Via del Xavi . Serrat de les Garrigoses

Bé, la vertitat és que no l'hem acabat, només n'hem fet els dos primers terços. Ja a dalt de la segona feixa, el pupurri de vies, i les dues cordades escalant l'Aranya just a sobre nostre ens han fet desistir de la idea d'acabar els llargs que ens quedàven.

Ell que darrerament escala poc, i jo que a part dels centenars d'excuses que tinc al catàleg,  arrossego una galipàndria de cavall, voliem escalar alguna cosa fàcil, sense massa compromís, i sobretot, al sol, ja que almenys a Igualada, aquest matí, estavem a 2º.

M'ha proposat la via del Xavi al Serrat de les Garrigoses, i jo, que feia noséquantsanys que no escalava per aquella zona, m'he deixat convèncer amb un cafè. I ha anat d'un pèl que no la caguem amb l'elecció, ja que la via no és fàcil si no portes el material adequat, i crec que no el portàvem.

Segons la guia, amb els friends mitjans n'hi hauria d'haver prou, però jo crec que per fer-la només amb això s'ha d'anar molt sobrat. Nosaltres duiem els aliens fins al vermell, camalots del .75 al 2, algun fisurer i un parell de tricams petits. I jo he trobat a faltar el joc sencer de tricams i algun friend més gros.

D'entrada penso que els dos llargs de baix poca gent els fa, ja que les fisures estan totes tapades de sorra, i els forats i les plaques estan recoberts d'aquell líquen i aquell polsim típic de les zones poc transitades.
Per arrencar de terra, haurem de fer uns quants passos sobre una placa amb forats fins que podrem entaforar el tricam blanc (petiiiiit petiiiit), i una mica precàriment, el camalot verd, i entre els dos, ens protegiran el primer ressalt de la via fins que no arribem a la primera expansió. Escalem la placa ben assegurada i ja després la dificultat va disminuïnt fins a la reunió.
Per escalar el segon llarg, també hem hagut de fer una mica de jardineria per poder encavir un parell de friends en una fisura terrosa fins que no s'arriba a la primer pitó, que està bastant amunt i no es veu fins que hi ets a sobre.
Que ningú no s'espanti, que la dificultat és la que surt a la ressenya, és a dir, Vès i 6as, però s'ha de vigilar, i si es té una mica de traça posant seguros, millor que millor.

Els quatre següents llargs, fins a la segona feixa, ja són una mica més senzills, però porteu friends grans, que segur que els posareu.

La roca és quasi excel·lent en tota la via, llevat del cinquè llarg, on s'ha de vigilar, però està ben protegit.

I per acabar la parrafada, recordeu que els diumenges el camí que creua la paret per sota està molt transitat, i que hem d'anar moooooolt en compte a les feixes de no tirar pedres avall, ja que fàcilment podem provocar un disgust.

Cesc.

Penya Montanyesa. Vies Mèche Courte i Futuro Incierto

Amb el LLullu i l'Aniol varem estar un parell de dies escalant per aquest massís tan guapo que mai et deixa indiferent. La idea era escapar de les boires i les pluges de les terres catalanes, i ho vam aconseguir. Bé, a mitges, de la pluja sí, però de la boira i el fred no tan...Aquí van unes fotos:

Primer llarg de la Mèche Courte a l'Espluga de les Golondrinas. Un 6c exigent, segell Ravier.

Segon i últim llarg per nosaltres (ens hi vam posar tard i se'ns va fer fosc, comprenent, també, el nom de la via). Es tracta d'un A2 entretingut. Només sortir de la renunió poses un camelot #4 (a la foto), tibant-li d'artifo va saltar. L'aniol va volar fent un factor 2, el pitó de la R va aguantar perfectament. Interessant inici. Més amunt uns tricams en uns foradets aguanten ben curiosament.    

 

Ressenya extreta de www.remi-thivel.com.



Pilar Sobrabe. Enfilant el camí per la Futuro Incierto



Esclant el primer llarg. La taca taronja que espatlla la foto es tracta del Llullot,je,je. Per cert, que ahir feia anys. Felicitats!!



Tercer  llarg, molt bo.



La boira i el fred més que rigorós ens van estar fent la guitza tota la jornada.

 

Vuitè llarg. Segurament el més dur, tan pel cansament acumulat que ja portes com per la tirada en si. Personalment el vaig fer de segon amb penes i treballs. Amb lliure la ressenya marca 7b, ha de ser brutal.

  

Extreta de pijuclimb.blogspot.com.


No vam poder fer els últims dos llargs, que com diu tothom: "semblen molt bons", una llàstima. Vam baixar el sistema de ràppels (4) ja de nit. Alguns són volats que amb la boira es van fer molt impressionants. Total, una jornada completa i una via exigent. Molt ben trobada i amb el grau força collat. Ens van quedar les ganes de repetir-la en millors condicions i poder-la acabar. S'hi haurà de tornar.

Kiku.

Important (que m'ho vaig deixar, perdoneu)

Llullu diu: ens vam endur un pitó de regal al llarg 6 segons la ressenya i ara ha quedat un passot obligat i amb un "beicon" que ni us explico!! Si voleu pugeu un universal i un martell. Estava just en el pas en que deixa el tram comú amb la Fredi-Picatxu. Creieu-me, la galeta és sèria i el pas delicat. Ho sentim, el vam treure amb la ma i no duiem martell.

The groove - Progression

No, no us heu equivocat, aquest no és el blog del Gerber, és el Grimpacòdols.



Quedeu-vos amb la cara que fa el tiu mirant-se l'assegurador després de que digui no sé què de les "broken legs". No té preu.

Cesc.

Cresta Urquiza-Olmo al Montsec d'Estall.

Aquest post només és una excusa per posar una mica de text a unes fotos bestials que va fer el Sergi, mànager del Grimpacòdols Team, durant la cresta Urquiza-Olmo que vam fer la setmana passada al Montsec.
El cas és que anàvem a escalar cap a la Paret d'Aragó, però, malgrat que el meteocat havia jurat i perjurat que faria sol i que les fisures estarien seques, quan vam baixar del cotxe, fotia una rasca de mil dimonis i la boira ni tan sols ens deixava endevianar per on anava la via que teniem pensat fer, i les fisures no tenien pinta d'estar seques.
Normalment, el plà B en aquests casos sempre és el bar, però aprofitant que la pista aviat serà una autopista, ens vam arribar fins a Montfalcó a veure si per casualitat tenien la ressenya de la cresta en qüestió, que tots sabíem que existia, però ningú no l'acabava de situar.

Al matí, esperant el sol del Meteocat

Bingo !!!, El cel no es va aclarir fins ben passat el migdia, i ens va deixar fer unes fotos que parlen per sí soles. Gràcies Sergi.

Cesc

CABARET GALÀCTIC EN OBRES, VILANOVA DE MEIÀ

CABARET GALÀCTIC, J.Sisa

Al mundillo de l'escalada hi ha autèntics especialistes en fer "primeres", és a dir a ser els primers en repetir una via per la que encara no ha pujat ningú a banda dels seus autors. Aquest diumenge de tardor vaig tornar, per tercera vegada en 10 dies, a un dels santuaris de la verticalitat: Vilanova de Meià.

Jortx l'incombustible, al bonic tercer llarg

En aquest cas no era fer una "primera" el que em feia tornar a la Roca dels arcs, ans al contrari: anava a fer una última... això mateix. No és que la via o la paret estigués a punt de desapareixer per l'impacte d'un astre, res d'això. Volia fer la darrera ascensió amb burils (assegurances antigues) de la Cabaret Galàctic, una via oberta fa prop de 30 anys per un conglomerat d'escaladors manresans (principalment) que sobrepassa, en nombre, els que diu la guia d'escalades de Vilanova... i és que personalment, tenia ganes de provar aquesta via, que em va fer baixar ara fa uns anys, en les mateixes condicions en que la vaig intentar aleshores.


Quan parlo de la darrera ascensió amb les assegurances antigues ho dic perque un dels companys taladro en ma, va dedicar-se a reequipar un bonic itinerari al que li calia un rentat de cara. La peculiar forma d'obrir aquesta via recorda a la tuneladora de la línia 9... consistia en dividir l'equip en dos: uns obrien per baix i els altres es despenjaven des del cim intuint l'itinerari més lógic per trobar-se a mitja paret amb la resta de components. Dels escaladors que hi van participar n'hi ha d'inactius, d'actius i d'hiperactius, com és el cas del Tati que amb la seva paciència i acurada forma de treballar a la roca, era qui s'encarragava de treure els antics burils, tapar minuciosament els foradets i col·locar els parabolts de la millor manera per facilitar l'escalada en lliure.

El mestre Tati durant els treballs d'artesania

AL LLORO, DONCS EL REEQUIPAMENT ENCARA NO ESTÀ ACABAT!!!


Encara queden un o dos dies de feina per acabar de retirar tots el burils i col·locar algun altre parabolt... ah! el sisé llarg s'ha redreçat (conservant l'itinerari antic pels romàntics), de manera que ha quedat un preciós mur desplomat que no passa del V+ de 40m o be uns 70 si s'arriba a la feixa.

Sortint a la penúltima feixa

Així que res, pels que hi aneu que no us extranyi veure forats sense parabolts al costat d'un buril, doncs els vam acabar, o reunions amb 2 parabolts i 5 burils... tot es farà. La via quedarà i de fet encara està, com sempre: amb un equipament que no és comparable a les seves veïnes Musical Express, Sr. de los Bordillos... però tampoc a El placer del gesto... Caldran unes 12-14 cintes, algunes de llargues i els alliens (si som uns "lolos" son prescindibles i amb 10 cintes ja farem).

topo aprox, no exenta d'algun fallo...

"El cabaret galàctic ja és obert
Els paralítics hi aprendran claqué
La masovera enganya els inoncents
Cambrers romàntics cremen els diners"
                                       
                                       J. Sisa

Ascensió el 13-11-2011 per en Jortx, Tati i Riki

TEMPS DE CASTANYES. Via Joan Garí. Puntal de l'Albarda.

La llegenda diu que el Fra Joan Garí era un anacoreta del temps del compte Guifré el Pilós, el qual se’l coneixia per la seva austeritat. Es va refugiar a la Muntanya de Montserrat duent una vida plenament contemplativa. Es va resistir a qualsevol temptació durant anys. Un dia, però, li aparagué el diable, i aquest decidit a trencar amb la seva bondat planejà un pla. Endimonià el cos de la donzella Riquilda, filla del compte Guifré. L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà Joan Garí va veure que la temptació envaïa els seus pensaments, i forçà la noia i la violà. Horrotitzat per la seva falta, Joan Garí l'estimbà daltabaix d'un penya segat. Un cop fet això, el fals ermità, veient que el Diable l'havia enganyat marxà cap a Roma per demanar perdó al Papa. Aquest com a càstig el va fer tornar de genolls altre cop a Barcelona. Tres anys més tard arribà, i brut, ple de pèls, mort de gana i de set es troba amb el compte Guifré. Aquest veient el seu aspecte més semblant a un animal que a un humà li aixecà el càstig. Això sí, li demanà, que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament. Anaren fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva. Miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges, el futur Monestir de Santa Cecíla de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

Feia anys que em mirava la ressenya. Era una via curta i simple. Amb poques assegurances fixes, vertical i de placa montserratina. Semblava difícil d’autoprotegir. Un munt d'excuses que anaven fent de l’espera un neguit. Alhora tenia un respecte, i admiració a la vegada, pels aperturistes més que considerable. Per decidir d'anar-hi no hi ha res millor que et truqui un bon escalador, i millor coneixedor de les parets i llocs recòndits Montserratins. Aquest va ser l'Aniol García, un noi de Collbató.

Quedem a "Santa Ceci", on coincidim al pàrquing amb un reunió-excursió d'agents rurals. Aquests reconeixen el company. Resulta que feia pocs dies que havia volat amb parapent despagant del Montgròs i ja el tenien fitxat. En aquell moment no van saber què dir-li. Ens expliquen que se n'han informat i que al ser una activitat no contemplada per la llei, ha de demanar permís al Patronat per fer aquest tipus de vols. Tot i els arguments més que entenedors del company no sortíem de la "seva llei". Aquí va quedar la cosa. Al llarg del dia una avioneta i dos boings 737 ens van passar a pocs centenars de metres dels nostres caps sense que ningú els hi pogués dir res.

Boires matinals desde Santa Cecília.

Bé, no ens desviem del tema motiu d'aquest escrit.

Ens enfilem per la canal dels Avellaners on les boires i l'ocre dels arbres de fulla caduca ens fan notar l'arribada de la tardor. Un cop al collet entre les Parets de Diables i de Patriarques, surt, definitivament, el SOL. Baixem per la vessant sud tot creuant l'autopista que puja a Sant Jeroni. Des d’aquí veiem la curiosa agulla del Cap del Mort, i uns dos-cents metres més avall l’Aglulla i el Puntal de l’Albarda.

Cap del Mort i Serrat de les Onze.

Puntal de l’Albarda (entre sol i ombra s'intueix la línia de la Joan Garí) i la seva corresponent agulla a la dreta.

Un cop arribats en aquest punt, intentem imaginar-nos un camí pel dens sotabosc que ens porta al peu de l’esvelta agulla en qüestió; tot fent una mica el "senglar" hi arribem.

Puntal de l’Albarda.

Ens estem una bona estona intentant veure alguna assegurança que ens ajudi a intuir la línia. El resultat només és un pitó força rovellat a 4 metres del terra. Anem amunt i avall i res de res. Genial, quins ànims! Sortegem "el qui comença", i em toca a mi. Sense pensar-m'ho massa em preparo el material i amunt. Començo a navegar entre còdols, ni rastre de les assegurances que marca la ressenya tret del primer pitó. La cosa promet. El detector de metalls resulta inoperatiu. Per sort no és del tot vertical i es pot anar protegint força bé amb friends. A partir d'aquí molta concentració, controlant un i cada un dels moviments, rumiant i intentant preveure, quin és el camí més fàcil i més segur alhora. Interiorment vaig pesant "no t’embarquis, no t’embarquis, busca els passos més lògics". Així, seguint les sinuositats de la línia dibuixada a la ressenya van sortint les poques assegurances fixes que té la tirada intercalades amb bons friends (increïbles forats) que es van podent posar. Arribo a la reunió notòriament cansat (més mentalment que físicament) i alhora satisfet. Tinc quasi la sensació d’haver obert via, és curiós. La frontera entre repetir i obrir es difumina en aquest tipus de llargs. L'Aniol no s'encanta i arriba ràpidament a la reunió, li passo el material i continua amunt. Un espit sortint de la reunió indica la major dificultat tècnica del llarg. Ho prova a vista i falla, al segon intent visualitza perfectament la seqüència dels moviments en lliure i ja té entre mans un "senyor" còdol on podrà enllaçar el primer merlet. I així, entre merlets, un pont de roca i un pitó cilíndricament i sorprenentment clavat al mig d'un còdol, i amb aquest ordre, arriba a la segona reunió de la via. Fred d’estar a l’ombra i amb una lleugera brisa "punyatera" pujo aquest segon llarg ja més pensant amb la tercera tirada que amb res més. Arribo a la reunió des d’on ja es veuen els tres primers i únics espits que segueixen la via. Estan en uns sis metres. Aquí és on s'hi concentreran les majors dificultats. M'equipo i, ple d'ànims i moral, començo a escalar. Em va sortint amb lliure, és vertical, fins i tot una mica desplomat, però hi ha canto i els moviments es van intuint amb certa lògica. Entre el segon i el tercer espit, però, les forces em comencen a fallar, els braços s'inflen, el cap em diu que apreti, però les mans es comencen a obrir, ja no hi ha marxa enrere, caic. Caiguda controlada. Reposo, em refaic i arribo a xapar el tercer espit. Aquí ve, segurament, el pas clau de la via. M’incorporo a la paret tot agafant un canto força bo amb les dues mans, m'aixeco bloquejant tot el que puc fins agafar uns petits còdols no massa bons. Pujo els peus ben amunt, ja que no veig un possible canto bo a prop. Ja tinc el "seguro" per sota els peus, quan, zassss!, em patina el peu dret i perdo l'equilibri, suficientment per anar-me’n avall, un bon tros. Em vaig distanciant a poc a poc de la paret, i movent les cames i els braços com si estigués flotant dins l'aigua per mantenir el meu cos recte torno a recuperar el seu contacte; però ara, uns quants metres més avall, potser uns set, a l'alçada del company de la reunió. Silenci. Ens reconeixem i veiem que els dos estem bé. M’enfilo per la corda fins a arribar al tercer espit, on m’adono que treballa una mica amb desplom, què hi farem, ara ja està testat. Torno a provar el mateix pas un parell de cops més. El resultat és el mateix. Aquest cop amb caigudes premeditades, la qual cosa es fan una mica més tenses. Aquestes es caracteritzen pels típics intercanvis de paraules:

-Jo: Tanto aquí que m'estic petant!

- Aniol: Ok, tranqui et tinc.

-Jo: Em sembla que volo, ....,vaig.

(...silenci...)

- Els dos: Estàs bé?

- Els dos: Sí, sí.

En total tres bones castanyes. Si no havia gastat prou adrenalina al primer llarg, en aquest, ho vaig fer per uns quans dies. Cansat i abatut de forces de provar el mateix pas, miro a dreta i a esquerra per descartar altres possibilitats amb major fortuna, però res de res. Em rendeixo.

- Jo: Aniol, això ha de ser recta! I jo ja no sé què més provar. Vols intentar-ho?

- Aniol: Molt bé doncs. Ho provaré!

Canvi de caps de corda. Mig enfredolicat però motivat alhora, s'enfila. Li va sortint amb lliure, podent semi-reposar en una minibaumeta entre el segon i tercer "seguros". Ja per sobre del tercer espit, al pas clau, i "apretant" de dits i de "cocu" com mai, ho intenta però no ho veu clar, i mig desgrimpant mig caient es penja. Reposa una estoneta i ho torna a provar, aquest cop, amb decisió fa un canvi de peu, col·locant el dret on tenia l'esquerra i pujant l'esquerra fins que el genoll quasi li toca a l'orella, i en un punt mort de m'aguanto-no m'aguanto es va aixecant podent agafar un còdol viu tamany ràdio. On ben llaçant-lo s'hi pot autoprotegir. Uns quants moviments més ara amb forats i còdols més bons troba un bon repòs. A partir d’aquí la paret va perdent progressivament la verticalitat i ja en un mar de merlets i de roca de somni s'arriba al capdamunt de l'agulla. Dues tenses tibades a la corda m’avisen que ja puc pujar. Mentre em poso els peus de gat per pujar de segon vaig pensant, "avui m'han ben tret les castanyes del foc". Faig el llarg arribant a dalt amb el sol ponent-se. L’observem i ens el quedem mirant, semblem dues plaques solars emmegatzemant energia. En part la necessitarem per la baixada.

Sense encantar-nos massa iniciem el descens. El realitzem per la canal del Moro, entre les Parets de l’Aeri i la de Patriarques. Personalment desconeixia que s’hi pogués baixar, i no m’estranya. És una "canalota" autèntica de veritat. Amb les pluges d’aquests dies s’accentuava la tenebrositat del lloc. Des del final de la canal, es descobreix una gran paret ben camuflada, es tracta del Serrat del Duc. Al·lucinant. Ja de fosc arribem al Monestir de Santa "Ceci", on acaba la nostra excursió. Al mateix lloc on finalitza, també, la llegenda del Fra Joan Garí.

Per la via tenir en compte que les primeres assegurances les vam trobar més amunt del què ens semblava la ressenya. De material vam utilitzar els aliens groc, vermell, lila i blanc; i camalots #0,75 i #1) algun tascó i algun tricam. Pel què fa a horari, vam estar-hi una hora aprox. per tirada.

Kiku.

CRUEL PASIÓN, ROCA DELS ARCS, VILANOVA DE MEIÀ

Una via a la Roca dels Arcs, el seu nom "Lidia". Oberta el mes de setembre de l'any 82 va ser la primera via oberta en solitari a una paret amb moltissim espai i línies esperant que algú s'hi fixés en elles...

L'altre dia abans d'anar a fer la Cruel Pasión vaig fer una ullada a les dates d'obertura d'una i altre via. Vaig flipar com, amb tot el que hi havia per explorar a la paret, Wenceslao i companyia es despengesin des de la feixa del cim per equipar una via que trepitjava i es creuava més d'una vegada amb la seva predecesora, la "Lídia".

El mar de nuvols que ens havia de fer de matalàs, ens va acabar engollint!

A banda de la notable manca de creativitat i de l'estil mediocre que es va fer servir per obrir la "Cruel Pasión", cal dir que la via en general no està malament, sense ser cap meravella. Sincerament, després de fer la setmana passada l'atrevida "El Placer del gesto", amb un equipament auster i un traçat i roca molt bons, aquesta segona via no m'ha sorprés ni en l'equipament (n'hi ha més, tot i que en pitjor estat -burils-), ni pel traçat amb un primer llarg molt contundent i obligat pel bell mig d'una placa amb espits (6 en 30m...) on cal donar la talla tant en alçada, com en grau...

Seqüència arribant a la R-2 després d'empalmar L-1. S'observa la corda ben tensadeta i una bona inflada de braços...

Un segon llarg no tant obligat amb una part comuna amb la Lídia, tercer bonic o cal portat un rivet hanger o tascó petit per escanyar un cap de buril al pas clau del llarg (les xapes recuperables no entren...). Quart llarg amb inici tétric i brut, tot i que després tampoc es tant xungo com sembla a primera vista i amb els burils del sostre que tampoc costen tant de veure com diu la ressenya i, en tot cas, aquest desplom té canto típic de la regió i un bon rocam. Cinqué i sisé llargs molt bonics amb una roca exel·lent i una dificultat més moderada.

Penúltim llarg, 45m per fruir entre boires!

En definitiva, una via de les "rares" que em faltava a la col·lecció i on molta portar 12 cintes llargues, alliens i quelcom per escanyar un cap de buril (repeteixo, no valen les plaquetes!!!).
Deixo una ressenya, poder la més bona, que he trobat d'aquesta via.

ressenya Cruel Pasión, Roca dels Arcs (del Xavier Vilella???)

Ascensió per Joan Ninot i Riki en un dia de boira

Riki

Excursions pels Ports de Beseit.

El massís dels Ports és la hòstia!!! Directament, sense preàmbuls ni matisos, és simplement un dels llocs més bonics que tenim a l'abast sense haver d'agafar avions ni necessitar una setmana per arribar-hi.
Forma part d'aquestes muntanyes i parets que tothom sap que estan allà, cap al sud, que són molt "guapos", però que poca gent s'hi arriba, i suposo que és gràcies a això que es conserven en un admirable "estat salvatge" si ho comparem amb altres indrets molt més propers a les grans urbs.
Aquesta vegada no hi hem escalat, tot i que la idea era fer-ho, però un despiste inoportú ha fet que ens dediquéssim a caminar, escollint per a això un parell de propostes que surten al Vèrtex especial El Port de l'any 1999.

La primera excursió va ser la carena de la Ballestera, tot i que un excés d'improvisació a l'hora de planificar la sortida, i potser també de pintura a les pedres (és una plaga a tot arreu) va fer que a mitja carena enfiléssim el camí de baixada de la roca Dreta de les Valls, retallant l'excursió per la meitat. Però bé, fins on la vam fer, cap objecció, el camí va seguint tota l'estona la carena oferint-nos unes vistes, sobretot cap a l'est, espectaculars.

I si la primera caminada ens va deixar un bon regust de boca, la segona va ser la bomba. Si alguna vegada heu fet 2 hores de cotxe per escalar a les Moles, i creieu que ha valgut la pena, aquesta excursió tampoc no uns decebrà. Es tracta de la que en el Vèrtex titulen com El Parrissal, laberint d'agulles.  

Al principi farem l'excursió mirant endavant i avall, ja que el camí va saltant tot sovint de pedra en pedra, quan no hi ha passarel·les, per sortejar l'aigua del Matarranya. Més tard, el camí ja és més còmode, i seguirem mirant endavant, però també amunt, ja que entre les copes dels arbres s'intueixen tot un seguit d'agulles, roques i pinacles amb unes formes d'allò més capricioses.

Un cop travessades les gúbies del Parrissal, el camí s'enfila cap a la dreta, primer seguint marques dels Estels del Sud, i més tard fites fins al cim de les Moletes d'Arany. Cal dir que a partir d'aquí potser no és una excursió per fer-la amb nens ja que hi ha trossos de ferrades i també trams de grimpades on no s'hi val caure, i fins i tot per adults aguerridos montañeros fer alguns trams de baixada en cas de retirada podria ser un problema.

Cesc.

El placer del gesto, Vilanova de Meià

Feia més d'un any que no visitava aquesta magnifica pared de la Noguera. Al vespre, amb les possibilitats d'enganyar a algú per anar-hi gairebé esgotades, vaig fer un darrer intent amb el Guillem Barrios, tants anys que ens coneixem i encara no haviem escalat junts!!!

- Què vols fer?
- El placer del gesto!
- És molt xunga?
- No passa de 6b...jijijiji...

Com mola retrobar-se amb Vilanova quan fa temps que no la visites!!! La llum que acostuma a omplir d'energia aquest racó de la comarca assetjat per la boira, et fa venir unes ganes boges d'enfilar-se pels seus asoleiats murs.

Oberta per l'Armand Ballart i el Xavier Culell l'any 1984, donant tota una lliçó del que és obrir una via amb elegància, per sota i en lliure, "El Placer del gesto" encara és una ruta que transmet respecte a la bonica muralla de la Roca dels Arcs, d'aquelles on cal navegar en escalada lliure pel terreny més amable i amb una bona dosi d'intuició per poder trobar les poquíssimes assegurances que hi ha en tot l'itinerari.

L-2 amb un desplom final de blok

Si be l'escalada no és fàcil cal dir però que tampoc és massa difícil amb unes sortides de 6a/b a navegar sempre per un bon rocam de presses generoses amb una verticalitat que afegirà ambient a l'ascensió quan mirem avall i veiem l'estona que portem sense xapar res!

darreres dificultats abans d'arribar a la R-3

En definitiva, igual que d'altres del seu estil, com l'aresta Arcarons dels plecs del llibre, una via que per mítica he trigat temps a anar a fer i que, sense decebrem, ha resultat ser menys difícil del que em pensava. Ah, he trigat  més temps en trobar l'itinerari en alguns trams que no pas en escalar-lo!!!

Sense ungles... Guillem Barrios i Riki

Les proteccions que trobarem (spits en la seva majoria, alguns amb xapa d'alumini...) estan molt ben conservades:
- 3 xapes i un clau al L-1
- 3 spits al L-2
- 3 spits al L-3
- 3 spits al L-4
- 2 spits al L-5

porteu alliens, repetir el semàfor mola moooolt i poder algun tasconillo i 10-12 cintes per pensar que la podrem cosir, que sempre dona moral!

El més difícil és el tercer llarg, però al lloro peque als dos darrers llargs no ens passejarem (per a mi 5+/6a, res de IVº)!!!

disfruteu-la!

kalamontse