Ahir en Cesc em va treure a passejar a la paret del Doll a la "superclàssica" Manowar.
La via no mata i com deia el company: està molt ben venuda. Però en fi, el més important és la bona companyia (sobretot la meva. jejeje) i comprovar que les lesions que em serveixen d'excusa ja fa uns mesos, ja em comencen a cantar.
Com a informació útil dir que és totalment recomanable portar pantalons llargs i baratillus pel que pugui ser. Naltrus vam fer l'aproximació com diu el llibre del Soldevila, però creiem que potser és millor la que recomana el Luichy. Les dos ressenyes son bones i el camelot del quatre el vam posar en tres o quatre ocasions (perquè el duiem).
Tot i aquesta breu explicació que no anima en exés (deu ser la ressaca...), per coneixer aquesta paret i passar un bon dia val la pena anar-hi.
Ja penjaré alguna fotillu quan trobi la càmera (òstia quin descontrol que porto últimament...Cesc, la tens tu?Si és així tu mateix les pots afegir)
De totes maneres, escric això més que res per agraïr a tots els cabroassus/es que vau venir al sopar sospresa (i als que no vau poder) que em va organitzar la Míriam pels meus 30 anys.
Guillem, Aleix, Genís, Jan, Goiko, Edu, Trini, Willow, Txell (i el que ve), Xavi, Yolanda, Cesc, Gemma, Nandu, Marc, Salva, Núria, Matí, Kiku, Marta i com no, Míriam.
GRACIES A TOTS PER SER-HI!!!! Quins pastissus!!! Quins presents!!!!(tan mal vestit vaig normalment?)...No tinc paraules...que animals.
Al final pensaré que sou amics meus i tot. Snif, snif estic emocionat de veritat.
I gràcies als quatre manrussos/es que van fer acabar la festa com cal (tancant antrus a Manresa). Sort que algú m'acompanya en les hores baixes...jiji
PD Que ningú es pensi que m'estic estovant o que per molt que vinguéssiu al sopar no us posaré a parir a la que en tingui ocasió Jajajaaa. Una abraçada a tots i totes i us la repartiu. I ara, critiqueu tant com vulgueu que en uns dies no engegaré l'ordinador.
2 comentaris:
Osti Llullu! Pensant, pensant ja sé en què es va confondre el Tati amb allò de l'últim llarg de la via del Ferrús. El cas va ser que per obrir el tercer i últim llarg vam baixar d'un arbre al final de la via(R3) per plantar-nos a la R2. Quina por, buf!, des de baix, ens va semblar que quedava més o menys a la vertical. I ja veus, rappel de 60 m, cordes apuradíssimes i flanqueja per coincidir amb la R, suor freda... Després el Ramon li va fotre per sota. Ara només falta anar-hi i forçar-ho!crec que pot sortir,potens!
Kiku
Ei nen, tot i tenir 30 encara ets una mica bollito, FELICITATS.
Ahhhhh collons tioooo suposo que et devien regalar una maquina de afotos, a veure si ara te l'emportes a passeig. Una abraçada i records a la familia
Publica un comentari a l'entrada