GRIMPACÒDOLS

Terra

2012-02-07T00:43:00.003+01:00

Us enllaço un vídeo que parla dels boscos a Montserrat a l'actualitat i desde varis punts de vista. M'ha semblat molt interessant.
http://www.tv3.cat/videos/3899750/

Kiku

Serra del Cadí. La Teixonera

2012-01-25T13:39:00.001+01:00

Bé, com que enguany posaria la mà al foc afirmant que aquesta via no es podrà repetir en bones condicions, transcriuré paraula per paraula un relat que vaig escriure i que he recuperat d'una revista d'excursionisme que ja no existeix, del que crec que va ser a tercera absoluta i primera en solitari l'any 1996 si no recordo malament. Poseu-vos en context, un jovenet més fort i més valent, però també més incoscient que no pas ara, que ja no és ni jovenet, ni fort ni valent, va decidir anar-hi sol després d'un intent infroctuós de trobar un company per escalar entre setmana.

Història d'una solitària a la Roca Punxeguda del Cadí

Puc fer-ho puc fer-ho, oi que si anés acompanyat ho faria? Doncs sol també. Sóc el mateix, tant si m'assegura un company com si ho faig jo mateix. D'acord, la caiguda és més forta i més compromesa. Però algú ha parlat de caure ? Des de quan es pot caure quan fas alpinisme ? En definitiva, que puc fer-ho, he de fer-ho, i no sé perquè, però si reculo sense haver-ho intentat, hem sentiré malament.

Pensaments com aquest em van passant pel cap mentre pujo d'Estana fins al peu de la Roca Punxeguda, que és on comença la via que vull intentar.

Per sort, fins als peu de la Canal d'Estana la neu és dura i, a més, vaig seguint unes traces que van a la Canal de l'Àliga. Però la sort se m'acaba quan haig de flanquejar fons al peu de paret. De fet, estic més estona per fer aquests 100 metres que per anar de Prat de Cadí fins a la Canal d'Estana.

M'enfonso fins més amunt dels genolls en una neu pols d'inmillorable qualitat....per baixar esquiant.

Ja veig el primer llarg i no sembla pas tant difícil, ànim Francesc, el gel serà bo i aniràs més depressa del que et penses. Avui tot anirà rodat i a mitja tarda seràs al cotxe un altre cop.

Com podeu comprovar, tots els recursos són bons per donar-se moral un mateix. I així de decidit arribo al peu del primer llarg; un cop preparat amb el material penjat del talavart començo a pujar, però un metre i mig és suficient per adonar-me que la cosa no és tan fàcil com sembla.

Millor que baixis ara que hi ets a temps i que muntis una reunió més sòlida, per si de cas.

El sistema que faig servir per assegurar-me és el de bucles. Lligo un cap de corda a la reunió, calculo els metres que hi ha fins al primer punt d'assegurança, hi faig un nus que em lligo a la cintura, i així successivament fins que arribo a la reunió següent.

No és extremadament difícil, però si aquí hi col·loco un friend quedarà molt millor. Ai redéu! Com pot ser que estigui tan mal col·locat escalant en gel? En roca les preses les agafes com pots, però en el gel les tries tu! Vinga, posat-hi bé i acaba de pujar aquest primer ressalt. Buf! Si ha sigut maco i tot, això promet. R1. No, encara en queda molta corda i puc apurar més. Pujo per pendents fàcils per dins d'un diedre, que se m'acaba. Ara sí, R1, un xic més avall d'on la ressenya posa R2. Clavo dos pitons que queden bé i rapelo fins a baix.

Fantàstic, un llarg 60 metres, 2 seran 120; 3 seran 180; 4 seran 240,... i amb 5 horetes de res hauré acabat la via.

Remunto un altre cop amb un piolet i un jumar. És tot un invent, això del jumar, és com un piolet que sempre queda ben clavat. Però compte! No t'hi pengis del tot, que encara faràs saltar la reunió i riurem.

Arribo a la R1 i m'encaro per la dreta a la cascada del segon llarg: 80 graus? Si sembla desplomat! En fi, ànim, que és un trosset molt curt. Osti tu, que difícil. No puc pujar. Una assegurança, necessito una assegurança urgent. Poc a poc, ves-te penjant del piolet, o no, millor concentra't i levita, almenys fins que hagis clavat aquest pitó. Buf, que difícil, on són les fissures? A sí, a sota del gel. Aguanta, aguanta. Bong, bong, bang, bing, bing. Per fi, l'he clavat. Descansa, concentra't, aguanta, no baixis. Aquest clau serveix per assegurar-me, però també serveix per baixar. No, no, he de pujar, fer el cor fort. Són 2 metres i serà fàcil fins a la reunió.

No m'agrada gaire humanitzar el material, però avui, per manca de company a qui plorar, no paro de parlar amb el piolet, amb el glaç, les reunions,... més que res, per demanar-los a tots plegats que tinguin la paciència d'aguantar el meu pes una estoneta.

Només avui. Sobretot les reunions, important. Seria una llàstima pujar amb el jumar i que la reunió cedís. Perdria tota la gràcia. En fi, atacarem el tercer llarg de mixt.

Vinga Francesc, que de preses n'hi ha, el que has de fer és desenterrar-les i agafar-t'hi ben fort. Sí, ja ho sé, és freda la neu, però no ho és tant, només he fet servir la meitat de la corda, però no em queda més material. Cap problema. Descansa, beu aigua i ànim, segur que el llarg següent és més senzill.

Quart llarg, darrer tram de mixt. Si fas això, hauràs fet el més difícil. Quina hora deu ser? És igual, segur que sortiré de dia.

Ving, puja, clava,... sí senyor! Torna a pujar, torna a clavar. Què més vols? Els pitons queden prou bé. He de donar-me corda suficient per al flanqueig, no fos cas que se m'acabés a la meitat.

Començo el flanqueig i no vull ni pensar els metres que baixaria en cas de caiguda. Està ben clar, que quan vas sol, la corda només et serveix per aguantar-te, no gaudeixes de la proximitat de les assegurances, ja que quan hi ets, et tornes a donar corda tants metres com la distància fins al següent seguro. En fi, millor no pensar i continuar cantant la cançó del Lou Reed que no puc treure'm del cap. Començo a odiar-la. Vinga, una punta de clau per assegurar el pas i ja sortiré. Ostres, no queda gaire bé, és com si no hi fos, millor me'l reservo per si el necessito més amunt. Quina p*****, hauré de fer aquest tram sense cap assegurança? Ai la serenitat, escalfa't les mans, mirat-ho bé i amunt, és un pas de decisió. No cauràs. Un, dos, ja! Faig el pas i se m'escapa una paraulota de les grosses. Déu n'hi do. Neu fàcil fins a la R4.

No m'atreveixo a mirar el llarg següent. Va, si l'hauràs de fer igualment. Oh no! Una altra cascada mal formada. Estic una mica fart de passar por. Per sort, és el darrer llarg difícil i al meu "coco" cada cop li costa més funcionar. Ànim, serà un altre tram "peleón" i ja estarà. Baixo a recuperar el material i torno a pujar amb el jumar. Em fa gràcia perquè als primers llargs procurava no abusar de l'invent. El feia servir només per estar assegurat. Ara m'hi penjo amb tot el meu pes, confiant cegament que la reunió no cedirà.

Darrer llarg: dues cascades enllaçades per un tram més ajagut. És el de sempre, passes por uns quants metres i després ja està.

Osti tu, això del gel enganya molt, sempre és més difícil del que sembla des de baix. Vinga, ànim, posa el peu allà i equilibra't. No relliscarà. Va piolet, clava't!!! Uffff, va, un altre pas, apa, ja està.

I efectivament, així és fins que arribo al peu de la cascada següent, l'última: però si en falta la meitat!

El meu "coco" diu que prou, que plega, que vol sortir, de manera que he de cercar una variant de sortida, perquè la original és massa difícil. Per l'esquerra sembla que hi ha un pas, va, prova-ho. Ui, quina neu més inestable, encara se n'anirà tot avall. Poc a poc, no hi ha pressa. Trec el cap per la canal-diedre que puja per l'esquerra. És una sortida de roca, però no sembla excessivament complicada. Ho provo per aquest lloc, encara que el preu sigui muntar una reunió extra, amb totes les possibles conseqüències que això comporta. Efectivament, uns passos de quart grau sobre una roca no del tot compacta em porten fins a la sortida, fins al cim de la Roca Punxeguda.

En aquests moments, quan ja ets al cim i a peu pla, i després d'haver-te barallat tot sol durant deu hores amb una via, la sensació que et queda és confusa: alegria, cansament, por a la baixada, etc,... Però en qualsevol cas, el cervell es relaxa del tot, ja no estàs pendent de les mateixes coses. És un instant que no canviaries per res del món, una pau interior que segurament només pots aconseguir quan vas sol. Només em manca una cosa: el darrer raig de sol que no m'arriba a tocar.

Per a fer la via he utilitzat 3 "V", 2 "U" (una de les quals s'ha quedat a la darrera reunió, l'extra), 2 Universals, 2 Extraplans, friends fins al 2'5 i un cargol de gel curt. Jo recomano portar menys "V" i més Extraplans. A la via només hi ha un clau a la R3 (si aneu amb cordes de 60) i ara un altre a la última.

Sembla ser que els qui van obrir la via no la van batejar i uns companys, que van fer la segona repetició van proposar: "Via de l'Estel Fugaç", perquè potser trigarà unes quantes temporades a tornar a formar-se. Jo hi estic totalment d'acord.

Cesc

El Canigó. Directa Escarra-Muixart.

2012-01-16T19:25:00.000+01:00

A qui t'estimes més, al pare o a la mare ? Què prefereixes, la roca calenta de Montrebei escalfada al sol d'hivern, o l'ombra d'una paret nord casualment en òptimes condicions ?

Doncs com que un dels que tenia veu i vot en la decisió té el Canigó a una hora i mitja de casa, i Montrebei a 4 hores, ens hem decantat per visitar aquesta paret que enguany gaudeix d'unes condicions excel·lents.

El dissabte fem l'aproximació cap al refugi des del poble de Valmanya, carregats amb una mica menys d'allò imprescindible per passar una nit al refugi lliure i l'endemà fer la via de la que teniem referències d'aquesta mateixa setmana.

Tot i ser cap de setmana i la gran quantitat d'informació que corre per la xarxa sobre aquesta via que enguany s'ha repetit ja moltes vegades, estem sols en tot el circ, i pràcticament en tot el massís, ja que en tot el diumenge només veiem una silueta que es desplaça per la carena del Barbet.

La via no decep gens, i val la pena pujar fins aquest racó per a repetir-la tal com està ara, tota a punta de grampó menys el llarg de xemeneia, de roca pura.

Vam fer alguns trams a l'ensemble, i també vam aprofitar alguna reunió ja muntada, o sigui que tot i ser tres, en aproximadament unes quatre hores ens vam plantar al cim, amb tot el Pirineu a una banda, i el Mediterrani a l'altra, tota una sensació que no es pot experimentar en cap altre indret.

Cesc.

7 Venas. Montrebei

2012-01-05T09:13:00.000+01:00

Doncs bé, estava esperant que el company m'enviés les fotos, però aprofitant la petició de l'alma mater de Grimpacòdols que vol un vídeo de Morcheeba, posaré una mica de lletra a la música.

Primer de tot, el company, que és forani, em va tornar a deixar clar que a Catalunya ens podem queixar de moltes coses, però no de l'entorn on vivim. M'explico, el pla A era anar a fer un corredor cap al Pic de la Tallada, però sembla ser que la nevadeta del dia anterior ho havia espatllat. El pla B hauria sigut anar a fer un cimet amb esquís, però la previsió de fort vent ens va fer tirar enrera, però és que el pla C va ser fer una via a Montrebei. Aquestes tres alternatives en un radi de menys de 100 km. , per un paio que ve de la meseta, que la primera paret "de veritat" la té a 400 km. de casa, i que és fanàtic com el que més, són ni més ni menys que el puto paradís. Tal qual.

Així doncs l'Hugo, que encara no coneixia Montrebei, vaig enganyar-lo per fer el seu bateig a la 7 Venas, ja que tenia referències per més d'una banda que quan la cosa es posa sèria, hi ha xapes. I efectivament, allà on no et pots protegir, sempre trobarem la xapa per treure el compromís.

Pel que fa a la roca i al recorregut, és una via típica de Montrebei, amb trams de roca bona o molt bona, i també trams on s'ha de vigilar per no endur-se els blocs. Material, com més en duem, més en posarem, sobretot al llarg 4, magnífic diedre amb sostret inclòs, i amb un horari relativament ràpid.

En definitiva, va ser un dia clar d'hivern, amb unes vistes espectaculars sobre la paret de Catalunya i que va acabar amb la promesa mútua de repetir qualsevol dels tres plans que teniem per aquell dia.

Apa, bon any a tothom, i no us lesioneu, que després costa un ou tornar-hi !!

Cesc.

Sortida llampec a terres aragoneses

2011-12-29T16:23:00.002+01:00

Ha anat molt bé per a fer baixar els torrons de Nadal i Sant Esteve, i per a comprovar in-situ que la manca de neu abraça tot el Pirineu.

L'objectiu del primer dia era fer el cim de la Punta Escarra, però vam sortir massa tard i només vam arribar fins al capdamunt del corredor.

L'endemà cap a Telera per a fer un corredor, el de la Y, no tan fàcil com diuen les ressenyes, ja que sobresurten totes les roques i tots els ressalts. La baixada pel de la Z la vam fer amb ràpels de cap a peus pel mateix motiu, la manca de neu i la impossibilitat de desgrimpar-ho tot.

Stage de pretemporada a Rjukan.

2011-12-18T11:00:00.000+01:00

Planificar i comprar els bitllets amb gaires setmanes d'antel·lació per fer un viatge té l'avantatge de que els vols i les reserves poden sortir més bé de preu, però també té el risc de que, tractant-se d'un viatge per escalar en gel, arribis al destí i no hi hagi quasi res format.
Malauradament, això ha sigut el que ens ha passat a nosaltres, que hem arribat a Rjukan amb temperatures positives tant de dia com de nit, plovent, i amb gairebé totes les cascades sense formar.

El primer dia, d'exploració, hem anat recorrent tots els sectors i comprovant sobre el terreny allò que més tard ens confirmarien al poble: ha estat la tardor més càlida i seca dels darrers 150 anys. Una a una, anàvem veient totes les cascades que teniem a la llista i que enguany NO les podriem escalar si no era en dry-tooling sota la dutxa.
Malgrat tot, les possibilitats de Rjukan són nombroses, i el fet d'anar amb repetidors ens ha facilitat la feina, i al final del dia obrim la traça fins gairebé el peu de les que sí que es podràn escalar si no fa vent: Gaustac.

Dia 2: Top-ropes a Krokan. Amb la caloreta que fa no ens atrevim a fer gran cosa des de baix, i per sort, trobem una canaleta senzilla per accedir a la part alta d'una de les cascades i fer quatre o cinc línies que ja van prou bé per obrir la temporada i "trencar el gel" (mai millor dit).

Dia 3: Obrim traça novament per veure de més a prop el sector de Rjukan Center, que des del supermercat, ens ha semblat que potser, amb sort, podrem trobar alguna línia que ens permeti enfilar-nos una mica. Total, l'aproximació és una mica més d'un quart d'hora i tampoc tenim gaires alternatives. Però no, quan arribem a peu de paret ens adonem que està molt pitjor del que semblava, girem cua, i de nou cap a Krokan, a exprimir una miqueta més el sector buscant vairants que ahir no haguéssim escalat. No perdem l'esperança, s'anuncia una baixada inminent de les temperatures.

Dia 4: El sector Krokan ja no dóna per més, i aprofitem el dia per anar a esquiar, cosa que també estava prevista. A més a més, avui és dissabte (més gent), i és el dia més fred, -11º al matí, al migdia -8º. Il·lusos i amb un excés d'eufòria, pensem que ja tot torna a la normalitat, però amb una certa estupefacció, al vespre veiem com el termòmetre ha anat pujant i ja només està a -4º

Dia 5: Ens llevem rondant els 0º, i tothom menys el qui escriu, que esquiant es va fer un esquinç al turmell i necessita repòs, han llogat raquetes per fer l'aproximació fins al sector de Gaustac, que juntament amb el de Krokan, són lo milloret que hi ha a la vall.

Dia 6: +2º a les 9 del matí, però sense perdre l'esperança, obrim traça, novament, fins a una cascada situada a Rjukan Center, per comprovar, novament, que de lluny sembla molt més ben formada del que realment és quan la veiem d'aprop. Alternatives? El "nostre" mur particular a Krokan, a fer les mil-i-una variants de la mateixa cascada de cada dia.... "sort" que avui és el darrer dia...

Dia 7: L'Enric i l'Hugo encara s'han llevat d'hora per fer quatre remades al circuit de fons de l'estació, però la resta de l'expedició hem fet el mandra, hem recollit els trastos, i així que els dos fanàtics han tornat, tots cap a Oslo a passar la tarda.

Conclusió: Hem rigut molt més que escalat, les caixeres del Kiwi bé valen una vista diària, i segur que tot format Rjukan és brutal, però això del gel cada dia pinta més magre.

Cesc.

CABARET GALÀCTIC ACABADA DE REEQUIPAR!!!

2011-12-09T13:33:00.001+01:00

Referent al post

http://grimpacodols.blogspot.com/2011/11/cabaret-galactic-en-obres-vilanova-de_16.html

dir que la via ja ha estat finalitzada pel Jortx i el Tati. els burils ja han estat retirats i substutuits per bolts! No us perdeu la sortideta del darrer llarg, comença entre dues fites per un desplom, un bonic pas de bloc per acompletar la jornada!

Merci Tati & Jortx!!!

Kalamontse

V de Ventafocs, Vendetta i.... animistes? Roca de Ponent Montserrat

2011-12-04T22:02:00.001+01:00

Els animistes, a part de ser persones que posen ànima a tot el que és belluga i al que no també, són gent amb una dieta peculiar de la que pràcticament no he trobat informació. Els autors de la Via dels Animistes a la Roca de Ponent, (Pere Sunyer i Xavier Teixidó), situada al Torrent del Pont, eren alguns dels seus practicants i segurament d'aquí el seu nom. Recordo una conversa amb el Pere Sunyer ara fa un bon grapat d'anys, mentre corriem tot fent la volta a la muntanya (Montserrat) juntament amb el J.V.Ponce, en la que em va fer cinc centims... perdoneu la meva amnèsia però no us puc explicar absolutament res d'aquest estil o manera de concebre l'alimentació.

La bonica roca de ponent, tants anys allà i sempre havia passat de llarg...

El que si que m'imagino es que deuria ser força austera. Ho penso per dos motius: l'escanyolit que estava el Pere (un fibrilla) i pel minimalisme de l'equipament d'aquesta via. Tota una lliçó del que és obrir per baix en aquest massis on les possibilitats de protecció tampoc són abundoses. La via té un començament que ja et posa a lloc, un primer llarg plaquero molt guapo i que et pilla un xic fred. El segon i tercer llarg tenen un equipament poc apreciable (i visible) i gaudeixen d'una roca i un ambient digne de les millors plaques de la cara sud.

l'Edu apretant al primer llarg per entrar en calor

Hem aprofitat el descens per reequipar alguns ponts de roca que disposaven de cordinos rònecs. Ara n'hi ha de nous, més bons i més visibles, però en pocs mesos aquest segon aspecte (el de la visibilitat) desapareixerà i tornaran a formar part de la roca com sempre. Només hem canviat els ponts que hem trobat més claus i més resistents, uns 3 o 4 en total. Per començar aquest peculiar règim porteu els alliens i uns quants tasconets. Ah! i una brúixola per navegar en la direcció correcta!!!

Un dels ponts reequipats...

3r llarg, 5 estrelles de la Ventafocs!!!

Un parell de mesos abans que s'obrís la via anterior, l'Armand, el Koki Gassiot & cia, van fixar-se en la línia més pregona de la paret: un mur compacte rematat per un diedre suspès al darrer llarg. És la Ventafocs, una via on trobarem tots els ingredients d'una bonica escalada: Bona roca, fisures desequipades a la part superior i murs amb alguns passos de finura a la primera meitat de la via (aquests resten equipats amb spits, alguns una mica tocadets..) Menció especial als dos últims llargs!!! imprescindible!

En Marc arribant a la 1ª reunió

Foto típica del darrer llarg OW

Perque la carbassa torni a ser un espectacular carruatge i per poder trobar-se al príncep blau al cim, només caldrà portar 14 cintes, alguns tasconillus i friends fins el 4 o 4,5 (Camalot). Si trobeu un peu de gat desaparellat del nº 36 feu guàrdia dia i nit a peu de via, doncs segur que encaixa a la perfecció al peuet d'alguna aventurera despistada!!!

I per acabar la trilogia a la Roca de Ponent una mica de ferro i magnesi!!! La Vendetta és una via d'esportiva, res a veure amb les anteriors. Equipament exel·lent i de bona qualitat acompanyada d'un segon llarg de 7a i 40m que per si sol ja es mereixerà una bona birra al Granada!!! graus apretadets (per a mi) exepte el darrer llarg que crec que és bastant més fàcils que els anteriors per tenir només un + menys... porteu 16 cintes i un batut de creatina!!!

Darrer llarg de Vendetta, 6c+

La primera escalada amb l'Edu Gilabert i les dues restants en una mateixa i completa jornada amb el Marc Muntanya, el pastor de Taradell!!!

Kalamontse

Via del Xavi . Serrat de les Garrigoses

2011-11-27T18:19:00.001+01:00

Bé, la vertitat és que no l'hem acabat, només n'hem fet els dos primers terços. Ja a dalt de la segona feixa, el pupurri de vies, i les dues cordades escalant l'Aranya just a sobre nostre ens han fet desistir de la idea d'acabar els llargs que ens quedàven.

Ell que darrerament escala poc, i jo que a part dels centenars d'excuses que tinc al catàleg, arrossego una galipàndria de cavall, voliem escalar alguna cosa fàcil, sense massa compromís, i sobretot, al sol, ja que almenys a Igualada, aquest matí, estavem a 2º.

M'ha proposat la via del Xavi al Serrat de les Garrigoses, i jo, que feia noséquantsanys que no escalava per aquella zona, m'he deixat convèncer amb un cafè. I ha anat d'un pèl que no la caguem amb l'elecció, ja que la via no és fàcil si no portes el material adequat, i crec que no el portàvem.

Segons la guia, amb els friends mitjans n'hi hauria d'haver prou, però jo crec que per fer-la només amb això s'ha d'anar molt sobrat. Nosaltres duiem els aliens fins al vermell, camalots del .75 al 2, algun fisurer i un parell de tricams petits. I jo he trobat a faltar el joc sencer de tricams i algun friend més gros.

D'entrada penso que els dos llargs de baix poca gent els fa, ja que les fisures estan totes tapades de sorra, i els forats i les plaques estan recoberts d'aquell líquen i aquell polsim típic de les zones poc transitades.
Per arrencar de terra, haurem de fer uns quants passos sobre una placa amb forats fins que podrem entaforar el tricam blanc (petiiiiit petiiiit), i una mica precàriment, el camalot verd, i entre els dos, ens protegiran el primer ressalt de la via fins que no arribem a la primera expansió. Escalem la placa ben assegurada i ja després la dificultat va disminuïnt fins a la reunió.
Per escalar el segon llarg, també hem hagut de fer una mica de jardineria per poder encavir un parell de friends en una fisura terrosa fins que no s'arriba a la primer pitó, que està bastant amunt i no es veu fins que hi ets a sobre.
Que ningú no s'espanti, que la dificultat és la que surt a la ressenya, és a dir, Vès i 6as, però s'ha de vigilar, i si es té una mica de traça posant seguros, millor que millor.

Els quatre següents llargs, fins a la segona feixa, ja són una mica més senzills, però porteu friends grans, que segur que els posareu.

La roca és quasi excel·lent en tota la via, llevat del cinquè llarg, on s'ha de vigilar, però està ben protegit.

I per acabar la parrafada, recordeu que els diumenges el camí que creua la paret per sota està molt transitat, i que hem d'anar moooooolt en compte a les feixes de no tirar pedres avall, ja que fàcilment podem provocar un disgust.

Cesc.

Penya Montanyesa. Vies Mèche Courte i Futuro Incierto

2011-11-21T23:32:00.001+01:00

Amb el LLullu i l'Aniol varem estar un parell de dies escalant per aquest massís tan guapo que mai et deixa indiferent. La idea era escapar de les boires i les pluges de les terres catalanes, i ho vam aconseguir. Bé, a mitges, de la pluja sí, però de la boira i el fred no tan...Aquí van unes fotos:

Primer llarg de la Mèche Courte a l'Espluga de les Golondrinas. Un 6c exigent, segell Ravier.

Segon i últim llarg per nosaltres (ens hi vam posar tard i se'ns va fer fosc, comprenent, també, el nom de la via). Es tracta d'un A2 entretingut. Només sortir de la renunió poses un camelot #4 (a la foto), tibant-li d'artifo va saltar. L'aniol va volar fent un factor 2, el pitó de la R va aguantar perfectament. Interessant inici. Més amunt uns tricams en uns foradets aguanten ben curiosament.

Ressenya extreta de www.remi-thivel.com.

Pilar Sobrabe. Enfilant el camí per la Futuro Incierto

Esclant el primer llarg. La taca taronja que espatlla la foto es tracta del Llullot,je,je. Per cert, que ahir feia anys. Felicitats!!

Tercer llarg, molt bo.

La boira i el fred més que rigorós ens van estar fent la guitza tota la jornada.

Vuitè llarg. Segurament el més dur, tan pel cansament acumulat que ja portes com per la tirada en si. Personalment el vaig fer de segon amb penes i treballs. Amb lliure la ressenya marca 7b, ha de ser brutal.

Extreta de pijuclimb.blogspot.com.

No vam poder fer els últims dos llargs, que com diu tothom: "semblen molt bons", una llàstima. Vam baixar el sistema de ràppels (4) ja de nit. Alguns són volats que amb la boira es van fer molt impressionants. Total, una jornada completa i una via exigent. Molt ben trobada i amb el grau força collat. Ens van quedar les ganes de repetir-la en millors condicions i poder-la acabar. S'hi haurà de tornar.

Kiku.

Important (que m'ho vaig deixar, perdoneu)

Llullu diu: ens vam endur un pitó de regal al llarg 6 segons la ressenya i ara ha quedat un passot obligat i amb un "beicon" que ni us explico!! Si voleu pugeu un universal i un martell. Estava just en el pas en que deixa el tram comú amb la Fredi-Picatxu. Creieu-me, la galeta és sèria i el pas delicat. Ho sentim, el vam treure amb la ma i no duiem martell.

The groove - Progression

2011-11-21T20:58:00.001+01:00

No, no us heu equivocat, aquest no és el blog del Gerber, és el Grimpacòdols.

Quedeu-vos amb la cara que fa el tiu mirant-se l'assegurador després de que digui no sé què de les "broken legs". No té preu.

Cesc.

Cresta Urquiza-Olmo al Montsec d'Estall.

2011-11-19T16:38:00.001+01:00

Aquest post només és una excusa per posar una mica de text a unes fotos bestials que va fer el Sergi, mànager del Grimpacòdols Team, durant la cresta Urquiza-Olmo que vam fer la setmana passada al Montsec.
El cas és que anàvem a escalar cap a la Paret d'Aragó, però, malgrat que el meteocat havia jurat i perjurat que faria sol i que les fisures estarien seques, quan vam baixar del cotxe, fotia una rasca de mil dimonis i la boira ni tan sols ens deixava endevianar per on anava la via que teniem pensat fer, i les fisures no tenien pinta d'estar seques.
Normalment, el plà B en aquests casos sempre és el bar, però aprofitant que la pista aviat serà una autopista, ens vam arribar fins a Montfalcó a veure si per casualitat tenien la ressenya de la cresta en qüestió, que tots sabíem que existia, però ningú no l'acabava de situar.

Al matí, esperant el sol del Meteocat

Bingo !!!, El cel no es va aclarir fins ben passat el migdia, i ens va deixar fer unes fotos que parlen per sí soles. Gràcies Sergi.

Cesc

CABARET GALÀCTIC EN OBRES, VILANOVA DE MEIÀ

2011-11-16T22:27:00.001+01:00

CABARET GALÀCTIC, J.Sisa

Al mundillo de l'escalada hi ha autèntics especialistes en fer "primeres", és a dir a ser els primers en repetir una via per la que encara no ha pujat ningú a banda dels seus autors. Aquest diumenge de tardor vaig tornar, per tercera vegada en 10 dies, a un dels santuaris de la verticalitat: Vilanova de Meià.

Jortx l'incombustible, al bonic tercer llarg

En aquest cas no era fer una "primera" el que em feia tornar a la Roca dels arcs, ans al contrari: anava a fer una última... això mateix. No és que la via o la paret estigués a punt de desapareixer per l'impacte d'un astre, res d'això. Volia fer la darrera ascensió amb burils (assegurances antigues) de la Cabaret Galàctic, una via oberta fa prop de 30 anys per un conglomerat d'escaladors manresans (principalment) que sobrepassa, en nombre, els que diu la guia d'escalades de Vilanova... i és que personalment, tenia ganes de provar aquesta via, que em va fer baixar ara fa uns anys, en les mateixes condicions en que la vaig intentar aleshores.

Quan parlo de la darrera ascensió amb les assegurances antigues ho dic perque un dels companys taladro en ma, va dedicar-se a reequipar un bonic itinerari al que li calia un rentat de cara. La peculiar forma d'obrir aquesta via recorda a la tuneladora de la línia 9... consistia en dividir l'equip en dos: uns obrien per baix i els altres es despenjaven des del cim intuint l'itinerari més lógic per trobar-se a mitja paret amb la resta de components. Dels escaladors que hi van participar n'hi ha d'inactius, d'actius i d'hiperactius, com és el cas del Tati que amb la seva paciència i acurada forma de treballar a la roca, era qui s'encarragava de treure els antics burils, tapar minuciosament els foradets i col·locar els parabolts de la millor manera per facilitar l'escalada en lliure.

El mestre Tati durant els treballs d'artesania

AL LLORO, DONCS EL REEQUIPAMENT ENCARA NO ESTÀ ACABAT!!!

Encara queden un o dos dies de feina per acabar de retirar tots el burils i col·locar algun altre parabolt... ah! el sisé llarg s'ha redreçat (conservant l'itinerari antic pels romàntics), de manera que ha quedat un preciós mur desplomat que no passa del V+ de 40m o be uns 70 si s'arriba a la feixa.

Sortint a la penúltima feixa

Així que res, pels que hi aneu que no us extranyi veure forats sense parabolts al costat d'un buril, doncs els vam acabar, o reunions amb 2 parabolts i 5 burils... tot es farà. La via quedarà i de fet encara està, com sempre: amb un equipament que no és comparable a les seves veïnes Musical Express, Sr. de los Bordillos... però tampoc a El placer del gesto... Caldran unes 12-14 cintes, algunes de llargues i els alliens (si som uns "lolos" son prescindibles i amb 10 cintes ja farem).

topo aprox, no exenta d'algun fallo...

"El cabaret galàctic ja és obert
Els paralítics hi aprendran claqué
La masovera enganya els inoncents
Cambrers romàntics cremen els diners"

J. Sisa

Ascensió el 13-11-2011 per en Jortx, Tati i Riki

TEMPS DE CASTANYES. Via Joan Garí. Puntal de l'Albarda.

2011-11-15T01:27:00.001+01:00

La llegenda diu que el Fra Joan Garí era un anacoreta del temps del compte Guifré el Pilós, el qual se’l coneixia per la seva austeritat. Es va refugiar a la Muntanya de Montserrat duent una vida plenament contemplativa. Es va resistir a qualsevol temptació durant anys. Un dia, però, li aparagué el diable, i aquest decidit a trencar amb la seva bondat planejà un pla. Endimonià el cos de la donzella Riquilda, filla del compte Guifré. L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà Joan Garí va veure que la temptació envaïa els seus pensaments, i forçà la noia i la violà. Horrotitzat per la seva falta, Joan Garí l'estimbà daltabaix d'un penya segat. Un cop fet això, el fals ermità, veient que el Diable l'havia enganyat marxà cap a Roma per demanar perdó al Papa. Aquest com a càstig el va fer tornar de genolls altre cop a Barcelona. Tres anys més tard arribà, i brut, ple de pèls, mort de gana i de set es troba amb el compte Guifré. Aquest veient el seu aspecte més semblant a un animal que a un humà li aixecà el càstig. Això sí, li demanà, que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament. Anaren fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva. Miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges, el futur Monestir de Santa Cecíla de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

Feia anys que em mirava la ressenya. Era una via curta i simple. Amb poques assegurances fixes, vertical i de placa montserratina. Semblava difícil d’autoprotegir. Un munt d'excuses que anaven fent de l’espera un neguit. Alhora tenia un respecte, i admiració a la vegada, pels aperturistes més que considerable. Per decidir d'anar-hi no hi ha res millor que et truqui un bon escalador, i millor coneixedor de les parets i llocs recòndits Montserratins. Aquest va ser l'Aniol García, un noi de Collbató.

Quedem a "Santa Ceci", on coincidim al pàrquing amb un reunió-excursió d'agents rurals. Aquests reconeixen el company. Resulta que feia pocs dies que havia volat amb parapent despagant del Montgròs i ja el tenien fitxat. En aquell moment no van saber què dir-li. Ens expliquen que se n'han informat i que al ser una activitat no contemplada per la llei, ha de demanar permís al Patronat per fer aquest tipus de vols. Tot i els arguments més que entenedors del company no sortíem de la "seva llei". Aquí va quedar la cosa. Al llarg del dia una avioneta i dos boings 737 ens van passar a pocs centenars de metres dels nostres caps sense que ningú els hi pogués dir res.

Boires matinals desde Santa Cecília.

Bé, no ens desviem del tema motiu d'aquest escrit.

Ens enfilem per la canal dels Avellaners on les boires i l'ocre dels arbres de fulla caduca ens fan notar l'arribada de la tardor. Un cop al collet entre les Parets de Diables i de Patriarques, surt, definitivament, el SOL. Baixem per la vessant sud tot creuant l'autopista que puja a Sant Jeroni. Des d’aquí veiem la curiosa agulla del Cap del Mort, i uns dos-cents metres més avall l’Aglulla i el Puntal de l’Albarda.

Cap del Mort i Serrat de les Onze.

Puntal de l’Albarda (entre sol i ombra s'intueix la línia de la Joan Garí) i la seva corresponent agulla a la dreta.

Un cop arribats en aquest punt, intentem imaginar-nos un camí pel dens sotabosc que ens porta al peu de l’esvelta agulla en qüestió; tot fent una mica el "senglar" hi arribem.

Puntal de l’Albarda.

Ens estem una bona estona intentant veure alguna assegurança que ens ajudi a intuir la línia. El resultat només és un pitó força rovellat a 4 metres del terra. Anem amunt i avall i res de res. Genial, quins ànims! Sortegem "el qui comença", i em toca a mi. Sense pensar-m'ho massa em preparo el material i amunt. Començo a navegar entre còdols, ni rastre de les assegurances que marca la ressenya tret del primer pitó. La cosa promet. El detector de metalls resulta inoperatiu. Per sort no és del tot vertical i es pot anar protegint força bé amb friends. A partir d'aquí molta concentració, controlant un i cada un dels moviments, rumiant i intentant preveure, quin és el camí més fàcil i més segur alhora. Interiorment vaig pesant "no t’embarquis, no t’embarquis, busca els passos més lògics". Així, seguint les sinuositats de la línia dibuixada a la ressenya van sortint les poques assegurances fixes que té la tirada intercalades amb bons friends (increïbles forats) que es van podent posar. Arribo a la reunió notòriament cansat (més mentalment que físicament) i alhora satisfet. Tinc quasi la sensació d’haver obert via, és curiós. La frontera entre repetir i obrir es difumina en aquest tipus de llargs. L'Aniol no s'encanta i arriba ràpidament a la reunió, li passo el material i continua amunt. Un espit sortint de la reunió indica la major dificultat tècnica del llarg. Ho prova a vista i falla, al segon intent visualitza perfectament la seqüència dels moviments en lliure i ja té entre mans un "senyor" còdol on podrà enllaçar el primer merlet. I així, entre merlets, un pont de roca i un pitó cilíndricament i sorprenentment clavat al mig d'un còdol, i amb aquest ordre, arriba a la segona reunió de la via. Fred d’estar a l’ombra i amb una lleugera brisa "punyatera" pujo aquest segon llarg ja més pensant amb la tercera tirada que amb res més. Arribo a la reunió des d’on ja es veuen els tres primers i únics espits que segueixen la via. Estan en uns sis metres. Aquí és on s'hi concentreran les majors dificultats. M'equipo i, ple d'ànims i moral, començo a escalar. Em va sortint amb lliure, és vertical, fins i tot una mica desplomat, però hi ha canto i els moviments es van intuint amb certa lògica. Entre el segon i el tercer espit, però, les forces em comencen a fallar, els braços s'inflen, el cap em diu que apreti, però les mans es comencen a obrir, ja no hi ha marxa enrere, caic. Caiguda controlada. Reposo, em refaic i arribo a xapar el tercer espit. Aquí ve, segurament, el pas clau de la via. M’incorporo a la paret tot agafant un canto força bo amb les dues mans, m'aixeco bloquejant tot el que puc fins agafar uns petits còdols no massa bons. Pujo els peus ben amunt, ja que no veig un possible canto bo a prop. Ja tinc el "seguro" per sota els peus, quan, zassss!, em patina el peu dret i perdo l'equilibri, suficientment per anar-me’n avall, un bon tros. Em vaig distanciant a poc a poc de la paret, i movent les cames i els braços com si estigués flotant dins l'aigua per mantenir el meu cos recte torno a recuperar el seu contacte; però ara, uns quants metres més avall, potser uns set, a l'alçada del company de la reunió. Silenci. Ens reconeixem i veiem que els dos estem bé. M’enfilo per la corda fins a arribar al tercer espit, on m’adono que treballa una mica amb desplom, què hi farem, ara ja està testat. Torno a provar el mateix pas un parell de cops més. El resultat és el mateix. Aquest cop amb caigudes premeditades, la qual cosa es fan una mica més tenses. Aquestes es caracteritzen pels típics intercanvis de paraules:

-Jo: Tanto aquí que m'estic petant!

- Aniol: Ok, tranqui et tinc.

-Jo: Em sembla que volo, ....,vaig.

(...silenci...)

- Els dos: Estàs bé?

- Els dos: Sí, sí.

En total tres bones castanyes. Si no havia gastat prou adrenalina al primer llarg, en aquest, ho vaig fer per uns quans dies. Cansat i abatut de forces de provar el mateix pas, miro a dreta i a esquerra per descartar altres possibilitats amb major fortuna, però res de res. Em rendeixo.

- Jo: Aniol, això ha de ser recta! I jo ja no sé què més provar. Vols intentar-ho?

- Aniol: Molt bé doncs. Ho provaré!

Canvi de caps de corda. Mig enfredolicat però motivat alhora, s'enfila. Li va sortint amb lliure, podent semi-reposar en una minibaumeta entre el segon i tercer "seguros". Ja per sobre del tercer espit, al pas clau, i "apretant" de dits i de "cocu" com mai, ho intenta però no ho veu clar, i mig desgrimpant mig caient es penja. Reposa una estoneta i ho torna a provar, aquest cop, amb decisió fa un canvi de peu, col·locant el dret on tenia l'esquerra i pujant l'esquerra fins que el genoll quasi li toca a l'orella, i en un punt mort de m'aguanto-no m'aguanto es va aixecant podent agafar un còdol viu tamany ràdio. On ben llaçant-lo s'hi pot autoprotegir. Uns quants moviments més ara amb forats i còdols més bons troba un bon repòs. A partir d’aquí la paret va perdent progressivament la verticalitat i ja en un mar de merlets i de roca de somni s'arriba al capdamunt de l'agulla. Dues tenses tibades a la corda m’avisen que ja puc pujar. Mentre em poso els peus de gat per pujar de segon vaig pensant, "avui m'han ben tret les castanyes del foc". Faig el llarg arribant a dalt amb el sol ponent-se. L’observem i ens el quedem mirant, semblem dues plaques solars emmegatzemant energia. En part la necessitarem per la baixada.

Sense encantar-nos massa iniciem el descens. El realitzem per la canal del Moro, entre les Parets de l’Aeri i la de Patriarques. Personalment desconeixia que s’hi pogués baixar, i no m’estranya. És una "canalota" autèntica de veritat. Amb les pluges d’aquests dies s’accentuava la tenebrositat del lloc. Des del final de la canal, es descobreix una gran paret ben camuflada, es tracta del Serrat del Duc. Al·lucinant. Ja de fosc arribem al Monestir de Santa "Ceci", on acaba la nostra excursió. Al mateix lloc on finalitza, també, la llegenda del Fra Joan Garí.

Per la via tenir en compte que les primeres assegurances les vam trobar més amunt del què ens semblava la ressenya. De material vam utilitzar els aliens groc, vermell, lila i blanc; i camalots #0,75 i #1) algun tascó i algun tricam. Pel què fa a horari, vam estar-hi una hora aprox. per tirada.

Kiku.

CRUEL PASIÓN, ROCA DELS ARCS, VILANOVA DE MEIÀ

2011-11-09T12:53:00.002+01:00

Una via a la Roca dels Arcs, el seu nom "Lidia". Oberta el mes de setembre de l'any 82 va ser la primera via oberta en solitari a una paret amb moltissim espai i línies esperant que algú s'hi fixés en elles...

L'altre dia abans d'anar a fer la Cruel Pasión vaig fer una ullada a les dates d'obertura d'una i altre via. Vaig flipar com, amb tot el que hi havia per explorar a la paret, Wenceslao i companyia es despengesin des de la feixa del cim per equipar una via que trepitjava i es creuava més d'una vegada amb la seva predecesora, la "Lídia".

El mar de nuvols que ens havia de fer de matalàs, ens va acabar engollint!

A banda de la notable manca de creativitat i de l'estil mediocre que es va fer servir per obrir la "Cruel Pasión", cal dir que la via en general no està malament, sense ser cap meravella. Sincerament, després de fer la setmana passada l'atrevida "El Placer del gesto", amb un equipament auster i un traçat i roca molt bons, aquesta segona via no m'ha sorprés ni en l'equipament (n'hi ha més, tot i que en pitjor estat -burils-), ni pel traçat amb un primer llarg molt contundent i obligat pel bell mig d'una placa amb espits (6 en 30m...) on cal donar la talla tant en alçada, com en grau...

Seqüència arribant a la R-2 després d'empalmar L-1. S'observa la corda ben tensadeta i una bona inflada de braços...

Un segon llarg no tant obligat amb una part comuna amb la Lídia, tercer bonic o cal portat un rivet hanger o tascó petit per escanyar un cap de buril al pas clau del llarg (les xapes recuperables no entren...). Quart llarg amb inici tétric i brut, tot i que després tampoc es tant xungo com sembla a primera vista i amb els burils del sostre que tampoc costen tant de veure com diu la ressenya i, en tot cas, aquest desplom té canto típic de la regió i un bon rocam. Cinqué i sisé llargs molt bonics amb una roca exel·lent i una dificultat més moderada.

Penúltim llarg, 45m per fruir entre boires!

En definitiva, una via de les "rares" que em faltava a la col·lecció i on molta portar 12 cintes llargues, alliens i quelcom per escanyar un cap de buril (repeteixo, no valen les plaquetes!!!).
Deixo una ressenya, poder la més bona, que he trobat d'aquesta via.

ressenya Cruel Pasión, Roca dels Arcs (del Xavier Vilella???)

Ascensió per Joan Ninot i Riki en un dia de boira

Riki

Excursions pels Ports de Beseit.

2011-11-01T16:23:00.000+01:00

El massís dels Ports és la hòstia!!! Directament, sense preàmbuls ni matisos, és simplement un dels llocs més bonics que tenim a l'abast sense haver d'agafar avions ni necessitar una setmana per arribar-hi.
Forma part d'aquestes muntanyes i parets que tothom sap que estan allà, cap al sud, que són molt "guapos", però que poca gent s'hi arriba, i suposo que és gràcies a això que es conserven en un admirable "estat salvatge" si ho comparem amb altres indrets molt més propers a les grans urbs.
Aquesta vegada no hi hem escalat, tot i que la idea era fer-ho, però un despiste inoportú ha fet que ens dediquéssim a caminar, escollint per a això un parell de propostes que surten al Vèrtex especial El Port de l'any 1999.

La primera excursió va ser la carena de la Ballestera, tot i que un excés d'improvisació a l'hora de planificar la sortida, i potser també de pintura a les pedres (és una plaga a tot arreu) va fer que a mitja carena enfiléssim el camí de baixada de la roca Dreta de les Valls, retallant l'excursió per la meitat. Però bé, fins on la vam fer, cap objecció, el camí va seguint tota l'estona la carena oferint-nos unes vistes, sobretot cap a l'est, espectaculars.

I si la primera caminada ens va deixar un bon regust de boca, la segona va ser la bomba. Si alguna vegada heu fet 2 hores de cotxe per escalar a les Moles, i creieu que ha valgut la pena, aquesta excursió tampoc no uns decebrà. Es tracta de la que en el Vèrtex titulen com El Parrissal, laberint d'agulles.

Al principi farem l'excursió mirant endavant i avall, ja que el camí va saltant tot sovint de pedra en pedra, quan no hi ha passarel·les, per sortejar l'aigua del Matarranya. Més tard, el camí ja és més còmode, i seguirem mirant endavant, però també amunt, ja que entre les copes dels arbres s'intueixen tot un seguit d'agulles, roques i pinacles amb unes formes d'allò més capricioses.

Un cop travessades les gúbies del Parrissal, el camí s'enfila cap a la dreta, primer seguint marques dels Estels del Sud, i més tard fites fins al cim de les Moletes d'Arany. Cal dir que a partir d'aquí potser no és una excursió per fer-la amb nens ja que hi ha trossos de ferrades i també trams de grimpades on no s'hi val caure, i fins i tot per adults aguerridos montañeros fer alguns trams de baixada en cas de retirada podria ser un problema.

Cesc.

El placer del gesto, Vilanova de Meià

2011-11-01T11:06:00.000+01:00

Feia més d'un any que no visitava aquesta magnifica pared de la Noguera. Al vespre, amb les possibilitats d'enganyar a algú per anar-hi gairebé esgotades, vaig fer un darrer intent amb el Guillem Barrios, tants anys que ens coneixem i encara no haviem escalat junts!!!

- Què vols fer?
- El placer del gesto!
- És molt xunga?
- No passa de 6b...jijijiji...

Com mola retrobar-se amb Vilanova quan fa temps que no la visites!!! La llum que acostuma a omplir d'energia aquest racó de la comarca assetjat per la boira, et fa venir unes ganes boges d'enfilar-se pels seus asoleiats murs.

Oberta per l'Armand Ballart i el Xavier Culell l'any 1984, donant tota una lliçó del que és obrir una via amb elegància, per sota i en lliure, "El Placer del gesto" encara és una ruta que transmet respecte a la bonica muralla de la Roca dels Arcs, d'aquelles on cal navegar en escalada lliure pel terreny més amable i amb una bona dosi d'intuició per poder trobar les poquíssimes assegurances que hi ha en tot l'itinerari.

L-2 amb un desplom final de blok

Si be l'escalada no és fàcil cal dir però que tampoc és massa difícil amb unes sortides de 6a/b a navegar sempre per un bon rocam de presses generoses amb una verticalitat que afegirà ambient a l'ascensió quan mirem avall i veiem l'estona que portem sense xapar res!

darreres dificultats abans d'arribar a la R-3

En definitiva, igual que d'altres del seu estil, com l'aresta Arcarons dels plecs del llibre, una via que per mítica he trigat temps a anar a fer i que, sense decebrem, ha resultat ser menys difícil del que em pensava. Ah, he trigat més temps en trobar l'itinerari en alguns trams que no pas en escalar-lo!!!

Sense ungles... Guillem Barrios i Riki

Les proteccions que trobarem (spits en la seva majoria, alguns amb xapa d'alumini...) estan molt ben conservades:
- 3 xapes i un clau al L-1
- 3 spits al L-2
- 3 spits al L-3
- 3 spits al L-4
- 2 spits al L-5

porteu alliens, repetir el semàfor mola moooolt i poder algun tasconillo i 10-12 cintes per pensar que la podrem cosir, que sempre dona moral!

El més difícil és el tercer llarg, però al lloro peque als dos darrers llargs no ens passejarem (per a mi 5+/6a, res de IVº)!!!

disfruteu-la!

kalamontse

VIA RECTAL, PARET DE L'ENTREFORC, MALLORCA

2011-10-22T02:35:00.003+02:00

"tampoc sembla tant complicat el descens caminant, no?"...

Amb aquesta frase, entre d'altres, comencem a devallar, de bon matí, cap el Torrent de Pareis, en ple cor de la ferèstega serra de Tramuntana. Als pocs metres de sortir del cotxe ja es pot albirar el cim de l'entreforc i intuir per on es pot baixar caminant (l'altre opció és la de rappelar la via veïna "Sa cantonada corcada").

El Torrent de Pareis, a part de ser una popular excursió que mena directament al mar (Sa Colobra), és un engorjat amb gegantines parets a banda i banda que atreuen, inmediatament, la mirada de l'escalador que a mesura que penetra al llit del riu es va fent petit a la mateixa velocitat que creixen els murs d'exel·lent i vertical calcari.

En arribar a la desembocadura del conegut i peculiar Barranc de Sa Fosca, que deixa les seves aigües al de Pareis, ens trobem davant mateix del nostre objectiu. Si, si, és allà!!! la Via Rectal puja per una paret d'uns 300m amb una dificultat força homogènia de 5é grau. Això fa que l'escalador quedi bocabadat, doncs el mur extraplomat que s'alça davant els seus ulls no sembla deixar lloc per a una via d'aquesta dificultat, en principi assequible...

Amb una Ressenya que ens van fer els cosins Ninot (moltes gràcies!!!) i amb un mar de dubtes, comencem a enfilar-nos per un primer llarg que no sembla tant fàcil com a la ressenya... el segon llarg, un diedre desplomat i desequipat de 6é grau, em toca a mi... una mica intimidat vaig guanyant metres a la fisura i també li vaig perdent el respecte per passar a fruir d'una escalada de les més estètiques que hagi fet mai, amb molt bon canto, poc equipada i amb un traçat per un pany de paret
ESPECTACULAR!

Fidel a la R-4

Els llargs es van succeint, tots i cadascun d'ells, tenen algun tram bonic i/o acrobàtic. En 4 horetes som al cim i en aquest el gran dilema: caminar o rappelar i veure com pinta la via Sa Cantonada Corcada? com que anem sobrats de temps optem per la segona opció.

verticalitat i pati garantit!

La reunió de Sa cantonada és aqui!!! em diu el Fidel... quan la vaig a cercar i a pocs metres d'aquesta ens trobem amb dos bolts i una cadena inox... iuuuuhuuuuu! no caldrà rappelar d'espits corcats per l'òxid i plens de draps en forma de bagues reseques... Atrets per la brillantor dels bolts començo a devallar pel que sembla una via nova amb bolts inox. A 30m del cim ja veig que la via es divideix en dos, i una de les variants no té continuitat... canvio el devallador de posició i començo a remuntar cordes amb un pati sota del cul molt absorvent... finalment agafo l'altre línia de bolts que s'acaba un rappel més avall, per donar pas a reunions novament corcades i que em de reforçar amb alguna baga...

En fi si mai veniu a fer aquesta via, cosa que us recomano si esteu per l'illa, baixeu caminant, doncs els nostres companys ho varen fer uns dies abans que nosaltres i no ho van trobar tant traumàtic!!!!

l'enorme pany que vam rapelar, sacantonada puja per l'espero de lesquerra

Material per la Rectal: allien, groc, vermell, taronja, lila i camalots 1, 2 i 3 més uns quants tascons i bagues per ponts de roca! Les Reunions estan reequipades i/o canviades d'emplaçament amb material inox així com alguns ancoratges que trobarem als llargs. Us deixo una ressenya actualitzada de la via!!!

que la disfruteu!

riki (kalamontse)

Galí-Molero a Regina

2011-10-17T09:12:00.000+02:00

I aprofitant que jo feia anys que no escalava la paret, i els dos companys encara no ho havien fet mai, ens hem enfilat per la Galí aquest diumenge, amb una temperatura ja prou agradable i sense ningú més ni a la nostra via, ni en cap de les vies veïnes.
Corroborar tot el que es troba per la xarxa, està ben equipada tot i que es pot completar amb quatre fisurers i algun friend, la roca ja bastant patinosa en alguns trams, i unes 6 -7 horetes amb cordada de tres i amb la calma.

Reentré, o vies clàssiques per anar rodant

2011-10-11T22:56:00.000+02:00

Poc a poc, després de pràcticament 1 any i mig d'estar fora d'òrbita entre estudis i lesions, durant aquesta tardor he anat prenent contacte novament amb la roca i recuperant sensacions.
Casualitats de la vida, ha coïncidit el final del "tunel" amb la visita encadenada d'amics de fora que no havien estat encara per la cara nord de Montserrat, o hi havien estat fa molts anys, primer uns francesos i després uns madrilenys. Gràcies a ells, i a la temperatura d'estiu que encara dura, m'he decidit a donar un pas endavant en la meva recuperació i els he acompanyat a fer les clàssiques de referència que tot escalador que visiti el massís ha de fer: Punsola, GAM del Bisbe, GAM de Diables, aproximacions, passejades, etc,... activitats que la gent que no coneix la muntanya agraeixen l'ajuda d'un "guia" local.
Tot plegat no ha fet sinó contatar tot allò que ja sabem: Montserrat és un lloc excepcional per a la pràctica de l'escalada, i també per a l'excursionisme. Només calia haver sentit els comentaris dels dos companys francesos, en absolut inexperts o novells, baixant de la Sánchez Martínez, o els madrilenys comentant l'entorn i la caminada després d'escalar per la regió de Frares tornant cap a Can Massana passant per les Agulles, amb les inevitables comparacions amb la seva Pedriza.

Sempre és una agradable sorpresa trobar-se amb el Paca a qualsevol banda, però si és al cim d'una agulla, molt millor.

Com a anècdota, un dels madrilenys que ja coneixia Montserrat, va estar fa 15 o 20 anys escalant per la regió d'Agulles i el puta, amb una sabàta i una espardenya, va escalar la Grimpanautes a la Miranda de les Bohigues i la Valentín de l'Aeri.

PERDUDA MOTXILLA OSPREY & MATERIAL D'ESPORTIVA A LA VINYA NOVA

2011-09-13T19:43:00.001+02:00

Diuen que qui no té cap té cames... Jo afegeixo: o un compte corrent ben generós....
acabo de perdre una motxilla Osprey vermella amb el material d'esportiva a l'aparcament de la Vinya Nova de Montserrat. Havent baixat de la Roca gris, la gana ha guanyat el pols a la memòria i, afamats, ens em cruspit l'entrepà a la furgo sense percatarnos que una de les motxilles encara era fora...

SI ALGÚ L'HA TROBAT I VOLS FER UNA BONA OBRA, SERÉ MÉS GENERÓS QUE EL PACA I EN LLOC D'UNA BIRRA TÉ UN SOPAR PAGAT A LA MATEIXA VINYA NOVA!!!

646883041

si l'heu trobat i passeu de tronar-lo disfruteu del material, és lo milloret de lo milloret

" i es que, lo que se encuentra en el mar, el marinero se lo queda..."

salut

riki

Stevie Ray Vaughan - Cold Shot

2011-09-12T09:00:00.000+02:00

Com podeu veure, hi ha fanàtics de tota mena:

11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya

2011-09-11T00:41:00.000+02:00

Paret del Riu La Vansa - La veu del Riu

2011-09-06T08:57:00.000+02:00

Us penjo una nova via oberta fa quatre dies que m'ha fet arribar en Blanco per mail:

"Darrera oferta senyors i senyores!

Nova via-rostoll per gaudir del riu La Vansa, i grimpar uns llarguets en roca guapa.

Hi hem deixat força ferralla i l'hem netejat a fons (ja fa dies que he començat el declive...)

Aprofiteu que encara no fa fred i el riu baixa tranquilet.

Aupa!"

...si algun dia puc arribar a peu de via, la intentaré,...

Freddie Mercury, 65 tacos.

2011-09-05T09:38:00.000+02:00

Quants records, no ?, almenys pels quarentons...

I si aneu a l'enllaç, només avui, es pot veure el concert de Wembley sencer a través del youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=vPUqQrMEs2Y&feature=player_embedded

Ara, i de nou, Dave Matthews Band

2011-09-04T21:59:00.002+02:00

Dave Matthews - Funny The Way It Is by switch_twitch

Lying in the park on a beautiful day,
Sunshine in the grass, and the children play.
Siren's passing, fire engine red,
Someone's house is burning down on a day like this?

The evening comes and we're hanging out,
On the front step, and a car rolls by with the windows rolled down,
And that war song is playing, "why can't we be friends?"
Someone is screaming and crying in the apartment upstairs

Funny the way it is, if you think about it
Somebody's going hungry and someone else is eating out
Funny the way it is, Am I right or wrong
Somebody's heart is broken and it becomes your favorite song

The way your mouth feels in your lovers kiss
Like a pretty bird on a breeze or water to a fish
A bomb blast brings a building crashing to the floor
You can hear the laughter, while the children play "war"

Funny the way it is, if you think about it
One kid walks 10 miles to school, another's dropping out
Funny the way it is, not right or wrong
On a soldier's last breath his baby's being born
[ Lyrics from: http://www.lyricsmode.com/lyrics/d/dave_matthews_band/funny_the_way_it_is.html ]
Standing on a bridge, watch the water passing under me
It must've been much harder when there was no bridge, just water
Now the world is small. Remember how it used to be,
With mountains and oceans and winters and rivers and stars?

Watch the sky, the jet planes, so far out of my reach
Is there someone up there looking down on me?
Boy chase a bird, so close but every time
He'll never catch her, but he can't stop trying

Funny the way it is, if you think about it
One kid walks 10 miles to school, another's dropping out
Funny the way it is, not right or wrong
On a soldier's last breath his baby's being born
Funny the way it is, nor right or wrong
Somebody's broken heart becomes your favorite song
Funny the way it is, if you think about it
A kid walks 10 miles to school, another's dropping out.

Standing on a bridge, watch the water passing under me
It must've been much harder when there was no bridge, just water
Now the world is small. Remember how it used to be,
With mountains and oceans and winters and rivers and stars?

Flautats via Genocide

2011-09-03T12:39:00.001+02:00

Ja fa anys que tinc tres amors, tots alhora i no tinc cap ganes de renunciar a cap d'ells.

L'un, l'amor del dia a dia, amor de base. Quant m'allunyo uns dies el trobo a faltar, un amor ben conegut però que de tant en tant em dona sorpreses. Un amor que m'ha forjat com a "persona". De tant en tant l'observo detalladament i me n'adono com m'he acostumat a la seva bellesa, a les carícies que li faig i a mirar-la dia a dia. Fins i tot arribo a oblidar com n'és d'especial i preciosa...
Aquest amor es diu Montserrat.

El segon amor és més salvatge. És com una amant fidel que em permet escapar de la rutina. A l'estiu i a l'hivern no ens veiem i així les ganes sempre estan enceses. M'encanta que m'aculli a casa seva uns dies, asseure'm al seu jardí i mirar-la a la posta del sol...quina temptació d'abandonar la Montserrat i anar a viure amb ella...
Aquest amor es diu Montrebei.

I el tercer amor, és amor d'estiu, és el més passional, fins i tot violent. Cal saber estimar-lo i no perdre el bon camí. Molts se'l miren de lluny, fins i tot alguns hi proven alguna aventura esporàdica però amb por de profunditzar amb la relació.
Jo he après a deixar-me portar i a gaudir dels estranys plaers que em provoquen les seves abraçades del que sovint em costa sortir-ne. Però sé que quan l'estiu s'acaba torno a la meva vida amb Montserrat i Montrebei.
Aquest amor es diu Ordesa.

Doncs bé, aquesta setmana passada, sense haver-ho planejat, les vaig veure a les tres i lluny de portar-me confusions, m'ha deixat una molt bona sensació...
Dimecres Ordesa, dijous Montrebei i divendres Montserrat.

Per respecte als orígens i perquè "la de sempre" és la damisela que més m'estimo us "piulo" una raresa montserratina.
Mutuament enganyats enfilem la canal del Pou del Gat direcció als Flautats. Tot passant Trinitats abandonem les motxilles, els dos quilos de pomes que sempre porta en Willow i un grapat de pitons que finalment decidim no pujar al via...bon entrenament.
La via és la Genocide a la cara NW de la Cadireta del Diable. Un gran diedre molt evident i estètic obert en artifo i forçat posteriorment per l'Alzina i l'Endika. No tenim referències de gaires ascencions ni tampoc de si s'havia fet sense pitons... La jugada surt prou bé i li fotem "l'atxassu" (rotpunkt) tot fent una bona gestió d'uns Camalots (0,5 al 2), uns aliens (semàfor + gris), tascons i com no, tricams. La via sorprenentment neta de material (al llarg 1 un buril i un pitó, al ll4 un pitó i a l'últim llarg un pitó i 6 burils). Reunions rústiques però equipades amb tres burilillus. Dificultats més o menys encertades: LL1 6a+, Ll2 7a, Ll3 6b+, Ll4 6b+ i Ll5 6b.
La roca... millor escalar amb amor i tibant cap a dintre...
El lema: Roca bruta, escalada neta!!

Com diria el "rei de la cara nord": Recomanable per a esperits molt montserratins.

sort dels tricams...

la foscor de la nord...

Afegeix la llegenda

PD. El casc mola molt. Naltrus només en duiem un i sort que ens el vam anar canviant...

Salut i metres.Llullu.

Via Verda del País dels Càtars

2011-08-29T08:39:00.000+02:00

Doncs com que de moment el cos encara no està per gaires alegries i aquest estiu m'he entretingut fent passejades amb la bicicleta, us penjo una activitat que vam fer l'altre dia amb l'Emma i el Sergi a la regió de l'Arièja, just al nord d'Andorra.

La via verda uneix Mirepoix amb Lavelanet. Nosaltres vam començar el recorregut a Mirepoix.

Són 38 km., absolutament plans, que al final potser sí que es fan una mica llargs, més que res per la monotonia del recorregut, que no per la diversitat de paissatges.

Lògicament, impossible perdre's, per les caractéristiques del circuït, però també per els panells informatius que ens anem trobant en les cruïlles o en els punts que tenen algun interès especial (pobles, castells, molins, etc,...)

En definitiva, una passejada a través d'un entorn molt bucòlic, on les fulles seques dels arbres que cauen al mig del camí ja apunten al final de l'estiu i l'inici de la tardor.

Va, i com que el post és aburridot, us poso el video del single del nou disc del Robert Randoph, que és més divertit:

Cesc.

Pastís de Pastanaga

2011-08-15T13:09:00.005+02:00

Anem a les coses serioses, que amb el Llullu i els seus col·legues, que encara que piulin poc, no paren d'escalar i aquest blog s'està convertint amb massa monotemàtic.
Amb motiu de la celebració de l'aniversari del Sergi, la Gemma s'ho ha tornat a currar i ens ha obsequiat amb una nova joia de pastís, i ja van dos:

Pastís de Pastanaga

Per a la massa:

110 gr. (un got) de nous o de "pecanes" trocejades.
340 gr. (dos gots i mig) de pastanagues ratllades.
280 gr. (2 gots) de farina.
1 culleradeta de bicarbonat.
1 i 1/2 culleradetes de llevat Royal.
1/2 culleradeta de sal.
1 i 1/2 culleradetes de canyella.
4 ous grans (com els del Willow i el Llullu obrint Indignats)
300 gr. (1 got i mig) de sucre.
240 ml. (1 got) d'oli.
2 culleradetes d'extracte de vainilla.

Barrejar la farina, el bicarbonat, el llevat, la sal i la canyella. Reservar.
Batre els ous, barrejar-hi el sucre, després l'oli i finalment la vainilla.
Afegir-hi la barreja de la farina.
Afegir-hi les pastanagues i les nous.
Repartir la massa en 2 motlles de 23 cm. de diàmetre, fregats amb mantega i posar-los al forn pre-escalfat a 180º
Coure durant uns 25-30 min. i deixar refredar.

Per la cobertura:

57 gr. (1/4 de got) de mantega a temp. ambient.
227 gr. de formatge tipus philadelphia a temp.ambient.
80 gr. de sucre glas.
1 culleradeta d'extracte de vainilla.
1 pell de llimona ratllada.

Amb la batedora a baixa intensitat, mesclar el formatge amb la mantega. Després mesclar-hi el sucre i finalment l'extracte de vainilla i la pell de la llimona.

Posar 1/3 de la cobetrtura entre les dues parts (els dos motlles) del pastís i la resta per sobre.

La recepta original (o no), amb videos, fotos i en anglès la trobareu aquí

The Great Glen. Escòcia.

2011-08-10T00:38:00.000+02:00

Com que aquest final de juliol ha estat tirant a plujós per aquestes nostres contrades, hem decidit anar a buscar el bon temps cap al nord, concretament cap a Escòcia.

The Great Glen és una falla natural que pràcticament retalla de nord a sud i per la meitat Escòcia, començant per la ciutat costanera d'Inverness i acabant a Fort Wiliam, cap al sud, a unes 130 milles seguint la línia natural que marquen el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy fins arribar de nou al mar, a Fort Wiliam, petit poble que serveix de punt de partida per pujar al Ben Nevis.

El recorregut que ells anomenen Great Glen s'acaba allà. Amb bicileta són tres etapes i uns 130 km. de recorregut, amb un desnivell relativament suau, ja que si bé sempre es va vorejant llacs i canals, tot sovint el camí s'enfila per la muntanya. L'asfalt, la pista i els corriols es van combinant, però tots tenen un denominador comú: les midges, uns mosquits petitíssims i molt violents, que per sort, només t'ataquen si t'atures, ja que no et poden seguir encara que només caminis.

De Fort Wiliam nosaltres vam agafar un tren que cap a l'est, travessa tota una zona molt muntanyosa i molt humida, plena d'aiguamolls, i vam baixar a l'estació de Rannoch, que està literalment al cul del món.

Des d'allà, tot per asfalt i pràcticament sempre amb baixada (això sí, moooooolt suau), amb dues etapes i 76 km. més a les cames, ens vam plantar a Pitlochry. A 3 milles de Pitlochry hi ha la destil·leria més petita i també la més pintoresca (diuen) de tot Escòcia, Edradour, autèntic objectiu del viatge.

Sorprenentment, durant tot el viatge la meteo va ser benevolent, potser massa càlida per fer activitat, amb només un dia de que estava núvol i amb boira pixanera, la resta, mig mig i molta calor quan ens tocava el sol de plè. Les bicis, que les vam llogar allà, són hibrides entre muntanya i cicloturisme, ideals pel tipus de camins per on va l'itinerari.

Via la Gota Freda (Roca Gran d'en Ferrús)

2011-08-06T21:19:00.002+02:00

Ressenya acabada de sortir del forn d'una via oberta ja fa uns dies, bastants dies...
Després de vàries jornades d'aventures i desventures ens va sortir aquesta via. Vam disfrutar d'allò més en un entorn idílic. La via és exigent, destacar el primer llarg, 5 estrelles, el 2on està més concentrat i roca no tant bona, i el 3er no ens ha sortit en lliure, de totes maneres, fins el 1er parabolt (10-15m) deu ser 7a.
Doncs a veure si algú s'anima a repetir-la!

Apa gent, a tibar i a gaudir!!!

Kiku

Tozal del Vero. "...no se lo digas a nadie..."

2011-07-26T14:28:00.000+02:00

Ja feia uns mesos que en Joseba estava "pesadet" amb anar a fer un "vistassu" alliberador a aquesta via d'una de les millors parets de la serra de Guara. Veient que ja es començava a buscar altres nòvies per anar-hi, faig un cop de cap i em planto a Azlor apurant la benzina i la nit...
La via, obra del Husa, Cristóbal i companyia, va ser oberta l'any 89 i busca en tot moment la zona més gris d'aquesta "més que vertical" paret de vora 300 metres. Oberta en estil mixte, VIº A3, pitons, ganxos, burins i demés metralla i hores, moltes hores...
L'objectiu: canviar els A...,pitons, metralla i unes quantes hores per magnesi i tibades...
Objectiu no acomplert! alguns trams massa "regineros" (calcari molt llis i tou a l'estil d'alguns trams de Roca Regina) fan que la missió sigui quelcom més que futurista...
De totes maneres, calia veure-ho i l'experiència ha estat d'allò més gratificant ja que la via s'ho val i alguna cosa ha canviat...
Un primer llarg de tràmit (V+), un segon llarg per anar-hi amb ganes (7c+ made in Joseba), un tercer molt maco (6b), el quart espectacular placa de forats de 40m (7a+). El cinquè, la primera bufetada, 6c+ i un pas Ao (en lliure podria ser un 8? de tres moviments!!). El sisè ronda el 7a amb un pas d'espatlles per agafar el primer canto del llarg. El setè cap al 7a+ comptant que no es trenqui una regleta bastant clau. El vuitè, 6b i cinc passos d'Ae i en lliure impossible. Novè i desè llarg ni els vam mirar seriosament però potser algú podria...no sé. I l'últim un preciós i curt cinquè.
La baixada caminant per l'esquerra de la tàpia, buscant-se la vida...millor portar-se la disfressa de senglar, pantalons llargs i paciència...n'he fet poques així. Cal fer-la per entendre-ho.
Per fer aquesta versió semi-free hem utilitzat un joc de tascons mitjans-grans, aliens verd, groc, gris i vermell, un camalot del 0'75, un ganxo (un pas al llarg 9) i prop de vint cintes. Vam trigar unes 6 hores i mitja coneixent el 5 primers llargs.
Molts ploms que marcava la ressenya original no hi eren i els altres ni els vam tocar...quina por!!
Quina llàstima, altra via caurà...i per treure el regust dolç-amarg res millor que apropar-se de festa a Rodellar, concertillu, bon ambient i birres... massa birres...
"Joseba, anem a dormir que aviat es farà de dia i encara ens reconeixeran..."

sortint del primer interrogant...(Ll.5)

piiiiip... bateria caput i final del reportatge

Salut i metres!

Llullu

Perestroicrack, Slessova Tower.

2011-07-20T19:46:00.003+02:00

Doncs bé, com que encara estaré una bona temporada de baixa i allunyat de qualsevol paret, penjaré quatre fotos i una breu explicació d'una "expe" que va fracassar com a activitat alpina, però com quasi totes les que fas a un país culturalment allunyat del nostre, va deixar records entranyables,...

Era el mes de setembre de 2007 quan juntament amb 4 francesos, el capità Vilella i jo vam sortir cap al Kirguistan, a la vall de l'Ak-Su, per intentar escalar la Torre Rússia, Slessova Tower, per la via Perestroicrack.

La Torre Rússia. La nostra via pujava per l'esperó de la dreta.

La meitat de la vall de l'Ak-Su. L'altra meitat és igual d'escarpada

La veritat és que vam sortir una mica enganyats per una ressenya "recent" de feia 10 anys, on uns guies francesos l'havien graduat tota ella de 6b/A2, ràpida, bastant equipada, i amb un descens còmode.

El primer llarg de la via, un slab de 6b per començar.

Els primers llargs són una fisura contínua per sort no del tot vertical

En Denis ja busca el ràpel, en Pierre va plegant cordes, el Xavi encara s'ho rumia, i jo immortalitzo el moment.

I nosaltres, passarells, ens hi vam ficar com si anéssim a escalar qualsevol via de Montrebei,...

Les excuses pel fracàs són les següents:

Anàvem tard, al mes de setembre. El dia és massa curt i, com ens va passar, ens va pillar la primera nevada. Després ja no hi tens res a fer.
Pocs dies, una vintena en total, que entre que arribes a la vall, que està a prendre pel sac d'on et deixa el vehicle, que després voliem fer un petit tour pel país, etc,... només ens en van deixar 10 o 12 per intentar escalar la paret. A més a més, els dos o tres darrers dies va entrar ja el mal temps.
Problemes intestinals des del primer dia, amb unes cagarrines que no ens van abandonar fins que no vam sortir del país. Uns imagineu un apretón a la meitat de qualsevol llarg ?
Probablement una agència de viatges massa barata, ja que la previsió de menjar que van fer per estar al camp base els dies previstos no va ser encertada, i al final anàvem raccionant per no quedar-nos sense. Al trekking de tornada, vam haver de matar una cabra per fer sopa. Sí, sí, sopa de cabra, una cabra bullida sense cap altre condiment,... boníssima.
Érem, i encara ho som, uns passarells,...

Al final però, lo poc que vam veure de la regió de les muntanyes del Pamir Alai, que és la serralada que separa Kirguistan i Tadjiquistan, és molt bonic i molt salvatge. A més a més, encara es poden trobar les restes d'un avió mig enterrat i d'unes trinxeres d'alguna que altra batalleta que van tenir per aquí no fa pas gaire amb els talibans.

Via Kantauri a la Paret Concava (Ordesa)

2011-07-13T19:56:00.001+02:00

Seduits per la resenya que apareix a la nova guia d'Ordesa, i aprofitant una primera tarda a Ordesa, amb la tempesta aguantant pels pèls, ens acostem a aquesta "petita" paret ordesiana...
Quin engany companys/es... la via és bona i sobre bona roca bona, una mica bruta a trams. Massa xapes per ser Ordesa (més de les que apareixen a la ressenya de la guia, i per sort nostra!!) tot i que s'ha de reconèixer que el tipus de roca és gris i compacte i no deixa protegir massa...
El pitjor de tot: el grau!!! per flipar. La via va ser encadenada per la Josune i el Rikar i no li van donar més de 7a+ (al tercer llarg), però la realitat és que no quadra res. A veure si algú s'anima i contrasta o confirma la flipada.
Transcric els graus i llargs tal i com els vam fer, el grau que ens sembla que pot ser i entre parèntesi el que figura a la guia.
LL1+LL2⁼45 metres, 6b (6a)
LL3+LL4=30 m. amb sostre de deu metres inclòs, 6c+ (7a+)
LL5+LL6=60 m. traçant una diagonal directa a R6. 6a (6a)
LL7 primera flipada. 6c+ contundent (6a!!)
LL8 segona flipada. 7b+/c bastant a bloc (6b+!!)
LL9 tercera flipada. 7b+/c netejant cantos tot fent "la volteta"...de recte segur que un bon 8è(7a!!)
LL10 flipada final. doblebombo de 7a+/b (6c!!)
LL11 tràmit de sortida grau correcte, IV.

El dia següent repetim l'Heroina i les coses quadren a la perfecció... potser és que tant el Willow com jo teníem un mal dia... en fi, a veure si algú s'anima i em pot donar alguna explicació. Consultant amb en Ravier, ens confirma que ell no l'ha fet. De totes maneres el grau obligat no deu passar del 6c.

Salut i metres!!

Llullu

Ressenya "Indignats"

2011-07-13T16:20:00.002+02:00

Aquí teniu la "ressenya" d'aquesta vieta de la paret de Catalunya.
Si algun bon ressenyaire la repeteix, estarem encantats que milloreu la present modificant tot el que cregueu convenient.
Conteu que el grau és marca de la casa i que els pitons...en fi, són pitons.

HAT TRICK CERETÀ

2011-07-07T16:51:00.004+02:00

La Cerdanya és envejada per la resta de comarques pirinenques. La seva configuració i la suavitat dels seus relleus, fan que sigui una de les poques que gaudeixen d'amplies perspectives sense haver de suportar el major hermetisme de les seves valls veïnes.

Per arribar a aquest indret de toponímia monosil·làbica (sovint procedent de l'esukera), cal travessar des del sud un forat inmens anomenat túnel del Cadí. Com sovint passa en aquest país utilitzar les instal·lacions comporta pagar un costós peatge. En aquesta ocasió, però,la generositat desbordant de la seva concesionària, em regala un bitllet d'anada i... tornada.

Al que anavem... després d'una nit de llamps i trons (en sentit estricte...) em planto al refu de Malniu amb la intenció de pujar el Puigpedrós en un estil lleugeret. Això és en calça curta, samarreta i per no agafar no agafo ni aigua, mòbil, claus... mai havia tingut la sensació de pujar i baixar a un cim proper als 3000 en poc menys d'una hora i mitja. Entre esbufecs ja començo a pensar en una sortideta més relaxada per gaudir , ara sobre dues rodes, dels frondosos boscos de pi, serpentejants rierols i dels verds prats plens de floretes que dibuixen aquest paissatge.

Surto des del bonic poble d'Aransa i enfilo, tot pedalant, per pujades contínuades, però no molt pronunciades, cap els estanys de la Pera i torno al punt d'origen per Cap de Rec i per l'àntic camí que encara uneix Aransa i Lles. Una sortida recomanable per gaudir de la freca del matí!

Durant el recorregut rebo una trucada de l'Enric, d'Estana...

- Enric, demà millor que quedem d'hora que al vespre vull baixar a Barna...
- a les 6,30 a casa meva (Estana)!
- ufff.... és el que passa per quedar amb un alpinista com els d'abans!

La dolomítica cara N del Cadí

Amb poques hores de son començo a enfilar cap a aquest poblet que no visitava des de feia més de 10 anys, quan l'asfalt encara no hi arribava. Sortim ja des de casa de l'Enric amb la motxilla i els trastos necessaris per escalar la Cerdà-Pokorski a la roca de l'Ordiguer. A través de bocins i dreceres de les que l'Enric és gran coneixedor, arribem molt dhora i a bon ritme al Prat de Cadí, excursió obligada pels que no coneixen massa aquesta comarca. Enfilem unes rampes molt dretes i en poc menys 1h 30' ja ens estem equipant per començar a trepar.

Aquesta fou la primera via oberta en aquesta roca ara fa 50anys!!! això és sorprenent si es té en compte l'atrevit recorregut que dibuixa per la pared i que, encara avui, presenta dificultats considerables. Llargs preciosos, una temperatura estupenda i una bona companyia, amb la que gaudir de l'exel·lent calcari i boniques vistes i que fan menys traumàtics els moments més exigents de l'itinerari situats als dos darrers llargs.

roca de l'Ordigues

Tornem... A Estana la companya de l'Enric ens ha preparat un dinar que fa les delícies del meu cos atrotinat i em torna a posar les energies allà on eren fa unes hores (o fa uns dies). Mentres dinem entre agradables converses i amb una cervessa ben freca, contemplo una imatge a través del finestral del menjador que m'ha perseguit aquests darrers dies i que sempre m'ha absorvit des de qualsevol punt de la Cerdanya: la cara N del Cadí!

Enric negociant amb les boniques fisures del penultim llarg

De l'hospitalitat dels companys ceretans passo a una velocitat de vertígen i un xic difícil de digerir a deambular entre extrangers que continuament em demanen "cerveza amigo, beer???" pels carrers de Gràcia ...qui ho diria que fa poques hores destava barallant-me amb unes fisures molles al bell mig d'un escenari Dolomític

cim

...deambular per la gran ciutat, una nit amb un punt "d'extra-vagància" per assimilar els contrastos que han fet fluctuar les emocions d'aquests darrers dies...

Gràcies amics ceretans!!!

KALAMONTSE

The Lemon Day, a Capellades.

2011-07-04T16:05:00.001+02:00

Bé, com que la cosa no avança, penjo el video que m'ha fet arribar un company i que d'una manera simpàtica promociona el festival de música que s'organitza des de ja fa uns anys a Capellades: The Lemon Day 2011.

Els Senyors del gatell fluix.

2011-06-30T11:04:00.001+02:00

Aquesta entrada ha estat suprimida gràcies a la demagògia anònima d'uns quants i veient que s'havia ofès a bones persones que no han entès que no era un tema personal. Disculpeu les molèsties i perdó a qui li hagués ferit la reflexió. No era la meva intenció.
Veient la reacció tan poc elegant d'alguns opinants, em venen ganes d'engegar el blog a la merda.

Salut i metres per a tots!!

Llullu.

Adam Ondra. 9b a Oliana

2011-06-28T08:43:00.003+02:00

BD athlete Adam Ondra making the first ascent of Chaxi Raxi (9b) at Oliana, Spain from Black Diamond Equipment on Vimeo.

ACDC & Rolling Stones. Rock me Baby

2011-06-23T18:44:00.000+02:00

Com que encara no puc escalar, vaig penjant videos que vaig trobant pel youtube.

...i ho seguiré fent fins que em deixin escalar. Quedeu amenaçats.

Cesc.

ESPERÓ NORD OEST DEL SERRAT DEL MORO O ESPERÓ SANCHEZ

2011-06-22T01:03:00.002+02:00

Després de buscar alguna via que ens faltés al company i a un servidor, el mestre Vigatà va treure's aquest As de la màniga emulant algun mag que, com qui treu conills del barret, va trobar una via clàssica, de traçat atrevit i que cap dels dos haviem fet. Sabiem que el Salva Figueres i algun manresà més, l'havien arreglada per que el lliure no fos molt traumàtic. Bona feina la que van fer (opinió meva) sense substituir tots els burins i posant parabolts amb una xapa molt discreta que imita als seus avantpassats de fa 40 anys.

Entrant en matèria i ja que no tinc fotos , intentaré anar al grà que sino això no s'acaba mai... primera part abans d'arribar al marcat i acrobàtic esperò, formada per tot un seguit de diedres i fisures que s'escalen en lliure (exepte la segona meitat del 2n llarg q deu ser 7b+/c). llargs on trobarem algun burí barrejats amb filferros de l'època, claus i algun parabolt. Aquests hi són a totes les reunions.

Arribats al peu del primer llarg de l'esperò propiament dit, trobem un llarg sorprenentment escalable sense massa dificultat, i dic sorprenentment pq des de baix semblava que havia de ser una burilada molt difícil de fer en lliure. Aquesta tirada deu rondar el 6c+. La següent, que passa a l'altre banda de l'esperò, és més agraida d'escalar, amb més canto i l'allarguem fins al peu del contrafort que hi ha abans del cim tot muntant una bona reunió amb camalot de 3 i un parell d'alliens a una bona fisura entre uns blocs. Total una tirada de 45m amb menys burins que a l'anterior però amb més canto i que deu anar al voltant del 6b+.

En general, una bona matinal en la que mola portar micros, un grapadet de tascons, 18 cintes i ganes de gaudir de la proa del serrat per exel·lència (juntament amb l'esperó Bartomeu Puigrós). No fan falta claus i l'estreb només és necessari si voleu anar integrament en artificial als llargs superiors (si anem forts amb les 18 cintes i quelcom per muntar una reunió dalt de tot, serà suficient).

demà més, sap greu, però no hi ha fotos....

riki

kalamontse

Cortez the Killer

2011-06-20T19:54:00.000+02:00

... m'estic fent gran, fa massa temps que no vaig a un GRAN concert,...

Cesc.

l'escalada és quelcom més que pujar per les parets???

2011-06-12T05:17:00.007+02:00

Doncs això, cansat de King lines, Sharp end's, Dossages.... i una llarga llista de videos que serveiexen d'aparador per transmetre a l'espectador proeses a l'abast d'uns quants privilegiats, que en realitat no fan una altre cosa que vendre'ns marques i tedències des de fontainebleau als isolats penyasegats de la costa sud mallorquina, passant per alguna illa del mar Egeu i els big walls californians... he decidit donar veu a un DOCUMENTAL amb majúscules, d'escalada amb un fil argumental molt més elaborats que els mencionats, l'objectiu del qual no és vendre una marca o demostrar la fortalesa d'un escalador capaç d'aguantar-se d'un sol dit en vies molt desplomades que, per altre banda, li escurçaran la seva vida esportiva....

Res d'això! abans d'ahir vaig anar a veure les pelis guanyadores del festival de Torelló de l'any passat. No sé massa be si la darrera edició estava mancada d'unes propostes realment serioses o el tribunal era ple de neòfits fàcilment intimidables amb qualsevol proesa esportiva. El cas és que vaig aguantar més d'una hora veiem dues pel·lícules plenes d'egocentrisme i d'una manca de creativitat només palpable per aquells que ja portem uns anys en això de la muntanya... la primera (Tuzgle) més propícia com a record pels colegues d'un viatge d'escalada que no pas per un FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE MUNTANYA!!! La segona, The Asgard Project, va caure en el fàcil joc de relatar fil parranda una ascensió a un big wall fred i remot: (camp 1: ui que difícil i perillos que és això que hem fet... ; camp 2: quin fred que fa, vull tornar a casa...; camp3: l'artificial és molt extrem, no em sento els dits...). De fet l'inici del film era molt més interessant que la part central de la peli, en la que relaten l'ascesió al la cara N de la muntanya. En fi torbo que l'argument era poc elaborat per la magnitut de l'activitat. Molt bones imatges, si, però ensenyaven massa i explicaven poc.

Per sort hi ha gent que ha entés aquest esport com una manera més de viure. Tant és així que aquestes persones han dirigit l'esforç que suposa fer una filmació d'aquest estil, encarat a un objectiu social: el reconeixement de la dona a l'escalada i la seva evolució.

Així és. En el DOCUMENTAL "Encordades", de Gerard Montero, que podrem veure d'aqui uns mesos, sembla que trobarem un argument molt sòlid, amb unes imatges ben treballades, tant en composició com en els jocs de lents, desenfocaments....aquí no veureu 9a's a tort i dret, ni caigudes a l'aigua des d'una megavia a 22m de la superfície marina...res d'això! només noies normals que van trencar les barreres que, per ser dones, tenien en aquest hambit: el de l'escalada.

Enhorabona Gerard, gràcies per fer-nos pensar mentre veiem algú que està escalant!!!

Aquí us deixo un tastet!

ENCORDADES

kalamontse

Cadireta del Diable, via GEEB

2011-06-02T20:30:00.002+02:00

... i avui, seduït pel post del Bullarolas. He enganyat al Llullu i al Sergi perquè em pugin per aquesta via, que en el cas del Sergi encara, però sorprenentment, el Llullu no havia fet.
I referent al post d'en Bullas, no puc estar més d'acord amb els comentaris que ell fa tant de la via com de la restauració, per tant, aprofito per felicitar als autors.

El Llullu al tercer llarg (6b)

Pel que fa a l'escalada, bones fisures i un llarg de placa ben equipat que, en lliure, deu rondar el 6c/+, però que es deixa fer molt bé fent trampes, i pel que fa als tres primers llargs, simplement dir que seria bò que la via s'anés repetint sovint, ja que la naturalesa no s'atura i va tapant les fisures que ara per ara permeten assegurar-se al gust sense patir massa. La roca és molt franca i si bé s'ha de vigilar en algun canto, en general podriem dir que és prou bona.

Nota negativa: lleig, molt lleig el seguit de parabolts que hi ha just a l'esquerra i que passa a tocar de la tercera reunió, sense respectar ni distàncies ni res de res. De fet, és un tram súper-fàcil, on no té cap sentit posar-hi parabolts, que a més, segurament s'han hagut d'agenollar per col·locar-los. En fi,... hi ha gent per a tot.

I com a anècdota, el fred que hem passat a dia 2 de juny, i les cortines d'aigua que ens han enganxat (per sort) just a sota el desplomet de la boleta final. Després, per la carena dels Flautats, hem pogut disfrutar d'unes vistes espectaculars amb les nuvolades que a voltes retallaven els cims de les agulles de Montserrat.

Ganivet de Diables, Via Reina-Sánchez.

2011-06-02T10:05:00.000+02:00

Si haguéssim d'escollir alguna via que seguis una línia lògica sobre una paret a Montserrat, una de les fermes candidates seria la Reina-Sánchez al Ganivet de Diables. Es pot dir que per a fer-la no ens cal dur la ressenya, ja que la fissura per la que comença la via, és la mateixa per la que acaba. Tanmateix, hi ha bastants trams que els escalem per la placa de l'esquerra, molts en Ae. que si enlloc de ser burins vells fóssin assegurances més fermes es podrien intentar en lliure. M'ha dit un ocellet que el recanvi està en procés.

Per a repetir-la nosaltres vam dur Camalots fins al blau, els aliens (blau inclòs), els fisurers i tres o quatre plaquetes recuperables. La via està pràcticament equipada, però alguns pitons fan més por que gràcia, i com que es poden posar catxarros per protegir-se, no els vam fer servir.

Cesc.

DIABLES - SENDERO LUMINOSO

2011-06-01T13:31:00.001+02:00

- jo no estic molt motivat...., van ser les primeres paraules que va dir el meu company....

- traquil Oscar que es una via equipada i per disfrutar, no crec que ens tiri enrera...., va ser la meva ingenua replica, refiant-me del que deia la guia de la nord, fonamentalment en lliure, generosament equipada...i entre dubtes i calor vam comneçar a caminar direccio a diables.

El primer llarg ja ens va ficar en materia del que ens esperava, roca no tant bona com voldriem ( estem a la nord ) burins una mica rovellats i incertesa alhora de llegir els moviments. Aquesta seria la tonica de la primera meitat de la via fins arrivar a l'Ae del sostre. Cal destacar que el segon llarg es dificil de cullons i que quan a la guia diu 6c obligat es veritat!!!! les assegurançes no son molt lluny, pero s'ha d'escalar amb finura i a vegades els burins et quedan mes lluny del que voldries per sota els peus....a mes la qualitat d'algunes assegurançes fa que et pensis dues vegades les coses abans d'aventura-te a una caiguda, be la mediocritat de qui escriu aquestes lineas com a escalador tambe i te a veure jejejeje......

Per cert en el segon llarg i vam trobar un niu de mussol amb pollet inclos, vam passar tant rapid com vam poder, pero potser seria interessant respectar-ho, nosaltres ja hi erem i despenjar-se d'aquells burins no em va semblar bona idea....

La cinquena reunio la vam muntar a la Sanchez Martinez, just sota on comença el primer Ae d'aquesta, i vam seguir per la fisura de la mateixa fins al primer parabolt de l'Ae, llavors ens vam desviar a l'esquerra per una vira i vam enganxar el llarg de V+ de la sendero, on per cert un canto movil ens va donar un bon ensurt entrant a la R, sort que un clau va fer la seva feina......jo recomano evitar aquet llarg, la roca es bastant dolenta, i el fregament important, ja que primer vas a l'esquerra i despres fas una diagonal a la dreta, si continuem per l'Ae de la Sanchez podem anar a la R de la Sendero desviant-nos una mica a l'esquerra just sota el sostre.

El primer Ae esta super equipat, no pas amb espits com diu la guia, pero els burins no estan malament del tot, cal recuperar cintes per que amb 25 no ni ha prou ni de conya.

El primer llarg de sobre el sostre em va semblar bonissim, la roca es molt mes bona que a la part de sota, pero cal continuar escalant amb finura, els burins no son aprop i es dificil a vista.

La resta de la via no te massa a dir una latre Ae amb algun pas llarg, un llarg de 6a amb alguna alegria, i un ultim llarg on la dificultat es superar un desplomet a bloc, pero que estava bastant brut i que no vaig ni ensumar.....

En resum una bona via, on cal escalar, i vigilar amb la roca si no vols emportar-te alguna sorpreseta!!!!!

Penultim llarg 6a.

Tercera tirada.

Sotint del sostre.

Roger.

Montrebei (Catalunya) via INDIGNATS

2011-05-29T21:16:00.000+02:00

Aquí us penjo unes quantes ratlles i algunes fotos d'aquesta nova via enllestida (per fi) el passat dijous 26/5/11 gentilesa d'en Willow i en Llullu i amb la col.lavoració d'en Joseba (sobretot en el rocpunt, el 27/5).
La via transcorre entre l'Audovert i Los Dias de la Ira. El llarg 1 és comú amb la Nazgul i fins a la R2 ja era obert per en David Fernandez i en Marc ja fa uns quants anys... La resta ja és cosa nostra...
La via es troba semiequipada amb pitons, menys un espit al llarg dos (reunió de la Radicals Lliures, per això l'hem mantingut...) i dos espits a la R2.
Per repetir-la recomanem dur Camalots (o similar) del 0,5 al 3 repetint 0.75 i 1, Aliens, dos semàfors i un gris i un bon joc de tascons.
La via ha estat oberta en set llargs (contant els dos primers) i més o menys quedaria així: LL1 6b (50m.) LL2 6b (55m) LL3 6c+ (40m) LL4 7a (50m) LL5 7b (55m) LL6 7a+ (45m) i LL7 7b (55m). (6c+/7a obli,obli).
Bona roca en tota la via exepte el quart llarg i ambientillu assegurat.
La ressenya ja la penjaré d'aquí uns dies ja que estem esperant la primera repetició que hem reservat per un company que s'ho mereix de sobres... Tranquils que la farà ben ràpid.

Salut i metres!

segon llarg (6b)

quart llarg (7a delicat)

sisè llarg (7a+)

En Willow a la R4

cinquè llarg (7b/b+)

setè llarg (7b)

socarrimats, derrotats i ...INDIGNATS

El capità que va perdre un rem..

2011-05-14T16:22:00.004+02:00

Aquesta és la història d'uns mariners, dos toçuts brumets, obstinats a navegar per un mar que en el passat ja els havia fet tornar a port...

La seva tenacitat i ganes de tornar a navegar van fer que es replantejesin l'estratègia tot incorporant a l'empresa a un experimentat capità que portés les regnes del projecte per arribar a bon port. Però les dificultats es van presentar mar endins. Allà calia desafiar unes onades entorn al 7b/7b+. El capità, observat amb admiració per la seva tripulació, en plena lluita i a punt de sortir de les darreres onades que li portaven a unes aigües més calmoses, va caure per babor... els mariners entre la sorpresa i l'angoixa van recuperar el que quedava del seu lider i, en veure que anaven a la deriva, és van encomanar a Zeus, deu del cel, que va fer acte de presència en forma d'un sorollós aparell metàl·lic que oscilava en un equilibri precari per sobre dels seus caps. Del ventre groc d'aquella figura mitològica va sortir una criatura extranya, plena de pels i d'un aspecte prou rústic...

Així va ser com aquell extrany personatge s'endugué al nostre capità per presentar-lo davant l'assemblea ordanària de curanderos que es feia tots els divendres abans del partit de futbol del vespre. Diu la llegenda que aquell capità va tenir el seu càstic per les continuades mostres de canivalisme animal impròpies pel temps en el que li va tocar viure.

Tot i així encara corre la veu, entre marmotes, faisans i ratolins de muntanya, que el capità encara es viu i que el seu esperit espera pacientment rere un arbre que algun animaló se li posi a l'abast de la seva extraordinària punteria.

Aneu alerta, bestioles, aneu alerta....!!!!

imatges del moment de levitació del Capità Vilella i de la desolació dels seus deixebles... que et recuperis aviat capità!!!!

continuarà...

riki

Van de tècnics...

2011-05-11T19:58:00.000+02:00

Primera ascensió... o millor dit primer INTENT, de pujar a cop de "pitu" per un camp de patates amb la intenció que no ens cantessin les Puputs (hem començat com els bons, a les 16h...). Aquests ocells de cavells encrespats han estat força més intel·ligents que els tres TÈCNICS i, en veure l'estat del cel, probablement han anat a terres més asolellades lluny dels habituals designis que té els destí a les tardes de primavera o, dit d'una atre forma, lluny de llamps, trons, aigua i altres espècies...

La via en qüestió es trobava a la pared del Pessó, una recent creació del Jimmy que té un apretat inici entre la via de les Malesses i la clàssica Tànger. En fi que Zeus ha imposat la seva llei i només ens ha deixat emparrar-nos tres llargs sobre camps de patates verticals de bona qualitat. Val a dir que el llarg que seguia (quart) es veia ben bonic!!!

aquí us deixo un enllaç de la topo ES CONVERTIRÀ EN UNA CLÀSSICA, SEGUR!!!

Ah! i unes fotos dels tres magnífics....

KALAMONTSE

Montrebei. Miramunda

2011-05-05T20:56:00.000+02:00

Doncs sí, l'altre dia la Joan Armengol i avui la Miramunda, dues vies en lliure del Paca que, tot i potser no ser dins de les top-ten de les respectives parets, ben bé valen una visita.
La Miramunda és una via amb bona roca, ja que es veu d'un tros lluny la feinada que devia tenir el Paca per sanejar-la, té tres llargs on cal escalar, que són els dos primers, i el penúltim. La resta discorre per unes plaques ajagudes bastant fàcils i sobre roca bona. Talla molt la continuïtat la travessa pel jardí vertical cap a l'esquerra per anar a buscar la xemeneia de sortida, però Montrebei ja ho té aixó,....ah! i sorpreseta a la penúltima reunió, que et fa dubtar de si sortir per dalt o rapel·lar la via. Paca, ets un crack!!

Apa, unes fotos i a veure i us animeu a fer-la, que és facileta...

El prat a l'arribar.

La via

El prat al tornar

Fotomuntatge de la vista des del cim de la via

INDIAN CREEK - " SANG I SORRA "

2011-05-04T18:57:00.000+02:00

Encara que el titol del post faci referencia a Indian Creek, el cert es que amb un mes que em passat al " yanke" tambe em visitat altres llocs, pero la majoria del viatge l'em dedicat a intentar apendre la tecnica de l'escalada en fisures i a ignorar el dolor que aixo produeix!!!!!!

Hem passat tot el mes d'abril a Estats Units, amb el Jordi " potro salvaje", i el Paco que ens va acompanyar dues semanetes, a mes de coincidir dos dies amb el Piju i el Pastes, que com cada any sembla que ens posem d'acord a l'hora de viatjar jajajaja......
La idea inicial era anar a Indian Creek i passar-hi tants dies com poguessim, fins que el cos va dir prou.Cal dir que l'escalada alla no te res a veure amb el que coneixem aqui, i que l'unic que ens serveix es saber com es fa el nus per encordar-nos i poca cosa mes, ja que per mi a sigut tornar a començar i apendre de nou a escalar, o almenys intentar-ho jejejeje...l'escalada es molt fisica i dolorosa, sobretot pels peus si i vas amb uns gats massa tous, com jo, i les mans i els avantbraços tambe s'enporten la seva part.
Durant l'estada a Indian vam aprofitar per fer alguna escapada, i vam escalar a les Fisher Towers i al Castelton Valley, i aixi de pas reposar una mica dels encastaments, visita obligada si estas per la zona, potser no tant per les vies que hi vam escalar si no per la peculiaritat del lloc, sobretot a les Fisher!!!!!!!
Tambe es intaressant visitar alguns dels parcs que hi ha a la zona com Arches o Canyonlands i de cami a Zion pots passar per Monument Valley, tots son al.lucinants!!!!!!!!
Quan el cos va dir prou vam posar rumb a Zion, lloc increible i amb una quantitat de parets al.lucinant!!!!! bones tapies d'arenisca, com no, dosis d'aventura assegurada i fisures menys obligades que a Indian, almenys a les vies que vam repetir, tot i que tambe i trobes els tipics "spliters".
Ja per acavar vam passar els ultims dies a Red Rocks, buscan les plaques assegurades amb parabolts!!!!! i vam fer dues vies de placa molt bones amb regletes a dojo sobre una arenisca molt consistent i amb molt d'ambient, i ja quan el cos no podia mes ho vam rematar amb dos dies d'esportiva a la zona del Calico Hills, una formacio curiosa d'arenisca vermella, tambe a Red Rocks.
L'ultim dia a las Vegas reposant i esperant l'hora de marxar, no cal que el comenti, a las Vegas no hi ha res d'interessant.....moltes llums a la nit i molt de vici les 24 hores del dia!!!!!!!

Us deixo un cutremuntatge que he pogut fer amb la meva limitada destresa informatica.

Roger

Joan Armengol al Serrat del Moro

2011-05-04T17:40:00.000+02:00

Aquest matí hem quedat amb l'Anna i el Roger al Bruc sense tenir un pla ben definit, que si la nova del Luichy a la Pastereta, que si a l'Aeri, etc,... al final hem anat a petar al Serrat del Moro per fer una via ràpida i de poc compromís, la Joan Armengol.
Com diuen el forums de la web, tabé, no mata excepte un parell de llargs guapos, el primer (L1 + L2, que s'empalmen sense problemes amb cordes de 60), i el penúltim, el més obligat i el que val més la pena. El problema és que per enllaçar aquests dos llargs n'has de fer alguns que vas caminant,....Al final nosaltres hem sortit pel darrer llarg de la Ratafia't, per escalar una mica més.
Material: un camalot groc i un de blau, però entren més coses si voleu.
La ressenya, com sempre, a la noche del loro.
... i com que no hem dut camara de retratar, doncs hi posem música:

Un video d'allò més estimulant.

2011-05-03T12:22:00.002+02:00

La Vespa i la Bessona Sup.

2011-05-02T20:14:00.000+02:00

Aquest matí hem fet amb el Sergi un parell parell de vies per la regió d'Agulles. Hem escalat l'Aresta Brucs de la Vespa, i l'Atardeceres a la Bessona Superior.
La primera té un primer llarg d'aquells que la frase pujainomirisavallperquèsicausarribesaterra es repeteix com un mantra continuament dins del teu cap fins que no ets a la reunió, i un segon llarg molt més suau on, a més a més, pots completar l'equipament fixe amb un alien vermell (que queda a caldo), un pont de roca i una savina.
I la segona, l'Atardeceres, més equipada i molt menys compromesa, tot i que cal anar concentrat si es va amb el grau just. Al quart llarg, la primera xapa està relativament amunt, i cal fer una petita apretada per arribar-hi, sempre però, amb bona presa i roca de qualitat. Després et ve un tram excessivament equipat, tant per fer-lo amb lliure com per fer-lo en artificial, i un cop s'acaben els parabolts, encara hi ha un tros vertical fins que la paret es torna fàcil. Bizarre, com dirien a França.

Impressionant vista sobre la Miranda

Montserrat, una postal que mai no ens cansarem de contemplar

Pic Cordier 3.254 mts.

2011-04-30T13:02:00.001+02:00

Aquesta setmana de temps incert típicament primaveral ha respectat bastant la zona de Benàs i s'ha pogut fer activitat aprofitant sobretot els matins.
Tant és així que tota una colla d'élèves que hem anat a petar a aquesta vall hem fet dues activitats amb esquís ben guapes que, com cada any per aquestes dates, tenen els dies comptats.

La cota de neu permet posar-se els esquís a només 15 minuts del pàrquing de la Besurta (per variar, a petar de cotxes), i el dimecres encara vam poder passar per tot el recorregut fins al refugi sense tocar pedra.

La neu, a la primera part del recorregut, molt regelada, però no fins al punt de fer imprescindibles ganivetes o grampons, i com que havia nevat durant la setmana anterior, cada cop la traça es feia més segura.

I precisament per això, perquè havia nevat els dies previs, vam poder disfrutar d'una neu en excel·lents condicions fins ben avall.

El Pic Cordier és una excel·lent alternativa si ja heu fet la visita obligada a l'Aneto, té un desnivell considerable i un descens llarg que si es troba en bones condicions, farà que poguem disfrutar d'una bona esquiada. Només cal tenir en compte que les primeres pendents tot just baixant del cim són una mica exposades i més dretes, però aquestes es poden fer a peu sense problemes.

Jo penso que si es manté encara uns dies aquest temps primaveral, li queden ben bé un parell de setmanetes per poder anar-hi i passar-ho bé.

Caminada pel Montsant. Albarca-Cabacés

2011-04-24T19:24:00.001+02:00

Aquesta diada de Sant Jordi hem decidit amb una colla de locals baixar cap al Montsant, no a escalar, sinó a caminar. Hem vist la "cara B" del Montsant. No hi ha parets, ni parabolts, ni cintes express, ni gri-gris, ni pilla'm que desploma.
L'únic que necessitem per fer l'excursió Albarca-Cabacés és un bon calçat, un mapa, menjar i beure, i en el nostre cas, un bon impermeable.

L'Ermita de la Mare de Deu del Montsant

L'excursió té poc desnivell, uns 600 mts, i els fem quasi tots al principi, entre Albarca i la Roca Corbatera, després va planejant tota l'estona per la carena del Montsant, on el camí va sortejant els petits turons que anem trobant.

Roca Corbatera

El Pic de la Roca Corbatera és el punt més alt de l'excursió, nosaltres vam arribar-hi però no vam veure res, ja que vam estar molta estona envoltats per la boira.

Poc després de passar per la Cova Santa

Vam portar també el frontal, no per por que se'ns fes de nit, sinó per fer una visita a la Cova Santa, que té una entrada molt estreta, però que ràpidament es fa gran a dins i ens hi podem posar drets.

El recorregut segueix quasi tota l'estona unes marques de GR, el 174-1, fins pràcticament el punt geodèsic de La Cogulla.

A partir d'allà hi ha un tram on el camí està senyalitzat amb pintades grogues, però ja de baixada hi ha moltes alternatives per arribar a Cabacés.

Cabacés, final de trajecte.

Ecos Agulla Lluís Estasen, Via Mojo Picon

2011-04-18T22:15:00.000+02:00

Si Montserrat ja desborda misticisme per tot arreu, la paret nord d'Ecos s'emporta la medalla d'or... Una aproximació preciosa i altiva, tranquil.litat assegurada, les motos tancades al garatge després d'un fatigós diumenge, lluny dels concorreguts sectors d'esportiva (que tant ens agraden), ocellets, moltes cabres i un parell de cabrons fent escalada agònica 100% montserratina!
Mentre pujàvem pam a pam l'extensa placa gris de la Mojo Picon, una sensació prou coneguda em rondava pel cos: escalada d'Agulles, tot mira avall. Els camps de patates que intueixes des de les reunions es converteixen en justes aderències...això vol dir escalada de peus i cul apretat.
Sort que amb en Goiko (la víctima d'avui) tot és riure fins al punt d'ennuegar-se menjant l'entrepà a peu de via...
Pel que fa a la via en si, cal dir que la trobarem totalment equipada però de tant en tant hi ha algun cop de gas, però res extrem. Les seccions de 7è grau no son especialment difícils però hi ha passos que costen de veure una mica anant a vista.
La ressenya original marca deu cintes i hi ha dos llargs que tenen 11 xapes+reunió. Vosaltres mateixos...
En fi, una bona via oberta amb perícia sobre un bon rocam on caldrà posar-s'hi bé.
La ressenya original la trobareu al caranorte.

Goiko "culo fermatti"

Goiko "culo relaxatti"

foto d'autopromoció (jeje)

Salut i metres!

Llullu.

Nova via al Tuc de Corticelles, o de la Montanyeta

2011-04-16T20:36:00.002+02:00

Corticelles és com n'hi diuen els locals, i de la Montanyeta, el cartogràfic. Sigui com sigui, aquesta setmana passada hem estat fent activitat pel Pirineu, entre les quals es troba aquesta nova primera a la paret nord d'aquesta muntanya.

L'aproximació és la mateixa que per anar a les agulles de Delluí, però cal seguir una mica vall endins fins a topar de morros amb aquesta paret de poc més de 200 mts. de desnivell, una mica ajaguda, i encara amb algunes campes de neu enganxada a les plaques que tenen prou consistència com per enfilar-s'hi. Calculeu 1h 30min. o 2 h. màxim.

La pente del tercer llarg.

És una via guapa, no és extrema, però té alguns llargs sobretot sobre roca on cal donar la talla, ja que encara que potser no passen del V+, són obligats i amb el seguro una mica avall. I a part, també té un tram d'artifo on calia anar netejant la fisura i posar algun fisurer a cops de martell. Com que segueix una fisura molt evident, segur que amb peus de gat no deu ser més de 6a o 6a+

Iniciant el llarg d'artifo

La via té cert compromís, ja que l'hem deixat totalment neta d'assegurances, i només aprofita al llarg d'artifo tres parabolts d'una via d'estiu, dos per progressar i un tercer per muntar la quarta reunió.

La placa fisurada de cinquè grau

Darrera reunió abans del cim

En funció de les condicions, l'horari pot arribar a ser molt variable. Nosaltres vam trigar 4 o 5 hores, amb les fisures netes de neu i gel, i els trams de neu en molt bones condicions, neu dura.

L'"Equipo A" al cim

La baixada és evident per la via normal. Des del cim, baixem uns metres fins a trobar la neu , i tirem avall per una pala orientada a l'est fins a un coll, i d'allà tornem cap als Estanys de Corticelles i retrobem el camí de pujada. Un parell d'hores per arribar de nou al refugi.

La paret Nord del Tuc de Corticelles, amb una allau de placa a la dreta de dimensions molt considerables

Serra de Guara, Todo por la Tnapia

2011-04-10T00:38:00.001+02:00

Després de la Totxaires, amb la felicitat al cos, en Joseba em té preparada una sorpreseta a la sierra Guara...
Uns quilòmetres abans d'arribar a Rodellar sur un trencall cap al barranc dels Oscuros del Valcés. Després d'una horeta ben bona d'aproximació (amb riu inclòs) s'arriba a aquesta petita però impressionant paret. La via que em porta el company (Todo por la Tnapia) és obra dels "agentes de la guardia civil" i, tot s'ha de dir, molt bona feina. Originalment va ser oberta en artificial amb tirades de fins A3 i una timba que ni us explico...
Però aquí no s'acaba tot, el que pretén el sagal (Joseba), és fer-la en lliure!!
I així és com el dilluns passat li fem una primera pujada de reconeixement tot deixant-hi un pitó a la quarta tirada i unes quantes marques de magnesi...jeje
A l'endemà hi tornem i el company encadena per fi tots els llargs i com en diuen els que en saben: rotpunkt de cordada!!! jajaja
Val a destacar la perseverància d'aquest bascocatalà que invertí una hora per encadenar el cinquè llarg!!!(i deia el xiquet que anava malament de pila!!).
En fi: primer llarg A2+ o 6b, el segon A3 o 7A+ (uf,uf) el tercer V+, el quart A2+ o 7b, el cinquè A2+ o 7b+ i l'últim 6a. En Joseba ho encadena tot però jo el 4rt i 5è llarg ni de segon!!
Quina bona lliçó i quina gran descoberta.
Com a informació útil diré que vam utilitzar uns tascons mitjans, Camalots del 0.5 al 3, i Aliens (un parell de semàfors i un gris) i un pitó que vam deixar posat.
La paret té una mica menys de 200 m. i és cara nord total però amb aquesta caloreta que feia aquests dies vam estar de conya. Conteu de portar unes xancles si no voleu arrossegar unes bambes molles tot el dia (i com pesen pels desploms!!).
La ressenya la trobareu pel Google escrivint "todo por la tapia escalada".

Salut i metres!!

Llullu

Totxaires a Montrebei

2011-04-09T23:54:00.001+02:00

Després d'un parell de vietes per Aragó (Napia i Feme Fatale) ja no sabem on escaquejar-nos més i no ens queda més remei que agafar el toro per les banyes i començar a escalar d'una vegada...
Així és com el passat dissabte sortim del cotxe relativament d'hora tot "enfilant" el camí cap a peu de via.
La veritat és que la via té llargs molt guapos i ben trobats. La roca és força bona exepte els dos primers llargs i algun tramillu puntual... i el més important de tot:No hi ha fantasmes!!!
Amb una bona ressenya i el sisè grau consolidadet no tindrem masses dificultats ni
exposició.
Quant al material...uf, no sé, naltrus hem pujat amb uns camalots (0,5 0,75 1 2 i 3) joc d'aliens + semàfor repetit i els tascons.
La tibada que li donen 7c ni l'hem ensumat (i això que en Joseba és dels que fa aquestes coses...) però la resta l'hem trobat ben graduada.
No sé si és la més maca del congost (com em va dir l'Albert) però si que és del tot recomanable i realment no n'hi ha per tant. Al final serà una clàssica.
Ara només queda un petit buit a dins després de tants anys pensant-hi... però ja trobarem altres projectes...jeje.

Llullu

Burundanga al Cap del Ras

2011-04-09T19:30:00.002+02:00

L'Altre dia amb el Marc ens decidim per repetir aquesta via i perquè no dir-ho torrar-nos al sol (aquesta calor no es normal ) . La via ens va agradar força casi tot ella sobre molt bona roca excepte algun tram curt , va per l'esquerra de la Fanal Nocturn, en algun tram molt aprop, esta xapada amb alguns alejes on es poden posar coses, al segon llarg hi ha un tram expo on has de fer el pas abans de xapar, amb el perill de caure a una repisa nosaltres vam posar un alien una mica a la dreta que et dona una mica de vidilla, i no vam caure. A l'últim llarg el mes difícil també surts d'una repisa i la primera xapa esta molt amunt, ho provem i no trobem la manera de arribar-hi, al final pugem per la Fanal que va al costat i flanquegem a buscar la segona xapa i seguir amb el llarg. En fi excepte aquets dos trams on et pots fer mal si no estas lo suficientment fort la via ens ha agradat.

Sergi.

Esquí a la Vall Fosca. Tossal Llarg

2011-04-08T20:30:00.000+02:00

... o les escorrialles d'aquest trist hivern, que definitivament s'ha acabat.
Hem enfilat la pista (bé per una C-15, o un tot terreny, malament per turismes) de la vall del riu Filià criticant com és normal l'estat d'abandó en el que van deixar la vall quan van abandonar el projecte de l'estació d'esquí, pilones fantasmes tallant el paissatge a banda i banda, i unes pistes amples fetes a cop d'excavadora desvirtuant un paissatge que d'altra manera podría ser molt més bonic. Quina barra i quina falta de respecte!!

El cas és que a data d'avui la neu comença just al fons de la vall, allà on comencen les pendents per enfilar el cim. De pujada, és una passejada sense cap dificultat, amb pendents suaus fins al cim, i de baixada, cal vigilar una mica els primers metres sota el cim, i tenir en compte que hi ha una canal que és estreta i s'ha de ser una mica àgil girant, sempre però en pendents moderades. Per a nosaltres, sense dubte, la putada més gran ha estat l'estat de la neu, ja que anàvem una mica massa tard i al final, el principal objectiu (aconseguit) era salvar lligaments creuats, tíbies i peronés.

Hem pujat per la dreta (no es veu), i hem baixat pel dret

Malgrat que el risc del BPA és només 2, ha calgut anar molt amb compte, ja que a la nit amb prou feines hi ha hagut regel, i a la que ha sortit el sol, la temperatura s'ha disparat d'una manera exagerada. Pel que fa a l'estat de la neu, a les pistes en dirien pols-primavera, però jo crec que és més aviat primavera-estiu.

Montrebei. Via del Tronko

2011-04-04T21:25:00.001+02:00

Uns mesos després de fer la via, la torno a fer aquest cop amb diferents companys de cordada, i no puc sinó corroborar tot allò que va dir el Pastes en el seu blog aquell dia. No només és una de les maques de la paret de Catalunya, sinó que té el gran mèrit d'haver estat oberta fa un parell d'anys, sense creuar-se ni tenir reunions comunes amb cap altre via, i sent un itinerari del tot lògic i gens rebuscat. Chapeau!!.
L'he trobat una mica més neta de com la recordava, neta pel que fa a herbes i sorra sobre les preses. Ara el segon (primer llarg si s'empalma) torna a tenir 2 pitons, i a més, el pas de les cordades ha fet aparèixer fisuretes on encabir algun àlien per protegir el flanqueig encara millor.
La Ressenya.
Com que no duia càmera de fotos, penjaré un vídeo dels Rodríguez, redescobert després de desenterrar un antiquíssim iPod que tenia oblidat al fons d'un calaix.

Collegats, via Excesso, i Turpial a la Roca Alta

2011-04-01T20:30:00.001+02:00

Aquesta setmana passada he tingut la sort de poder escalar aquestes dues vies.

La primera, la Excesso, m'ha fet especial il·lusió perquè encara no havia fet cap via en aquesta paret (la tirolina és un filtre potent), és molt recomanable, sobretot el segon i tercer llargs, la roca és bona i l'única "pega" és la quantitat de seguros que hi ha, i no només en els dos llargs difícils, sinó també en els de cinquè i en els de quart. D'aquí deu venir el nom de la via.
És una llàstima, ja que sobretot el tercer es podria protegir molt i molt bé amb friends i fisurers, i la via guanyaria molts enters.
Material, tantes cintes com seguros volgueu xapar.

El company comprovant la solidesa dels parabolts.

La Turpial també és una molt bona via, i ara és època d'escalar a la Roca Alta. Sota el meu punt de vista no és tant obligada com diu la guia del Luichy, ja que malgrat que hi ha pocs seguros fixes, es pot protegir tota prou bé. Els trams difícils dels dos primers llargs són més aviat físics, metre que els 6b del quart llarg és és més de "postureta". La roca només és dolenta en el primer llarg, i a la resta de la via és bona.

Al lloro amb la Daisy Chain !!

2011-03-31T20:17:00.001+02:00

... una altra alternativa, és penjar-te a l'alçada que t'interessi, i deixar la punta lliure.

Collegats. Tascó de Boix

2011-03-29T19:46:00.001+02:00

Al Circ del Pessó, la Tascó de Boix és una bona via, que tot i no estar ni de lluny a l'alçada de la Sang de Crack, té un tercer llarg espectacular que és sens dubte el millor de la via.

La via no és gaire obligada, i té dues parts ben diferenciades. La primera, els 4 primers llargs, de tall esportiu i ben equipats sobre bona roca, i a partir d'aquí, fins al cim, amb roca més irregular i pràcticament tota d'autoprotecció.

El material, doncs el que diu la guia de Collegats, joc de friends i joc de tascons, i algun cordino o per sabines i ponts de roca (nosaltres n'he deixat un de nou en un).

El descens més còmode es fa caminant pocs metres cap a l'esquerra, i quan la paret canvia d'orientació, es troba un cable que va a parar a una instal·lació de parabolts. Són dos ràpels, el primer molt i molt veritcal, i des d'on ens deixi, podem tornar cap a peu de via a buscar la motxilla.

Paret de la Fontfreda ressenya de la via Josmar

2011-03-26T19:33:00.000+01:00

Aprofitant l'obertura de la nova via de l'Albert Salvadó i companyia en aquesta oblidada paret (via Tatanka), pengem la ressenya de la via Josmar. La via va ser oberta fa un parell d'anyets i em consta que té, com a mínim, dues repeticions i algun intent més. El pricipi del segon llarg va ser obert en artifo i forçat després, crec que no s'ha repetit en lliure i la via integral tampoc ja que al penúltim llarg els repetidors van marxar per l'esquerra del "pilar" final.
Exceptuant el primer i l'últim llarg, la roca és de bona a excel.lent i els llargs són molt guapos (amor de madre...). Compteu que el 6b és obligat i hi trobareu trams d'autoprotecció i trams exposadets. Els dos ganxos son bastant recomanables encara que aneu amb intenció d'encadenar el tram en lliure.
Com a nota negativa, l'encreuament involuntari amb la Barrufets que crèiem més a l'esquerra en el tram central. De totes maneres, si algú creu que l'hem aixafat que en tregui algun seguro...jeje.
Perdó per l'horterada del nom i la ressenya. Tenim mal gust i ho sabem.jeje.
En fi a veure si després d'aquesta parrafada algú s'anima...

Montrebei. Desequilibri Hormonal

2011-03-20T12:56:00.002+01:00

A través d'aquest missatge encriptat, gentilesa de Movistar, quedem amb l'Enric per anar a repetir aquesta via a Montrebei:

"Si Frances para Hans trucan das pero mi tia y Karen para mamas (?) calamar, vale? Venga, a ver si le."

Jo, més o menys coneixent el context interpreto: "Si Francesc, però ens truquem després al migdia i quedem per demà (?)".... i la resta se m'escapa.

E fet és que vam quedar amb l'Enric i dissabte al matí a les 9h. a Ager, i al final, el Llullu també s'hi va apuntar i vam fer cordada de tres.

Bastants cotxes al prat, gent al Cau de l'Indi, a la Globeros, a la del Tronko, i nosaltres a la Desequilibri, a disfrutar tope de la bona roca, de les fisures, de la temperatura i de la temperatura, que la primavera ja està que truca la porta,...

Com que les tres o quatre fotos que vam fer a la paret són una bírria, poso les de la Gemma, que ens va acompanyar i se'n va anar a passejar amb una càmera de veritat i una mica més de criteri que nosaltres a l'hora de disparar.

Una bona ressenya actualitzada la podeu trobar aquí.

El ministro de Industria espanyol.

2011-03-18T20:53:00.000+01:00

Sebastián: "Temer la energía nuclear es como tener miedo a los eclipses"

Esquiades a cavall entre l'Aran i el Pallars

2011-03-13T09:47:00.000+01:00

El títol d'aquest post bé hauria pogut ser intent als Carros de Foc, variant dels Carros de Foc, etc,... però hauria sigut massa inexacte, tant per la idea inicial com per l'itinerari que al final hem seguit.
Vam sortir de Sant Maurici amb horari "friqui", amb el primer taxi, que surt a les nou d'Espot, que entre pitos i flautes és un quart de deu, i que un cop has pagat i carregat la motxilla al jeep ja són dos quarts de deu, i quan finalment comences a esquiar ja són les deu.

Pujant cap a Amitges, el Peguera al fons.

Amb poca neu a baix a Sant Maurici, enfilem la pista cap a Amitges, però passem de llarg del refugi per anar fins al Port de Ratera, on, entre picnics, fotos i molta tranquilitat arribem una mica tard, i ens tirem directament per la vall de Colomers. La primera nit la fem a la tenda, entre dos pins a l'illot que hi ha a l'Estanh Plan (no fos cas que durant la nit desgelés de cop i volta).

El segon dia tornem a començar tard, no pas per culpa dels horaris dels taxis, sinó pels 10 o 12 sota zero que no ens han deixat sortir del sac fins que no ens ha tocat el sol. En poc més de 20min. passem pel refugi de Colomers, i sense aturar-nos, enfilem cap al Port de Caldes, i baixem fins al Ventosa. Aquí passem la tarda davant de l'estufa, ja que, malgrat que és aviat i fa sol, la tarda és desagradable degut al vent que bufa constant.

La tercera etapa sí, ens llevem ben aviat, sortim els primers del refugi i remuntem cap al Contraix, amb la relativa sorpresa de veure que no hi ha traça, relativa perquè ja ens ho havia anunciat un altre client del refugi, però jo no m'ho acabava de creure. Deu n'hi do amb el Contraix. Potser el desnivell no és res de l'altre món, però les últimes pendents són dretes de veritat, i a més, és l'únic tram de tot el recorregut on la sensació de risc d'allaus era accentuada. La recompensa però la trobem a l'altra banda, amb una neu dura-primavera fantàstica que ens permet disfrutar de valent fins bastant avall, aproximadament fins a la cota 2200, on la neu comença a ser escassa fins que al final ens hem de treure els esquís i seguir a peu fins als Prats d'Aiguadassi.

Obrint traça al Contraix

Darrers metres per arribar al coll del Contraix

Quarta etapa: Refugi d'Estany Llong - Pic del Portarró - Sant Maurici.
Tranquilament, sense presses, sortim del refugi a quarts de nou, pugem al Portarró d'Espot, i com que veiem que la pala que baixa del Portarró promet una baixada disfrutona, fem un cop de gas (sense les motxilles) fins al cim i, efectivament, tornem al coll disfrutant d'una neu dura-primavera genial. Després, de cara cap al Llac de Sant Maurici, la neu es va degradant mentre el bosc es va fent cada cop més dens i cada cop es fa més difícil d'esquiar, fins al Llac, que encara es pot creuar pel mig amb els esquís (i dic encara, perquè fot una calor que sembla finals d'abril i no principis de març).

En definitiva, han estat quatre dies de travessa pel parc d'Aigüestortes sense massa planificacions prèvies, amb decisions preses sobre la marxa, molta tranquilitat i sense cap més aspiració que la de disfrutar d'aquest esport i d'aquest paissatge incomparable.

Mentrestant un vídeo

2011-03-09T17:41:00.002+01:00

Mentres esperem una nova entrada, aquí va un vídeo

Patagonia 2010 from Jonathan Griffith on Vimeo.

Un parell de vies per Agulles.

2011-02-13T16:20:00.001+01:00

Animat per la notícia del reequipament de la Jimmy Jazz, el Sergi em proposa d'anar a fer-la aquest diumenge al matí, fent cordada també amb l'Anna, que ja l'havia fet, però que cap problema amb repetir-la.

Excel·lent via de dos llargs perfectament equipats (i ara amb parabolts), amb l'única pega que és que se't fan massa curts.

El primer llarg, de presa petita, postureta i bastant vertical, i el segon, menys homogeni, amb reposos i canto més gros en general. Ressenya del Luichy.

Per acabar d'aprofitar el matí, escollim una clàssica menys repetida (suposo) i també bastant més fàcil, l'aresta Brucs de l'Agulla dels Espeleòlegs. Primer llarg molt curt fins a una reunió que es deixa reforçar molt bé amb friends, tricams i un bon pont de roca, i després una sortideta fina fins a un cap d'espit. A partir d'allà, fàcil fins al cim assegurat amb dos o tres spits vells.
Cal portar un parell o tres de plaquetes recuperables i algun catxarro per reforçar la reunió. La roca és molt bona i des del cim es pot baixar per la mateixa aresta amb un sol ràpel des de la savina del cim.

Ressenya extreta d'aquí

Gary Moore R.I.P.

2011-02-06T22:33:00.000+01:00

Puntes de la Vinyola, Corredor nord-oest

2011-01-25T00:49:00.018+01:00

Com diu aquella cançó de la Dharma: Catalònia is not Patagònia... però potser una mica Alaska... La paraula per definir aquest cap de setmana és , sens dubte: FRED.
I com a animals intel.ligents que som decidim anar a un corredor nord al punt més fred de la Cerdanya. Ens ha arribat alguna informació que deia que "hi ha un petit filet de gel a les Puntes de la Vinyola...".

Foto del mes de desembre passat cedida per l'Albert Salvadó

En fi, en Cesc m'enganya i a primera hora deixem el cotxe a -14º i comencem a caminar "una horeta"(potser dues també) enfonsant-nos l'últim tros fins als genolls amb raquetes incloses. Els últims metres fins a tocar el filet de gel (pedra nua) són d'autèntica natació per la neu. La via és molt estètica i suposo que amb gel encara deu ser més maca, perquè la cosa era més tirant a roca que a mixte. Sort que venia el lolu del Cesc per treure'm les castanyes del foc i es curra un parell de llargs bastant delicadillus i més exposadets del que voldríem... ara un pitó que surt amb la mà, ara un cargolet que casi no aguanta el pes de la cinta, ara un alien en una fisura gelada, ara una reunió d'un sol pitó... quin canguel.li! I tot això amanit amb unes temperatures siberianes, estones de boira i un "puntet d'aire".

I com a bon company que sóc, després que el nanu es currés tot el marronet, jo faig l'aresteta final i faig cim com un heroi. A més, els últims rajos de sol em dónen la benvinguda! Preciós però sofert.
Unes hores més tard arribem desfets al cotxe, amb alguna llagueta més i algun pesigolleig als dits dels peus...i poques ganes de res més que no fós sopar i desmaiar-se dins el sac. Crec que demà no servirem per res.

I efectivament, ens llevem apallissats i no servim per res (a 17º sota zero!!). De totes maneres decidim anar a fer un "tomb" pel Cadí a vore si avuí... Pugem per una canal secreta que es diu Sabat i baixem per un desconegut PR anomenat Cristall que ens deixa un bon regust de boca i unes cames com cavalls de tir. Però ja són figues d'un altre paner.

Quin bon entrenament per als nostres projectes montrebeians!!Jejeee
En fi la mediocritat ben explicada no ho sembla tant, però la vivència va ser intensa i creieu-me, encara la tinc fresqueta.

Grimpacòdols (Llullu i Cesc)

Nou decret de les regulacions d'escalada....o no.

2011-01-12T14:29:00.001+01:00

La Grave. Le rêve de tous les skieurs.

2011-01-10T19:01:00.001+01:00

Ja feia anys que hi anava al darrera, però aquests descensos poden ser francament compromesos si no s'hi va amb algú que s'ho conegui d'allò més bé. Com diria aquell, avui he tatxat una de les activitats que volia fer sí o sí abans de morir.

Per tots aquells que no ho conegueu, els fora pistes de La Grave no són sino una mena d'estació d'esquí amb un sol telecabina (dividit en trams), que puja des del poble, a més o menys 1500 mts. fins a la cota 3.200 mts..

Avui estava obert fins a dalt, o sigui que, si feu números, veureu que difícilment es poden fer més de 5 o 6 descensos en tot el dia.

Regularment, i sempre després d'una nevada, abans d'obrir-lo al públic, hi ha uns guies que fan un primer descens d'alguns itineraris per decidir si el risc d'allaus és assumible o no, o si es pot obir fins a dalt de tot. Tanmateix, sempre s'esquia sota la resposabilitat de cadascú.

Avui el risc era 3, i com sempre, és més que recomanable dur l'equip compert: ARVA, pala i sonda. I casc.

Els itineraris clàssics no són difícils, però com he dit abans, sí que poden ser compromesos, ja que si per algun motiu segueixes les traces que no toquen, es fàcil acabar abocat en algún corredor on sigui imprescindible acabar rapel·lant, o bé si aneu molt a la dreta, us trobeu esquiant sobre la glacera sense saber-ho. Nosaltres, tot i que en principi la gent amb la que he anat s'ho coneixien bé, a la motxilla, hi duiem el boudrier, un rapelador, un cargol de gel, quatre cintes i una corda de 30 mts. ... just in case ....

Cesc.

Gel a Cervières. Ara sí.

2011-01-06T20:13:00.000+01:00

De fet, el títol del post no és del tot correcte, ja que avui, per primera vegada a la meva vida, he fet més dry-tooling que gel pur i dur. Cascades, tot i que esporàdicament, ja n'he fet unes quantes, i ja conec bastant la sensació que es té quan t'agradaria que el piolet entrés fins a la creu, i no hi ha manera. Però això del dry-tooling per a mí ha estat tota una novetat.

El cas és que avui anàvem amb un autòcton que les tres cascades principals del sector ja les va escalar la setmana passada, i avui tenia ganes de repetir un parell de totxos amb els piolets. I dic totxos perquè així d'entrada, quan m'he disposat a escalar-los, lo primer que he fet ha sigut treure'm els guants, ignorar el fred, i escalar tant depressa com he pogut. Però no, el dry-tooling s'escala amb piolets.

Primer hem muntat un M noséquant molt difícil, mig fent trampes i mig fent artifical, i allà hem anat fent tope-ropes i desgastant les eines sobre la roca, però d'això es tracta, no?

Després hem fet un altre M noséquant més fàcil que l'anterior, aquest ben fet, des de baix, i en lliure (????). La veritat és que a la que comences a agafar confiança en això d'anar ganxejant amb els piolos, la cosa es torna més fàcil.

Però si una cosa m'ha quedat clara, és que quan després d'anar de ganxos per la roca uns metres claves el piolet al gel, és com si xapéssis un parabolt després d'un tram de passar por. Ja pot ser tot lo "tiesso" que vulguis, que et dóna un bon rotllo que t'hi cagues.

Cesc

Joanna Newsom

2011-01-03T23:10:00.002+01:00

Una cançó que s'està posant de moda darrerament, llarga com les tardes d'hivern.

Cascades (de glaç?) per Bielsa

2010-12-30T16:43:00.002+01:00

Curiosos aquests fenòmens metereològics, mentre el Llullu es desperta un matí a 4 sota zero al menjador de casa seva, jo estic amb temperatures positives al peu de la "Sueños del Agua", a la boca sud del túnel de Bielsa. No hauria de ser al revés?.
Vam arribar el primer dia no gaire d'hora, i per mandra d'arribar-nos a les cascades de la Boca Nord i veure 4 cordades al peu de cada línia, ens quedem a la "Sueños de Agua" perquè des del cotxe veiem que la darrera cordada que hi ha a la via està acabant l'últim ràpel.

La cascada la trobem absolutament xopa, fins al punt de que quan posàvem algun cargol de gel, enlloc de sortir una espècie de cilindre gelat de dins del cargol, el que apareixia era un brollador d'aigua, que semblava ben bé una font. Sort que és MOLT fàcil, si no,....En fi, per ser el primer dia i "trencar el gel", ja està bé, demà més.

L'endemà ens llevem ben aviat amb l'estress que comporta anar a fer gel els dies de festa, i l'esperança de que a Barrosa hi hagi condicions una mica millors.
Però resulta que aquesta nit tampoc no ha gelat, i malgrat que hi ha ganes, no ho tenim gens clar. Sorprenentment, som els únics que hem tingut la pensada de venir aquí, i per molt que costi de creure, estem sols. No hi ha ningú que hagi vingut a escalar i podem triar.

Decidim començar per la "Océano Pacífico", que es veu, des de la distància, bastant practiable. El cas és que quan arribem a peu de via, a mi, em cau l'ànima als peus, ja que hi ha una película d'aigua lliscant uniformement per sobre del gel. Si no fos per les ganes del company que m'anima, jo potser faria mitja volta. Igual com ahir, temperatura per sobre dels zero graus.

El primer llarg només es deixa escalar per la part dreta del mur, ja que, encara que a la foto no ho sembli, a la part esquerra hi ha més aigua líquida que sòlida. Al principi amb el gel dolentot, però que va millorant a mida que guanyem alçada.

Al segon llarg, la cosa millora i es pot disfrutar més.

Com que només són dos llargs (molt llargs) i es rapel·len, en acabar, decidim provar la Espluca, més difícil, però potser en millors condicions.

La veritat és que aquesta cascada és guapíssima, amb un primer llarg curt, però que ja et posa a tò, i després d'un petit tràmit de quinze metres quasi caminant, hi ha un segon llarg brutal, difícil (almenys en les condicions en les que ara es troba), i que fa que arribis a la reunió 55 metres més amunt, satisfet.

"Espluca", bonica cascada amb ressalts bastant verticals.

Malgrat la disfrutada, si no baixa bastant la temperatura, aquestes cascades no duraran gaire més. El tercer dia ens hem arribat a la vall de Trigoniero, per fer la dels Èlfics, però no està ni de bon tros en condicions de ser escalada, plena de forats i sense continuïtat.

Cesc.

Montanissell. Rucs on the rocs

2010-12-28T00:59:00.001+01:00

6.45. Sense cap escrúpol el meu company de de llit, el mòbil, em desperta. Em noto la cara freda però dins el plumes estic com un torró... Cinc minuts més tard, mentre em prenc el cafetó amb duvet, gorro i guants, miro el termòmetre del menjador... quatre graus dins de casa!! Ja ho deien, ja, que l'alpinisme no era un esport sinó una manera de viure. Però la veritat és que jo no sóc alpinista i se m'acaba de glaçar el poc fanatisme que tenia. En fi, el mal ja estava fet i no hi havia volta enrera ja que havia estat jo el "liante" de la journé. Passant el petit xoc tèrmic dels -5 al carrer, condueixo cap a Monistrol per recollir la resta del comando (Goiko i Cristobal) i de pet cap al bar de Coll de Nargó.
Quina mandra sortir del bar...
-Escolta tu, posa'm un altre cafè amb llet...
No sabem ben bé que fer amb aquest fred que fot.
-Perdó, que em posaries un altre crosanet?
Potser podríem fer-ne una de més fàcil...
-Quan et vagi bé em faràs un talladet?
Potser podríem anar a fer friqui...
-Que et queden madalenes?
Per molt cara sud que sigui...
Prou! Que ens gastarem el jornal per culpa del fred! Si havíem dit d'anar a la Rucs, doncs a la Rucs a fer el ruc! I quin encert mainada, escalant amb samarreta sobre roca tèbia! La via és una petita joia de set llarguets on només el segon no és bonic (llarg de trànsit), la resta un putu deu. Quin bon humor que portem els tres amb aquest solet, aquesta roca, aquest semiequipament tirant a generós... La vida es bella.
Felicitats als autors de la via per la seva bona visió i el seu bon fer. Els graus en general sense regalar res, s'ha d'escalar 6b sobradet per anar bé. El llarg que graduen de 7b no és gaire complicat (sobretot de segon i al flaix, jeje) i no crec que sigui més de 7a. Que bé m'ha sortit la jugada: El Goiko muntant el llarg i jugant-se la gardela, el Cristóbal dos metres per sobre meu cantant-me els cantos i jo encadenant com un lolo, hehehe! Sóc la béstia parda!
En fi un dia rodó com el zero del termòmetre o com els zero minuts de llum que ens han sobrat. I per celebrar-ho CAP A LA TABERNA!
Unes quantes birrhores més tard arribava al Bruc i caram tu, ja no fotia fred a casa. Quina cosa més estranya.

Llullu

A veure si ens posem al dia amb aquest tema!!!

2010-12-23T09:24:00.007+01:00

Bé, com que jo ni escalo ni tinc dots literàries, penjo un vídeo del youtube:

Bon Nadal a tothom, i que els reis us portin el joc sencer de Totemcams. Perdó, Bon Nadal a tothom no, que els polítics no se'l mereixen.

Cesc.

Via del llons (120mt. V+/A2)

2010-12-20T22:16:00.001+01:00

Avui hem anat al Montroig amb el Jordi a practicar una mica d' artificial, que feia dies que ho deiem i no ho feiem. Hem fet aquesta via que segueix tot un sistema de fisures sobre una roca discreta i estranyament pulida; creiem que no es deu repetir gaire. L´artificial són petits trams desplomats i sostres on les peces quedaven bé encara que alguna ens ha donat alguna sorpresa... Ha estat un dia molt bo i amb bona companyia.

Sergi.

Montserrat

2010-12-19T22:06:00.001+01:00

Altiva talaia de rodones venes
de pedra em tornes la sang,
esqueixant l'acer de les penes
i llarg a llarg sortir del fang.
A la llum visc de la teva ombra,
per morir pel teu encant
i pel vent que sempre escombra
el saber de l'ignorant.

I si truco a la porta de la misèria
dels records en fas escut,
i així lluitar per l'essència
de tot allò desconegut.
I si algun jorn m'allunyen de tu,
l'esguard et cercarà incansable
per beure un glop d'aixopluc
d'aquesta set insaciable.

La meva ànima als teus rocs,
els teus còdols al meu cor.

p.d. perdó a tothom. Ja miraré de canviar de camell ara que vénen els reis (jeje).

Pilastra dels voltors, Montrebei

2010-12-17T01:15:00.002+01:00

Després del dia místic a sant Benet, amb tant bon rotllo i tanta gent i tota la pesca, potser calia aprofitar l'onada de "bones vibracions"... i tensar una mica més la corda.
A Montrebei peti qui peti. I no ens va defraudar gens ni mica. La via, la Pilastra dels voltors, una clàssica que val força la pena i sobretot per un segon dia d'escalada ja que es fa prou ràpid. Roca bona, bastant equipadeta, un xic de calor i solitud total. Té tres o quatre llargs força bons i de dificultat moderada. El llarg que li dónen 6c és tirant a tècnic i molt equipat i els companys el fan que ni s'enteren. Que fàcil és ser feliç.
Per repetir-la en tindreu prou amb un joc de friends i un de tascons i una mica de bona voluntat.
En aquesta ocasió apostem per la cordada a tres; que és la millor opció per fer-la petar i riure's del que escala, fer fotos, comentar la jugada...
El trio catapulta el composen el Salva (un BMA amb qui no havia tingut el plaer fent via. I quin plaer), la Núria (que s'estrena a Montrebei i crec que algun dia repetirà. Està imparable.) i el sapastre que subscriu aquestes ratlles (apostant pel tot o re amb la lesió de l'espatlla. Sembla que l'he acollonit).
En fi, per donar alguna informació útil, diré que la pista des de Biacamp esta bastant transitable i només vam per una mica de patinatge l'últim trosset; cosa que resolem fent una petita sessió de "capoeira" (el Salva sobre el capó aguantant la glaçada).
Per lluny que estigui aquesta paret i per prohibicions que im'posin, crec que no em cansaré mai d'anar-hi. Sensillament: escalar en aquest tipus de llocs em dóna alegria.

Apali, a riure que fa salut!

Sant Benet.

2010-12-11T21:27:00.001+01:00

Hi havia gent per a tot arreu, a la Boy Roca, a la Gómez Xalmet, a la Yeti, a la GEDE, a la Brown Sugar, al McCana, etc,..., i és que ha fet un dia espectacular i l'ambient era fascinant. GRÀCIES A TOTHOM.

Hem tingut la sort de poder fer algunes fotos a una cordada que estaven escalant la Brown Sugar, si dóna la casualitat de que ensopeguen amb aquest bloc i s'hi reconèixen, que enviin un correu electrònic i els les faré arribar.

Cesc.

Ressenyes Contrafluix de Patriarques

2010-12-08T17:27:00.000+01:00

Encara que ara no sigui el millor moment per anar-hi, penjo les ressenyes del Contrafluix de Patriarques més o menys actualitzades, que complementen les del llibre del Luichy.
La feina l'han feta el Llullu, el Willow, la Marta i el Nando aquest estiu passat, i com sempre, els graus només són una proposta.

Aprofito per dir també a tots aquells que us va el rotllo del taladro, que encara hi caben algunes vies sense fer nosa a les que ja hi ha.

Sense comentaris

2010-12-02T13:22:00.001+01:00

El video de Jordània.

2010-11-26T09:38:00.009+01:00

Bé, faig cas al Senyor del Bruc, i penjo el video del viatge que vam fer fa un parell d'anys a Jordània. No confondre amb l'excel·lent post que va fer Roger, ja que ell i tota una colla i van anar més tard.
Aviso: aquest video està inacabat, em falteven les fotos de la meitat de l'equip, i hi ha seqüències que s'haurien d'haver canviat poc després de fer aquest "esborrany", però ja se sap, si la feina no es fa quan toca, al cap de dos anys ja és tard.

Pel que fa al Wadi Rum, no sé que va passar l'any passat amb Jordània, que es va posar molt de moda, i hores d'ara pràcticament tothom ja ho coneix, però per si algú encara ho té pendent, que s'animi, ja que és un destí, com diuen a França, incontournable. Jo hi estic d'acord, i modestament, penso que més d'una via d'aquestes tan famoses que tenen els yankees al desert de Utah, aquí no passarien de ser "una més".

Per cert, la música és de Robert Randolph.

Cesc.

Plecs del Llibre. Via Francesc Casanovas

2010-11-23T17:32:00.000+01:00

.... i ja m'ha costat....

Cesc.

El Roget, via Prima

2010-11-12T22:23:00.002+01:00

Fa un parell de setmanes, amb el Santi, un company de Barna city vam aprofitar el bon sol que feia per pujar al Pedra. Cara sud, of corse. Un cop allà estavem entre pujar a dalt a fer una vieta full equip o quedar-nos al roget a fer alguna fissures. Ens vam decidir per aquesta segona opció. I quina senyora via, renoi! Ens va agradar d'allò més, comença amb uns llargs bons, els del mig molt bons i els últims exel·lents. Es tracte de dos últims llargs que ronden el 6b de diedre perfecte i fissurat amb algun que altre desplomet amb molt canto i reposos. Els friends hi entren a "caldo" i, a més, alguna ànima caritativa ha tret els parabolts de l'últim llarg necessitant el mateix material. Així que ara la via és més atractiva, interessant i homogènia. Només una cosa a retreure, tant de bo tingués uns metrillus més!!!!!jijiji

Ressenya extreta de"lanochedelloro.com"

Kiku

p.d.: Us poso un link d'un altre "solo", aquest de casa nostre.

MARE TENEBROSUM

2010-11-10T13:54:00.000+01:00

Mirant la paret, un es pregunta com es possible que per aquet mar de sostres i desploms i surti una via que en lliure, no supera el 6b+, salvant aixo si, dues tirades d'Ae amb molt d'ambient!!!!!!

mar de sostres

Es la Mare Tenebrosum, una joia que s'amaga a la paret dels sostres de la Cinglera dels Esplovins. Ja feia uns quants anys, des que vaig repetir la Pirata Solitari, que em picava per anar a repetir aquesta via, pero el temps va anar passant i no va ser fins ahir que amb el Vigata i vam posar fil a l'agulla.

Despres de parlar amb el Pastes, primer repetidor de la via sense pitons juntament amb en Miquel Blanco, veiem les coses una mica mes clares ja que la primera ressenya et tira una mica enrere.El cert es que es una linea agosarada, oberta l'any 1988 per en Picazo, K Gassiot i X. Cullell , bastant equipada en els primers llargs, on nomes caldra anar col.locant alguna peça de reforç, fins arrivar a dues tirades obertes a cop de burilador, que travessen un mar de sostres per deixarn-nos a l'inici d'una placa brutal de fisures horitzontals, on l'encert en la col.locacio de les assegurançes posara a prova les nostres habilitats per navegar en aquet terreny.

L'aproximacio la fem caminant per el cami de baixada de la ferrata, i en 1 hora a bon ritme arrivem a peu de via, aixo si xops per la pluja que la nit anterior ho ha deixat tot ben moll!!!!!
Els tres primers llargs son comuns amb la Pirata Solitari, i estan equipats amb parablots, a la tercera reunio comença el bacalla, amb un flaqueig a l'esquerra curt pero una mica cutre, sobre roca dolenta, que empalmem amb el seguent llarg, un diedre de roca bona amb tres claus i un taco de fusta de l'epoca una mica malmes, per flanquejar despres per placa fins a la reunio.Ara si que comença a tenir ambient la cosa, ja que amb els flanquejos vas entrant de ple al mig dels desploms vermells de la paret.
El seguent llarg es un curt flanqueig a l'esquerra de 10m i 6b+, que no convida gens a fer en lliure, ja que la reunio molt penjada i les tres primeres assegurançes estan una mica tocades per el pas del temps, el Jordi empalma aquet llarg amb el seguent, tambe de 6b+ i totalment equipat, molt bo pero amb roca a estudiar en algun tram. Arrivats aqui ens toca travessar els dos sostres de la paret amb Ae, molt de temps sense fer anar els pedals, uns burins una mica tocats, i un pati tremendo sota els peus, ens fan passar una estona entretinguda dançant al buit!!!!!!!

dançant al buit!!!!

sortint del segon sostre

Sortin de l'ultim sostre la sorpresa es total, una placa de
almenys deu metres, ratllada per fisures horitzontals i neta!!!!! sobre una roca bonissima, amb un pas d'entrada obligat de 6a i amb tot el pati sota els peus, pero que es protegeix be amb aliens, per a mi la tirada estrella de la via, menys mal que em va tocar de segon jejejeje!!!!!
Ara ja nomes ens queden dos llargs, una placa diedre que s'ha de protegir, i amb un passet.....i el diedre de sortida, curt pero molt maco. Tot ha anat perfecte i ja estem saborejant aquesta via que ens emportem al sarro quan...merda esta plovent!!!!!!! menys mal que aixo ens passa ara, per que si la pluja ens atrapa avans de fer la placa de despres dels sostres....potser sens agues complicat una mica la historia!!!!!!!
Com sempre un cop arrivats al cim la pluja para i tot queda en un ruixat que ens deixa una foto curiosa....bartuls a l'esquena i a buscar el cami de la ferrada per tornar al cotxe en una horeta.

la imatge curiosa del dia.

El tema del material, com sempre al gust, pero nosaltres em passat amb un joc d'alines, els tascons, amics fins el n.2, 18 cintes i dos estreps per persona. No em portat claus ni ganxo, i em estat 4.30h per repetir aquesta peculiar i bonica escalada, potser injustament oblidada o poc repetida al meu entendre.

Roger

Caiguda Lliure i per molts anys...

2010-11-09T00:15:00.000+01:00

Un cop més, enfilem el camí del Torrent del Pont. Un cop més, ja anem tard. Un cop més, ens hem deixat la ressenya. Un cop més, massa espessos (ressacosos). Un cop més, el cel amenaça pluja. Un cop més, les lesions no ens deixen tibar gaire... Però un cop més, immillorable companyia. Un cop més bones vies i , un cop més, final feliç amb una bona cervesota a la taberna.
Ahir la via "escollida" va ser la Caiguda Lliure i la dels companys una combinació de Little big horn-mickey mouse- esparraguera i no sé quines més.
Contant contant ja fa 14 anys que vaig fer la Caiguda Lliure i ja podeu contar. Si no recordo què vaig fer abans d'ahir... ni tan sols sabia per on començava la vieta. Però mica en mica vam redreçar la situació i "com unes fletxes" ens plantem al cim. Val a destacar la bellesa de l'itinerari i el seu bon equipament, així com la gran "actuació" de la companya de corda. Primers catxarrillos, primeres excursions entre xapes i un "vuelu" dels que ja puntuen... aparteu les criatures que la Núria (la de sempre) va fanàtica.
I un bonic final de via fent de bracet (literalment) l'últim llarg amb la resta de la tribu: la Nurieta (la rastes) i l'Edu, que venien de fer una "integral" de , com a mínim, 10 o 12 vies...jeje.
En fi, que tot aquest rollet només era l'excusa per demanar perdó a tothom. Perdó per aquest PRIMER ANY DE GRIMPACÒDOLS!!! Si si, un anyet té la criatura. Caldrà fer un soparet en breu i un bon pastissot d'aquests que fa la Gemma! A qui vulgui que s'apunti que quants més serem més repartides quedaran les culpes, jeje.
Gràcies a la resta de la manada i a tots els que han compartit unes hores de pedra amb nosaltres i en especial al Cesc per embolicar la troca...
QUE PER MOLTS ANYS POGUEM CONTINUAR FENT EL RIDÍCUL I PENJAR-HO A INTERNET SENSE VERGONYA!!!

Apali, a tibar i, sobretot, a passar-ho bé que això encara no té regulació.

Llullu.