dimarts, 5 d’octubre de 2010

Arrampicata dolomítica

 Hola a tots altra volta! Grimpacòdols productions presenta... INICIACIÓ DOLOMÍTICA.
Tot comença am un projecte amb el Capo Grimpacòdol (Il padrino Francesco) per  fer alguns negocis per la regió nord-italiana...Malhauradament el nostro capo tenia altres afers i es fa enrera... Merda, merda, a qui podria enganyar? Osti, i tant! El Kiku de Manrússia: Jovenet, fort com un roure, sense gaire criteri i acabat de sortir victoriós de les opos de pompier (en plena forma)... la víctima perfecte.
 Com ja imaginava no em va posar cap pega i per la diada ja fèiem via amb "l'autocaravana" cap a aquest tros de món que encara desconeixíem. Només començar ja flipem emb el viatgillu: Quines autopistes! quines arees de servei! quins peatges tan bonics! kamaku és tot! Tot passant per Mónaco tenim els nostres dubtes si cal continuar...El vici de la pedra pot més que els altres i hores més tard passegem com uns herois pels carrers de Cortina D'ampezzo.
 -Ei llargarut, per on vols començar?
- Tre Cime... Hase-Brandlerrrrr?
- N'estàs segur, Kikot? Bé com vulguis, per això no ens discutirem- aquesta frase es repetiria 435 vegades en 12 dies...
El primer pas que calia evitar com fós era pagar els vint euros que costa pujar per la carretera de les Tre Cime di Lavaredo! Ens escaquegem fàcilment entrant a partir de les vuit del vespre...
Ens llevem d'horeta i mentre fem material per anar de cara a barraca...
- Caguntot Llullot! vols dir que no comença a ploure?
- Osti no sé, tu... vols dir que no és molt blanc i fred per ser pluja? Collons ja neva!
Canvi de plans: Començarem descansant per agafar més forces.

Els dies que vinguéren després van ser molt més bons però paria un fred de mil dimonis i ens veiem obligats  rebaixar els nostres projectes. Tot i això pugem per l'Espiolo Giallo de la cime Piccola (350m. VI) i la Cassin de la Piccolissima (250m. VII-). La primera puja per un elegantíssim esperó però la via decepciona una mica per un tros central que li trenca continuïtat. Tot i això és del tot recomanable per la història que té i pel lloc per on puja. La segona ja és una altra cosa, escalada vertical i sostinguda amb un final de via preciós... tot en lliure, sense cap expansió (la tònica de casi totes les vies)... Som els putus reis del mambo!
-Ei llargarut, quin temps farà demà?
-Demà xungo, demà passat i l'altre encara més xungo... demà si parés de ploure una estona podríem aprofitar i escalar alguna coseta? encara que sigui esportiva?
-Com tu vulguis, per això no ens discutirem. Però jo no he fet 1400 km per fer totxos.
El dia seüent per la tarda ja no plou i enfilem cap a les Cinque Torri i fem una vieta "friki" de cinc llarguets. Un friki prou bonic: no gaires xapes, bastans pitons i alguns llarguets bastant a pèl... collonut!
Acte seguit passem els dos dies següents tancats a "l'autocaravana" mirant com plou. Aquests dos dies no els explicaré ja que formen part de la nostra intimitat com a cordada...jeje.
Al tercer dia nostre senyor decideix tancar l'aixeta però s'oblida de conectar el secador i el nostre objectiu resta prou mullat com per canviar de pla: Nirem a la vall de Fanes a fer una vieta curta i fàcil per passar el dia. La via triada és la Thriller i quina gran via! 2h d'aproximació per una vall de somni, casi 7h d'escalada per resoldre els 250m. de calcari verdonià semiequipat amb dificultats de fins a 7a més collat que la mare que el va parir... En pobre nanu (Kiku) s'emporta algun enurt i alguna pitonissa de regal... jajaja!

L'endemà ens tornem a llevar amb un sol espatarrant que il.lumina el pilastro de la Tofana de Rozes. Una hora més tard ja suquem magnesi a la Constantini-Apoloni. 500m. i VII+ de bona pedra amb una mica de tot: fisures, diedres, sostres i el famós llarg de l'esquiena di mulo (xemeneia cabrona i molla...) i ni una xapa.
Amb aquest paissatge, aquestes vies, aquests prats, aquestes postes de sol... llàstima que en Kiku no sigui una Kika...
Decidim que ja anem prou bruts per continuar a  la zona de Cortina (lo mas pijo del mundo mundial) i que ja ens han astillat prou pasta (exemple: 1 llauna de tonyina 2.35 euros). Traslladem la nostra mísera existència cap al sud. Civeta Val Corpassa. Quin lloc, nanus! Només falta la Heidi!
El nostre objectiu: Torre Trieste via Cassin (700m. i VIII- max.) i amb "uno de los descensos mas completos de todo Dolomiti"(haviem llegit a varis llocs). Quin viot! no té desperdici ni un llarg i sobretot la segona meitat. Simplement una obra mestra. Pel que fa a la baixada, si no us sobren tres horetes de llum millor prepareu el vivaquillu. Naltrus ens salvem i just quan es pon el sol ja ensumem les birres del refu de Capanna Trieste. Quina tia tan maca la del refu. No li sabem el nom i en plan afectuós li posem el sobrenom de la Locomotora. Si algun dia passeu par allà ja sabreu per què. Son una gent molt maca.
El matí següent estem per l'arrastre i només podem fer una cosa: descansar i fregar ben fort amb el fregall al riu a vore si ens treiem aquesta morenor sospitosa...
Ja per la tarda decidim passar la última nit romantica tot pujant a dormir al refu lliure de Vazzoler, amb foguera inclosa, per rematar l'estada pujant a la Torre Venezia per la Via Tissi (500m. i VI-). L'agulla és un 10 però la via potser no és tant maca com les altres que hem fet. Una primera meitat perdedora i descomposadeta guanya qualitat a mesura que pugem. El cim val molt la pena i posa punt i final a les aventures i desventures de la cordada Francesco i Lorenzo (Kiku i Llullu) per les valls i cims dolomítics. Un cop més la sort ens acompanya i quan, hores més tard arribem al refu i fem unes birres comença a ploure a aixeta oberta. El dia següent hi havia un pam de neu a 1800m.!!
Ben mirat, sóc el paiu més afortunat del món!! Amb 1m. 95cm. de bon company i repetint vies que ténen més de 70 anys!!! Això si que éren escaladors. COLLONS!!!! (he dit).

En fi carpantes, si no hi heu anat mai no deixeu passar ni un any més o us podeu apuntar la propera vegada que hi tornem. PERQUÊ HI TORNAREM.

Llullu.

PD. en breu penjaré fotos. Perdoneu però se m'ha fet tardet...

4 comentaris:

edunz ha dit...

casundena, bona crònica! a veure aquestse fotikis... entre heidis, locomotores i vies obres d'art no queda marge per no anar-hi/tornar-hi...

Mingo ha dit...

LLorens, molt bona la teva piada. Si ja t'ho deiem quan erets molt jovenet que això d'escriure se't donava bé.
M'alegra molt i enhorabona per tota l'activitat, malgrat el Senyor us castigués uns quants dies.
Una abraçada ben forta

Cesc ha dit...

Osti Llullu, si fos un tio ric et pagaria els viatges només pel plaer de llegir el post.

Anònim ha dit...

Preciós, immens i apostoflant!! Grans Dolomites. I bona companyia.
Llullot cullons, a més de bon escalador sembla que també saps escriure, quin crack!
Al peu de les fotos hi podries posar alguna d'aquelles frases mítiques..

kiku

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...