudiantes universitarios, etc. incluso como padres de familia.

Un abrazo y mucha suerte y ánimo.

Chavi

nenivan ha dit...

copon, quina clarividencia la d'aquest manifest. Recull practicament totes les idees i conceptes que molts creiem assentats pero que l'experiencia ha demostrat que cal recordar de tant en tant. Vull pensar pero, i la realitat on visc així ho demostra, que els que estem a favor de totes aquestes consignes, en especial la del respecte, som una gran o grandissima majoria. Malauradament, els que estan fora d'aquesta majoria fan més soroll que nosaltres.
Endavant i força

Jordi Joan GV ha dit...

M'afegeixo als signants subscrivint totes i cadascuna de les paraules. Gràcies per l'esforç de la feina ben feta.

Fernando ha dit...

(Yo el video no lo he visto, y me ciño a lo que leí en el artículo de El Periódico)
Yo no le hubiera dado más relevancia que la que da una conversación informal, más que nada para no darle una categoría de importante que creo que no tiene.
He leído la replica de una parte del colectivo y, tras leerla, tampoco me encuentro cómodo con ella, creo que no puede evitar caer en parte en los vicios que denuncia
Haber titulado este manifiesto, bien documentado y bien redactado, haciendo referencia expresa en el titulado al Sr Tarragó, cuando la molestia es extensible a las otras dos personas que opinan en el artículo de El Periódico, es caer en el mismo pecado del que se acusa a ese diario, y ya de entrada hacer que este manifiesto pierda parte de la fuerza que se pretende que tenga. Y es escaladoramente parcial (Hay una parte que es la de los buenos y guays y la otra la de los malignos.).
Este hecho y determinadas referencias que se hacen hacia el Sr. T dan a entender que es una cuestión personal.
Yo también hubiera resaltado aquellos puntos en los que se pone medallas y luego no son más nubes que se deshacen con el viento, pero hubiera evitado mencionar cosas como el hecho de que no utiliza el casco y no hubiera hecho mención a la remota posibilidad de que la vía de la polémica se la hubiera desequipado el mismo para alcanzar notoriedad. Eso en una conversación de bar con la cervecita y haciendo coñas con los colegas está muy bien; en un manifiesto serio sobra y más sin pruebas de la autoría de ese hecho. Es absurdo pensar que tras esperar 20 años a que alguien encadenará esa vía va a ir el mismo que la abrió el día después a desequiparla. Eso tiene todo los indicios de ser una falsedad que un suceso creíble y por lo tanto nombrarlo para luego rebatirlo en plan si pero no pero tal vez , es como decir que se da cierto crédito a ese bulo.

Opino que el Sr Tarragó tiene derecho a su día de furia pero que se ha equivocado en el medio. A nivel privado puede expresarlo como quiera, pero en un medio público hay que cuidar las expresiones y el mensaje. Entiendo que el Sr T tenga todo el derecho del mundo a sentirse enfadado, si, como afirma, si amigo el Sr Baciero murió por causas indirectas de un cobarde desequipamiento. Y entiendo que el Sr. T tenga todo el derecho del mundo a sentirse irritado y enfadado si una vía abierta desde hace la pila de años es desequipada después de ser encadenada por primera vez. Desequipamiento cobarde también. Cobardes tanto el uno como el otro (y peor el primero) pues nadie ha asumido la autoría. Y entre una cosa y otra, y puede que otras más, el vaso se ha ido llenado hasta que se ha desbordado.

Opino que el si el Sr Tarragó se salto el permiso de reequipamiento e hizo lo que le dio la gana, evidentemente hizo mal y el Patronat debe tomar nota y hacer algo.

Conozco de lejos los “méritos” del Sr Pazos, y creo que siendo quien tiene más culpa de todo lo que ha ocurrido, casi se pasa de puntillas sobre ese tema.
En cuanto al Sr Picazo, creo que tiene el culo limpio de pelos en el tema que nos atañe, y que tiene todo el derecho a evolucionar, madurar y opinar de la forma que crea oportuna, aunque en su juventud tuviera actitudes diferentes a las actuales. Creo que eso es algo que nos pasa a todos en mayor o menor medida conforme pasan los años; hay quien es infantil y es Peter Pan toda la vida pero el resto cambiamos/maduramos. Aunque considero que la actividad de los piratas sea reprobable, y yo iría por la vida como si se tratara de un mérito (tampoco tapándolo como una vergüenza), tengo que decir en su favor que fue pública y sus miembros conocidos. No como otros que se van encondiendo en las sombras y actúan desde la cobardía.
(sigue)

Fernando ha dit...

Desconozco si la ferrata del Gorro Frigi era o no un adefesio. Sí que sé de que gente me ha comentado que al desequiparla si que puede causar problemas a personas que se refíaban de su existencia y se encuentren que ha desaparecido. Es evidente que el desequipamiento de un itinerario que se ataca con un determinado material puede dar problemas si vas con lo puesto, según la reseña. Lo habitual es que te retires cagándote en los muertos del mamón que ha tenido la idea. Otra cosa es hablar de los accidentes o incidentes que ocurren en vías bien equipadas, sean de la modalidad clásica o sean de la deportiva., sean ferratas.



Es muy correcto hacer referencia a las modalidades de escalada, llamar al entendimiento, al respeto y a no sé cuantas cosas más, pero con afirmaciones que rayan el insulto, o que ya lo son en sí como: però cal considerar també com a emprempta els quilos de metall que indiscriminadament escaladors sense escrúpols col•loquen sense miraments per les roques i parets de Montserrat.
Esta frase y esta opinión de una parte del colectivo escalador respecto a otro, por mucho firmantes de renombre que lleve, convierte todo este manuscrito en humo. Porque por muchas buenas intenciones que pongas, esta mancha predomina.
Desde estas posturas no vamos a llegar a ninguna parte.

Salut

Mingo ha dit...

Aquí cadascú tira cap al seu molí. Jo no estic gens d'acord amb l'article del períodico de Catalunya, i en aquest sentit estic molt d'acord amb la carta que exposeu en el blog.
Però hi ha un punt de la carta que publiqueu en el vostre blog, en el que estic en desacord, en la desequipació anònima del Gorro Frigi.
Hem sembla molt bé que es treguin les cadenes o totes les merdetes que havia, però això no és pot fer d'una manera anònima i aplaudir-ho. Doncs esteu legitimant a la gent que roba ancoratges; paraules textuals vostres "havia patit un robatori d’ancoratges en un acte totalment rebutjable" (està escrit quan parleu del accident del LLuís).
Una cosa semblant hem va passar aquest cap de setmana després de caminar més d'un hora per arribar a la Monja i fer les 4 tirades de la Josep Rigol, no vam poder fer l'última tirada perquè algun anònim va decidir que com havia una fissura al costat podia treure el primer espit de l'artificial que havien deixat els primers ascensionistas. Si al menys ho hagués dit haguessim portat el material doncs la via que és fàcil està equipada.

Anònim ha dit...

Fernando, avui en dia,també hauriem d'evitar, ja no l'equipament excessiu, sinó la sica... la sica per arreglar la casa si, però deixa de sicar pedretes a les parets d'arreu.
Moltes gràcies. Si escrius més esduet, millor.

Anònim ha dit...

Totalment d acord. Fernando fas el que vols i on vols. Sense tenir en comte res i ni a ingu. Tambe cansa i fa pena la teva sika , picats rtc.....
Amb una cutrada com les de lanparet gran ja tindries que haver parat, pero no.....

Fernando ha dit...

Señores anónimos (o señor anónimo)
1) Una persona educada da la cara, aunque sea simplemente por respecto al editor (y dueño) del medio en que se va a dar una opinión,;
2) Si es que esto que habéis escrito se puede considerar una opinión, pues para nada toca el tema de la entrada y os vais por las ramas de vuestras filias personales.
3) Vuestros problemas son dos (como mínimo): la envidia y la inmadurez. Crecer un poco, ya es hora.
PD: si el editor del blog quiere borrar estos comentarios que para nada tienen que ver con el título ni cuestión de la entrada, yo no tengo ningún problema.

Anònim ha dit...

Fernando,
En este mundo de blogs y comentarios generalmente rápidos e impulsivos, leer tus comentarios es como una ventana que se abre y refresca y ventila la casa.
Como una vez me dijeron soy incoherente y me siento mucho más identificado con tus comentarios y respuestas que con mi comentario inicial.

Saludos, Chavi

Anònim ha dit...

Entonces tú sigues defendiendo picar, sikar, nombres, etc.....?
Lo puedes aclarar?
Antifascista siempre

Anònim ha dit...

ESTIC D'ACORD QUE ON ES PODEN POSAR ASSEGURANCES NO FIXES NO HI HAGIN XAPES, I QUE ES RESPECTI L'EQUIPAMENT ORIGINAL, PERO NO VEIG CAP PROBLEMA EN CANVIAR EXPANSIONS VELLES.
PER ALTRE BANDA QUIN PROBLEMA HI HA EN OBRIR NOUS SECTORS D'ESPORTIVA QUE NO AFECTEN SECTORS CLASSICS? O ES QUE TENIM MES DRET ELS QUE FEM CLÀSICA QUE AQUELLS QUE FAN ESPORTIVA?

Lo Piolet ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
JOSE LUIS ha dit...

Por si fuera interesante o de utilidad para ti, para tus compañeros de rutas o para los lectores de tu web, tengo publicado el blog plantararboles.blogspot.com
Un manual sencillo para que los amantes de la naturaleza podamos reforestar, casi sobre la marcha, sembrando las semillas que producen los árboles y arbustos autóctonos de nuestra propia región.
Salud, José Luis Sáez Sáez.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...