A qui t'estimes més, al pare o a la mare ? Què prefereixes, la roca calenta de Montrebei escalfada al sol d'hivern, o l'ombra d'una paret nord casualment en òptimes condicions ?
Doncs com que un dels que tenia veu i vot en la decisió té el Canigó a una hora i mitja de casa, i Montrebei a 4 hores, ens hem decantat per visitar aquesta paret que enguany gaudeix d'unes condicions excel·lents.
El dissabte fem l'aproximació cap al refugi des del poble de Valmanya, carregats amb una mica menys d'allò imprescindible per passar una nit al refugi lliure i l'endemà fer la via de la que teniem referències d'aquesta mateixa setmana.
Tot i ser cap de setmana i la gran quantitat d'informació que corre per la xarxa sobre aquesta via que enguany s'ha repetit ja moltes vegades, estem sols en tot el circ, i pràcticament en tot el massís, ja que en tot el diumenge només veiem una silueta que es desplaça per la carena del Barbet.
La via no decep gens, i val la pena pujar fins aquest racó per a repetir-la tal com està ara, tota a punta de grampó menys el llarg de xemeneia, de roca pura.
Vam fer alguns trams a l'ensemble, i també vam aprofitar alguna reunió ja muntada, o sigui que tot i ser tres, en aproximadament unes quatre hores ens vam plantar al cim, amb tot el Pirineu a una banda, i el Mediterrani a l'altra, tota una sensació que no es pot experimentar en cap altre indret.
Cesc.
3 comentaris:
Felicitats per l'escalada
Merci Mingo, espectacular el lloc i sobretot les condicions. Realment, val la pena.
Eis Cesc, ja veig que com sempre: no escales!!hehehe
A veure si un dia d'aquests em treus a no escalar emb la ferramenta hivernal a veure si algun dia amortitzo els "Pulsar" rectes i els grampons bipunta del 95...hehehehhe.
Les fotos m'han posat súper fanàtic!!
Salut!
Publica un comentari a l'entrada