Altiva talaia de rodones venes
de pedra em tornes la sang,
esqueixant l'acer de les penes
i llarg a llarg sortir del fang.
A la llum visc de la teva ombra,
per morir pel teu encant
i pel vent que sempre escombra
el saber de l'ignorant.
I si truco a la porta de la misèria
dels records en fas escut,
i així lluitar per l'essència
de tot allò desconegut.
I si algun jorn m'allunyen de tu,
l'esguard et cercarà incansable
per beure un glop d'aixopluc
d'aquesta set insaciable.
La meva ànima als teus rocs,
els teus còdols al meu cor.
p.d. perdó a tothom. Ja miraré de canviar de camell ara que vénen els reis (jeje).
5 comentaris:
Collons Llullu, QUIN NIVELL!!!!!!
Pos vaia,quins dots d'artista amagats que tens.
Volem una segona entrega!Montrebeiana potser...
Kiku
... i amb il·lustracions si pot ser.
malparits, no us en rigueu que crec que l'espatlla ja millora i encara rebreu una garrotada...jaja.
Va, a vore qui s'anima.
Quan l'he llegit m'he pensat que era teva, després pels comentaris cap dubte. Si la meva ex, que d'això en sabia, algun cop m'ho havia dit que tenies fusta, però de la bona ehhhh.
Bon any
Publica un comentari a l'entrada