dilluns, 30 d’agost del 2010

"Tourné" per Gorros

Aquest sorprenentment fresc dilluns al matí he anat amb en Xavier a fer un remember when per la zona de Gorros, un indret on més d'un ha après a escalar a Montserrat.


Les vies escollides són més o menys representatives del tipus d'itineraris que hi ha per la zona. Primer, l'espectacular GEDE del Sentinella, no tan fàcil com sembla mirant la ressenya.


Després hem anat cap a la Magdalena Inferior per escalar "La que hi faltaven spits", i la veritat és que encara no entenc el nom de la via. Potser si que n'hi faltaven, però ara ja no.


I per acabar, ens hem enfilat a la Miranda de les Magdalenes per "La Vaca que Rie".

Les dues darreres són d'un nivell similar, entre IV i V perfectament assegurades i amb un rocam impecable, i la GEDE és una mica més difícil, al primer llarg per la dificultat en sí, i el segon llarg per l'exposició, que tampoc no és res de l'altre món. La roca és igualment excel·lent.

dissabte, 28 d’agost del 2010

Barrufets al Frare Gros

Un viot que val la pena escalar ben aviat abans no es tornin a tapar les fissures i els forats. Felicitats als restauradors, van fer molt bona feina.


Res que no s'hagi comentat en altres repeticions, roca prou ben sanejada (tot i així encara s'ha de vigilar) i parabolts que van donant vidilla i permeten apurar cadascú fins al seu nivell, amb un mínim obligat que podria ser ben bé 6a o potser una mica més als llargs 5 i al 7.


El primer 7b és nyapós, molt de peus i molt difícil (si no, no seria 7b suposo), i més amunt, al setè llarg, hi ha un altre 7a+ que és un cop de gas assegurat per un parell de friends fins a caçar un parabolt que hi ha una mica més amunt. 


La resta de les dificultats són més aviat de continuitat i més o menys es van fent bastant bé. Per mi, els millors llargs són el tercer, el sisè i el vuitè. 
Per llargada es poden empalmar el primer i el segon llargs, però en aquest cas s'ha de dur moltíssimes cintes, el tercer i el quart, factible però amb fregament, i el vuitè i el novè, em sembla que per collons perquè no he vist cap reunió al final del 6b+. 


Material, joc de tascons, aliens i camalots fins al 3.
Hi ha més i més bona informació, a més de fotos, al blog del Piju

dimarts, 24 d’agost del 2010

BTT per l'Anoia. Igualada- Castell de Claramunt - Collbas - Sta.Margarida - Igualada

Aquesta vegada ens hem llevat ben aviat per fer una ruta en btt abans que la calor apretés massa.
És una volta que té una mica de tot, des de trams de pista ampla i ràpida, trialeres difícils, caminets estrets, i fins i tot trams impossibles de fer sobre la bicicleta. Ni de lluny és extrema, però no és una volta senzilla.

Hem sortit del poliesportiu de Vilanova del Camí per anar fins als Castell de Claramunt, passant pel dipòsit, sempre per pista.


Del Castell tornem cap al dipòsit aquest cop però per la carena, seguint un PR  estret que en més d'una ocasió ens farà baixar de la bicicleta.

Un cop de nou al dipòsit, cap a Collbas per la pista "de sempre", que és el GR 7.2,  fins a Sta. Margarida de Montbui, per unes trialeres no molt difícils, i sí molt disfrutones i entretingudes.

Un cop al poble, novament per pistes amples i bastant planes, arribarem a Igualada, i pel passeig de parc fluvial, cap al punt de sortida.


Una vintena de quilòmetres i un parell d'horetes anant per feina.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Més clàssiques a St.Benet

Aquesta vegada  he pujat en solitari a buscar la fresca a St.Benet, ara que diu que les temperatures tornaran a pujar de valent.
He escollit dues vies que són massa fàcils com per convèncer un escalador que t'hi acompanyi, i massa difícils per algú que no escali, la Normal de la Mòmia, i la Cerdà-Pokorski de l'Elefant.

La primera, més fàcil, amb una roca impecable i més equipada del que m'imaginava (tot i així, no s'hi val a caure), per treure's el barret i fer totes les reverències i homenatges i honors possibles als qui van tenir el valor d'enfilar-se per allà l'any 35.


I després, aprofitant que tenia l'Elefant a tocar, he pujat per la Cerdà-Pokorski de la seva cara nord.
És una mica més difícil, i també bastant equipada, si més no, més del que m'esperava, amb un mix de burins i spits. Com la via anterior, sospito que els primers no van necessitar tanta "xapa" per escalar aquesta paret.


Totes dues vies molt boniques, amagades a la cara oculta de les respectives agulles, excel·lent opció per escalar tranquils el que quedi d'estiu.

dijous, 19 d’agost del 2010

Izzy Stradlin and the JuJu Hounds

Una mica de música, que tanta paret ja cansa.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Dent de Cabirols. Civis-Genís


Ja feia massa temps, anys, que no tornava cap a aquesta muntanya a escalar, i tant que havíem vingut de jovenets !!
La via d'avui és bona per una matinal, com era el cas donada la previsió del temps per la tarda, ja que,  a part de curta i equipada, està a tocar del refugi.


La roca és bona, només cal vigilar en les repisetes, de no tirar cap pedra al company de baix, i la dificultat és moderada, almenys metre les branques de l'arbre de peu de via aguantin, ja que el dia que la de dalt de tot es trenqui, ja en parlarem.


Quina sort que tenim de tenir un Pedraforca a poc menys de dues hores de casa !
La ressenya, aquí.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Passejades per Bujaruelo

Dos dies de caminar amunt i avall per les Valls de l'Ara, Otal i Ordiso. Dos dies per als quals teniem plans molt ambiciosos, però la meteo no ens ha fet costat.








dimarts, 10 d’agost del 2010

Fent el clàssic per St. Benet

Doncs sí, avui he quedat amb un grup de gent, grans escaladors tots ells, que admiro molt però que hi coincideixo poc, i que ahir vaig saber que baixaven i em va faltar temps per apuntar-m'hi. Hem fet cap cap a St.Benet, per escalar alguna via amagada del sol.
Per començar ens hem dividit en dos equips, i el meu seria el dels dolents si no fos gràcies al Blanco que  equilibra les coses, i mentre uns feien la recentment reequipada Esperó Màgic, nosaltres hem pujat per la superclàssica i molt recomanable Cerdà-Pokorski.


La via m'ha sorprès gratament, roca molt bona, equipament correcte, amb pitons amb història però d'aspecte prou sòlid, que a més, es deixa reforçar amb algun fissurer, sobretot a la sortida de la primera reunió, on el primer pitó queda una mica enlaire. No cal res més en tota la via.


Doncs per comentar alguna cosa, diré que el segon i tercer llarg es poden empalmar, i queda un llarg de cinc estrelles, molt i molt recomanable, i que la sortida de la segona R (quart llarg), es fa bastant bé en lliure una mica per sota de la fissura on hi ha els claus. D'aquí també es va al cim sense patir gaire pel fregament.
La ressenya, aquí.

La segona via ha estat una mica més difícil, i també, per a mi, una gran desconeguda, l'Anglada-Guillamón de l'Elefant.
La via està restaurada amb molt bon criteri, reunions i poca cosa més. Hem passat amb un fissurer i un tricamp, però la veritat és que recomano fervorosament portar algun universal i el martell per si de cas.
El primer llarg, és un tràmit de tercer grau, i el segon és un diedre que acaba sent una mica dret abans d'entrar a la reunió, equipat amb algun parabolt, i que es deixa fer molt bé. Fins aquí cap problema.
El tercer, comença amb una xemeneia més fàcil del que sembla, molt aèria i elegant, assegurada amb algun tac i algun pitó, fins que arribes al tram d'artificial, o 7a+.
La veritat és que els pitons que et trobes estan a tocar, però és com si es tornessin més precaris a mida que s'acaben les cintes i has d'anar recuperant les de sota, fins que, poc abans de la reunió, just on t'hauries de penjar d'un cordino ressec a més no poder, que penja d'una pitonissa cutre cutre, hi ha un forat que sembla fet a mida per un tricamp. He llegit en aquest bloc que també hi entra l'alien gris.  Llarg amb pati i ambient nord-face.


El darrer llarg, segueix la fissura, ara ja ajaguda, fins que s'acaba, i seguim per una placa fàcil fins al cim.
La ressenya, aquí.
En definitiva, dues vies que segueixen dues línies d'una lògica incontestable, amb bona roca i trobo que 100% recomanables.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Andorra. Pic de la Cabaneta

Tal com diu en Jordi Longás en el seu llibre de les 100 Cumbres de los Pirineos, és difícil imaginar-se un paratge tan bucòlic tot arribant a la Vall d'Incles des de Soldeu, però, malauradament, per a mi, la Vall d'Incles ja està tan urbanitzada que no és ni una ombra del que era fa tan sols 10 anys. Les bordes, les noves edificacions, i l'asfalt ho ha transformat tant, que per a mi, que hi vaig molt de tant en tant, era pràcticament irreconeixible. Però tal com diuen, és el progrés, i és imparable.


Per tant, no ens "oblidarem" que estem a Andorra fins que no estiguem ja una mica més amunt del pàrquing. Allà sí que estic totalment d'acord amb la descripció de l'itinerari que fa. Davant del refugi lliure s'estén una esplanada que sembla irreal.


Quan arribem a l'alçada de la Pleta de Siscaró, seguim el GR, sense arribar-nos al refugi, fins als estanys de les Canals Roges, i allà ens desviem cap a l'esquerra per pujar la suau pendent d'herba que ens portarà fins a la cota 2700, a tocar de la Tossa del Cap de Siscaró, i, carenejant sense perdre gaire alçada, arribarem al Pic de la Cabaneta.



La tornada la fem per una altra banda. Seguim els nostres passos fins a la Tossa, però allà carenegem cap al Nord fins que el camí queda tallat per uns gendarmes de roca que ens tallen el pas, i és aquí on ens deixem caure per una pendent d'herba força dreta que ens portarà fins al camí que va del refugi a la Portella de Siscaró, una mica abans de les Basses.




Seguirem el camí pintat amb punts grocs fins arribar al refugi, i d'allà, de nou cap a l'aparcament.
Nosaltres, amb la calma i disfrutant de les vistes i la bona temperatura, hem trigat 4 hores i mitja en pujar i baixar.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Roca Verda. Via Nieman Carreté


Novament al Cadí, un dels indrets per mi més bonics del Pirineu català, aquest cop per tri-pitir aquesta via que, malgrat tenir més herba que roca, que a més, és de pèssima qualitat, m'agrada.
És una bona opció per fer amb gent que estiguin a cavall entre l'excursionisme i l'escalada, però que no els faci por transitar per terrenys de roca trencada i pendents vegetals molt sovint en flanqueig, on una relliscada podria tenir quasi amb tota seguretat conseqüències nefastes. És, com moltes vies aquí al Cadí, més enllà de la dificultat, terreny d'aventura.

No cal dir que la via està pràcticament desequipada, només té una "reunió" amb dos pitons a 30 mts. de terra, i algun cordino i algun pitó esporàdics repartits en els més de 350 mts de recorregut que té la via. Malgrat tot, com que la dificultat és més aviat baixa, i molt sovint no hi ha fissures prou bones com per assegurar-s'hi, amb uns quants fissurers i 4 friends, en tindrem prou per assegurar-nos i muntar les reunions, que no cal dir-ho, es fan allà on ens sembli.

dimarts, 3 d’agost del 2010

Cavall Bernat. Nanga Pardal

Després de dues vies a Ordesa, ja no sabiem si teniem més cansades les cames o bé els braços, de manera que hem decidit traslladar les nostres ànimes cap a terrenys més coneguts, que no cansin tant, i que no requereixin llevar-se a les 5 del matí per a córrer cap a peu de via.

No oblideu la tovallola

La via no té massa història, burilada quan passa del V+, exceptuant el 6è llarg, on s'ha d'escalar de veritat entre seguro i seguro. Hi ha alguns trams d'artificial, sobretot en les zones desplomades, que pot ser que estiguin una mica distanciats, i s'ha de pujar a últims d'estreps, o bé utilitzar el ganxo que diu l'Hita.


Malgrat un parell de fotos que penjo aquí al blog, els seguros, aparentment, estan en prou bon estat. Recordeu però que l'ull de la xapa és petit, i cal que els mosquetons de reunió no siguin massa grossos.




dilluns, 2 d’agost del 2010

Ordesa. Anthropos.

Com que ens va agradar, l'endemà de la Zaratustra, vam decidir quedar-nos a la vall i fer una altra via.
Ens vam decicir per l'Anthropos, ja que en teniem bones referències, i a més, ens servia per pujar al Tozal i de passada canviar de paissatge.


El que no esperàvem era coïncidir-hi tres cordades, i ningú ni a la Ravier ni a la Brujas-Franco Espanyola. Per sort, ja a l'autobús, una de les tres va decidir no presentar batalla a l'aproximació i cedir-nos el pas, ja que ells eren tres i presumiblement anirien més lents. La tercera cordada anava més enrera, i quan van veure el panorama, crec que van pujar per la Ravier.


Als dos primers llargs, la principal dificultat rau en la qualitat  de la roca, discreta en algun punt. Tot i així, el més compromès és el quart, o cal escalar un tram ben llarg de V+/6a sense protecció. Les ressenyes aquí dibuixen un pitó que no hi és.


Més amunt, el sisè, està força equipat i tot i que en lliure és molt difícil, si anem fent trampes, posant algun friend entre peça i peça, es fa sense gaires problemes. Els dos darrers no tenen massa història, i apurant els 60 mts. de les cordes, potser sortint una mica a l'ensamble, es poden fer en un de sol.


El material que hem fet servir és el típic, un joc i mig de friends (camalots fins el blau), i els fissurers. Les reunions estan més o menys equipades.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Ordesa. Directa Zaratustra.

Sobren els comentaris sobre aquesta mega-clàssica del Pirineu, però per si de cas, ho recordarem: desploma, tira enrera, i hi ha una timba espectacular.


El problema és que a si hi aneu en cap de setmana i no sou maratonians o no us agrada córrer muntanya amunt a les 6 del matí, difícilment sereu els primers, i crec que en una via de 14 llargs és important, ja que si la cordada del davant va més lenta,...va més lenta durant 14 llargs.


Aquest cop però era divendres, i hem pogut escalar sols, sense ningú ni al davant ni al darrera, i hem anat de p*** mare, tranquils, anar fent A0's, amb poc menys de 8 hores l'hem enllestit. Val a dir que la via està bastant equipada, només és una mica delicat de fer el primer llarg, poc definit i una mica expo (V+/6a), però tota la resta està pitonada, i amb un joc de friends i un de fissurers es va bé i no es passa por.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...