Serra del Cadí. La Teixonera

Bé, com que enguany posaria la mà al foc afirmant que aquesta via no es podrà repetir en bones condicions, transcriuré paraula per paraula un relat que vaig escriure i que he recuperat d'una revista d'excursionisme que ja no existeix, del que crec que va ser a tercera absoluta i primera en solitari l'any 1996 si no recordo malament. Poseu-vos en context, un jovenet més fort i més valent, però també més incoscient que no pas ara, que ja no és ni jovenet, ni fort ni valent, va decidir anar-hi sol després d'un intent infroctuós de trobar un company per escalar entre setmana.

Història d'una solitària a la Roca Punxeguda del Cadí


Puc fer-ho puc fer-ho, oi que si anés acompanyat ho faria? Doncs sol també. Sóc el mateix, tant si m'assegura un company com si ho faig jo mateix. D'acord, la caiguda és més forta i més compromesa. Però algú ha parlat de caure ? Des de quan es pot caure quan fas alpinisme ? En definitiva, que puc fer-ho, he de fer-ho,  i no sé perquè, però si reculo sense haver-ho intentat, hem sentiré malament.


Pensaments com aquest em van passant pel cap mentre pujo d'Estana fins al peu de la Roca Punxeguda, que és on comença la via que vull intentar.


Per sort, fins als peu de la Canal d'Estana la neu és dura i, a més, vaig seguint unes traces que van a la Canal de l'Àliga. Però la sort se m'acaba quan haig de flanquejar fons al peu de paret. De fet, estic més estona per fer aquests 100 metres que per anar de Prat de Cadí fins a la Canal d'Estana.


M'enfonso fins més amunt dels genolls en una neu pols d'inmillorable qualitat....per baixar esquiant.


Ja veig el primer llarg i no sembla pas tant difícil, ànim Francesc, el gel serà bo i aniràs més depressa del que et penses. Avui tot anirà rodat i a mitja tarda seràs al cotxe un altre cop.


Com podeu comprovar, tots els recursos són bons per donar-se moral un mateix. I així de decidit arribo al peu del primer llarg; un cop preparat amb el material penjat del talavart començo a pujar, però un metre i mig és suficient per adonar-me que la cosa no és tan fàcil com sembla.


Millor que baixis ara que hi ets a temps i que muntis una reunió més sòlida, per si de cas. 


El sistema que faig servir per assegurar-me és el de bucles. Lligo un cap de corda a la reunió, calculo els metres que hi ha fins al primer punt d'assegurança, hi faig un nus que em lligo a la cintura, i així successivament fins que arribo a la reunió següent.


No és extremadament difícil, però si aquí hi col·loco un friend quedarà molt millor. Ai redéu! Com pot ser que estigui tan mal col·locat escalant en gel? En roca les preses les agafes com pots, però en el gel les tries tu! Vinga, posat-hi bé i acaba de pujar aquest primer ressalt. Buf! Si ha sigut maco i tot, això promet. R1. No, encara en queda molta corda i puc apurar més. Pujo per pendents fàcils per dins d'un diedre, que se m'acaba. Ara sí, R1, un xic més avall d'on la ressenya posa R2. Clavo dos pitons que queden bé i rapelo fins a baix.


Fantàstic, un llarg 60 metres, 2 seran 120; 3 seran 180; 4 seran 240,... i amb 5 horetes de res hauré acabat la via.


Remunto un altre cop amb un piolet i un jumar. És tot un invent, això del jumar, és com un piolet que sempre queda ben clavat. Però compte! No t'hi pengis del tot, que encara faràs saltar la reunió i riurem.


Arribo a la R1 i m'encaro per la dreta a la cascada del segon llarg: 80 graus? Si sembla desplomat! En fi, ànim, que és un trosset molt curt. Osti tu, que difícil. No puc pujar. Una assegurança, necessito una assegurança urgent. Poc a poc, ves-te penjant del piolet, o no, millor concentra't i levita, almenys fins que hagis clavat aquest pitó. Buf, que difícil, on són les fissures? A sí, a sota del gel. Aguanta, aguanta. Bong, bong, bang, bing, bing. Per fi, l'he clavat. Descansa, concentra't, aguanta, no baixis. Aquest clau serveix per assegurar-me, però també serveix per baixar. No, no, he de pujar, fer el cor fort. Són 2 metres i serà fàcil fins a la reunió.


No m'agrada gaire humanitzar el material, però avui, per manca de company a qui plorar, no paro de parlar amb el piolet, amb el glaç, les reunions,... més que res, per demanar-los a tots plegats que tinguin la paciència d'aguantar el meu pes una estoneta.


Només avui. Sobretot les reunions, important. Seria una llàstima pujar amb el jumar i que la reunió cedís. Perdria tota la gràcia. En fi, atacarem el tercer llarg de mixt.


Vinga Francesc, que de preses n'hi ha, el que has de fer és desenterrar-les i agafar-t'hi ben fort. Sí, ja ho sé, és freda la neu, però no ho és tant, només he fet servir la meitat de la corda, però no em queda més material. Cap problema. Descansa, beu aigua i ànim, segur que el llarg següent és més senzill.


Quart llarg, darrer tram de mixt. Si fas això, hauràs fet el més difícil. Quina hora deu ser? És igual, segur que sortiré de dia.


Ving, puja, clava,... sí senyor! Torna a pujar, torna a clavar. Què més vols? Els pitons queden prou bé. He de donar-me corda suficient per al flanqueig, no fos cas que se m'acabés a la meitat.


Començo el flanqueig i no vull ni pensar els metres que baixaria en cas de caiguda. Està ben clar, que quan vas sol, la corda només et serveix per aguantar-te, no gaudeixes de la proximitat de les assegurances, ja que quan hi ets, et tornes a donar corda tants metres com la distància fins al següent seguro. En fi, millor no pensar i continuar cantant la cançó del Lou Reed que no puc treure'm del cap. Començo a odiar-la. Vinga, una punta de clau per assegurar el pas i ja sortiré. Ostres, no queda gaire bé, és com si no hi fos, millor me'l reservo per si el necessito més amunt. Quina p*****, hauré de fer aquest tram sense cap assegurança? Ai la serenitat, escalfa't les mans, mirat-ho bé i amunt, és un pas de decisió. No cauràs. Un, dos, ja! Faig el pas i se m'escapa una paraulota de les grosses. Déu n'hi do. Neu fàcil fins a la R4.


No m'atreveixo a mirar el llarg següent. Va, si l'hauràs de fer igualment. Oh no! Una altra cascada mal formada. Estic una mica fart de passar por. Per sort, és el darrer llarg difícil i al meu "coco" cada cop li costa més funcionar. Ànim, serà un altre tram "peleón" i ja estarà. Baixo a recuperar el material i torno a pujar amb el jumar. Em fa gràcia perquè als primers llargs procurava no abusar de l'invent. El feia servir només per estar assegurat. Ara m'hi penjo amb tot el meu pes, confiant cegament que la reunió no cedirà.


Darrer llarg: dues cascades enllaçades per un tram més ajagut. És el de sempre, passes por uns quants metres i després ja està.


Osti tu, això del gel enganya molt, sempre és més difícil del que sembla des de baix. Vinga, ànim, posa el peu allà i equilibra't. No relliscarà. Va piolet, clava't!!! Uffff, va, un altre pas, apa, ja està.


I efectivament, així és fins que arribo al peu de la cascada següent, l'última: però si en falta la meitat!


El meu "coco" diu que prou, que plega, que vol sortir, de manera que he de cercar una variant de sortida, perquè la original és massa difícil. Per l'esquerra sembla que hi ha un pas, va, prova-ho. Ui, quina neu més inestable, encara se n'anirà tot avall. Poc a poc, no hi ha pressa. Trec el cap per la canal-diedre que puja per l'esquerra. És una sortida de roca, però no sembla excessivament complicada. Ho provo per aquest lloc, encara que el preu sigui muntar una reunió extra, amb totes les possibles conseqüències que això comporta. Efectivament, uns passos de quart grau sobre una roca no del tot compacta em porten fins a la sortida, fins al cim de la Roca Punxeguda.


En aquests moments, quan ja ets al cim i a peu pla, i després d'haver-te barallat tot sol durant deu hores amb una via, la sensació que et queda és confusa: alegria, cansament, por a la baixada, etc,... Però en qualsevol cas, el cervell es relaxa del tot, ja no estàs pendent de les mateixes coses. És un instant que no canviaries per res del món, una pau interior que segurament només pots aconseguir quan vas sol. Només em manca una cosa: el darrer raig de sol que no m'arriba a tocar.


Per a fer la via he utilitzat 3 "V", 2 "U" (una de les quals s'ha quedat a la darrera reunió, l'extra), 2 Universals, 2 Extraplans, friends fins al 2'5 i un cargol de gel curt. Jo recomano portar menys "V" i més Extraplans. A la via només hi ha un clau a la R3 (si aneu amb cordes de 60) i ara un altre a la última.


Sembla ser que els qui van obrir la via no la van batejar i uns companys, que van fer la segona repetició van proposar: "Via de l'Estel Fugaç", perquè potser trigarà unes quantes temporades a tornar a formar-se. Jo hi estic totalment d'acord.




Cesc