Reentré, o vies clàssiques per anar rodant

Poc a poc, després de pràcticament 1 any i mig d'estar fora d'òrbita entre estudis i lesions, durant aquesta tardor he anat prenent contacte novament amb la roca i recuperant sensacions.
Casualitats de la vida, ha coïncidit el final del "tunel" amb la visita encadenada d'amics de fora que no havien estat encara per la cara nord de Montserrat, o hi havien estat fa molts anys, primer uns francesos i després uns madrilenys. Gràcies a ells, i a la temperatura d'estiu que encara dura, m'he decidit a donar un pas endavant en la meva recuperació i els he acompanyat a fer les clàssiques de referència que tot escalador que visiti el massís ha de fer: Punsola, GAM del Bisbe, GAM de Diables,  aproximacions, passejades, etc,... activitats que la gent que no coneix la muntanya agraeixen l'ajuda d'un "guia" local.
Tot plegat no ha fet sinó contatar tot allò que ja sabem: Montserrat és un lloc excepcional per a la pràctica de l'escalada, i també per a l'excursionisme. Només calia haver sentit els comentaris dels dos companys francesos, en absolut inexperts o novells, baixant de la Sánchez Martínez, o els madrilenys comentant l'entorn i la caminada després d'escalar per la regió de Frares tornant cap a Can Massana passant per les Agulles, amb les inevitables comparacions amb la seva Pedriza.

Sempre és una agradable sorpresa trobar-se amb el Paca a qualsevol banda, però si és al cim d'una agulla, molt millor.

Com a anècdota, un dels madrilenys que ja coneixia Montserrat, va estar fa 15 o 20 anys escalant per la regió d'Agulles i el puta, amb una sabàta i una espardenya, va escalar la Grimpanautes a la Miranda de les  Bohigues i la Valentín de l'Aeri.