L'un, l'amor del dia a dia, amor de base. Quant m'allunyo uns dies el trobo a faltar, un amor ben conegut però que de tant en tant em dona sorpreses. Un amor que m'ha forjat com a "persona". De tant en tant l'observo detalladament i me n'adono com m'he acostumat a la seva bellesa, a les carícies que li faig i a mirar-la dia a dia. Fins i tot arribo a oblidar com n'és d'especial i preciosa...
Aquest amor es diu Montserrat.
El segon amor és més salvatge. És com una amant fidel que em permet escapar de la rutina. A l'estiu i a l'hivern no ens veiem i així les ganes sempre estan enceses. M'encanta que m'aculli a casa seva uns dies, asseure'm al seu jardí i mirar-la a la posta del sol...quina temptació d'abandonar la Montserrat i anar a viure amb ella...
Aquest amor es diu Montrebei.
I el tercer amor, és amor d'estiu, és el més passional, fins i tot violent. Cal saber estimar-lo i no perdre el bon camí. Molts se'l miren de lluny, fins i tot alguns hi proven alguna aventura esporàdica però amb por de profunditzar amb la relació.
Jo he après a deixar-me portar i a gaudir dels estranys plaers que em provoquen les seves abraçades del que sovint em costa sortir-ne. Però sé que quan l'estiu s'acaba torno a la meva vida amb Montserrat i Montrebei.
Aquest amor es diu Ordesa.
Doncs bé, aquesta setmana passada, sense haver-ho planejat, les vaig veure a les tres i lluny de portar-me confusions, m'ha deixat una molt bona sensació...
Dimecres Ordesa, dijous Montrebei i divendres Montserrat.
Per respecte als orígens i perquè "la de sempre" és la damisela que més m'estimo us "piulo" una raresa montserratina.
Mutuament enganyats enfilem la canal del Pou del Gat direcció als Flautats. Tot passant Trinitats abandonem les motxilles, els dos quilos de pomes que sempre porta en Willow i un grapat de pitons que finalment decidim no pujar al via...bon entrenament.
La via és la Genocide a la cara NW de la Cadireta del Diable. Un gran diedre molt evident i estètic obert en artifo i forçat posteriorment per l'Alzina i l'Endika. No tenim referències de gaires ascencions ni tampoc de si s'havia fet sense pitons... La jugada surt prou bé i li fotem "l'atxassu" (rotpunkt) tot fent una bona gestió d'uns Camalots (0,5 al 2), uns aliens (semàfor + gris), tascons i com no, tricams. La via sorprenentment neta de material (al llarg 1 un buril i un pitó, al ll4 un pitó i a l'últim llarg un pitó i 6 burils). Reunions rústiques però equipades amb tres burilillus. Dificultats més o menys encertades: LL1 6a+, Ll2 7a, Ll3 6b+, Ll4 6b+ i Ll5 6b.
La roca... millor escalar amb amor i tibant cap a dintre...
El lema: Roca bruta, escalada neta!!
Com diria el "rei de la cara nord": Recomanable per a esperits molt montserratins.
 |
| sort dels tricams... |
 |
| la foscor de la nord... |
 |
| Afegeix la llegenda |
Salut i metres.Llullu.
6 comentaris:
Felicitats Llorenç i cia, les fotos impressionen, bufff quina por.
Una abraçada
La puta nanu, cada dia que et llegeixo em deixes més impressionat. Molt ben escrit.
Nen, estàs fet un poeta!
I m’has d’explicar què és això de tibar cap a dins??!!, és que jo sóc molt novata...
Apa,salut!
no ens coneixem però m'agrada molt aquest relat tant sincer... i deixa'm dir-te, que de tant en tant mola compartir els amors, espero que no t'emprenyi alguna atissada de tant en tant!
el lema, sense comentaris. Excel.lent!
Adrià
Chapooo!!! una altra vegada per l'escrit. Comparteixo els mateixos criteris i amors, ara mateix però m'ha tornat a sortir una altra amant:
http://somiamuntanyes.blogspot.com/
Salut!!
kiku
ahaa, a foc amb totes. Mola molt l escrit, i en el fons tots igual som una mica pitxaloques!
Publica un comentari a l'entrada